Novel·la Narrativa breu Poesia Estudis sobre l'autor/autora

Concepció G. Maluquer

1914-2004

Concepció G. Maluquer (Salàs de Pallars, Pallars Jussà 1914 – Barcelona 2004) poeta, narradora i novel·lista.

La seva vocació d’escriptora agafa forma durant la dècada de 1940, tot i que no publica fins 1960. Forma part, doncs, de la generació silenciada de la Postguerra. La seva veu és coherent amb la realitat del seu temps i del país, però les circumstàncies històriques de repressió de la cultura catalana van impedir un desenvolupament normal.

En un inici, es decanta per la poesia: el 1959 publica La creu dels vents, guardonada amb el Premi Ciutat de Barcelona (1957), i La ciutat i les hores, que surt a la llum el 1960. La seva poesia és elegant i simbòlica, i mescla a la perfecció emoció, ritme i virtuosisme. No obstant i això, gran part de la seva producció poètica roman inèdita.

Posteriorment es concentra en novel·la, que li ofereix més llibertat i claredat a l’hora d’expressar-se. En aquest gènere ens ha llegat un interessant retrat de la Catalunya de la dècada de 1960. Amb un estil sobri i alhora vibrant, plasma la vida quotidiana d’arreu del territori, tant de la costa i de l’interior com de la capital, amb obres com Gent del Sud (1964), potser la seva obra més coneguda, o Parèntesi (1962).

Membre activa de cercles artísticoliteraris i de la resistència cultural de la postguerra, destaca la seva amistat amb Aurora Bertrana i la relació amb altres escriptors com J. V. Foix. La seva és una veu clara, profunda, sensitiva i elegant, compromesa amb la llengua i la realitat política, cultural i social del país.

Pàgina elaborada per Mar Veciana per a l’AELC.
Fotografies: © arxiu familiar de l’autora.

Castellano

Castellano

Concepció G. Maluquer (Salàs de Pallars, Pallars Jussà 1914 – Barcelona 2004) poeta, narradora y novelista.

Su vocación de escritora coge forma durante los años 40, aunque no publica hasta los 60. Forma parte de la generación silenciada de la posguerra. Su voz es coherente con la realidad de su tiempo y del país, pero las circunstancias históricas de represión de la cultura catalana impidieron un desarrollo normal.

En un principio, Concepció G. Maluquer se dedica a cultivar poesía: el 1959 publica La creu dels vents, galardonada con el Premi Ciutat de Barcelona 1957, y La ciutat i les hores, que sale a la luz el 1960. Su poesía es elegante y simbólica, y mezcla a la perfección emoción, ritmo y virtuosismo. No obstante, gran parte de su producción poética, permanece inédita aún hoy en día.

Posteriormente se concentra en la novela, que le oferece más libertad y claridad para expresarse. En este género nos ha dejado un interesante retrato de la Catalunya de los años 60. Con un estilo sobrio y a la vez vibrante, plasma la vida cotidiana de todo el territorio, tanto de la costa y del interior como de la capital, con obras como Gent del Sud (1964), quizá su obra más conocida, o Parèntesi (1962).

Miembro activa de círculos artístico-literarios y de la resistencia cultural de la posguerra, destaca su amistad con Aurora Bertrana y la relación con otros escritores como J. V. Foix. La suya fue una voz clara, profunda, sensitiva y elegante, comprometida con la lengua y la realidad política, cultural y social de su país.

Página elaborada por Mar Veciana para la AELC.
Fotografías cedidas por la família de la autora.

English

English

Concepció G. Maluquer (Salàs de Pallars, Pallars Jussà 1914 – Barcelona 2004) was a poet and fiction writer.

Her vocation as a writer took shape in the 1940s, although she did not publish any book until 1959. She thus forms part of the generation that was silenced in the years that followed the Civil War. Her voice is coherent with the reality of her times and of the country under the Franco dictatorship, and these historical circumstances of the repression of Catalan culture stood in the way of her development as a writer.

In her early works, Concepció G. Maluquer tended towards poetry. In 1959 she published La creu dels vents (The Cross of the Winds), which received the Ciutat de Barcelona Prize in 1957, and La ciutat i les hores (The City and the Hours) appeared in 1960. Her poetry is elegant and symbolic, perfectly blending emotion, rhythm and virtuosity. However, a considerable part of her poetry has never been published.

