Novel·la Narrativa breu Teatre

Josep Maria Madern

1926-2012

Josep Maria Madern (Cervera, 1926 – Barcelona, 2012). Periodista radiofònic, narrador, novel·lista i dramaturg. Després dels estudis de Lletres a Barcelona, treballa com a periodista radiofònic a Saragossa (Radio Juventud) i Lleida (Radio Lérida). Es casa amb l’actriu Pilar Minguell, amb qui comparteix l’afecció pel teatre. El 1957 es trasllada a París i hi resideix durant més de vint-i-cinc anys. Hi treballa com a responsable dels informatius emesos en castellà de l’ORTF i de Radio France Internationale. El 1983 retorna a Catalunya.  Durant les tres dècades següents es consagra a l’escriptura de la seva obra, que compon íntegrament en català. Resideix a Barcelona i passa temporades a Cervera, Tàrrega i El Talladell. Mor a Barcelona el 17 d’abril de 2012, a l’edat de 86 anys. 

Des del punt de vista literari, fa els seus inicis com a dramaturg amb obres escrites en castellà i francès a principis dels anys setanta. De retorn a Catalunya, s’implica activament i conscienciosa en el procés de reviscolament de la cultura catalana posterior a la Transició i es dedica a bastir una obra eminentment prosística (contes, novel·les, microrelats, aforismes), amb incursions en el món teatral (Els ninots). El seu recull de contes La pell de l’home li fa merèixer, el 1986, el Premi Ciutat d’Olot-Marià Vayreda de narrativa. 

Va ser soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
 

Pàgina elaborada per Elena Ferrer Moregó per a l’AELC.
Documentació: arxiu personal de l’autor.
Fotografia de portada: cedida per Pagès Editors.

Castellano

Pòrtic castellano Josep Maria Madern

Josep Maria Madern (Cervera, 1926 – Barcelona, 2012). Periodista radiofónico, narrador, novelista y dramaturgo. Después de cursar estudios de Letras en Barcelona, trabaja como periodista radiofónico en Zaragoza (Radio Juventud) y Lérida (Radio Lérida). Se casa con la actriz Pilar Minguell, con quien comparte la pasión por el teatro. En 1957 se traslada a París, donde reside durante más de veinticinco años. Trabaja como responsable de los servicios informativos emitidos en castellano del ORTF y de Radio France Internationale. En 1983 regresa a Cataluña.  Durante las tres décadas siguientes se consagra a la escritura de su obra, que compone íntegramente en catalán. Reside en Barcelona y pasa temporadas en Cervera, Tárrega y El Talladell. Muere en Barcelona el 17 de abril de 2012, a la edad de 86 años. 

Desde el punto de vista literario, se inicia como dramaturgo con obras escritas en castellano y francés a principios de los años setanta. De regreso a Cataluña, se implica activa y tenazmente en el proceso de regeneración de la cultura catalana posterior a la Transición y se dedica a elaborar una obra eminentmente prosística (cuentos, novelas, microrrelatos, aforismos), con incursiones en el mundo teatral (Els ninots). Su libro de cuentos La pell de l’home le hace merecedor, el 1986, del Premi Ciutat d’Olot-Marià Vayreda de narrativa. 

Fue socio de honor de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Elena Ferrer Moregó.
Documentación: archivo personal del autor.
Fotografía de portada: cedida por Pagès Editors.
 

English

Josep Maria Madern english

Josep Maria Madern (Cervera, 1926 – Barcelona, 2012) was a radio journalist, storyteller, novelist, and playwright. After studying for an Arts degree in Barcelona, he worked as a radio journalist in Zaragoza (Radio Juventud) and Lleida (Radio Lérida). He married the actress Pilar Minguell, with whom he shared a love for theatre. In 1957, he moved to Paris where he lived for more than twenty-five years, working as head of the news division in Spanish of the Office de Radiodiffusion Télévision Française (ORTF) and in Radio France Internationale. In 1983 he returned to Catalonia where he devoted the next three decades to writing his works, all of them in Catalan. He resided in Barcelona and also spent periods in Cervera, Tàrrega, and El Talladell. He died in Barcelona on 17 April 2012, at the age of eighty-six.

