Maria-Mercè Marçal

L’apassionada tenacitat amb què Maria-Mercè Marçal desplega la seva pròpia obra acaba d’obtenir una altra recompensa: el premi Carlemany de novel·la. Els qui vam néixer després de la Guerra Civil vam haver d’aprendre que hi ha una ambició lícita, que es aquella que incita a construir-nos nosaltres mateixos, una història i una imatge literària. […]

L’exemplaritat de Llibres del Mall, de la qual la Maria-Mercè Marçal va ser cofundadora, és aquesta: haver sorgit amb l’ambició de no resseguir models marcats, amb una voluntat de trencament generacional objectivament impossible, perquè la persecució franquista obligava a l’apinyament artificiós però socialment desitjable.

Naturalment, després la Maria-Mercè Marçal ha caminat sola i ha aconseguit ser reconeguda per l’única cosa important d’un poeta: els seus poemes. Els poemes de la Marçal parteixen de la divisa que encapçala el seu primer llibre: «A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel», i si bé els seus poemes van guanyant, a mesura que passen els llibres, en precisió i subtilesa, difícilment s’aparten d’una poètica tan nítidament expressada.

Agustí Pons: «Figures, paisatges: Maria-Mercè Marçal», Avui, 22 de setembre de 1994. 

* * *

Y es que la lucha por la presencia de las escritoras y de las mujeres en general en una sociedad inminentemente patriarcal ha sido una constante en su trayectoria vital, hasta tal extremo que parecía espolearla en su lucha contra la enfermedad. El último de los proyectos ha sido el ciclo de conferencias ‘Cartografies del desig II’, que ella diseñó, pero en el que sólo pudo participar desde el público. Su sola presencia era una muestra clara de la pertinaz voluntad que la empujaba.

Lluïsa Julià: «Escritora en lucha», El Pais, 6 de juliol de 1998.

* * *

Hace cuatro años publicó la novela La passió segons Renée Vivien, una permanente encrucijada de cartas y papeles privados, con Safo como efecto estelar en la existencia de Renée Vivien (1807-1909), la poetisa que amó más que nadie a Natalie Barney en el París opalescente de Pierre Louys. […]

Como había dicho Maria-Mercè Marçal de la poesía, la novela también fue la forma de decirse a si misma, de ordenar provisionalmente con la palabra el caos que lo imprevisto desencadena.

Quizás ahora parezca banal subrayar que La passió segons Reneé Vivien es una de las mejores novelas de la década.

Valentí Puig: «Sentido trágico del poema», El Pais, 6 de juliol de 1998.

* * *

En aquell doll de poesia podreu observar com la poeta convertia en lírica daurada tot allò que tocava: l’amor, l’embaràs, la llengua, la relació mare-filla, el feminisme, la mort. Una veu clara, expressant-se amb tots els recursos i l’art poètic més diversos, fent córrer l’aigua profunda d’un cor salvatge i rebel per les lleres formals de la tradició.

Estimada Maria-Mercè, amiga, companya que ja enyoro, mai no vas escanyar, certament, ‘la petita que viu rebel en mi / que m’incita al candor, a encendre la mirada / a estrenar boscos on els llops fan nit / i a creure en el poder de les paraules’.

Maria Àngels Anglada: «Adéu amor. Hi haurà un altre paisatge?», Avui, 6 de juliol de 1998. 

* * *

Apreciava i admirava molt la seva poesia: la recerca constant d’una exigència expressiva plena de rigor i de voluntat de comunicació. […] A més de tot això trobava admirable la seva actitud vital i la seva sinceritat.

Miquel Martí i Pol: «Una poeta de gran rigor», Avui, 6 de juliol de 1998. 

* * *

Has convertit en realitat la Divisa que obria Cau de llunes, aquells tres versos contundents que alarmaren més d’una consciència benpensant. […] De tot plegat es dirà que és l’aportació més sòlida de la poesia feminista en la literatura catalana actual. I tindran raó. Però tampoc no hauríem d’oblidar la teva coherència, ni el geni i la precisió en la llengua que traginaves.

Isidor Cònsul: «I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel», Avui, 6 de juliol de 1998.

* * *

Parafrasejant-la, per a Maria-Mercè Marçal el seu país era el seu exili, perquè és un país, Catalunya, masoquista, que s’ha passat anys menyspreant el seu ric llegat poètic i, en certa manera, menyspreant aquells i aquelles que, com ella, pretenen que el llegat poètic s’incrementi.

Marta Pessarrodona: «País natal: exili», Avui, 6 de juliol de 1998. 

* * *

Des de sempre, del moment que la vaig conèixer, ja fa molts anys, he tingut la sort de treballar amb ella en projectes que ens feien moltíssima il·lusió: des dels voltants de les Edicions de les Dones La Sal fins a les lectures poètiques i a la contribució del comitè de dones escriptores del Pen Club Català el 1992, del qual ha estat l’ànima, no ha deixat d’encoratjar-me i encoratjar-nos, tot i la seva joventut, amb aquella manera seva tan discreta, suau i profunda, plena d’autoritat, que totes reconeixíem, com una guia, una companya sempre a punt d’ajudar, de donar un bon consell.

Montserrat Abelló: «La millor poeta… i amiga», Avui, 6 de juliol de 1998.

Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d’alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

(Dins de Bruixa de dol, 1979)

* * *

Saps? M’agrada el teu cap i m’agrada el teu cul
—dues meitats bessones desparionades—.
La meva llengua com un caragol silent
ressegueix, lent, tot l’arbre, de l’arrel a la copa.

