Narrativa infantil i juvenil Poesia Crítica literària o assaig Teatre Obres traduïdes Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Narrativa Estudis sobre l'autor/autora Teatre infantil i juvenil

Enric Larreula

Enric Larreula (Barcelona, 1941) és escriptor i professor universitari.

A inicis de la dècada de 1980 comença a publicar el que acabaria essent una de les produccions més importants de literatura infantil i juvenil en llengua catalana, amb títols com Marduix (1983), premi Crítica Serra d’Or de literatura infantil i juvenil del 1984, Em dic Paco… (1991), Contes per a un món millor (1992), premi Lola Anglada del 1991, o la sèrie d’aventures Ala de Corb, il·lustrada per Jordi Vila Delclòs.

També ha publicat poesia, teatre, assaig, narrativa curta i humorística amb títols com La propina (1990) o La dutxa (2000), ambdós premiats amb el Pere Quart d’humor i sàtira. L’any 2002 és distingit amb el Premi d’Honor Jaume I.

Part de la seva obra ha estat traduïda a l’alemany, l’anglès, el castellà, el danès, l’èuscar, el finès, el gallec, l’italià, el japonès i el suec. Col·labora habitualment a mitjans de premsa escrita i ràdio.

És soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

 

Pàgina actualitzada per Josep Miàs per a l’AELC.
Documentació: Montserrat Massip i Pere Mayans.
Fotografies de l’arxiu personal de l’autor.

Castellano

Pòrtic

Enric Larreula (Barcelona, 1941) es escritor y profesor universitario.

Después de múltiples ocupaciones se licencia en Filología Catalana en el año 1983 y empieza a trabajar como profesor de lengua catalana y de didáctica de la lengua en la Universitat Autònoma de Barcelona. Participa en la realización de unos sesenta libros de enseñanza de la lengua.

A inicios de la década de 1980 empieza a publicar lo que acabaría siendo una de las producciones más importantes de literatura infantil y juvenil en lengua catalana, con títulos como Marduix (1983), premio Crítica Serra d’Or de literatura infantil y juvenil del 1984, Em dic Paco… (1991), Contes per a un món millor (1992), premio Lola Anglada del 1991 o la serie de aventuras Ala de Corb, ilustrada por Jordi Vila Delclòs.

También ha publicado poesía, teatro, ensayo, narrativa breve y humorística con títulos como La propina (1990) o La dutxa (2000), ambos premiados con el Pere Quart de humor y sátira. Parte de su obra ha sido traducida al castellano, el euskera, el gallego, el alemán, el inglés, el danés, el finlandés, el francés, el italiano, el japonés y el sueco. Colabora habitualmente en prensa escrita y radio.

En el año 2002 es distinguido con el Premi d’Honor Jaume I, y es socio de honor de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

 

Página actualizada por Josep Miàs para la AELC.
Documentación: Montserrat Massip y Pere Mayans.
Fotografías del archivo personal del autor.

English

Pòrtic

Enric Larreula (Barcelona, 1941), writer and University Professor. After several occupations he graduated in Catalan Philisophy from Universitat de Barcelona in 1983, and began working as a Catalan language and didactics teacher for the Universitat Autònoma de Barcelona. He took part in the production of over sixty books about language learning.

In 1981 he started publishing children’s and teenager’s literature, with a production that has already become one of the most important work of Catalan children’s and teenager’s literature, with titles like Marduix (1983), for which he was awared the Crítica Serra d’Or in 1984, Em dic Paco… (1991), Contes per a un món millor (1992), awarded with the Lola Anglada in 1991, or the series Ala de Corb, illustrated by Jordi Vila Delclòs.

He has also published poetry, theatre, essay, short stories and satirical literature, including La propina (1990) and La dutxa (2000), both awarded with the Pere Quart d’humor i sàtira in 1990 and 2000 respectively. Some of his work has been translated into Basque, Galician, Spanish, Danish, English, Finnish, French, German, Italian, Japanese and Swedish. He collaborates regularly in press and radio.