He began his literary career as a playwright, with works written in Spanish and French in the early 1970s. On his return to Catalonia, he was actively and devotedly involved in the process of revitalising Catalan culture after the Transition (which followed the Franco dictatorship), and also produced a series of mostly prose works (stories, novels, microfiction, and aphorisms), with some plays (Els ninots). His short story collection La pell de l’home received the 1986, City of Olot – Marià Vayreda Prize for Fiction.

He was an honorary member of the Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC – Association of Catalan Language Writers).

Web page: Elena Ferrer Moregó for AELC.
Documentation: Author’s personal files.
Cover photograph: Ceded by Pagès Editors.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Josep Maria Madern i Sostres neix a Cervera, la Segarra, l’11 de desembre de 1926, en el si d’una família benestant. El pare era el cap dels serveis telegràfics i la mare mestressa de casa. Passa la infantesa a Cervera. Durant la Guerra Civil entra en contacte amb brigadistes que li inculquen l’esperit republicà que sempre l’acompanyarà. A les acaballes de la guerra, la família s’encamina a l’exili, però finalment retorna a Cervera.

Durant la postguerra, estudia Lletres a la Universitat de Barcelona, però aviat es trasllada a Saragossa per fer-hi les milícies universitàries. Comença a fer teatre i a treballar a Radio Juventud, però més tard es trasllada a Lleida, on treballa per a Radio Lérida. Allí impulsa diverses agrupacions teatrals, com ara el Teatre de Càmera i l’Orfeó Lleidatà, i dirigeix obres amb gran èxit de públic i de crítica, especialment en col·laboració amb l’actriu Pilar Minguell, de Tàrrega. L’any 1955 Madern i Minguell contrauen matrimoni i l’any següent, a causa de la situació política i de tota mena de traves i censures imposades pel règim, decideixen marxar a París a la recerca d’un ambient més lliure i obert.

A desgrat de les dificultats inicials, Madern segueix escrivint teatre per a la seva esposa, com ara Confidencias, que es tradueix i es representa en francès. El cap de la secció espanyola d’RTF s’interessa per l’obra i proposa a Madern retransmetre-la per Radio Paris. La parella Madern-Minguell enceta una llarga relació laboral amb diversos mitjans radiofònics (veu, redacció de noticiaris, entrevistes, reportatges, crítiques a diversos programes culturals, literaris, d’entreteniment, tertúlies, obres teatrals, etc.). Madern s’encarrega dels informatius emesos en llengua castellana de l’ORTF i de Radio France Internationale fins a l’any 1983. Inicialment, com a llengües de cultura, fa servir el francès i el castellà. Així, per exemple, és autor d’obres teatrals, com ara El rey mudo (1971) i La chemise de nylon (1972), de primer en castellà (La camisa de nylon).

Amb l’arribada de la democràcia a Espanya, però, decideixen posar fi al seu exili voluntari i el febrer de 1983 retornen a Catalunya. Per a Madern comença una nova etapa: després de dedicar un any a l’aprenentatge del català, es dedica plenament a l’escriptura. El primer recull de contes, La gàbia i altres gàbies, que havia estat redactat d’antuvi en castellà, és traduït al català i publicat el 1986. El mateix any és guardonat amb el Premi Ciutat d’Olot-Marià Vayreda de narrativa per un altre recull de contes, La pell de l’home, que veu la llum amb un pròleg de Montserrat Roig. Tot seguit, Plaza & Janés li edita la primera novel·la, Els assassins ingenus. L’editor Àlex Susanna, de qui es fa bon amic, l’any 1998 té la iniciativa de publicar amb el títol d’El vent de la memòria un ampli recull d’aforismes de Madern que motiven una digressió reflexiva i creativa.

Durant la primera dècada del 2000 Madern seguirà publicant obres, sobretot contes i narracions com ara La por de l’amor (2001), La Dama Negra (2009) o Flors de nit (2011). Els motius madernians que impregnen tots els seus escrits són l’absurd, l’idealisme, la mort, l’amor i el sexe, sempre amb un punt característic d’ironia melangiosa i desencantada.

