Poesia Crítica literària o assaig Obres traduïdes Obres completes Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Estudis sobre l'autor/autora Discografia

Josep Maria Llompart

1925-1993

Josep Maria Llompart (Palma, 1925-1993) destaca com a impulsor d’activitats de tota mena en defensa de la llengua catalana a Mallorca. Va fer conferències, va exercir d’assessor literari i de professor universitari. Aquesta faceta d’home públic de vegades ha postergat en un segon pla una obra poètica de gran intensitat i qualitat, que constantment juga amb la recerca formal i la creació d’un univers poètic ric i elaborat, el qual gira entorn dels grans eixos temàtics de l’Amor, la Mort i la Pàtria. A més, Llompart destaca com a traductor poètic, principalment de poesia galaicoportuguesa, i també com a assagista literari i civil.

L’any 1982 és guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Va ser president de l’Obra Cultural Balear i de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (1983-1987).

Documentació: Maria Antònia Perelló i Cèlia Riba.
Actualització: Carme Ros.
Fotografia: © Francesc Amengual (Pòrtic); © Pilar Aymerich; arxiu familar.

Castellano

Josep Maria Llompart castellano

Josep Maria Llompart (Palma de Mallorca, 1925 – 1993) destaca como impulsor de múltiples actividades en defensa de la lengua catalana en Mallorca –conferenciante, presidente de la Obra Cultural Balear, asesor literario, profesor universitario, etc.–. Esta faceta de hombre público posterga en ocasiones a un segundo plano una obra poética de gran intensidad y calidad, que juega constantemente con la investigación formal y la creación de un rico y elaborado universo girando en torno a los grandes ejes temáticos del Amor, la Muerte y la Patria. Llompart destaca asimismo como traductor poético, principalmente de poesía galaico-portuguesa, y también como ensayista literario y civil.

En 1982 fue galardonado con el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes y con la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Fue presidente de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (1983-1987).

Documentación: Maria Antònia Perelló y Cèlia Riba.
Actualización: Carme Ros.
Fotografía: ©Francesc Amengual (Pòrtic); ©Pilar Aymerich; ©Archivo familiar.

English

English

Josep Maria Llompart (Ciutat de Mallorca, 1925 – 1993) was an outstanding proponent of all types of activities in defence of the Catalan language in Mallorca –as a speaker in conferences, President of the Obra Cultural Balear, literary consultant, university teacher, etc.–. This facet as a public personality has at times overshadowed his poetic work which is of great intensity and quality, constantly moving between a quest in terms of formal elements and the creation of a rich and carefully-worked poetic universe revolving around the great thematic axes of Love, Death and Country. Moreover, Llompart was also a fine translator of poetry, principally of Galician-Portuguese works, and a literary essayist who also wrote about social matters.

In 1982 he was awarded the Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (Award of Honour in Catalan Letters) and the Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (Saint George Cross of the Government of Catalonia).

He was president of the Associació d’Escriptors en Llengua Catalana from 1983 to 1987.

Documentation: Maria Antònia Perelló y Cèlia Riba.
Up-date: Carme Ros.
Translation: Julie Wark.
Photographs: ©Francesc Amengual (Pòrtic); ©Pilar Aymerich; ©Author’s personal files.

Altres llengües

Deutsch

Josep Maria Llompart (Mallorca, 1925-1993) gilt als Impulsgeber für Aktivitäten aller Art zur Verteidigung der katalanischen Sprache auf Mallorca (Conferencier, Vorsitzender der Obra Cultural Balear, literarischer Assessor, Universitätsprofessor, etc.). Diese Facette eines Mannes des öffentlichen Lebens stellte manchmal sein dichtes und hochwertiges poetisches Werk in den Hintergrund. In seinem Werk spielt er stets mit der Suche nach formalen Aspekten und dem Schaffen eines reichen und ausgearbeiteten poetischen Universums, das sich um die großen thematischen Achsen Liebe, Tod und Heimat dreht. Außerdem machte Llompart als Übersetzer von Gedichten, vor allem von galizisch-portugiesischer Poesie, und als literarischer und journalistischer Essayist von sich reden.

1982 erhielt er den Ehrenpreis der katalanischen Literatur und das Sant Jordi-Kreuz der Generalitat de Catalunya.