In 2002 he was honored with the Premi d’Honor Jaume I, and he is an honorary member of Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC, Association of Catalan Language Writers).

 

Page updated by Josep Miàs for AELC.
Documentation: Montserrat Massip and Pere Mayans.
Photos: Author’s personal files.
Translated by Josep Miàs.

Biografia

Enric Larreula i Vidal (Barcelona, 1941), escriptor, professor universitari i il·lustrador. Fill d’una família obrera, als catorze anys comença a treballar en una fàbrica, i estudia fins a obtenir un mestratge industrial. Posteriorment, deixa la fàbrica i es dedica professionalment a una de les seves grans passions, el dibuix. Treballa per a l’editorial Bruguera, il·lustrant sèries d’aventures, de guerra, d’indis i cowboys, però en tornar del servei militar, un problema a la vista l’allunya de la professió. A partir d’aquell moment realitza diversos oficis, entre ells el de venedor de llibres a domicili (es tractava de la venda de llibres en català per Edicions 62, en un moment en què encara no hi havia ni catàlegs). Compagina la feina amb una breu trajectòria com a cantant, compartint escenari amb membres de la Nova Cançó com Pi de la Serra, Raimon, Serrat, o Maria Cinta, però una faringitis crònica l’obliga a deixar-ho a finals de la dècada dels seixanta. Preocupat per la situació que vivia el país, a la fi de la dècada dels seixanta s’incorpora a les classes de llengua catalana que Òmnium Cultural organitzava d’amagat i com podia en algunes escoles. Aquest fet el va posar en contacte amb el món de la immigració. Queda tan atrapat per la feina d’ensenyar a estimar el català, que ja no deixa el món de l’ensenyament. Per això, als trenta-cinc anys es posa a estudiar a la Universitat, i l’any 1983 es llicencia en Filologia Catalana. Durant més de vint anys ha estat professor de didàctica de la llengua a la Facultat de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Per a Enric Larreula, en un inici l’escriptura era només una manera d’aprendre i practicar la seva pròpia llengua. Ell mateix afirma que si hagués nascut a Londres, París o Madrid, no li hauria estimulat tant escriure. Al final de la dècada dels setanta comença a publicar material didàctic i participa en la realització d’una seixantena de llibres d’ensenyament. A partir de l’any 1981 inicia la publicació del que acabaria essent una de les produccions més importants de narrativa infantil i juvenil en llengua catalana, amb títols com El gegant bo (1981), Marduix (1983), premi Crítica Serra d’Or de literatura infantil i juvenil del 1984, la sèrie de novel·les d’aventures Ala de corb, il·lustrada per Jordi Vila Delclòs, Les memòries de la Bruixa Avorrida (1986), Em dic Paco… (1991), Contes per a un món millor (1992), que obté el premi Lola Anglada del 1991, Terres verges (1997) o La transformació (2007). 

Simultàniament publica poesia, teatre, assaig, narrativa curta i narrativa satírica amb títols com La propina (1990) o La dutxa (2000), ambdós premiats amb el premi Pere Quart d’humor i sàtira del 1990 i del 2000 respectivament, o Dolor de llengua (2002), un assaig on l’autor repassa la situació de la llengua catalana en l’actualitat.

Tradueix del francès la popular col·lecció d’El petit Nicolas de Jean-Jacques Sempé i Renné Goscinny. Les seves obres han estat traduïdes al castellà, a l’èuscar, el gallec, l’alemany, l’anglès, el danès, el finès, el francès, l’italià, el japonès i el suec. Col·labora habitualment en mitjans de comunicació de premsa i ràdio i és cofundador de l’Associació Amics de la Bressola, una entitat sense ànim de lucre que treballa per a recuperar l’ensenyament de la llengua catalana a la Catalunya del nord.