She then turned to the novel, which offered more freedom and clarity of expression. Through this genre, she has bequeathed an interesting portrait of the Catalonia of the 1960s. Her style is sober yet vibrant and she captures everyday life around the country, in both coastal and hinterland regions, with works like Gent del Sud (People from the South, 1964) —perhaps her best-known work— and Parèntesi (Parenthesis, 1962).

She was an active member of artistic and literary circles and of the post-war cultural resistance, a close friend of Aurora Bertrana and was also in contact with prominent writers like J. V. Foix. Hers is a clear, deep, sensitive and elegant voice that is committed to her mother tongue and the political, social and cultural reality of her country.

Web page: Mar Veciana for AELC.
The photographs have kindly been made available by the author’s family.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Concepció González Maluquer, poeta, narradora i novel·lista, neix a Salàs, al Pallars Jussà, el 1914.

Segueix els estudis de magisteri i ja amb el títol de mestra completa la formació a l’Escola de Mestres de la Generalitat de Catalunya. Però la situació política i familiar de la immediata Postguerra la determina a deixar la seva carrera docent a la dècada de 1940, per reprendre-la més endavant.

Encara que escriu des de petita, és precisament en aquest parèntesi laboral que la seva veu poètica emergeix amb força. Concepció G. Maluquer es forma com a poeta, llegeix i escriu versos fins que es dona a conèixer a finals dels anys cinquanta. Ella mateixa es defineix de la generació silenciada de la Postguerra.

La realitat i les circumstàncies de l’època feien molt difícil publicar en llengua catalana. Guanyar un premi literari com el Ciutat de Barcelona era una de les poques garanties de publicació. D’aquesta manera el 1959, dos anys després d’haver aconseguit aquest guardó, s’edita el poema llarg La creu dels vents. El 1960 surt a la llum el poemari La ciutat i les hores.

Posteriorment, atreta per les noves possibilitats expressives que li ofereix la novel·la, es dedica en especial a aquest gènere. Ofereix un magnífic retrat de la Catalunya de l’època: de la seva terra natal amb Gent del sud (1964), de la costa amb Gent del nord (1971) o de Barcelona amb Què se n’ha fet de Pere Cots (1966) i Parèntesi (1962). L’autora dibuixa, amb el seu estil sobri, però alhora sensitiu, tot un univers de personatges vius i complexos on fins i tot hi ha cabuda per a captar les diferències dialectals del català. Paral·lelament cultiva la narració breu, amb contes com Tres àngels pel camí (1959) o Dues cases (1960), amb el qual obté el premi Joan Santamaria.

Concepció G. Maluquer és una assídua participant de vetllades literàries d’aquells anys i es relaciona amb escriptors com ara J. V. Foix, Carme Monturiol, Cèlia Sunyol, Carles Sindreu i, sobretot, Aurora Bertrana, amb qui l’uneix una gran amistat. També participa en moltes activitats relacionades amb la literatura i la cultura en general.

És una de les autores més interessants de la Postguerra catalana i la seva obra és d’una gran coherència amb la realitat del seu temps i del país, però les circumstàncies històriques de repressió de la cultura catalana impedeixen una major projecció pública. Per això, tot i la importància de la seva obra poètica i narrativa, encara avui part d’ella roman inèdita.

El 1967 mor la seva filla gran, i aquest fet encara l’allunya més de la vida pública, i de retruc, de l’edició, tot i que no deixa mai d’escriure. Concepció G. Maluquer mor a Barcelona l’any 2004.

Concepció G. Maluquer amb el seu marit a principis dels 70.
Concepció G. Maluquer amb el seu marit a principis dels 70.
Lectura d'Àngel rebel, principis dels 60.
Lectura d'Àngel rebel, principis dels 60.
Concepció G. Maluquer al Pallars el 1991.
Concepció G. Maluquer al Pallars el 1991.
Retall de diari de la dècada dels 60 amb fotografia de Concepció G. Maluquer.
Retall de diari de la dècada dels 60 amb fotografia de Concepció G. Maluquer.

