Joan Maragall i Gorina neix el 10 d’octubre de 1860 a Barcelona. Un cop acabat el batxillerat, el seu pare vol incorporar-lo a la indústria tèxtil familiar, però topa amb la seva resistència. Del 1874 al 1878 publica la primera composició i fa dos viatges que el poeta qualifica com a «dos oasis en el seu viure», l’un cap al sud d’Espanya i l’altre, a França. D’aquesta època són les poesies «Al veure’t l’ànima entera» i «Quan t’acostes on sóc jo». A Notes autobiogràfiques explica aquest enfrontament amb el pare, que li fa concebre per sempre la literatura com a passió i com a reacció defensiva.
El pare, en veure la inadaptabilitat del seu fill a l’empresa tèxtil, deixa que cursi la carrera d’advocat, que comença el 1879. El poeta escull aquests estudis en comptes dels de Filosofia i Lletres perquè està convençut que és millor estudiar una carrera amb aplicació pràctica. De tota manera, s’instrueix en les literatures catalana i castellana i s’apassiona pels autors alemanys com ara Goethe. Werther és en aquells moments la seva obra predilecta. Impregnat d’influència goethiana, guanya la Flor Natural als Jocs Florals de Badalona amb la poesia «Dins sa cambra» (1881).
L’any 1884, quan es llicencia en Dret a la Universitat de Barcelona, inicia una crisi personal perquè es debat entre el que li demana el seu esperit romàntic i la possibilitat d’integrar-se a la vida burgesa, marcada des de sempre per l’entorn familiar. El seu procés d’integració el consoliden dos fets: l’ingrés, el 1890, al Diario de Barcelona i el casament, el 1891, amb Clara Noble, amb qui té tretze fills. En els anys immediatament posteriors, la feina de periodista s’imposa progressivament a la d’advocat. En aquest període, la seva tasca periodística és bàsica per al naixement del moviment modernista. Publica el poema «La vaca cega», a L’Avenç.
L’any 1894 guanya l’Englantina als Jocs Florals de Barcelona, amb «La sardana». L’any següent, publica el llibre Poesies, editat per L’Avenç, que, considerat molt innovador, obté una acollida favorable de la crítica. En el llibre, que inclou poemes significatius com «L’oda infinita», «Paternal» i «Excelsior», s’hi pot observar el vessant decadentista propi dels inicis del Modernisme, que l’autor rebutja posteriorment en favor d’un vitalisme optimista, influït per Nietzsche, pel qual entén la poesia com a font de salut i energia. L’èxit continua amb l’obtenció de la Viola d’Or i Argent als Jocs Florals de Barcelona, el 1896, amb «El mal caçador».
Maragall adquireix renom com a escriptor, traductor i periodista. L’èxit com a articulista fa que Joan Mañé li demani que faci articles amb assiduïtat al Diario de Barcelona i, d’altra banda, que també tingui l’oportunitat de fer col·laboracions a La Renaixença, La Veu de Catalunya i d’altres publicacions. A la Biblioteca L’Avenç apareix la seva traducció d’Ifigènia a Tàurida de Goethe, que es va representar en sessió del Teatre Íntim, sota la direcció d’Adrià Gual, als jardins del Laberint d’Horta. L’escenificació va tenir una especial importància perquè la gent dels ambients més benestants de la societat catalana s’adonés de la validesa de la llengua catalana en obres de gran entitat cultural. Maragall, implicat en els esdeveniments socials i polítics de l’època, escriu el poema «Oda a Espanya», referit al desastre colonial i la crisi que se’n deriva.
L’any 1900 apareix a la revista Catalònia el primer fragment d’El Comte Arnau i L’Avenç li publica Visions i Cants, en què el poeta aporta mites i himnes. En aquest mateix any fa un viatge a Madrid on entra en contacte amb intel·lectuals castellans, amb els quals manté una intensa relació epistolar durant la resta de la seva vida.
Els primers anys del segle XX el nacionalisme es configura sobretot en un corrent concret de caire conservador, catòlic i tradicionalista. Maragall s’identifica, no sense una certa resistència íntima, amb aquesta línia ideològica dominant.