L’any 2002 és distingit amb el Premi d’Honor Jaume I.

Premis

  • Víctor Català (1967) : Recull de contes.

  • Recull-Francesc Puig i Llensa de narració (1969): El petó.

  • Narrativa de Muntanya (1970): El pas de la nit.

  • Baldiri Reixach (1978): pel muntatge audiovisual «L’oli».

  • Crítica Serra d’Or de literatura infantil i juvenil (1983): Marduix.

  • VIII Premi Xarxa Assaig de Recerca (1984): Les revistes infantils catalanes de 1939 ençà.

  • Pere Quart d’humor i sàtira (1990): La propina.

  • Lola Anglada (1991): Contes per a un món millor.

  • Gran Angular (1994): Els arbres passaven ran de finestra.

  • Pere Quart d’humor i sàtira (2000): La dutxa.

  • Premi d’Honor Jaume I (2002): Per a la seva trajectòria.

  • Premi Nacional Joan Coromines (2018): en reconeixement a la tasca acadèmica, literària i política a favor de la llengua i cultura dels Països Catalans.

La farmaciola d’en Roger.

Vincles

Comentaris d'obra

La propina, llibre guanyador del Premi Pere Quart d’humor i sàtira 1990, per unanimitat del jurat, és la rotunda confirmació de l’originalitat de Larreula, que té aquest doble i excepcional mèrit: d’una banda, ser un escriptor d’alta qualitat literària, i de l’altra, no renunciant mai a aquest rigor, arribat a fer riure el lector d’una manera franca. Un lector que se sent identificat amb La propina, perquè són sis històries a través de les quals Enric Larreula recrea una sèrie de tics i d’obsessions que formen part de l’experiència quotidiana de molta gent.

(Ressenya del Premi Pere Quart d’humor i sàtira, 1990)

* * *

El que, en essència, es descriu i es narra en el llibre Dolor de llengua, d’Enric Larreula, és la qüestió de la identitat dels catalanoparlants, implicada de manera inextricable amb les qüestions del territori i de la llengua. I la qüestió del territori es relaciona íntimament, per exemple, amb la del secessionisme valencià i amb el sentiment d’independència dels andorrans. La “qüestió valenciana” és descrita amb gran realisme, tacte i respecte. Aquí, i en general en tot el llibre, l’autor intenta mantenir-se relativament neutral respecte al que podria semblar “la veritat” i es limita a documentar el dolor lingüístic profund que aquest poble experimenta de mil maneres i per mil circumstàncies.

(Joan Solà: “Dolor de llengua (i 2)”, Avui Cultura, 23 de gener del 2003)

* * *

Són dos volums, però en podrien ser tres. Enric Larreula (Barcelona, 1941) ha fet una novel·la de més de cinc-centes pàgines que ben bé podria passar per una trilogia, lluny però de les trames de les trilogies habituals d’aquest moment. La fantasia, tant en voga a hores d’ara, és substituïda per la creació d’un personatge de ficció, en Bernat Prats, des de la seva infància fins a la seva maduresa, situat en ple segle XVI quan les desavinences, les ganes de poder o simplement la rapinya se solucionaven —¿potser com ara?— a cops de garrot i sobretot, amb l’aplicació de la justícia per la pròpia mà.

Bernat Prats és un heroi complet, un noi de pagès que es fa ell sol, que viu multitud d’aventures i desgràcies i que fa la sensació que vagaregi en solitari per una Catalunya esventrada que l’autor ressegueix mil·limètricament des del seu vessant històric, geogràfic i toponímic.