Er war Vorsitzender des katalanischen Schriftstellerverbandes (1983-1987).

Dokumentation: Maria Antònia Perelló und Cèlia Riba.
Aktualisierung: Carme Ros.
Übersetzung: Katharina Wieland.
Fotos: ©Francesc Amengual (Titelseite); ©Pilar Aymerich; @Familienarchiv.

Biografia

Josep Maria Llompart de la Peña neix el dia 23 de maig de 1925 a Palma (Mallorca). El 1926, quan només tenia un any, marxa amb la família a Galícia, on és destinat el seu pare com a coronel d’infanteria. Aquest sojorn a Galícia dura fins al 1930. Els primers records de la infantesa del poeta es remunten a una Galícia mitificada per la distància i la memòria.

L’ambient militar de la família i l’origen castellanoparlant de la mare, Dolores de la Peña, determinen que la primera llengua parlada del poeta fos la llengua castellana. L’any 1930 el coronel Llompart passa a la reserva, per la qual cosa la família torna a Mallorca i s’instal·la definitivament a Palma. El retorn a Mallorca posa el nostre poeta en contacte amb la llengua catalana, i se li revela com a pròpia en descobrir el tresor lingüístic de les Rondaies mallorquines que li llegeix el seu pare.

Entre 1935 i 1942 cursa el batxillerat a l’Institut Balear, on fa amistat amb Miquel Llodrà. Aquest posteriorment l’introdueix en els cenacles literaris de la postguerra mallorquina, on coneix Llorenç Moyà, Miquel Gayà i Jaume Vidal Alcover. El 1942 inicia estudis de Dret com a alumne lliure a la Universitat de Barcelona, on coneix el jove catalanista Lluís Casasses, el qual li mostra les joies de la literatura catalana contemporània. L’any 1947 obté la llicenciatura en Dret. En aquesta època comença a escriure els primers poemes en català.

El 1951 M. Sanchis Guarner treu a la llum l’antologia Els poetes insulars de postguerra, que inclou quatre poemes de Josep Maria Llompart. Durant els anys cinquanta s’inicia en el món de la crítica literària a les revistes Raixa, Vida Nova i als volums anuals de Cap d’Any de la «Biblioteca Raixa»; i també el 1954 participa en les celebracions del centenari de Costa i Alcover i en l’homenatge a Rimbaud. El 1956 comença a treballar a la Jefatura de Obras Públicas de Baleares, una feina que li proporciona estabilitat laboral i els capvespres lliures per tal de poder dedicar-se a les lletres. El 30 d’agost d’aquest mateix any contreu matrimoni amb Encarnació Viñas Olivella, germana de la poeta Cèlia Viñas.

Del 1956 fins al 1961 Josep Maria Llompart treballa amb Camilo José Cela en la revista Papeles de Son Armadans, la qual cosa és per a ell una finestra oberta a la literatura contemporània d’altres cultures, amb noms com ara Celso Emilio Ferrerio, Vicente Aleixandre, Michel Butor, Italo Calvino, José Luis Aranguren, Blas de Otero, etc.

En la dècada de 1960 participa en nombroses activitats literàries, culturals i cíviques. El 1961 publica Poemes de Mondragó i comença a treballar d’assessor literari a l’Editorial Moll. El 1964 publica La literatura moderna a les Balears, primer manual de la literatura contemporània a les illes i, per aquest motiu, és durant molts anys una de les fonts més consultades. Col·labora al Diario de Mallorca amb nombrosos articles sobre autors catalans i estrangers. És president de l’Obra Cultural Balear des de 1978 fins al 1986.

Des de 1969 a 1972 Josep Maria Llompart imparteix classes de literatura i cultura catalanes a la delegació a Palma de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona. El 1987 reprèn, com a professor associat, la docència a la Universitat de les Illes Balears fins al 1991 en què es jubila. Durant els anys 1966-68 intervé en moltes activitats cíviques d’oposició al règim franquista, entre les quals destaquen les Aules de Poesia, Novel·la i Teatre de la Casa Catalana de Mallorca.

