Rosa Leveroni

Cert que Rosa Leveroni va néixer a la cultura en el luxe intel·lectual d’aquella petita Vassar, que va ser en un temps l’Escola de Bibliotecàries, i visqué la vida universitària dels més bells temps de Carles Riba, de Jordi Rubió, de Joaquim Xirau Palau, de Pompeu Fabra… De tots ells, n’aprengué la familiaritat amb el pensament, la quotidianitat amb el rigor, l’exercici de la universalitat que consisteix en el convenciment que tots i cada un de nosaltres tenim dret a qualsevol patrimoni cultural. De tots ells, n’aprengué l’alegria del pensament, però no es deixà seduir pel tarannà professoral dels seus mestres. El timbre de la veu de Rosa Leveroni vibrava en les paraules dels seus versos i els feia distants de la poesia del seu temps, m’atreviria a dir dels temps que encara corren […].

Alegria i desolació trenen el món poètic de Rosa Leveroni. Com tots els lúcids sensuals, contempla el pas del temps i el registra en el ritme bla dels seus versos. I és precisament, gràcies a la facultat intel·lectiva dels seus sentits, que una mena de pietat oriental, com diria Maragall, l’allibera de tot patetisme, de tota recança, i també, és clar, d’una retòrica de l’amor. No debades ha escrit: «estalviar el meu crit en la tenebra».

Maria Aurèlia Capmany: «Pròleg», dins de Poesia, 1981.

* * *

I és cert: Riba prologà el primer volum, Epigrames i cançons (1938), i la seva influència és rastrejable en un dels models formals triats per la poetessa: les tankes del segon llibre, Presència i record (1952). Però, també, perquè amb Riba coincidia en la pràctica d’una poesia de pensament, una lírica poc intel·lectualitzada, amb poques concessions al joc verbal i a la retòrica superficial. Un sol mot serviria per tal de definir la poesia de Rosa Leveroni: desolació. Però és una desolació sàvia, plagada d’intel·ligència i de recursos per justificar la supervivència. En un primer moment, en el primer llibre, l’interès d’aquesta poesia se centra en l’amor, o més exactament, en la desfeta amorosa, expressada sovint amb un desig de fondre’s amb la natura […].

Si en el primer recull dominava el sentiment elegíac provocat per la desaparició de l’amor, en el segon, el to elegíac es refereix a la mort, especialment visible a «Les absències». En d’altres moments reapareix la nota elegíaca: «Petites elegies» i «Elegies». A «Les notes greus» introdueix una inflexió religiosa, com una sol·licitud d’ajut per tal de ser a punt de sortir del món, és a dir, per ben morir.

Enric Bou: «Rosa Leveroni», dins d’Història de la literatura catalana, 1987.

* * *

Leveroni és una poeta que s’ha fet acceptar, d’entrada, per uns mèrits diguem-ne «objectius», és a dir, que remeten a uns cànons, a una escala de valors estètics ja establerts: no es pot negar, ho fa bé. I tanmateix, allò que m’ha anat interessant a cada nova lectura és precisament allò que no deu a cap escola, allò que batega per sota i que travessa el seu savoir faire formal: la seva veu singular, que sovint cal destriar i copsar més enllà, i fins i tot a despit, de les merles enamorades, dels cants dels rossinyols, de les albes i de les roses, que a primera vista ens poden comunicar la sensació de déjà vu. No hem de caure en aquest parany. La veu poètica de Rosa Leveroni és personalíssima, d’una intensitat punyent que sembla voler amagar els seus caires més vius en els plecs tènues i vellutats —per discreció o per un art del maquillatge, fins i tot per una ètica del maquillatge, que Colette, per exemple, practicava, en el sentit estricte del terme, en la seva vida, i que sens dubte té l’origen en l’aprenentatge i la interiorització de la «feminitat». La visió que ens dóna del món, del temps, del dolor, de la joia o de l’amor, és la d’algú que s’interroga de primera mà, encara que se senti hereva d’una tradició, una cultura i una llengua. Una hereva, però, que, un cop legitimada per l’assignació i l’acceptació formal del llegat que algú —potser els déus fent-la néixer dona— gosava discutir-li, no s’atura aquí: la seva poesia es fa vehicle del seu qüestionament existencial, de la recerca-afirmació d’una identitat que sent problemàtica i amenaçada, amb un punt d’inflexió important en la relació conflictiva que aquesta manté amb l’estereotip femení imposat socialment. I el tema de l’amor —i el de la solitud, de retop— com a pedra de toc.

Maria-Mercè Marçal. Dins de Sota el signe del drac, 2004.

Quinze dies passats al camp, lluny de tu… Tenir-te absent ara, però pròxim, amb la seguretat de retrobar-te, m’ofrena una pau des de la qual contemplo el meu amor per tu amb una tranquil·litat i una seguretat noves. I em dic que aquestes notes serien tota una altra cosa si aquest estat d’ànim l’hagués trobat abans. Però potser ni existirien tan sols, perquè els moments feliços no tenen, com els pobles, història. I aquesta història només és el fruit dels moments turmentats.