L’autor ha d’haver escorcollat a fons arxius i documentació que, finalment, li han permès endinsar-se en la societat del segle XVI i ha elaborat una novel·la de rerefons històric, tintada de la corresponent dosi de ficció gràcies al seu personatge inventat, però que posa l’èmfasi en l’evolució del seu heroi, un xicot d’un poblet de la zona del Ter, que viu invasions dels pirates barbarescos, que es veu obligat a deixar la masia i, al seu darrere, la família assassinada, a la recerca de la seva germana, segrestada pels invasors. […]

Tot un reguitzell de personatges que, juntament als episodis històrics i les referències geogràfiques i toponímiques, conformen un fresc tractat, d’una banda, amb ferm domini literari i, per l’altra, amb un evident interès per no obviar cap detall que alteri el rigor històric. Aquest mateix interès, més evident en el segon volum i, per tant, més dominat de referències que el primer, fa que l’heroi Bernat Prats es transformi, com diu un del dos títols, i evolucioni segons les circumstàncies que l’envolten.

Bernat Prats, però, és un personatge condemnat a ser fugitiu tota la vida, arrossegant el pes d’una pèrdua constant… la de la infància, la de l’adolescència, la familiar, la de sentir-se part del seu poble o fins i tot la de lluitar per la llibertat. Un recorregut i una transformació que també l’il·lustrador Leonardo Rodríguez ha sabut reflectir en les seves dues úniques imatges, dos retrats de l’heroi que són les cobertes dels dos volums que, com el relat, mostren l’evolució temporal que fa Bernat Prats des de la humil pagesia a la força de la raó, ni que sigui havent de recórrer a la violència.

(Andreu Sotorra: «Un heroi complet», crítica literària d’Editorial Barcanova, setembre de 2007)

* * *

Enric Larreula (Barcelona, 1941), llicenciat en filologia catalana i professor de llengua a la UAB, des dels anys vuitanta ha publicat diversos llibres de literatura infantil i juvenil amb títols com Marduix (1983), premi Crítica Serra d’Or i Contes per a un món millor (1992), premi Lola Anglada. Terres verges és l’aventura d’una família catalana i llibertària que fugint de la dictadura de Primo de Rivera cerca a la selva del Brasil uns terrenys per construir la pròpia utopia sota el signe llibertari de la Nova Catalunya. Enric Larreula, com aquells catalans del segle XIX que s’embarcaren cap als Estats Units decidits a col·laborar en la construcció del comunisme cabetià a la ciutat utòpica d’Icària, s’endinsa a recrear el somni d’uns catalans que anhelen un món de fraternitat, justícia i llibertat. […]

Enric Larreula ha tramat a Terres verges una història realment important carregada d’emocions i de reflexions plena d’ideals llibertaris i d’amor a Catalunya. El món cada dia comença de nou i la utopia és un somni que es pot fer realitat i qualsevol dia pot néixer una Nova Catalunya.

(Ferran Aisa: “Anarquistes a la Nova Catalunya”, Avui Cultura, 2 de gener del 2015

Enric Larreula durant el V Congrés de Literatura Infantil i Juvenil Catalana, el 2013. © Carme Esteve/AELC.
Enric Larreula durant el V Congrés de Literatura Infantil i Juvenil Catalana, el 2013. © Carme Esteve/AELC.

Entrevistes

—Fa trenta-dos anys, per què es va plantejar escriure Dolor de llengua?
—Perquè necessitava ordenar les meves idees sobre aquest tema i reflexionar-hi en profunditat. Nosaltres som un poble lingüístic que pateix molt, malgrat que sembla que hi ha una mena d’acord tàcit que ens diu que no hauríem de patir gens per la substitució de la nostra llengua. Però no és cert que el català pugui desaparèixer alegrement: la seva cada cop més ràpida substitució fa patir molta gent, encara que aparentment molts catalans vulguin dissimular-ho.