Les dècades de 1970 i 1980 són els anys de màxima fecunditat literària. Publica els poemaris La Terra d’Argensa (1972) i Memòries i confessions d’un adolescent de casa bona (1974), els quals presenten algunes pinzellades personals del realisme històric. Els segueixen els volums Urbanitat i Cortesia (1979), Mandràgola (1980, Premi de la Crítica Serra d’Or i el Premio Nacional de la Crítica), La Capella dels Dolors i altres poemes (1981, guardonat amb la Lletra d’Or). També durant els anys setanta enceta una etapa de traduccions: el 1976 surt a la llum el volum de Quinze poetes gallecs, al qual seguiren Poesia galaico-portuguesa (1984), Poesia gallega, portuguesa i brasilera moderna (1988) i Poemes de Luis Pimentel i Celso Emilio Ferreiro (1992). Fruit d’aquesta labor, el 1990 participa a Lisboa en el I Encontro Luso-Catalão de Poetas.

Entre 1976 i 1980 col·labora en la secció «La Columna de Foc», al diari Última Hora, amb múltiples articles: un sobre autors illencs a la pàgina titulada «Els Nostres Escriptors» (aplegats pòstumament als volums Els Nostres Escriptors: Nostres Scriptors, 1996), i d’altres sobre qüestions sociolingüístiques i nacionalistes.

Els anys 1980 i 1990 Josep Maria Llompart mereix un seguit de càrrecs i de reconeixements públics tant per la seva creació literària com per la seva labor pública. Entre 1983 i 1987 presideix l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. El 1985 és nomenat membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i el 1990, president de la Federació Llull d’Entitats Culturals dels Països Catalans. Aquest mateix any, designat pel Centre Català del PEN, pren part en el festival europeu de poesia que se celebra a Lovaina.

El 1982 rep el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i la Generalitat de Catalunya el condecora amb la Creu de Sant Jordi. Aquest mateix any assisteix al Tercer Col·loqui de la NACS, celebrat a Toronto, on parla de Les Illes Balears dins el context dels Països Catalans. També publica dos volums de la crítica literària titulats Retòrica i Poètica (Premi d’assaig literari de la Generalitat de Catalunya).

El 1983 apareix l’Obra Poètica, que inclou tots els poemaris publicats fins aleshores. El 1990 el poemari Jerusalem. I el mes de juny d’aquest mateix any la Institució de les Lletres Catalanes el nomena Escriptors del mes. El 1991 apareix un recull d’articles de tema lingüístic, cultural i nacional, intitulat Països Catalans? i altres reflexions. A més a més durant el 1992 s’editen dos volums: un de poesia titulat Spiritual i un altre de crítica literària denominat La narrativa a les Illes Balears. I poc temps després del seu traspàs veu la llum el llibre de memòries compartit amb Antònia Vicens: Vocabulari Privat (1993). Encara pòstumament s’edita el recull d’articles literaris El llac i la flama (1998).

Mor el 28 de gener de 1993 en la plenitud de la seva vida artística i enmig d’un seguit d’actes d’homenatge a la seva labor que les institucions culturals mallorquines, promogudes per l’Obra Cultural Balear, havien iniciat l’any 1992.

©Pilar Aymerich.
©Pilar Aymerich.
I Galeusca (juny 1984). Recepció a l'Aj. de Barcelona amb Alfonso Pexegueiro, secretari de l'AELG, Andu Lertxundi, pres. de l'EIE, Maria-Aurèlia Capmany, Josep M. Castellet, Pasqual Maragall, alcalde de Barcelona, i Josep M. Llompart, pres. de l'AELC.
I Galeusca (juny 1984). Recepció a l'Aj. de Barcelona amb Alfonso Pexegueiro, secretari de l'AELG, Andu Lertxundi, pres. de l'EIE, Maria-Aurèlia Capmany, Josep M. Castellet, Pasqual Maragall, alcalde de Barcelona, i Josep M. Llompart, pres. de l'AELC.

Premis

  • Premi de la Crítica Serra d’Or (1980): Mandràgola.

  • Premi Nacional de la Crítica (1980): Mandràgola.

  • Lletra d’Or (1982): La Capella dels Dolors i altres poemes.

  • Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1982).

  • Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1982).

  • Premi de Literatura Catalana de la Generalitat de Catalunya d’assaig (1983): Retòrica i poètica.