S’implica activament en la vida cultural de la Segarra i de l’Urgell, on el matrimoni Madern-Minguell passa llargues temporades pels vincles familiars i afectius que hi tenen. A part de L’escenari, el Centre Cultural de Tàrrega publica, el 2007, el recull de relats La vida dels somnis. Per aquest motiu i en reconeixement de la seva tasca cultural i la seva trajectòria literària, aquesta entitat li concedeix el Premi Culturàlia el mateix 2007.

Mor a Barcelona el 17 d’abril de 2012, a l’edat de 86 anys. Amb l’estreta col·laboració de la seva esposa, s’organitzen exposicions retrospectives i homenatges a la figura i l’obra de Madern, en especial per la incidència en la vida cultural de Tàrrega i Cervera. El Talladell acull el fons documental i bibliogràfic de l’autor i dedica honoríficament una sala de lectura al matrimoni Madern-Minguell.
 

Premis

  • Premi Vila de Porreres (1985): Ficcions quotidianes (el 1986 es publicarà sota el títol La gàbia i altres gàbies).

  • Premi Ciutat d’Olot-Marià Vayreda de narrativa (1986): La pell de l’home. 

  • Premi Culturàlia del Centre Cultural de Tàrrega (2007) per la seva trajectòria literària.

     

La línia negra.

Coberta del recull de narracions La línia negra.
Coberta del recull de narracions La línia negra.

Vincles

Comentaris d'obra

Els destins dels personatges de Madern són descrits en una pinzellada. Però el lector, o lectora, entra ràpidament en el joc que ens proposa l’autor. Els nostres ulls, en passar les pàgines, reflexionen a mida que els fragments s’enllacen. Els personatges sembla que caminin a través dels fulls del llibre, caminen i caminen i, tot d’una, s’aturen només un instant, adquireixen rellevància gràcies a què Madern hi ha parat l’atenció. Els homes i les dones que hi apareixen, tots descrits, com deia, amb l’adjectiu precís, són detalls d’un retaule més ampli, que és el retaule humà. Però, com advertia Txekhov, el narrador no ha de fer de jutge de les seves criatures. Simplement, les ha de descriure. Madern tampoc no jutja els seus personatges, ens diu el que els passa i ens provoca el somriure. El seu estil és diacrònic: ha fet un tall just en un moment d’una llarga vida i, en acabat, els allibera una altra vegada perquè volin sols.

Madern, em sembla, sap molt bé les dificultats que tenim avui dia per abastar el món, perquè la realitat se’ns ha tornat massa complexa. La informació que ens arriba a través dels mitjans de comunicació ens fa pensar que som déus i que tenim el coneixement a l’abast de la mà. Però això no és més que una aparença de realitat. La realitat només són aquests instants desordenats que vivim de vegades com si fos un somni. Madern ens ho ordena perquè comprenguem el caos. Per aquesta raó ens trobem davant d’un escriptor autèntic: ell sap que la literatura no fa sinó posar en ordre, amb modèstia, el caos de la vida.

Montserrat Roig. Pròleg de La pell de l’home (Girona: El Pont de Pedra, 1987, pàg. 7-10).

* * *

D’entrada fou La gàbia i altres gàbies (1986). Llibre ambivalent, no és, atès que no parlem pas d’un jove autor que prova fortuna, gens immadur en la densa textura del fons filosòfic (molt més pessimista que no vital, malgrat que de vegades s’amagui darrera del joc o del xoc), ni tampoc en el domini de determinats recursos que han de ser bàsics tot al llarg de l’obra de l’autor (en especial, aquí, la paradoxa final: l’acabament inesperat que sol donar un nou sentit al conjunt argumental); però sí que, contràriament, pot ser considerat un llibre primerenc pel que fa al domini de la llengua i a determinats aspectes tècnics, com ara el ritme i l’encadenament de seqüències, o l’aparició de l’autor dins el text, que poden tenir a veure amb l’anterior carrera teatral de Madern i amb la conjuntura en què tingué lloc: la França dels 50-60-70 i tot el seu experimentalisme.