—Al llarg de tants anys deu haver entrevistat gent de tota mena…
—He conegut gent molt diversa: persones que parlen només castellà, només català, català i castellà, català i francès… Hi ha persones que tenen grans dificultats per viure en català en llocs on fa uns anys era possible com ara a l’Hospitalet de Llobregat, Alacant, Perpinyà i València; hi ha uns altres catalanoparlants que tampoc no poden viure plenament en català com els agradaria. Els qui parlem en català hem de fer un esforç constant per poder-nos mantenir parlant en aquesta llengua, mentre que la gent de Castella, per exemple, no té cap inconvenient per viure en castellà sense haver de justificar-se davant de ningú.

—Són gaires els que tenen consciència de patir dolor de llengua?
—Hi ha de tot: gent que s’ho passa molt malament i d’altres no tant. També n’hi ha alguns que no són conscients del seu patiment. Hi ha persones que se senten incòmodes per la situació del català, i el fet de no poder parlar en la seva llengua amb els altres els fa viure angoixats. Actualment el castellà és ja la llengua dominant i, per tant, no adaptar-t’hi és vist com una raresa i, en molts casos, com una mostra d’intransigència i de falta de tolerància. És una paradoxa, però es dóna el cas que hem d’estar constantment defensant-nos i donant explicacions pel fet de parlar la llengua que fa uns anys tothom usava aquí.

—La substitució del català pel castellà i pel francès ja és inevitable?
—Avança tan de pressa que és gairebé segura. Només cal fixar-se en els joves: encara que estudiïn en català, només que a la colla un parli en castellà, tots acaben canviant d’idioma. El castellà, doncs, és la llengua de grup i, malgrat aquesta evidència, encara hi ha molts que no se’n volen adonar i que a sobre no entenen la gent que pateix per aquest motiu. Què pensarien a Castella si el govern de l’Estat els digués que d’aquí a uns anys tots parlarem només anglès però que no cal amoïnar-s’hi? […]

—Quines són les conseqüències del dolor de llengua?
—Sobretot són de tipus psicològic i social. De vegades, aixecar-se i alçar la veu en català en una reunió on tothom parla en castellà costa, crea una tensió, perquè és com una mena d’acció de militància. Hi ha gent que experimenta tant neguit que potser entra en un autobús i comença a comptar quanta gent parla en català. Són persones que sempre estan preocupades per veure si el català es va perdent i com que s’adonen que és la llengua que recula, es posen nerviosos, s’amarguen, s’entristeixen o se senten incòmodes en grups castellanoparlants…

—El dolor de llengua té conseqüències físiques?
—Alguns dels afectats es troben malament, comenten que no agafen el son perquè no paren de donar-hi voltes, senten que els suen les mans quan han de parlar en un ambient que els és hostil… La tensió i la incomoditat que provoca comprovar que la situació del català no té sortida, deriva en alguns casos en problemes físics, timideses, tristeses cròniques o mals puntuals. La militància constant és estressant, sobretot en llocs com ara Perpinyà i el País Valencià. Per això hi ha gent que nega el dolor de llengua, per evitar-se’l: són els que creuen que no passa res i que es posen en contra d’aquells que anuncien la substitució del català i els acusen d’alarmistes i de voler causar problemes innecessaris. […]

—Per què desapareix una llengua?
—No perquè convisqui amb una altra, sinó perquè la gent que la parla deixa d’utilitzar-la per usar-ne una altra de més forta. Els parlants de l’altra llengua en convivència ja no tindran, llavors, cap motiu per aprendre l’altre idioma per poder-se comunicar. Si els catalanoparlants no tinguéssim por a ferir ni a ser ferits per usar el català en el nostre territori, la situació seria diferent. El govern se sentiria amb més força per impulsar noves lleis o per fer complir les que ja existeixen. De moment, però, l’autoritat és covarda, perquè tem la reacció de la gent, que, al cap i a la fi, és qui els vota. És el poble català el que ha de prendre la decisió de sortir el carrer i estimar-se tothom en català. Només així els castellanoparlants tindran interès a integrar-se en aquest grup. Qui, si no, voldria entrar a formar part d’un grup que no té autoestima, que es desintegra ell mateix? […]

(Lourdes Domínguez: “Hem d’aprendre a estimar tothom en català”, Avui Cultura, 27 de febrer del 2003)

Antologia

Vaig conèixer una noia que no li venia.