Però ara que sóc feliç vull consignar-ho aquí. L’altre dia t’indignares llegint les darreres anotacions. «Em fas aparèixer com un monstre», digueres. «Qui llegís aquestes notes, creuria que no he fet res més sinó turmentar-te conscientment i que no he procurat donar-te cap goig. I tu saps que això és mentida.» Tens raó, és mentida. M’has donat i em dones tot el que bonament pots. L’error és meu volent entestar-me que donessis el que el teu cor no em podia donar, perquè no està en les teves mans donar-ho. I un dels millors beneficis d’aquests dies clars i tranquils és comprendre-ho així, sense dol ni recança. I un altre és el de sentir-me agraïda dels teus dons i acceptar-los bonament i graciosa. Estimar-te tal com ets i no voler-te d’altra manera. […]

Darrer dia de vacances. He deixat d’anar a la platja per pujar a Sant Sebastià. Després del gran xàfec d’ahir, un dia radiant i ventejat neteja l’aire i el món sembla acabat de sortir de les mans de Déu. Els pins canten la seva melodia forta i uns núvols blancs i tènues posen les seves randes canviants en el cel blavíssim. A la meva dreta, el mar, molt alt en l’horitzó, dóna per fons als pins el seu blau més intens. Davant meu i a l’esquerra, els pins maragda tenen el fons variat de les muntanyes pròximes. La cançó del vent diu la bellesa del món… Diu més coses encara: em diu que sóc feliç i que el món és perfecte perquè t’estimo. I que és l’amor qui posa la gràcia divina en la seva melodia.

I d’aquest dia bell te’n faig ofrena.

Nietzsche digué en el seu Zaratustra: «És millor caure en mans d’un assassí que dins els somnis d’una dona apassionada». Tu creus que tenia raó?…

(Dins de Confessions i quaderns íntims, 1997)

* * *

Pujà a l’autobús amb recança. Tanta il·lusió que li feia el projecte durant aquella petita grip, mentre s’arrossegaven les hores lentes i desvagades i ara, en el moment de realitzar-lo, ja hi hauria renunciat. S’adonava fins a quin punt l’havien emperesida els quinze dies passats en un racó tranquil a prop de Capri, present el sol d’aquell febrer desarmat i bonàs. Era només amb una resta de l’impuls inicial que marxava a San Michele, però si hagués estat franca amb ella mateixa, hauria restat ben satisfeta despenent sense canvis aquells tres dies finals abans d’emprendre el retorn a Roma. Aquell vell dubte seu respecte a l’eficàcia de l’esforç i l’entusiasme, aquell preguntar-se quin objecte tenia la seva vida, sorgia de nou.

(«La nit», dins de Contes, 1985)

* * *

Sí, ferida. I no sé de quina manera, però pots estar segur que d’aquest meu ressentiment no en sortiràs de franc.

He jugat amb tu, aquesta nit? T’ho he dit perquè havia de dir-t’ho, o era només una conseqüència gratuïta de l’esperit dionisíac que m’ha fet seva? Els déus ho saben, jo encara no; ells ara tenen la paraula.

No, no sospitava el que passaria. Si ho hagués sospitat no hauria, deliberadament, jugat amb avantatge, paraula. Però ara no em dol. T’he vist per uns moments feble i m’has semblat vençut… El ressentiment ha exultat i s’ha sentit satisfet. I potser sí que he coquetejat i he estat dura, ho sé. Però no he pogut fer-hi més, era el preu que em devies. Ja veus com entre tu i jo les coses són difícils i com podem fer-nos mal… No, però no me’n penedeixo encara, pots estar-ne segur. Sóc difícil al penediment.

Aquest sentiment de victòria… Em meravella sentir-me les urpes tan fermes.

Tan fermes? Vaig meditant les meves paraules, aquests dies. I si començo a creure que tenies raó…

I si em vencia la tendresa… Però, per què has entrat en la meva vida? Em defenso perquè em fas por.

(Dins de Confessions i quaderns íntims, 1997)

* * *

Plau-me seguir els camins que els camps parteixen,
ignorant cap a on van,
amarats d’un perfum de terra molla
i d’un errívol cant.
I prenen uns colors de coure càlid
d’un bes del sol ponent,
i celen amb amor, sota les branques,
el festeig de la gent.
Plau-me seguir els camins que per la vinya
s’enfilen costa amunt,
i tenen per la set i la mirada
un bell gotim a punt.
Plau-me seguir els camins entre pollancres
vetllant un rierol,
i coneixen el vol de les becades,
el joc de pluja i sol…
Amo tots els camins, fins els més aspres,
mentre siguin oberts
i posin tremolor de fruita nova
als meus sentits desperts.

(Dins de Poesia, 1981)

* * *

Jo porto dintre meu
per fer-me companyia
la solitud només.
La solitud immensa
de l’estimar infinit
que voldria ésser terra,
aire i sol, mar i estrella, 
perquè fossis més meu,
perquè jo fos més teva.

(Dins d’Epigrames i cançons, 1938)