Aquest primer recull consta de dues parts: «Gàbies» i «Gabietes», respectivament de 15 i 10 contes. Els darrers tenen la particularitat —d’ací el diminutiu— de no superar mai la cinquantena de línies de text, i doncs d’exposar amb una concentració major aquell desenllaç amarg o histriònic que constitueix cada peça. Però sobretot volem destacar el fet que aquestes deu «Gabietes» prefiguren de manera prou evident allò que seran els cent contes, més que breus, brevíssims, del llibre següent, La pell de l’home. Explicat el camí a la inversa, diríem que les «Gàbies» inicials vénen a ser el desenvolupament verbal —i lògicament amb una tècnica narrativa diferent— del que més endavant seria una exposició sintètica i polida, esquemàtica, tallada. Altres elements, però, i no solament la llargària dels textos, corroboren aquesta continuïtat: uns personatges anònims, duts a gratcient vers la màxima generalització (són «l’home», «la noia», «el nen»…, sempre el més comú, l’antiheroi mitjà), o un sorneguer cop d’ull dedicat a la trista successió dels dies i a la inèrcia amb què hi viuen les parelles. 

[…]

La pell de l’home (1987), Premi Marià Vayreda de 1986, arriba doncs d’una forma prou natural. De les «Gàbies» a les «Gabietes», i de les «Gabietes» a aquest recull de cent contes, la mitjana dels quals deu rondar les vint línies. Ve a constituir un mosaic de tipus humans diversos, i ben complet. Obra polifònica al capdavall d’una gran unitat, aquesta essencial paradoxa en fa un llibre molt singular en el nostre món literari. El seu propòsit final, simple només en la formulació, ha de ser de mostrar-nos amb senzillesa, i evidentment des d’una òptica particular, allò que no té res de senzill (o que ho té només en tant que utopia): la vida, i en especial les relacions interpersonals. L’originalitat en el tractament d’un tema tan universal ve de la tècnica, de la manera, o ben bé en diríem la fórmula aplicada gairebé sistemàticament per Madern. 

[…]

L’última obra publicada fins avui és L’intrús. I en certa manera s’inscriu també en aquella línia evolutiva que prou obertament descobrim entre els dos primers llibres. Arribat al límit de la concentració i la brevetat amb La pell de l’home (hi ha contes de quatre, de cinc línies), continuar en el mateix sentit de la progressió prèvia només hauria pogut dur l’autor al silenci (ben bé com l’Huidobro d’Altazor) o a la pintura abstracta. És clar que d’optar per refer, més que no desfer, renovat, el camí, i tornar doncs al conte llarg, a l’argument desenvolupat en un ritme més melòdic que batent. Com el Gimferrer de les darreres parts d’El vendaval, impossible de seguir més enllà de la via de «Saló rosa». I no és casualitat que hàgim esmentat dos paral·lels poètics. Els contes, aquests contes, i més com més concentrats, tenen molt d’aquell mecanisme d’artefacte que diuen que caracteritza un bon poema. 

Albert Turull. “Josep M. Madern, una narrativa en progrés”, Serra d’Or, núm. 361 (1990), p. 58-59. En línia.

* * *

On són les vides exaltades, les criatures de carn apassionada que esperem trobar en el teatre? No les busqueu pas en el text de Josep Maria Madern. Amb tot, els seus ninots són tan inquietants o més que les històries «plenes de brogit i fúria».

Amb un bisturí implacable i precís, l’autor dissecciona davant nostre l’absurd quotidià d’unes vides sense sentit. I ho fa de la manera més planera, amb un simple recurs escènic; tan sols amb una parella d’actors, ens presenta milers i milers de personatges impersonals, milions de patètiques criatures urbanes, uns éssers buits, pronunciadors mecànics de frases fetes i de paraules insignificants de tan trivials, animats pels clixés més superficials i feliçment inconscients del seu buit interior, ninots sense alè propi, perfectament intercanviables, per als quals l’amor és una hamburguesa i la mort un pis disponible ple de mobles vells, espantalls que a penes gesticulen moguts pel ventijol de les modes i les consignes mercantils, titelles sense identitat, simples números estadístics, etiquetes de màiling, tants per cent d’audiència que es reprodueixen sense saber per què, moguts per uns fils invisibles enmig d’una immensa teranyina i, malgrat tot, éssers humans. Nosaltres mateixos.