Com dius?

No la regla, no. Que no li venia allò, per més que fessis. Entesos? Àààngela Maria!

La vaig conèixer el dia de la inauguració d’una exposició de quadres d’un meu amic. Me la va presentar la dona d’aquest amic pintor. Em va dir: Mira, et presento l’Elvira, una amiga meva de l’aeròbic. Ens vam donar la mà, i l’amiga de la dona del meu amic em va dir, així d’entrada, que jo tenia el cabell molt maco. Així d’entrada: Hola, què tal? Tens el cabell molt maco. Jo vaig quedar una mica desconcertat. Allò que de bones a primeres, sense que ens coneguéssim de res, m’engaltés aquesta floreta em va fer l’efecte d’una insinuació impetuosa. Me la vaig mirar en silenci i ràpidament li vaig prendre les mides amb una llambregada. Tot i que duia un abric molt gruixut i pelut que la tapava molt, em va semblar que la cintura la tenia una mica ampleta, llàstima! A més a més, la cara la tenia un xic rodona; però comptat i debatut una insinuació és una insinuació vingui d’on vingui, i no anava jo gaire gras d’aventures passionals com per desaprofitar aquella ocasió. Així és que, mentre me la mirava de dalt a baix, vaig iniciar un somriure tan suggestiu com vaig poder i li vaig deixar anar amb una lentitud estudiada sí, doncs mira que tu tens un d’allò preciós. No sé per què li vaig dir un d’allò. Ja sé que hauria hagut de precisar més, però noi, així de sobte no se’m va ocórrer res més, què vols fer-hi. Si li deia que el que tenia preciós era el nas, se m’hauria vist el llautó, perquè el nas el tenia més aviat gros i de ganxo. Si li deia que el que tenia preciós era el cabell, a part que no era veritat, hauria semblat que li deia allò del cabell perquè ella m’havia dit allò del meu, i hauria quedat com molt de compromís i poc original. Tampoc no li podia dir que tenia un tipus preciós, perquè ja he dit que amb aquell abric gruixut i pelut no se li marcaven gens les formes, i més aviat se li endevinaven voluminoses. I mentre estava jo rumiant i rumiant què podria dir-li que tenia preciós en el cas que ella em demanés que què era el que jo trobava que tenia preciós, va i diu i tu com ho saps? Vaig quedar de pedra per dues raons: la primera perquè no m’esperava que digués allò. La segona, per què no sabia a què es referia. O més ben dit, no sabia a què es pensava que em referia jo, encara que tot feia suposar que s’havia de referir a alguna cosa que no s’apreciava a primer cop d’ull. I com que ella em mirava fixament amb una actitud d’allò tan interrogativa (tot i que per donar un punt just de picardia a les seves paraules havia aclucat un pèl de res l’ull dret), vaig comprendre que no podia defugir la resposta i, per dir alguna cosa i guanyar una mica de temps per pensar millor, li vaig dir dona, això es nota.

(«La noia de l’exposició», T’han enganyat, Immaculada. Barcelona: La Campana, 1989)

* * *

De fet, ja vaig haver de baixar l’escala a peu, perquè l’ascensor estava espatllat, cosa rara… No és que m’importés gaire, perquè jo sóc caminador de mena, però, coi!, un dia que duia una cartera tan plena i que pesava tant… doncs, apa, a peu!