Homenatge a Josep M. Llompart, promogut per l'Obra Cultural Balear el 1992, a Palma.
Homenatge a Josep M. Llompart, promogut per l'Obra Cultural Balear el 1992, a Palma.

Poesia gallega, portuguesa i brasilera moderna.

Vincles

Comentaris d'obra

Josep Maria Llompart assumeix el primer accent poètic que discrepa –sense negar-la– de la tradició illenca i es concerta, sense caure en la imitació ni tan sols vorejar-la –i sense renunciar, ni pensar-hi!, a les riques notes que tipifiquen el català de Mallorca–, amb el to de la nova lírica del Principat, el to i la significació iniciats dins la dècada dels cinquanta, el màxim representant dels quals és, penso, en Salvador Espriu. […]. [La poesia de Llompart] si comporta una ruptura esclatant amb les actituds de fons mantingudes per l’escola mallorquina i els seus continuadors, participa, en canvi, francament, de les preocupacions i de la posició social del «poeta en funció de la seva comunitat i el seu temps», que caracteritzen la poesia lírica a la Catalunya d’avui. […] És per tot això que La terra d’Argensa em sembla no tan sols un llibre bell i transcendent, sinó també oportú i saludable. Síntesi, en certa mesura, de dos corrents poètics –bellesa i lluita– i missatge commovedor d’una sempre renovada fraternitat a través del nostre mar.

Joan Oliver: «Pròleg» a La terra d’Argensa, 1972.

* * *

La doble personalitat de Josep M. Llompart com a home públic, orientador, clarificador i dinamitzador cultural enfosquí una mica la seva pròpia projecció com a creador, com a poeta. Una bibliografia iniciada tard, no massa extensa i, bàsicament, distanciada en el temps, havia augmentat aquesta distància entre el poeta i l’home civilment compromès amb el seu país […]. La publicació de Mandràgola (1980) i La capella dels dolors i altres poemes (1981) constitueix una fita important en l’obra poètica de Josep M. Llompart.

Àlex Broch. Avui, 13 de maig de 1981.

* * *

Llompart, potser pel fet de publicar el seu primer llibre, Poemes de Mondragó, el 1961, quan els companys de generació ja havien abandonat la seva iconoclàstia inicial, o ja n’havien canviat el tarannà, no acollí en la mateixa mesura l’estridència dels recursos lorquians, que tant els definia, i això fou així perquè en la dècada dels 50, mentre els altres poetes «joves» s’abandonaren a una cursa enfebrida en la qual cada llibre feia oblidar l’anterior, ell sedimentava i depurava un únic nucli de poesia inicial més aviat minso, però estèticament força reeixit. […]

Així, situant-nos altre cop en l’evolució cronològica, una de les coses que més queden després de la lectura de Poemes de Mondragó, una de les coses que més engrapen el lector, és la sensació temporal que traspuen. Hom intueix que el temps hi és quelcom fonamental.

Joan Mas i Vives: «Alguns temes i símbols de la poesia de Josep Maria Llompart», dins Obra Poètica, 1983.

* * *

L’ànsia taxonòmica que sol servir per fer estarrufar els crítics ha servit per classificar Josep M. Llompart tant dins les seqüeles de l’Escola Mallorquina com entre les files de la poesia combativa del realisme. D’altres han vist en la seva obra influències clares del simbolisme i jo mateix penso analitzar-ne aquell aspecte que més aviat l’emparenta a les escoles d’avantguarda: a l’escriptura automàtica, al surrealisme, a l’impacte que produeix el món oníric. Potser, ben mirat, a la seva obra hi ha una mica de tot això, i és aquest aiguabarreig eclèctic allò que permet lectures no sols diverses sinó, fins i tot, un punt divergents. […]

Llompart, doncs, de manera relativament similar a Salvador Espriu, tot i haver publicat un llibre amb un títol tan eloqüent i explícit com Memòries i confessions d’un adolescent de casa bona (1974), potser és més aviat un mite creador, un creador de mons simbòlics per al seu ús personal –i el del lector–, i no un escriptor de poesia de «denúncia». Aquest vessant mític seria un primer i bon camí d’anàlisi per endinsar-se en la seva obra (els mites de la infantesa, de Galícia, d’Antònia, de la mateixa poesia…). Però aquesta opció del realisme encarnat en el cos simbòlic no és l’única opció que ens permet d’explotar el realisme.