Premis

  • Premi Ciutat de Barcelona (1957): La creu dels vents.
  • Premi Joan Maragall, Jocs Florals de París, (1959): L’àngel rebel.
  • Premi Joan Santamaria (1960): Dues cases.
  • Premi Brigata Sassari, Jocs Florals de l’Alguer (1961): Parèntesi.
  • Premi Condal al V concurs de Contes Literaris de l’Associació Condal (1963): Sonàmbula.
  • Accèsit a la flor natural, Jocs Florals de Perpinyà (1964): Currículum vitae.

    • Què s’ha fet d’en Pere Cots.

    Vincles

    Comentaris d'obra

    Tota la concepció de La creu dels vents és de gran poeta. D’una ambició lírica que exigia una perseverant alenada. La unitat rítmica de l’hendecasíl·lab blanc i la sostinguda continuïtat dels quatre moments que integren el poema, són elements que posen a prova tot un magisteri de poesia i tota una executòria d’inspiració. L’originalitat del simbolisme que centra i expressa la visió i el cant de la ciutat, i l’equilibri amb què l’autora juga sobiranament els motius metafòrics amb la realitat que en podríem dir cosmogràfica i urbanística alhora, són verament una mostra de gran poesia i de domini dels instruments de creació verbal que la poetessa ens revela i advera, sense interrupció ni desmai. No podem dir tampoc que tot sigui virtuosisme visual ni devessall de riquesa descriptiva o evocadora en aquest personalíssim poema de La creu dels vents. Dessota d’aquesta saba vital i multicolor que circula pel vers, palpita una emoció unànime del més alt lirisme, que dóna raó suprema d’aquesta vertebració interior que encaixa els cants i les frases i resol en una unicitat íntima i general al tema escollit. Al costat de les moltes odes antològiques a Barcelona que existeixen (des de les de Maragall i Verdaguer a les de López-Picó i Guilanyà, entre tantes altres), el poema de Concepció G. Maluquer ens presenta un carisma fins ara inconegut, on la realitat pròxima ens sembla remota, encara que real, per la força centrífuga de la fantasia que empeny endalt, panoràmicament, el fervor pindàric de la lloança, tornada visió còsmica sota el trànsit regular del temps.

    (Octavi Saltor. Pròleg a La creu dels vents. Barcelona: Impremta Moderna, 1959)

    * * *

    Gosaria dir que la primera cosa que hom adverteix en la poesia de Concepció G. Maluquer és l’existència d’una voluntat de tema simbòlic-ètic, sobretot en el llarg poema La creu dels vents, i també la de La ciutat i les hores, dóna fe d’una poesia que per instint s’afua devers la figuració èpica. S’hi afua només: no s’hi resol, però. Hi ha en ella la simplicitat de la força i un xarbotar de moviment i d’acció de precedents ben concrets en la nostra poesia. Des dels primers moments sorprèn el fet de trobar-nos davant una poesia que no gemega, sinó que canta, afirma i desprèn una qualitat actuant insòlita. Concretant-nos al poema, els vents tracen sobre una gran urbs –Barcelona– la seva creu immensa i obren llurs boques diferents a un diàleg amb la ciutat jaguda cara el cel…despentinada de fums i de calitges, nua i bella; però amb la pell de pedra i de misteri, talment una Afrodita vora l’aigua… a la qual el Vent duu «un xiscle nou que es fa bandera». Poema de cabals que s’entortolliguen harmoniosament, La creu dels vents arrenca d’un concepte de quotidianitat mítica per a elevar-se a una transcendència al·legòrica. El Vent (o millor dit, els quatre vents cardinals) arriben a cobrar el sentit de la consciència vertiginosa i lliure de l’univers que s’oposa a la gravitació tràgica de la vida deshumanitzada per acumulació monstruosa. Però si aquesta oposició sembla evident al principi, aviat ens adonem que no és res més que una mena d’excusa profunda per a tirar endavant el diàleg enfervorit. Els quatre vents són l’esperit del món però són també l’esperit de la ciutat amb la qual s’identifiquen per possessió, i tant és així que, al final del poema, el Vent de l’Oest (i en deturar-nos a pensar d’on ve aquest vent ens adonem de la transcendència i pes de la imatge) diu a la Ciutat que sentirà el seu sortilegi «com una creu d’amor damunt l’espatlla».