En passar la porta de l’escala i sortir al carrer em va veure la senyora dels mobles, que ja havia obert la botiga, i em va dir bon dia! Li vaig respondre amb un curt bon dia, perquè serà tan bona dona com vulguis, però és tafanera i xerraire de mena, i a mi acaba posant-me nerviós. És d’aquelles que no sap res, que no sap res, però parla i parla perquè tu la desmenteixis i llavors, sense voler, la informis del que vol saber. Ves què n’ha de fer de les coses dels altres…

Just haver-la saludada em vaig adonar que no sabia si havia d’anar cap a la dreta o cap a l’esquerra. En absolut, no ho recordava en absolut… Em vaig aturar, és clar, i vaig intentar fer memòria. Ella, en veure’m aturat va començar a costar-se’m per dur-me conversa: que si va molt carregat avui. Que sí, que déu ni do… Ai, coi!, mira que era fotut allò, doncs no recordava res…

De totes maneres no podia pas quedar-me aturat allà tot fent memòria si no volia acabar de plàtica amb aquella dona. Així és que la vaig tornar a saludar per no donar-li massa temps a dir res més, i vaig enfilar cap a l’esquerra, cap al carrer del Treball.

De totes maneres no sabia si m’hi acostava o me n’allunyava. Vaig mirar amunt i avall, tot el que m’allargava la vista, però res. Com que em vaig girar per mirar enrera vaig tornar a trobar-me amb els ulls de la senyora dels mobles, que, pel que es veia, no em deixava de petja, i vaig haver de tornar-la a saludar, així, amb el cap.

Vaig continuar endavant fins a la cantonada. Anava a cegues, però tenia l’esperança que en tombar el carrer pogués descobrir-lo en un lloc o altre… Però res… I ara què? si no hagués anat tan carregat, mira, fas una volta en rodó al bloc de cases i…, però amb aquell mort de cartera…

A veure, a veure, calmem-nos. Ahir vaig anar a… No, ahir no vaig agafar-lo, que ahir vaig tornar amb l’aut… Calla! No, que ahir em va acompanyar en Joan amb el seu fins a la Meridiana i… O sigui, que ahir no el vaig agafar… I abans-d’ahir?… Abans d’ahir vaig anar amb el metro, que… Dilluns devia ser!… No, dimarts va ser! Exacte, dimarts. Que al vespre el vaig agafar per portar les caixes a Montmeló… Per tant, en tornar vaig baixar per Navas… això, sí… vaig passar per davant de casa… El que ara no recordo és si en arribar a Cantàbria vaig tombar a la dreta o a l’esquerra, aquest és el problema…

(«L’aparcament», La propina. Barcelona: La Campana, 1990)

Coberta del libre T'han enganyat, Immaculada.
Coberta del libre T'han enganyat, Immaculada.

Un cop la nit va tapar amb la seva foscor totes les coses, Ala de Corb va donar les instruccions als seus homes: ell, Fetge de Rajada i Dents de Tauró baixarien al campament miner i en descobririen el lloc de comandament. Un cop descobert, ells se n’apartarien i els altres l’atacarien amb foc creuat de canó. Quan el sarau hagués començat, i enmig de la confusió que es crearia, Peus de Porc i Kul de Kuk s’arribarien sense ser vistos a la mina i anirien alliberant els esclaus per crear una mica més de confusió encara.

Després, ell, Fetge de Rajada i Dents de Tauró, es van canviar de roba i es van posar unes casaques i unes perruques elegants que duien en un sac u que ja havien usat per disfressar-se a Puerto San Roque. En acabat, van anar baixant del turó on eren i es van presentar a l’esplanada on hi havia les construccions mineres. No baixaven pas d’amagat i en silenci, sinó comentant en veu alta i somrient tranquil·lament.

Naturalment, aviat van ser descoberts i detinguts per un grup de soldats que vigilaven les instal·lacions i que van quedar ben desconcertats quan van veure aquells suposats aristòcrates a peu i pel camí de la selva.

I encara van quedar més desconcertats qual el qui semblava que manava més d’aquells nobles personatges els va saludar amb cortesia i els va dir en correcte espanyol, però amb un marcat accent francès, que per favor no els entretinguessin gaire, perquè duien un missatge molt important i molt urgent per al militar de més alta graduació que estava al càrrec de l’explotació d’aquelles mines.