Francesc Parcerisas: «Josep M. Llompart: aspectes», Lluc, núm. 761, març-abril de 1991.

* * *

Assolida plenament la maduresa vital i poètica, Josep M. Llompart ens lliura Jerusalem (1990) com un viatge inacabat pel seu jo i el seu món al sarró, molts dels seus elements dels dos llibres anteriors. Ara el vehicle més emprat és la prosa poètica, que ens ofereix de bell nou experiències personals barrejades i confoses amb el paisatge i les habituals referències literàries, cinematogràfiques, geogràfiques… Tanmateix en l’abundància de símbols –sobretot aquàtics: mar, ones, riu, font, etc.– hi ha una presència més forta del sentiment de la por: les il·luminacions oníriques d’un ritme molt sovint tallat mostren el malson d’una realitat amarada d’irrealitat i, temàticament, afavoreixen la impressió de soledat i d’enyorança. La mort torna a cosificar-se i pot esdevenir l’objecte que guardem a la butxaca i esgarriem.

Josep M. Sala-Valldaura. Serra d’Or, gener de 1993.

Coberta del poemari <i>La Terra d'Argensa</i>.
Coberta del poemari La Terra d'Argensa.
Coberta del poemari <i>Memòries i confessions d'un adolescent de casa bona</i>.
Coberta del poemari Memòries i confessions d'un adolescent de casa bona.

Entrevistes

—Com va sorgir La literatura moderna a les Balears?
—Mira, va sorgir d’una necessitat. Perquè no hi havia res. Era un treball que jo no hauria fet. No se m’hauria plantejat la necessitat de fer-ho si no hagués estat perquè a Ràdio Joventut d’Inca varen voler que es fessin unes lliçons de divulgació de la literatura insular i que, a més a més, fossin fetes en català. Era una ocasió que no es podia perdre de cap manera… i ho vaig fer. Sobre els guions que em varen servir per a aquestes «lliçons» vaig construir el llibre. Ara, jo mai no me l’hauria plantejat.

—De tota manera, el llibre t’obrí el camí de crític i d’investigador…
—Bé, no. Jo, crítica, ja n’havia fet. A «Papeles de Son Armadans», on vaig col·laborar del 1956 al 1960. Hi vaig fer, bàsicament, crítica de llibres catalans…

—Diguem, doncs, que el llibre t’obrí el camí d’investigador…
—Sí, potser sí. El que passa és que vivim en un país tan desorganitzat, que hem de fer de tot. El meu gust, si visquéssim en un país normal, amb una cultura normal, seria fer de poeta i res més. El que passa és que en aquest país, com que no hi ha res que funcioni, un ha d’anar tapant forts, de qualsevol manera, improvisant les coses…

Jaume Fuster: «Josep M. Llompart, les Illes recordades», Serra d’Or, maig de 1974.

* * *

—El tema de la infantesa i la mort.
—La infantesa i la joventut són temes importants perquè són sempre les víctimes del temps, allò que mor. Hi ha una mitificació completa d’aquestes èpoques. […] La meva infantesa no fou especialment feliç ni desgraciada. Però és clar que puc transformar-la en un mite: A través d’Antònia, la companya de jocs, dels pares vists a distància…

—Els inicis del poeta.
—Es tracta d’una història ben semblant a la de qualsevol que es dedica a escriure versos. Jo crec que gairebé tothom ha intentat, en un moment determinat de la seva vida, d’escriure poesia. Supòs que el meu cas no va ésser diferent del de molts altres, però jo he perseverat. Aquesta és l’única diferència. Durant l’adolescència, sempre hi ha unes inquietuds, un desig de fer provatures. Record que vaig començar fent coses en castellà que després, naturalment, no han tengut cap transcendència pública. Als catorze anys se’m va acudir escriure un poema èpic sobre la conquesta de Mallorca en bon castellà i vaig trobar que, així mateix, els versos sortien. Després vaig descobrir l’idioma, potser en contraposició al que em parlaven a ca-meva. Els meus pares amb mi eren castellanoparlants. Segurament per reacció vaig triar el català, aleshores. Més tard hi ha una vocació que es va desenvolupant, que es va fent.

