«(La pèrdua) és el producte del que anomenaria un entusiasme reflexiu, o, millor, d’un estat d’entusiasme frenat per la reflexió a la llum d’unes paraules, d’unes músiques, d’unes pintures, d’uns edificis, d’unes ciutats, d’uns paratges, d’unes obres humanes o d’uns moments de Natura il·lustres per la mirada d’uns ulls que no veuen només, sinó que saben: que contemplen “les places dels amors literaris” i caminen pels quadres dels artistes.»
(Jaume Vidal i Alcover: «Pròleg» a La Pèrdua. Barcelona: Columna, 1987)
* * *
«Però aquest nou llibre que el lector té a les mans, Atles d’Aigua, té quelcom d’extraordinari, significa un punt d’arribada, una d’aquestes culminacions creatives que serveixen alhora com a territori d’inflexió d’una trajectòria que comença a endinsar-se en el temps. Com el geògraf projecta el mapa definitiu després d’un intens treball de recerca i documentació, tot i saber que s’enganya, que una vegada hagi conclòs la feina tindrà notícia de nous accidents, de serralades i rierols que no havien estat presos en consideració, que haurà d’aprofundir encara més en la seva recerca si vol apropar-se a la perfecció, així l’escriptor fa balanç del seu món creatiu tot posant sobre la taula la saviesa que el temps i els llibres li han anat concedint.»
(Xulio Ricardo Trigo: «Les vicissituds del geògraf. Una aproximació a la poesia de Vicenç Llorca», dins Atles d’Aigua. València: Poesia 3 i 4, 1995)
* * *
«Aprecio el poeta i admiro la seva poesia, el torsimany i l’intèrpret del misteri, situat enllà i sota els versos, i l’escriptura que li fa de testimoni, una manera de dir, la de Llorca, retinguda i vigilada, quasi balbucejant a voltes i sempre rica de contingut recòndit.»
(Josep Romeu: «Un poeta i un poemari», dins Cel subtil. Barcelona: La Magrana, 1999)
* * *
«Per executar aquest robatori, Vicenç Llorca s’ha traçat un pla, el qual es troba explícitament detallat al llarg dels cinc assajos que donen cos a aquest L’entusiasme reflexiu. Sentit i metàfora a la fi de segle. Vicenç Llorca és un poeta autèntic (més endavant explicaré què vull dir amb això) que s’ha decidit a fer el pas que va del subjecte a l’objecte, i que s’ha valgut, per a això, de tota una delicada i complexa argumentació que l’impulsa i el justifica alhora. Com que ens movem dins el cercle de la literatura, resulta que aquesta argumentació, aquest la d’acció, ha pres la forma insòlita, per agosarada, d’una poètica. Vicenç Llorca, amb aquest llibre, ens fa avinent tota una proposta estètica i filosòfica per obrir camins nous i possibles, d’especulació i d’investigació creadora, per a la nostra modernitat literària. Considerem-la amb detall.»
(Sebastià Alzamora: «El diàleg com a categoria i com a estètica», dins L’entusiasme reflexiu. Barcelona: La Magrana, 1997)
* * *
«Vicenç Llorca, (amb L’Amic Desert), ha aconseguit recrear la victòria de l’esperit humà sobre el temps destructor que tot ho engoleix, amb l’acceptació d’un espai còsmic que ens bressola, i que ens aboca a un inaturable moviment d’amor envers el tot: una llar grandiosa feta de cosmicitat, descoberta des de la soledat d’uns ulls que saben contemplar el que amaga el desert. El poeta, «quan la nit desclou les estrelles, vigila»: perquè, com ha deixat dit Gaston Bachelard, “l’espai, el gran espai, és l’amic de l’ésser.»
(Xavier Pérez i Torío: «Pròleg» a L’Amic Desert. Barcelona: Edicions 62, 1992)
* * *
«Llorca desglossa una paràfrasi que estableix unes premisses que esdevenen claus d’un procés tan intuïtiu i emocional com teòric. La intencionalitat del llenguatge en comunió amb el desig d’expressar l’aprofundiment d’un estat gairebé metafísic transforma els versos en totalitat. El sentimentalisme radicalitzat, la figuració convertida en uns jocs simbòlics que poden recrear des d’aspectes comunicatius fins a instants testimonials van convergint en una objectivització que conserva la tradició, alhora que incorpora elements personalíssims d’una estètica sensorial i d’una temàtica humanista. (…) Aquesta doble vessant poètica que es conceptualitza a Places de Mans resulta un resum d’intencions d’una estètica que Llorca ja va iniciar perfilant-la en La Pèrdua i que ha consolidat. La maduració del discurs imposa una passió sempre objectivitzada a través d’un filtre analític, conreant uns registres i una qualitat destacables.»
(David Castillo: «Sobre Places de Mans», Lletra de canvi, 1989)
* * *
«Llorca dedica En absència de l’Àngel «als que estimen l’amistat», perquè el llibre s’ha de llegir com un cant a l’amistat, entesa com un sentiment capaç de vèncer qualsevol obstacle, àdhuc la mort. L’autor, des d’una concepció de la vida essencialment elegíaca, interpreta l’existència com “l’art de controlar les pèrdues, l’habilitat de contenir les tragèdies, el mèrit d’estimar els altres. (…) En absència de l’Àngel és un llibre original i ple d’encerts, tant per la llibertat de la forma escollida com per la manera amb què els continguts hi són exposats. Escrit com a homenatge a l’amic Miquel Àngel Riera, Vicenç Llorca no renuncia a la paraula pròpia i personal i aconsegueix alhora moments de màgica bellesa i de profunda reflexió humana i intel·lectual, gràcies a l’eficàcia d’una prosa àgil i elegant.»
