Que no tot és blanc o negre i que en un conficte hi ha més que dos bàndols són algunes conclusions després de llegir Cremareu aquesta carta, la novel·la de Tomàs Llopis guanyadora del Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira 2022. Llopis (Beniarbeig, 1954) torna a apostar pel relat històric i endinsa els lectors en la València del segle XVI, on els carrerons bullen intramurs i els gremis tenen molt a dir. Concretament, transcorre al voltant del 1520 i conta la revolta popular de les Germanies, encapçalada pels mercaders, que demanaven més poder enfront de la noblesa, a més de no perdre drets pel centralisme de Carles V. […]
Precisament, un dels punts forts de la novel·la és que tant aquests personatges com la resta que apareixen, existiren realment i formen part de la història valenciana. Tanmateix, a més dels noms propis que Llopis recupera, el llibre és un passeig per València, amb menció a un fum de carrers pels quals encara és possible passejar, si bé la ciutat té menys penúries que les relatades per l’autor, catedràtic i rapsode, que el 2012 va guanyar el Premi Andròmina de Narrativa.
(Miriam Bouiali: «No cremeu aquest llibre», L’Illa, núm. 82, primavera 2023)
* * *
A través de la narració que ens ofereix Beatriu anem observant com es descabdellà el conflicte agermanat, especialment a la ciutat de València. I més en concret el paper que hi jugà Joan Caro, representant de la Germania moderada, i els seus esforços, primer, per intentar evitar la guerra, i després per apaivagar els efectes negatius que la confrontació tindria a parer seu. Caro representa la voluntat negociadora, el pactisme, la diplomàcia, materialitzada en certa manera amb les safates de dolços amb les quals intenta atraure els interlocutors cap a les seues postures.
En Cremareu aquesta carta, la voluntat d’exactitud històrica preval sobre la ficció novel·lística. Hi veiem desfilar tots els personatges d’aquell episodi fonamental de la història valenciana, tants que fins i tot l’autor ens ofereix a l’inici del llibre un dramatis personae que serveix de guia al lector. A poc a poc, i sense deixar de banda el rigor dels fets, la novel·la sembla transcendir-los per a plantejar una reflexió sobre la dificultat, o la impossibilitat, de mantenir una posició centrada en temps de conflicte, de cercar la pau quan la guerra és l’única sortida: «per més que hom volgués la pau, la pau no ens volia a nosaltres», afirma la protagonista.
(Carles Lluch: «La dona de l’agermanat», Caràcters, 20 d’octubre de 2023)
* * *
«M’ha impressionat molt, perquè és una història molt complexa i molt completa, amb quatre personatges principals molt ben presentats i dibuixats», va reconèixer l’escriptor Joan Francesc Mira, que feia una dècada que no presentava un llibre d’un col·lega. «Vaig dir que sí a cegues, però realment l’he encertada amb aquest», va dir en un acte amb l’editora, Laia Climent i el mateix autor.
(Tere Rodríguez: «El segle valencià més fosc», El Punt Avui, 7 de març del 2013)
* * *
Una tradició literària tendeix, en assolir una maduresa, a omplir els buits del temps històric, els espais erms de paraules pròpies, massa sovint desplaçades per una memòria poc atenta i mandrosa. Les lletres catalanes han anat, amb tanta fermesa com convicció, produint tot un cos nou de novel·les històriques que emparen, a hores d’ara, esdeveniments revisitats i esculpits per tal d’evitar la ceguesa d’una memòria col·lectiva que s’ha anat reconstruint amb penes i treballs.
En aquest sentit, Tomàs Llopis ens ofereix una obra teixida de mots i topònims que traspuen autenticitat, paisatge i època, al mateix temps que ordeix un tapís policrom i suggestiu sobre l’ambient convuls propiciat per l’erupció d’unes revoltes socials que desembocaran en el conflicte social de la Segona Germania, el 1693.
(Marta Font Espriu: «Els Facadell de Beniarbeig», Caràcters, núm. 63, primavera 2013, p. 8)
* * *
D’altra banda, aquesta novel·la no decebrà tanmateix el possible lector adult. L’àmplia xarxa anecdòtica que desenrotlla s’ambienta en el món del negoci immobiliari i les seues atrabiliàries decisions. A les nostres comarques, no cal dir, la destrossa paisatgística per la febre urbanitzadora ha estat motiu de laments i irritacions, fins i tot de mobilitzacions col·lectives. El mateix escriptor ha estat víctima d’aquesta voràgine, a la qual ja s’hi havia referit, en clau lírica, en alguns del seus poemes dels reculls Palau de cendra i Sospirs de Babel. Pel que fa això, el plantejament conservacionista de Llopis, més que ecològic, és patrimonial. En efecte, en la novel·la veiem com l’avi de Marc s’estima la borja, segons diu, perquè «encara hi veig els meus pares i fins i tot els meus avis.» I a l’home savi que el jove havia conegut en el viatge d’estudis, Bonnefoi, li agradava de viure en la casa dels seus avantpassats i conservar-ne els records.
Tomàs Llopis, del qual ja coneixíem un bon grapat de breus narracions i alguna de no tan breu, com Lluc (2006), a poc a poc, sense baixar la guàrdia en rigor i autoexigència, va endinsant-se en narracions de més gruix i ambició. Això ens permet pronosticar alguna brillant sorpresa en forma de novel·la llarga per a un futur potser no molt llunyà.
(Antoni Prats: «Les volves d’aquella neu», Espai del llibre, núm. 10 del 2008)
.webp)