Amb uns quants soldats al davant i uns quants soldats al darrere, mig protegits, mig vigilats, els falsos aristòcrates van arribar a l’explotació minera.

La comitiva va passar pel costat d’una mena de cleda on jeien un grup d’índies engrillonades i algunes criatures mestisses. Després van passar pel mig dels diversos barracons fins a aturar-se davant d’un de situat a l’altra banda de l’esplanada. Aleshores els soldats els van fer aturar, i un dels sentinelles va anar a parlar amb un oficial de guàrdia. Instants després l’oficial es presentava davant d’ells i els demanava que s’identifiquessin i diguessin per què volien parlar amb el capità De la Vega.

—El que hem de dir només ho pot saber el capità De la Vega, perquè es tracta d’un alt secret militar —va respondre altiu Ala de Corb.

(Ala de Corb. Barcelona: Edelvives-Baula, 1990)

* * *

Immaïl havia estat tota la tarda caminant cap allà n el sol es pon. Amed i Onair li havien dit que si caminava tota la tarda acabaria trobant les marques que els estrangers deixaven a la sorra. Ells els havien vistots, els estrangers. Anaven amb unes màquines de ferro que feien molt de soroll i molta pols. N’hi havia de molt grosses amb quatre rodes, i n’hi havia de més primes que només tenien dues rodes.

Ell, al matí, ho havia preguntat al seu pare:

—Pare, és cert això que diuen Amed i Onai, que hi ha uns estrangers que van dalt d’unes màquines grogues i que fan molt de soroll? —I el pare li havia respost:

—Sí, però és igual, no els podem vendre res, perquè nosaltres no tenim res per vendre.

Immaïl va continuar caminant fins que va descobrir al lluny les marques d’unes roderes entre les dunes. Es va posar molt content, ho havia trobat, els estrangers que corrien pel desert passaven per allà. Hi va anar.

Es va estar molta estona agenollat mirant i passant el dit per aquells estranys senyals. Com serien les màquines dels estrangers?

Després es va esperar assegut enmig d’aquelles onades de sorra fins que tot el desert va agafar el to vermell de la posta.

Tot d’una es va posar dret. Li havia semblat sentir un soroll molt llunyà que s’acostava. Va córrer a enfilar-se en una de les dunes i des d’allà va veure que una màquina quadrada s’acostava com un llampec. El seu primer instint va ser d’amagar-se, però no ho va fer. Amed i Onair havien vist els estrangers i deien que no feien cap mal, al contrari, encara regalaven coses.

La màquina groga anava seguint les roderes que altres màquines havien deixat abans, i va passar a uns vint metres d’on Immaïl la mirava bocabadat. De cop aquella cosa es va aturar. Des de dintre, un home va treure el cap per la finestra i va mirar l’Immaïl. Llavors va recular fins a prop del nen i es va aturar de nou.

En va baixar un home alt, vestit amb una roba blanca molt estranya, i que duia els cabells llargs i del color de la sorra. Va mirar-se l’Immaïl, li va somriure, després a assenyalar cap endavant i va dir una coa.

L’Immaïl, però, no va entendre res del que deia aquell estranger i va callar. L’home dels cabells com la sorra va tornar a insistir, aquest cop parlant molt a poc a poc i assenyalant diverses vegades cap endavant, cap a la dreta i cap a l’esquerra.

Però Immaïl no l’entenia de res. Què volia saber l’estranger? On tenien ells instal·lades les tendes? On hi havia el pou d’aigua d’Al Oün? On es trobaven les roses del desert més boniques? On feia el cau el fennec? O on va morir de set el seu camell petit?

(«París-Dakar», Contes per a un món millor. Barcelona: La Magrana, 1992)

Coberta del llibre Ala de corb.
Coberta del llibre Ala de corb.