Amb l’amor a l’esquena, com una casa closa,
i un bri d’esglai al cap de les antenes,
m’emparro per l’escorça i estimo cada grop,
cada fulla, i el corc que adesiara hi plora.

Saps? M’agrada el teu cul i m’agrada el teu cap.
Un camí-laberint de saliva brillant
lliga els racons que el sol amb tall segur destria.

El paisatge divers de la bola del món
és el teu cos, avui, ofert, com un deliri
de terra, al meu deler de boca viatgera.

(Dins de Sal oberta, 1982)

* * *

Com l’assassí que torna al lloc del crim
havent perdut memòria i oblit
i en el llindar troba qui creia mort
i se’n fa esclau sense saber per què
i es torna gos, i li vetlla el casal
contra la mort, contra aquest lladre absent
que pot robar-li el preu del seu rescat,
així tornava jo al lloc de l’amor.

(Dins de Desglaç, 1988)

* * *

Aquell dia era diumenge. Després de tota una setmana de pluges i cel rúfol, el sol semblava voler fer el cor fort i aventurar un tímid indici de llum per les esquerdes d’una nuvolada encara compacta. El fullatge del parc de Monceau, que Amédée divisava des de l’ampla balconada del seu pis del bulevard Courcelles, oscil·lava entre l’espurneig dels verds, la lluentor de l’aram brunyit i una ombra difusa que negava tots els colors en una indeterminació trista. El dimecres anterior havia succeït un fet estrany, que els meteoròlegs sens dubte devien haver explicat, però que per Amédée continuava negat en l’aura prestigiosa del misteri. De cop i volta, a les onze del matí, des d’allí mateix on es trobava, havia pogut veure com la nit s’abatia sobtadament sobre París, a la manera dels ocells de presa, i en un moment tot va quedar a les fosques. Els llums elèctrics de les cases del luxós quartier es van començar a encendre, i feia l’efecte d’aquelles petites xinxetes que els rosegaaltars fan cremar davant de les imatges i que hi ha qui, també, ofrena als seus morts. Els òmnibus, els tramvies, els cotxes de cavalls, els automòbils arrogants s’havien afegit amb els seus fars a l’urc estèril del pobre concert lluminós. La fosca, però havia senyorejat arreu, amb una sornegueria cruel i inescrutable, fins que, aparentment moguda per un caprici reial, tan inesperadament com havia fet entrada, es va dignar retirar-se. Aquell diumenge, però, les coses eren al seu lloc: un dia clàssic de tardor, com els altres, i, encara, amb el do inesperat i benigne d’un biaix de sol. Les seves nebodes li havien anunciat una visita. Volien que les acompanyés al Louvre. L’art, darrerament, s’havia convertit en una dèria de Rose, fins a l’extrem que li havia demanat que li deixés la Història general de les arts plàstiques de Salomon Reinach i havia estat capaç de llegir-la de punta a punta. La seva germana gran, un xic indolent, la seguia de bon grat dues passes enrrere. «Més endavant, oncle, ens heu de dur al museu de Saint Germain-en-Laye. El senyor Reinach n’és el director, i diu que…» «D’acord, d’acord», concedia ell. «I tu, tot això, com ho has sabut? Ja veig que el teu vell oncle no és l’únic que et guia pels dominis de les Muses…» Ella parlava només d’una certa professora, d’una tal mademoiselle Bonheur, però pel vermell que de cop li pintava els llavis i les galtes, Amédée li sospitava algun vague jovencell enamorat. D’aquí quatre dies, es deia amb recança, entrarien en l’inevitable gremi dels adults. Sense retop, per més que s’hi resistissin. Hi havia gent que s’hi resistia de forma aferrissada. Aquest, però, no havia estat el seu cas. Dotat d’una innata capacitat per al pacte, el jove Amédée, aquell infant que de tan lluny li venia a la memòria, havia copsat perfectament que s’esperava d’ell a canvi d’allò que se li oferia, i havia accedit a pagar-ne el preu. A l’altre costat de la balança, havia subsistit dins seu durant molt de temps l’íntim convenciment d’haver reservat intacta la seva veritat última, sempre en estat d’esbós, en algun lloc d’ell mateix inaccessible als imperatius del món. A aquest espai, inconcret i inviolable, hi referia la poesia. Quan la seva família l’havia enviat a Leeds, perquè es fes capaç de les darrerres innovacions en el ram del tèxtil, s’hi havia aplicat a consciència: sabia que en un futur proper hauria de dirigir l’empresa i estava disposat a fer-ho de la manera més adequada als temps moderns. Si li ho imposaven la sang i el llinatge, el cert és que hi va esmerçar tot el seu entusiasme de novici. El món canviava. Calia que aquell vell arbre que enfondia les arrels segles endins tragués cap enfora tota la seva ufana, i afrontés el repte de l’avenir! Certament, l’hora semblava adient per als sobrevinguts de tota mena i el cotó d’Amèrica privava arreu per damunt dels antics materials, però res no havia de deturar el braó d’una antiga nissaga de teixidors llaners. I Amédée acceptava el relleu. Endins d’endins, però, ell sabia que era alguna altra cosa, molt més pròpia, intransferible. Alguna cosa substancial que no arribava a definir i que s’esmunyia per les clivelles de tot allò que quotidianament l’estructurava. Alguna cosa com… Poeta, per exemple.

(Dins de La Passió segons Renée Vivien, 1994)