—El descobriment de l’idioma.
—El primer contacte amb la meva llengua fou a través de les rondalles de Mossèn Alcover. De nin, record que vaig tenir una malaltia. No va ésser greu, perquè en la infantesa no hi ha malalties greus: o et mors o et cures, i prou. Jo em vaig curar, evidentment. Però era una nefritis que em va obligar a fer llit durant una temporada més o menys llarga. Per entretenir-me mon pare, que ja era gran quan vaig néixer i tenia amb mi una actitud gairebé d’avi, em llegia rondalles. En un primer moment va intentar traduir-les. Però clar que fer una traducció en una primera lectura de les rondalles és dificilíssim. De manera que va haver de desistir. Després, ja en el camp de la creació poètica, el meu primer contacte va ésser amb Costa i Llobera […] els versos de Costa m’obriren un horitzó que fins aleshores no havia sospitat. A partir d’aquí hi hagué una afecció, un afecte que a poc a poc s’anà convertint en vocació.

[…]

—Les traduccions
—Crec que m’he inserit en una tradició inaugurada per l’escola Mallorquina de poetes-traductors de poesia i de creador de traducció de poesia. Es tracta d’una activitat molt complexa i difícil, pràcticament impossible d’assolir a nivell ideal. Perquè idealment la traducció poètica consistiria a passar d’una llengua a l’altra tota la substància poètica d’un text sense que se’n perdés ni un àtom. És a dir, fer aquell poema que hauria fet l’autor si hagués viscut i parlat la llengua a la qual tradueixes. […] Sovint he dit que tot poema té la seva traducció, el difícil és trobar-la. Tanmateix és una tasca apassionant. Fa llegir tan a fons un poeta que te’l fas teu.

Maria de la Pau Janer: «He complert el meu deure», Lletra de Canvi [Barcelona], núm. 30, 1990.

* * *

—Personalment et considere un escriptor dels qui pensen que literatura i responsabilitat cívica tenen a veure. Com ho veus?
—Bé, jo crec que l’escriptor, l’intel·lectual en general, té un deure amb la pròpia societat i amb el propi país. Jo no crec en l’intel·lectual dins la pròpia torre d’ivori, desentès de tot, desentès de la pròpia circumstància històrica. És a dir, indiferent a determinats problemes de caràcter sociològic. Jo no el veig deslligat de totes aquestes qüestions. Una cosa és que hagi d’estar únicament i exclusivament al servei d’aquesta problemàtica, i una altra, és que l’assumeixi, que la senti, i que d’alguna manera tregui posicions davant aquest problema. Jo crec que l’escriptor s’ha de comprometre amb ell mateix i amb la seua obra. El que no pot fer és quedar-se indiferent a totes aquestes preocupacions que, al cap i a la fi, afecten el seu món i, per tant, l’afecten a ell mateix…

Lluís Alpera: «Lluís Alpera entrevista Josep Maria Llompart», Daina (revista de literatura), núm. 9, 1991.

Antologia

ELS DIUMENGES A LA TARDA REBÍEM VISITES

Deixaven els abrics al penja-robes
com qui hi deixa la pell de la mort pròpia,
esquifidament quotidiana.
Ben lligada la màscara —la persona
tràgica— sembraven la llavor
de la conversa fonogràfica
dins l’aire de paper
de la sala.
El disc, un xic ratllat, s’entrebancava
adesiara. S’obrien els badalls;
els ventalls
es tancaven.
Hi havia l’oncle, la tia, les cosines
col·legiales.
La llum de l’horabaixa
menjada d’arnes.
Jo, en un racó, tot sol, sense fitar
ullades de la mort, jugava
amb els soldats de plom.