    (Agustí Bartra.: Pròleg a La creu dels vents. Barcelona: Impremta Moderna, 1959)

    * * *

    Hom podria assenyalar, en l’actitud de la novel·lista, l’adeqüació del llenguatge, la concisió dels diàlegs, l’exactitud de les observacions. També -mèrit que cal subratllar en una novel·lista que ve de la poesia – la sobrietat de la prosa, al contenció de les descripcions, la brevetat de les fugaces anotacions líriques, pràcticament invisibles, però que donen una especial vibració a la seva prosa. Les anotacions psicològiques són superficials, cosa natural en un narrador que es refusa la fàcil omnisciència del novel·lista antic, estil Balzac. Però els personatges són naturals, representatius sense tenir la volguda categoria d’arquetipus, fets de llums i d’ombres com tots els mortals. La fluctuació psicològica del protagonista és ben traçada, i el seu ambient és, realment, la Barcelona actual. Potser caldria retreure-li, com una facilitat volguda a través d’un esquema massa rigorós, la simetria de les situacions inicial i final, entorn del parèntesi que és, com el títol indica, el veritable tema de la novel·la.

    (Rafael Tasis. «Parèntesi», Serra d’Or, núm. 10, octubre de 1963, p. 32)

    * * *

    Podem considerar extraordinària la modernitat de l’any 1964. L’autora pinta a la novel·la un tema de rabiosa actualitat. Hem de veureu-hi una gran valentia. I és que aquesta novel·la de Concepció G. Maluquer resulta agosarada. No defuig el mot ‘xarnego’ posat en boca de més d’un dels personatges autòctons. […]

    Hi ha en aquesta obra un aspecte especialment interessant per la dificultat que comporta i que també Candel destaca al pròleg. És el tractament lingüístic.

    Cada personatge parla exclusivament la seva llengua d’origen. Ho fa amb vivesa i recollint les particularitats dialectals. Sobretot, el grup d’andalusos, que escapcen finals de mot i fan ces de les esses, que canten els versos populars de la tradició pròpia. El grup de catalans pallaresos s’expressen amb un registre pròxim a la llengua estàndard, encara que amb lèxic del món agrícola i ramader i abundància de proverbis i frases fetes. No hi ha, doncs, influència lingüística ni contaminació entre tots dos grups, encara que els uns entenen completament els altres.

    (Maria Barbal. «Concepció G. Maluquer. Creadora en silenci», Serra d’Or, núm. 517, gener de 2003, p. 49-50)

    Presentació d'Aigua Tèrbola, 1967.
    Presentació d'Aigua Tèrbola, 1967.
    Concepció Maluquer signant exemplars d'Aigua Tèrbola, 1967.
    Concepció Maluquer signant exemplars d'Aigua Tèrbola, 1967.

    Entrevistes

    —Fue presentada la primera novela realmente extensa de la escritora Concepció G. Maluquer, Aigua Tèrbola. Las tres primeras que tiene en su haber son de un volumen más reducido, tal vez debido a que la autora procede del campo de la poesía, campo que abandonó porque «no le permitía expresar con claridad lo que deseaba». Concepció G. Maluquer acaba de pasar por el difícil trance de una irreparable pérdida familiar.
    —No sé si volveré a escribir –me dice.– En todo caso pasaré mucho tiempo, antes de que me sienta con ánimos de reanudar mis trabajos literarios.

    —Para usted crear no es sinónimo de evasión, ¿verdad?
    —Escribiendo me concentro en mi misma, hago un examen de conciencia que me obliga a sufrir y no a evadirme.

    —¿Realmente la poesía no le bastaba para expresar cuanto quería?
    —Mi manera de entender y hacer poesía no me resultaba lo suficientemente explícita, para decir con claridad lo mucho que pretendía exponer. La novela en cambio ofrece la oportunidad de decirlo todo de una manera llana y directa. En novela, por otra parte, son los personajes quienes hablan por mi. […]

    —¿Cuál es su postura respecto a las nuevas generaciones literarias?
    —Me siento mucho más identificada con la nueva generación, que con la anterior a la mía.