Fidel a les seves idees i al seu ofici de periodista, publica, al Diario de Barcelona, «La Patria Nueva», l’11 de setembre de 1902, article polèmic que li costa un processament. El 1903, deixa el Diario de Barcelona per discrepàncies polítiques amb la direcció: «Això, m’ha deixat, ho confesso, un bon xic adolorit, però també amb un sentiment d’independència i de dignitat satisfeta, que m’aconsola l’adoloriment», diu en una carta a Enric Prat de la Riba, el 7 de maig.
El juliol és elegit president de l’Ateneu Barcelonès i, en el discurs de la sessió inaugural del curs de l’Ateneu, el setembre, llegeix l’Elogi de la paraula.
El 1904, en l’edició d’homenatge Artículos (1904), hi expressa sovint posicions acostades a les dels dirigents de la Lliga Regionalista, i acostuma de comentar els textos pastorals del bisbe Torras i Bages. Aquest mateix any guanya la Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona amb la poesia «Glosa» i és proclamat Mestre en Gai Saber. Publica el llibre Les Disperses, poesies originals i traduccions de Goethe. També s’editen l’Elogi de la paraula i les seves traduccions de Goethe Eridon i Amina i La Margarideta. El 1905, reprèn la col·laboració amb el Diario de Barcelona, tot i que un any més tard torna a tenir discrepàncies amb la direcció i deixa de treballar-hi. D’altra banda, continua elaborant les traduccions de Novalis. En l’àmbit polític, Maragall refusa l’oferta d’Enric Prat de la Riba i de Francesc Cambó de ser candidat a diputat a les corts, convençut que el seu camí no és la política.
El maig de l’any següent publica el recull de poemes Enllà, on s’observa un to més atenuat respecte a l’exaltació d’obres anteriors i es concentra en el seu vessant naturista. Uns mesos més tard intervé en el Congrés de la Llengua Catalana llegint-hi el discurs En pro de les varietats dialectals. Cal assenyalar que coneix Unamuno a Barcelona i inicien una fructífera amistat (el seu epistolari es publica l’any 1951). Unamuno dedica a Maragall «L’Oda a la Catedral de Barcelona» apareguda a La Vanguardia i tradueix per primer cop al castellà «La vaca cega».
Maragall cofunda la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, des d’on demana diners per a la creació de la Biblioteca de Catalunya. A partir de l’any 1907, torna a viure una forta crisi personal, agreujada pels fets de la Setmana Tràgica, el juliol de 1909. Hi reacciona escrivint un seguit d’articles, publicats a La Veu de Catalunya, dels quals cal esmentar per la seva transcendència «La iglésia cremada» i «La ciutat del perdó», no publicat fins uns anys més tard per consell de Prat de la Riba. Maragall, indignat pels fets, demana que la burgesia catalana assumeixi les responsabilitats que li pertoquen en l’assumpte. D’altra banda, apareix l’opuscle Elogi de la poesia. Tant aquest assaig com el de 1903 (Elogi de la paraula) exposen la seva teoria de la «paraula viva», de tall romàntic, per la qual l’emoció pura, l’espontaneïtat i la sinceritat són elements indispensables de la poesia.
El 1910, ja totalment dedicat a la creació literària —només exerceix de periodista quan el tempta un fet important d’actualitat o un gran moviment d’opinió—, guanya, amb el llibre Enllà (1906), el premi Fastenrath, als Jocs Florals de Barcelona. A més, a Caldetes, acaba la tragèdia en vers Nausica, l’única obra de teatre que escriu.
El darrer any de la seva vida, el 1911, publica Seqüències, imprès per L’Avenç, que conté la tercera i darrera versió del mite del comte Arnau: la de la redempció a través de la renúncia. Del llibre destaquen també l’Oda nova a Barcelona i el Cant espiritual.
Dos dies abans de morir demana ser vestit amb l’hàbit de Sant Francesc. Mor el 20 de desembre de 1911. Les seves últimes paraules foren: «Amunt, amunt!…».
Les principals edicions de les obres completes es publiquen els anys 1912-1913, 1929-1930, el 1947, i el 1960.
.webp)
![Retrat de Joan Maragall fet per Ramon Casas [Viquipèdia].](https://escriptors.cat/wp-content/uploads/autor/2019/02/3916dibuixcasas.webp)
