Josep Lleonart i Maragall neix a Barcelona el 5 de maig de 1880. Fill d’Eulàlia Maragall i Gorina i de Joan Lleonart i Llunell, propietari d’una joieria a la plaça Reial de Barcelona, de jove viatja a Alemanya i a Suïssa per estudiar orfebreria. L’estada a l’estranger marca l’educació literària i intel·lectual de l’autor, que arribarà a ser un gran coneixedor de la llengua i la literatura alemanyes, especialment del romanticisme alemany i de la poesia de Goethe. Aquest interès per la cultura germànica també es reforça per la influència del seu oncle per part de mare, el poeta Joan Maragall, que l’esperona en la seva decisió de ser escriptor.
Lleonart entra a la vida intel·lectual catalana de ben jove. A 1899 comença a publicar poesies enviades des de Suïssa a la revista L’Atlàntida i, un cop tornat a Barcelona, manté una esporàdica activitat plàstica en el marc del grup El Rovell de l’Ou. L’interès intel·lectual principal del jove Lleonart continua sent, però, la poesia. Fins al 1906, col·labora a les revistes Joventut i Catalunya publicant-hi poemes de caire romàntic que preludien els plantejaments de les Elegies germàniques, el seu primer llibre de poesia aparegut el 1910.
La seva tasca com a traductor també s’inicia en aquesta etapa primerenca, amb la publicació per exemple de diverses traduccions d’obres de Richard Wagner en col·laboració amb el músic Antoni Ribera i la traducció catalana el 1906 de l’obra dramàtica en vers Torquato Tasso, de Goethe, autor de qui, uns quants anys després, publica la traducció d’un recull d’obres sota el títol Herman i Dorotea i altres obres.
Ja plenament incorporat al panorama cultural català, des de començaments de la primera dècada del segle XX Lleonart enceta una etapa en què treballa la seva pròpia definició estètica, però també el paper d’orientador que es preocupa pel lloc que ha de tenir l’intel·lectual a la societat. Tal com ens explica Margarida Aritzeta a la tesi doctoral que dedica a l’autor, la base teòrica del pensament primerenc de Lleonart prové de les influències germàniques esmentades, però també de Balmes i, sobretot, més a prop seu, del bisbe Torras i Bages i de La Nacionalitat catalana de Prat de la Riba. La tasca assagística de Lleonart d’aquest període, desenvolupada als articles que publica sobretot a la citada Catalunya, coincideix programàticament amb l’ideari de la Lliga Regionalista, a l’hora que encara (més endavant en diferirà) intenta mantenir-se dins dels cànons del Glossari d’Eugeni d’Ors.
El 1914 publica el segon llibre de poesia, La merla i altres cants, d’arrel maragalliana. És també en aquest any que l’autor és inclòs a l’Antologia de poetes catalans moderns, editada per la Societat Catalana d’Edicions, al costat de poetes consagrats com el seu oncle Joan Maragall, Alcover, Pijoan, Maria Antonia Salvà, Soldevila o Sagarra. El 1915, quan pateix una crisi personal i domèstica, comença a escriure les poesies del llibre següent, Tres poemes, obra publicada el 1920 en què abandona el prec a la bellesa que es trobava a La merla. En el camp del compromís polític, un cop assolida la Mancomunitat el 1914, Lleonart ja no té la necessitat de donar el suport explícit a una acció política concreta i passa a defensar la professionalitat independent de la figura de l’intel·lectual. Aquesta postura queda palesa en les col·laboracions que realitza a La Revista de López Picó de 1917 a 1921 i a La Veu de Catalunya als primers anys vint. Entre 1925 i 1927, també escriu a la revista Bella-Terra i el 1927 comença a col·laborar a la Revista de Catalunya.
A la dècada dels vint s’inicia en el camp de la novel·la: el 1926 publica Vida estreta (1926), amb un cert to naturalista, i el 1927 els títols d’influència alemanya en què aborda el conflicte moral Dues conversions i una mort i El camí errat. Des d’aquest mateix any i fins al 1929 viu a París, ciutat en què passarà segons ell mateix els millors anys de la seva vida, i on escriu el llibre De viatge (que no es publicarà fins al 1935) i la següent incursió poètica, Odes i Ciutats de visió (publicat el 1930 per La Revista). Des de París veu també com surt a la llum a Barcelona el Manual d’història de la cultura (1928), l’obra de divulgació més destacada de l’autor. Tornat de París, estrena una de les seves dues incursions dramatúrgiques, amb l’obra de tres escenes i un epíleg Ell i ella (publicada a La Revista el 1931). Més endavant també escriu l’obra teatral Resolució.
Lleonart retorna a la poesia amb el conjunt publicat el 1934 Un tragipoema i Tizianel·la, de clara voluntat modernitzadora i apostant amb certes experimentacions tècniques, com l’ús del collage literari. D’altra banda, durant tots aquests anys, Lleonart no abandona la traducció. Entre molts d’altres, continua traduint especialment Goethe, fins que el mateix 1938 apareix per fi l’edició completa de Faust com a commemoració dels deu anys del primer títol de la col·lecció «A Tot Vent» de l’Editorial Proa.
El 1938 apareix el seu últim llibre de poesia publicat en vida, Les elegies i els jardins, obra que és guardonada amb el Premi Joaquim Folguera de la Generalitat de Catalunya. Lleonart es troba aleshores en plena Guerra Civil, període en què passa penúries econòmiques fins al punt de rebre periòdicament lots d’aliments enviats per un grup d’escriptors anglesos capitanejats pel catalanòfil John Langdon-Davies. Durant la guerra s’extravien les seves memòries titulades Jo i els altres. No les podrà recuperar i quedaran inèdites.
Amb l’arribada del franquisme, per guanyar-se la vida es dedica sobretot a la publicació d’un gran nombre de biografies escrites en castellà i la traducció d’obres en aquesta llengua. Apartat de l’activitat cultural, lluny dels anys vint i trenta en què havia estat una figura habitual en el paisatge literari català, mor a Barcelona el 26 de gener de 1951. Joan Teixidor n’escriu a Destino l’únic obituari, titulat Lleonart o la soledad del poeta.
Pòstumament es publica el recull poètic Jornades líriques (1981), amb pròleg d’Enric Cassany.
_0.webp)