    —¿Causas de esa preferencia?
    —Pues porque los jóvenes ven los problemas con mucha más objetividad, sin deformaciones, y eso hace que puedan enfrentarse a ellos sin temores ni prejuicios.

    —¿Su generación no cuenta?
    —La mía es la peor. Tenga en cuenta que es la generación de la posguerra. Una generación amargada, mutilada ya de raíz.

    —A ustedes les corresponde darnos testimonio de una época fundamental de transición, que los jóvenes no llegamos a conocer. Sin embargo no lo hacen. ¿Por qué?
    —Tal vez porque sufrimos tanto, que muchos de nosotros no han sabido sobreponerse, cobrar fuerzas para salvar los obstáculos que se anteponen al testimonio de la realidad y han reaccionado inhibiéndose.

    —En este caso, no era preferible enfundar la pluma o la máquina de escribir?
    —En efecto, no valía la pena escribir. Soy de la opinión que, o bien se refleja la verdad sin paliativos o se abstiene uno de hablar. No cabe una tercera alternativa.

    He aquí un dilema difícil de resolver.

    (Robert Saladrigas: «Concepción G. Maluquer, eco de una generación mutilada»)

    Antologia

    CURRICULUM VITAE

    «Jo vaig néixer a l’envist d’una carena
    quan encara era estiu, però les guilles
    ja ensumaven els tords. Feinera l’àvia
    perfumava amb codonys la roba blanca
    i els dolcíssims arrops. Serventa lenta
    es rentava els pits nus dintre la segla
    aombrada de joncs. La mare, alta,
    però fina de peu, mirava els cingles
    tot pensant en la mar. Jo, un plor a l’alba.
    Algú va dir de dintre de les portes:
    –«Com que és fembra i no val per alts designis,
    no és prudent fer conjur amb les estrelles:
    la ungirem amb els dons eterns i fàcils
    de la terra i del vent. I arribà el taumaturg
    de les esquelles, la sentera dels dons i l’home lúcid
    que prediu el futur. Bulliren aigües
    perfumades d’encens. Dintre les xicres
    velles balbes sucaven coca flonja
    i es senyaven el front. Com pluja fina
    sobre el lli del bressol queien intactes
    les paraules i el do.»

    (Curriculum Vitae. Poema inèdit)
     

    * * *
     

    GENT DEL SUD

    «Al bar d’en Xamís, arran de carretera, es pot beure un bon conyac tot mirant com baixen els camions de la F.E.S.A carregats de fusta fins més amunt del nivell de la cabina. Quan els avets tallats a les terres altes del Pallars passen davant la porta-vidriera del bar, un eclipsi curt i total apaga els reflexos virolats dels vasos i de les ampolles, s’enfosqueix el davantal d’en Xamís i s’esborren aquelles dents tan blanques de la Soledat. La parròquia s’immobilitza amb els gots i les cartes a mig aire fins que el camió travessa com una gran bestiassa empudegant-ho tot de gas-oil. L’última cosa que desapareix darrera el requadro de l’entrada, són els culs de biga amb les marques encara recents de la destral.
    El Xamís passa un drap moll pel marbre del taulell i s’encara amb el foraster:
    -Podeu anar plantant si els altres els tallen, ¿oi, don Manuel?
    Don Manuel Contreras arronsa les espatlles i somriu. Don Manuel és castellà, de la província de Sòria. Trenta-cinc anys, bona planta i molta palica. Només fa quinze dies que és aquí, però tothom sap que l’ha enviat la Forestal per tot això de la repoblació dels boscos que diuen que vol fer el Govern. És clar que d’ell, de la seva persona, no en saben gairebé res.
    -Ponme un coñac, Xamís.«

    (Del llibre Gent del sud. Barcelona: Club Editor, 1964, p. 9-10)
     