Jordi Teixidor.  Pròleg d’Els ninots (Lleida: Pagès Editors, 1996, p. 7-8).

* * *

Al Josep Maria el subjugava la Dama de la Mort amb la seva falç inconfusible. Li dedicà nombrosíssims contes esquivant-la sovint i vencent-la, amb un joc d’esgrima verbal, irònic i tendre, fràgil com un respir, a vegades contundent i implacable.

Els escrivia amb devoció. Tingué la delicadesa i l’elegància de continuar “viu” per als seus lectors habituals de ’Segarra’ amb la presència física del seu conte habitual en l’exemplar d’abril, desafiant la seva mort que la revista anunciava, sense negligir l’ofrena mensual del seu conte, presidint la seva pàgina, en l’exemplar del mes de maig, com a testimoni, després de la mort, de l’escriptor present/absent. Era el seu enginy, la seva presència/absència que jugava amb els que encara estem en aquesta banda.

Rosa Fabregat. “A la memòria de Josep M. Madern”, Quaderns Barri de Sant Magí, núm. 22 (2012), p. 31-32. En línia. 
 

Antologia

L’altra vida

L’home mort d’un cobriment del cor havia tornat de l’altra vida amb poques ganes de parlar. Havia retrobat la tasca quotidiana, que més aviat l’embrutia, i els amics s’ho pensaven abans de preguntar-li sobre la seva aventura.

Pocs rebien resposta. Tanmateix, el fill d’un veí, simpàtic i rialler, va aconseguir una petita conversa un capvespre fresquet.

–Així, l’altra vida!
–Sí, noi, l’altra vida.
–Doncs hi ha una altra vida!
–Qui ho havia de dir!

Van beure una cervesa.

–I com és l’altra vida? –va preguntar el fill del veí.
–Com aquesta.
–Vol dir?
–Igualeta –va afegir l’home que havia tornat—les mateixes il·lusions i les mateixes merdes i les angúnies llargues i les petites alegries i la pressa i les mentides i l’egoisme i l’avarícia i la por i els metges i la malaltia i la mort.
–No és possible!
–Sí que n’és, sí.

L’home i el noi es van quedar pensatius.

–El pitjor –va recalcar l’home que havia tornat–, el pitjor és que a l’altra vida també hi ha gent que espera el paradís d’una altra vida.

La pell de l’home. Girona: El Pont de Pedra, 1987.

* * *

43

Aquest matí, sense dir res, he agafat l’embarcació fins a la Guadalupe i he visitat Pierre Leblanc. Molt vellet, encara té la impressió de dirigir els negocis. En realitat qui ho fa és el seu fill primogènit. Me l’ha presentat per enèsima vegada i ha repetit que s’ocuparà dels meus afers quan ell vagi a la muntanya més alta de les illes per parlar, per explicar i escoltar històries amb els avantpassats, enmig dels boscos frondosos.

Li he dit què volia. Ho ha comunicat al fill, que no ha trigat gaire a tornar. Pierre Leblanc, en donar-m’ho, m’ha previngut:

—Tingui cura!

Li ho he agraït i l’he besat com al vell oncle de la família que emprèn un llarg viatge.

Un cop a casa, tancat a la meva cambra, m’he assegut prop de la finestra, he obert el paquet i n’he tret un revòlver amb el cilindre ple de bales.

Ara ja sé, més o menys, de quin mal hem de morir.

Els assassins ingenus. Barcelona: Plaza & Janés, 1987.

* * *

La primera vegada que parlo amb l’home em diu: «És tan immoral i estúpid patir per viure com patir per morir».
…….  …….

El veig angoixat i fa: «Que soni el telèfon, encara que sigui una mala notícia».
…….  …….

«Allò que més em preocupa de la nostra civilització —diu— és que la gent modernitzi més fàcilment l’automòbil que les idees.»
…….  …….

L’home és un gran lector i comenta un llibre: «“El cor és un caçador solitari”, va dir una famosa escriptora. Jo crec que el cor és una víctima solitària».
…….  …….

A cau d’orella: «Sigues feliç —afirma—, però no massa perquè l’excés de felicitat es paga molt car». 