(Dins de Memòries i confessions d’un adolescent de casa bona, 1974)

* * *

De matí nasqué l’amor
i es moria a l’horabaixa,
ales de corb en el vent
el cel morat endolaven.
Una vida, dues vides,
s’ajuntaven a trenc d’alba,
el migdia les marceix,
el ponent les separava.
Cavaller de cor gentil
ha travessat la muntanya,
per l’alt camí de l’amor
la mort li segueix les passes.
Alba, migdia, ponent,
uns ulls que s’obren i es tanquen.
Quan la mort arribarà,
la fulla caurà de l’arbre.
No serà teu l’estel d’or
ni la lluna congelada,
iràs i no tornaràs
mai més a la font de l’alba.
De matí nasqué l’amor
i es moria a l’horabaixa.

(Dins d’Urbanitat i cortesia, 1979)

* * *

Ciutadà sóc de dúctil territori,
habitant de llampat vilatge esmús;
viuen en mi morts sense noms, desori
d’obacs penons, fantasmes de pertús.

Irat i orat, sermonador il·lús,
escric de foc el nom amb pega i vori:
tauler d’escacs on prenen possessori
neguits, afanys, amb clamoreig ferrús.

Sóc verm damnat, humiliat, darrera
onada ardent en mar de llim i fang,
crit en la nit, desesperada espera,

i em faig envant, enllà de negre i blanc,
ànima endins enarborant bandera:
damunt el groc ditades d’aspra sang.

*

Per foscos recambrons de la memòria
transit amb peu de gat, a la mirada
grimpen ahirs de cendra esgarriada
i pels racons miola manta història.

Repta l’ombra al trespol, premonitòria
d’irremeiable nit desarborada,
calendari esfullat autumna en cada
branca de pena sense gens de glòria.

I he estat, i encara sóc, però no resta
més foc de mi que andrònima retuda,
el buit a dins les mans, remos de festa

passada, soterrada, esmaperduda
per corriols absents. A la requesta
respon, rosa glaçada, lluna muda.

(De Mandràgola, 1980)

 

* * *

CÀNTIGA D’AMOR

Callaven les campanes per l’òpal del migdia,
florien en els llavis nueses de l’aritja:
morta d’amor et veia.

La flama s’arborava pel cor de l’horabaixa,
els cérvols s’allunyaven pel bell camí de l’aigua:
morta d’amor et veia.

El crit vagarejant sense trobar la lluna,
les urpes de la nit sotjant presa segura:
morta d’amor et veia.

I l’alta soledat filant la teranyina,
tallava el diamant crestalls de l’alba trista:
morta d’amor et veia.

*

Et faré mal, amor; nivell de mort
els llavis em circumda, ànima esquiva
garlandes de dolor per la més viva
rosella t’oferix d’alta dissort.

Et faré mal, amor. Fes el cor fort,
que desig i desfici, ungla furtiva,
esqueixaran la seda sensitiva
de la vela que mai no arriba a port.

Et faré mal, amor. Oh, fuig de mi,
ans que em venci la nit incendiada
i em barrin muricecs el vell camí.

Ans que el mal fat dessagni la mirada,
fuig de mi, amor. Travessaran destí
ales al vent: prodigi de l’albada.

(Dins de La capella dels dolors i altres poemes, 1981)

* * *

PLUJA

Voldries dir la pluja. Pronunciar l’elogi tòpic de la pluja. Tot
allò de l’asfalt lluent, de les canals regalimant, de les llambor-
des polides. Voldries dir una sala groga, salamandra roent i,
més enllà del vidre, el gris.

Voldries escriure un concert per a guitarra, muntar en un
autobús vermell, de dos pisos; que el gris i el verd no s’acabas-
sin, que t’entrassin com un cotó en el cor i el guarissin. Vol-
dries esclatar en plors. Voldries el te de les cinc a la tauleta.

Ja se sap: il pleure dans mon coeur comme il pleut sur la
ville. Maragda. Una exigència d’agulles a la pell. Voldries vol-
tar amb ella pels cantons rient sota el paraigua.

Voldries explicar aquesta seda que se’t desfà en els dits, sa-
ber de cor l’arrel quadrada de tres amb catorze decimals. Que
ella et brodàs en un mocador aquesta intimitat esmolada i bla-
na. Voldries el gest senzill de deixar el paraigua en el paraigüer.

Voldries la pluja com una magnoliera en el vespre.

No et detures. Camines.

(Dins de Jerusalem, 1990)

Coberta del llibre Tria Personal (1961-1992).
Coberta del llibre Tria Personal (1961-1992).