    * * *
     

    PARÈNTESI

    «-Tornaràs, oi? Com abans? Tot com abans? Els ulls de la Janine esperen, lluents, irisats d’estries de colors. El punt negre de la retina es dilata a poc a poc.
    -Com tu vulguis, Janine.
    Ha deixat en Clotats a l’alçada de la plaça de Catalunya i enfila amunt sense apressar-se. Encara sent, entre el palmell de la mà i la roda del volant, una tebior antiga i recuperada. Somriu. Això és: recuperada. Com els amics del club; com la fàbrica. Com tot el que integrava el que era i torna a ser. Cada cosa en el seu lloc, altra vegada, com les peces d’un puzzle. Inevitables. Indefugibles. L’única cosa que hi faltava, era ell. Les altres eren allí, encaixades com sempre: La fàbrica, les màquines, la gent (oh, la gallineta de Guinea!)’Tornaràs, tornaràs!’ El club, els amics, el sol, les pilotes, el mar…’Tornaràs, tornaràs…’
    La Janine també esperava, sense esperar.
    ‘Tornaràs, oi? – ha dit- . Com abans. Tot com abans.’
    No hi ha res a fer. No hi ha res a fer.
    -Com tu vulguis, Janine!»

    (Del llibre Parèntesi. Barcelona: Albertí Editor, 1962, p. 153-154)
     

    * * *
     

    LA CREU DELS VENTS

    VENT:

    La tarda se m’ajeu damunt l’espatlla
    i l’ombra colga el solc de les riberes.
    Jo baixo fins a tu seguint el rastre
    de l’aigua freturosa de maresmes.

    Hi ha una lluna perfecta i indivisa
    que em pinta les passeres del crepuscle.
    Els pobles s’han fet íntims com lluernes
    i els rius insomnes, vetllen els silencis.

    Ja la nit m’esperona els flancs. Em clava
    dues rodes d’estels. Damunt la terra
    corbada de mil·lennis, deixo un rastre
    on vibren els renills i les crineres.

    Em dol deixar una gota de basarda
    damunt els finestrons pintats de gebre.
    Dels gorgs i dels afraus, s’enfila un hàlit
    d’invisibles conjurs. Les bruixes xisclen.

    Ja ho veus. D’ençà que l’alba hissà les boires
    fins ara que les ombres em circumden,
    he anat seguint les fites més segures
    on vara el teu desig de permanència.

    Accepta el meu tribut. Tindràs la força
    dels cíclops enfurits. El goig ascètic
    dels homes primitius, i la puresa
    de totes les congestes impetjades.

    CIUTAT:

    Me’n sento el cor ungit, i et regracio
    amb l’or sagrat d’innúmeres banderes.
    De tu han après aquest batec d’altura
    i aquest enyor d’estels immarcescibles.

    (Del llibre La creu dels vents. Barcelona: Impremta Moderna, 1959, p. 30-31)
     

    * * *
     

    DUES CASES

    Sense alçar la mà de la metralladora he mirat el rellotge: dos quarts de tres. Encara no he tocat el disparador. Potser no caldrà. Tant de bo no la travessi ningú, la passera. Si la travessen, no hi haurà altre remei.
    Ell és aquí, al meu costat. Té fits els binocles cap al mateix indret, fa més d’un quart. No em diu res. Jo tampoc a ell.
    És petita, la xavola. Gairebé no ens podem bellugar. No cal, però; pel que fem…Ell controla tot ell que pugui passar al voltant de «Dues Cases». Jo vigilo el pont de fusta penjat sobre el riu. Si passa algú, dispararé a matar. No res més.
    Però no passa ningú, no es veu ningú….Sembla que no aleni una ànima vivent al volt de les masies. Tret d’un tel de fum que remunta de les xemeneies fins al cel…
    «Dues Cases»! D’aquí estant es veuen ben dibuixades, ben concretes, una a cada banda del riu, amb la passera entremig i un grup de salzes a l’esquerra. Si, d’aquí estant es veu tot emmarcat pel forat d’entrada de la xavola, talment una litografia, potser una mica massa acolorida, una mica massa brillant.

    (Del llibre Dues Cases. Barcelona: Arimany, 1958, p. 5)

    Coberta del llibre <i>La creu dels vents</i>.
    Coberta del llibre La creu dels vents.
    Coberta del llibre <i>Dues cases</i>.
    Coberta del llibre Dues cases.
    Coberta del llibre <i>Gent del sud</i>.
    Coberta del llibre Gent del sud.
    Coberta del llibre <i>Parèntesi</i>.
    Coberta del llibre Parèntesi.