La veu de l’home. Lleida: Pagès Editors, 1998.

* * *

Una tardor càlida, sense oratge, que el convidava a passar una bona estona a la terrassa amb el cigarret als llavis i el got d’alcohol a la mà. Precisament, ja el primer dia d’hivern, va voler fer com sempre. Anar a la terrassa i contemplar els llums de la ciutat. La línia negra era a la porta de la terrassa, més negra que mai, i semblava respondre a la còlera que alterava el rostre de l’home. Semblava un animal salvatge disposat a destrossar la víctima. Amb un bastó de golf la va colpejar repetidament, però la línia en una revolada va agafar el bastó i el va llençar al fons de la terrassa. L’Octavi, encegat per tant atreviment, la va trepitjar una i deu vegades amb tota la força del seu cos. La línia negra es defensava i, amb un ràpid moviment, es va enrotllar als peus de l’home furiós amb tanta violència que va caure d’esquena donant-se un cop al clatell que el va estabornir uns instants. Va ser conscient que la línia negra l’arrossegava per la terrassa cap al cantó de les flors. Va cridar esfereït i l’esfereïment eren insults grollers. La por obria pas a la injúria més terrible, però no atenyia la línia negra que el portava cada cop més a prop de les flors i de la paret minúscula.

No hi va haver vacil·lació. L’Octavi, sempre agafat pels peus, penjava cap per avall des del desè pis amb els ulls tancats per no veure l’horror. Un últim insultà la línia negra que va desaparèixer sobtadament, lluny de l’home enutjós i malcarat, que ja no va sentir l’opressió sobre els peus que l’havia tenallat els darrers moments de la seva vida.

La línia negra. Lleida: Pagès Editors, 2001.

* * *

Explosió

Estaven de vacances en un país bellíssim, conegut sobretot per una cruel guerra recent. Van voler visitar-lo pel valor arqueològic, afició i professió de la dona. L’home era propietari d’una joieria al centre de la ciutat. En el país visitat, dos dies abans de la tornada, la dona prenia un refresc al bar de l’hotel. L’home va preferir descansar a la habitació. La dona va conèixer un metge del país. Curiosa, ella, volia assabentar-se de les condicions sanitàries. L’home, alt, prim, de pell bruna, captivador en la parla, la va convidar a la seva cambra per continuar la conversa. Més comoditat. Menys sorollosa. La dona va ser la seva amant.

L’endemà, els dos turistes preparaven l’equipatge. La dona va dir que ho faria més tard. Perquè volia passejar una estona. Va anar a la habitació del metge. Van fer llargament l’amor. Profundament enamorats. Però va marxar l’endemà amb el cor trist. I, un cop al seu país, el record i la tristesa van ser els companys inequívocs. Un temps, només. Va trobar manera de tornar amb l’amant. Després de confessar-ho al company. Cap paraula la va convèncer. El desesper i l’odi van omplir la seva vida. Sol amb el desig de mort de l’home que li havia robat la dona que estimava.

La Dama Negra va comprendre l’afany de l’home abandonat. Li va preguntar si ho volia sincerament. Si ho havia meditat. Va assentir i va afegir que era la seva voluntat ardent. Cosa fàcil per a la Dama Negra. Que va desaparèixer deixant l’home amb odi. Però menys abatut. Una certa esperança. El neguit era el nou amic. La ment. La ment la seguia per a tot arreu. L’atiava de nit i de dia. Esperant. Sense saber què. O sí, l’objecte del seu desesper. La mort de l’enemic? El retorn de la dona afligida? Una vida com els anys passats? La felicitat?

Moltes setmanes després li van dir, qui?, l’explosió d’una bomba en país de guerres. I la mort d’un home i d’una dona enllaçats com els amants. Van identificar la companya fugitiva i un metge del país. La Dama Negra amagant un somriure cínic. Que l’home no entenia. Perquè ell desitjava la companya d’abans. La seva companya. De tot cor. Sense l’amant. Sola. Mirant la Dama Negra va dir-li:
—Només ell! Maleïda siguis!

La Dama Negra. Lleida: Pagès Editors, 2009.