(Pere Rosselló Bover: «Cartes sota el signe de l’absència», El Mirall, 2000, p. 24-25)
* * *
La sòlida trajectòria poètica de Vicenç Llorca (Barcelona, 1965) feia pensar que el pas a la novel·la seria, si més no, vacil·lant. Però amb Tot el soroll del món Llorca edifica un cosmos amb saviesa i sensibilitat a parts iguals. El viatge iniciàtic de l’autor per la via de la prosa és paral·lel al trasllat, físic i emocional, del protagonista, en Francesc Bertran (poeta metafísic, professor, lector de Petrarca i Dante, i vidu de la seva dona Laura), al cor del Carib, fugint d’un món sorollós que l’atabala. Un viatge sense objectiu que servirà per conèixer-se a ell mateix (oh, lema grec) i per desfer-se de la «síndrome de la tortuga» on viuen els sensibles com ell.
Vivim la recerca del mot que el podria salvar, la confiança, després del fracàs vital que li ha impedit somriure durant massa temps. Presenciem la sensació del nàufrag, de l’illa dins l’illa, i veiem com se’n surt a través dels torcebraços dialèctics que manté, a la manera oriental, amb els seus companys de viatge, però sobretot gràcies a la fusió amb la natura.
La primera part del llibre és impecable. El soroll dels humans sobre la terra provoca dolor. Només l’amor porta al silenci. La Marta Ros, també turista de BCN, és la sensació de benestar de quan entres a casa. Cada viatge del poeta és la història d’un quadre. El vincle secret entre dona i quadre identifica la seva Laura amb la dolça lectora a la finestra de Johannes Vermeer i la Marta amb la Llum de tarda d’Edward Hopper. Objectivar les imatges de dones reals a través de la pintura és un mecanisme per convertir-les en cossos de llum. L’art també intensifica les relacions amb l’univers. La resta del llibre –amb massa pistes sobre el desenllaç i una baixada als inferns un pèl cuitada– és acció, retrat natural i converses d’actualitat. Amb un llenguatge igual d’amable, això sí. I de sobte, el vent fort que pica a les finestres.
(Anna Carreras: «Tot el soroll del món», Time Out, núm. 32, 3-9 juliol de 2011, p. 75)
* * *
Tot el soroll del món (Columna) és el debut novel·lístic del reconegut poeta Vicenç Llorca. Explica com en Francesc Bertran, també poeta, que des que va perdre la seva dona Laura deu anys enrere no ha tingut cap altra relació, coneix en un viatge a la República Dominicana una altra turista barcelonina, la Marta. Així, dos personatges que durant els últims anys han sentit el pes de la solitud («som com illes en un arxipèlag perdut enmig dels oceans de la vida», diu en Francesc) es troben en una illa amb dues cares.
Una excursió a Haití, on coneixen més personatges interessants, com la Núria, una cooperant catalana i la Marie, francesa, i la permanent amenaça de l’huracà Melinda acaben de completar un viatge exterior i interior. Tots dos junts descobriran com la vida, de vegades, concedeix segones oportunitats, o ens prepara perquè nosaltres mateixos ens permetem concedir-nos-les. Francesc viatja sol a un destí típic de parelles acabades de casar: la República Dominicana, però en lloc del més convencional Playa Bávaro, tria la platja de Uvero Alto «el sintagma, preciós, el predisposava a una realitat no exempta de màgia, de capacitat d’irrealitat». Instal·lat a l’hotel Secrets of the Sea, de seguida coneix una sèrie de personatges interessants, cultíssims i singulars que provoquen que, quan abandoni el complex turístic, no sigui ben bé la mateixa persona.
L’argument, aparentment, no descobreix res de nou. Però el valor de la novel·la no se sustenta sobre aquest pilar, sinó en la creació d’uns personatges singulars i, sobretot, un llenguatge cultíssim però gens embafador, que converteix la novel·la en un poema de 276 pàgines. No hi sobra ni una sola paraula ni sembla faltar-n’hi cap, ja que tot encaixa a la perfecció i cap referència és gratuïta. D’altra banda, una trama que en principi no sembla amagar gaires girs argumentals conté una interessantíssima lectura al·legòrica. El lector haurà de tenir els ulls ben oberts per lligar tots els caps: el protagonista es diu Francesc (com Petrarca) i com l’italià es dedica a la poesia. Tots dos comparteixen, a més, el fet d’haver perdut una Laura, l’esposa en el cas de Francesc i la musa en el cas del poeta italià. Francesc no es un viatger convencional, ja que dins de la seva bossa de viatge hi ha ni més ni menys que Secretum, de Petrarca i Vita nuova, de Dant, que justament enceta l’endemà de passar la primera nit amb la Laura.
L’inici de l’estada transcorre entre sopars, estades a l’spa i a la platja fins que un dia Laura proposa viatjar a l’altre país que comparteix illa amb la república Dominicana: Haití. Així passen del paradís dels turistes a l’infern de la pobresa i coneixen les dues cares de l’illa, ni més ni menys que les dues cares de la vida. El viatge de Francesc i Marta s’assimila així al periple que narra Dant a la Divina Comèdia, en què l’escriptor visita l’infern, el purgatori i el paradís i es troba personatges mitològics, històrics o contemporanis. I si el guia de Dant era Virgili, el de Francesc i Marta (el xofer que els trasllada per l’illa), es diu Homero.
Les referències a pintors, escriptors i compositors de tots els temps i nacionalitats són continues i tots els personatges mantenen entre ells diàlegs cultes i en què cap frase és intranscendent. Tot el soroll del món exigeix una lectura atenta però que recompensa amb escreix el temps invertits.
(Marta Planes: «Tot el soroll del món», blog Llegir en cas d’incendi, 2011)
_0.webp)
