Vaig conèixer una noia que no li venia.
Com dius?
No la regla, no. Que no li venia allò, per més que fessis. Entesos? Àààngela Maria!
La vaig conèixer el dia de la inauguració d’una exposició de quadres d’un meu amic. Me la va presentar la dona d’aquest amic pintor. Em va dir: Mira, et presento l’Elvira, una amiga meva de l’aeròbic. Ens vam donar la mà, i l’amiga de la dona del meu amic em va dir, així d’entrada, que jo tenia el cabell molt maco. Així d’entrada: Hola, què tal? Tens el cabell molt maco. Jo vaig quedar una mica desconcertat. Allò que de bones a primeres, sense que ens coneguéssim de res, m’engaltés aquesta floreta em va fer l’efecte d’una insinuació impetuosa. Me la vaig mirar en silenci i ràpidament li vaig prendre les mides amb una llambregada. Tot i que duia un abric molt gruixut i pelut que la tapava molt, em va semblar que la cintura la tenia una mica ampleta, llàstima! A més a més, la cara la tenia un xic rodona; però comptat i debatut una insinuació és una insinuació vingui d’on vingui, i no anava jo gaire gras d’aventures passionals com per desaprofitar aquella ocasió. Així és que, mentre me la mirava de dalt a baix, vaig iniciar un somriure tan suggestiu com vaig poder i li vaig deixar anar amb una lentitud estudiada sí, doncs mira que tu tens un d’allò preciós. No sé per què li vaig dir un d’allò. Ja sé que hauria hagut de precisar més, però noi, així de sobte no se’m va ocórrer res més, què vols fer-hi. Si li deia que el que tenia preciós era el nas, se m’hauria vist el llautó, perquè el nas el tenia més aviat gros i de ganxo. Si li deia que el que tenia preciós era el cabell, a part que no era veritat, hauria semblat que li deia allò del cabell perquè ella m’havia dit allò del meu, i hauria quedat com molt de compromís i poc original. Tampoc no li podia dir que tenia un tipus preciós, perquè ja he dit que amb aquell abric gruixut i pelut no se li marcaven gens les formes, i més aviat se li endevinaven voluminoses. I mentre estava jo rumiant i rumiant què podria dir-li que tenia preciós en el cas que ella em demanés que què era el que jo trobava que tenia preciós, va i diu i tu com ho saps? Vaig quedar de pedra per dues raons: la primera perquè no m’esperava que digués allò. La segona, per què no sabia a què es referia. O més ben dit, no sabia a què es pensava que em referia jo, encara que tot feia suposar que s’havia de referir a alguna cosa que no s’apreciava a primer cop d’ull. I com que ella em mirava fixament amb una actitud d’allò tan interrogativa (tot i que per donar un punt just de picardia a les seves paraules havia aclucat un pèl de res l’ull dret), vaig comprendre que no podia defugir la resposta i, per dir alguna cosa i guanyar una mica de temps per pensar millor, li vaig dir dona, això es nota.
(«La noia de l’exposició», T’han enganyat, Immaculada. Barcelona: La Campana, 1989)
* * *
De fet, ja vaig haver de baixar l’escala a peu, perquè l’ascensor estava espatllat, cosa rara… No és que m’importés gaire, perquè jo sóc caminador de mena, però, coi!, un dia que duia una cartera tan plena i que pesava tant… doncs, apa, a peu!
En passar la porta de l’escala i sortir al carrer em va veure la senyora dels mobles, que ja havia obert la botiga, i em va dir bon dia! Li vaig respondre amb un curt bon dia, perquè serà tan bona dona com vulguis, però és tafanera i xerraire de mena, i a mi acaba posant-me nerviós. És d’aquelles que no sap res, que no sap res, però parla i parla perquè tu la desmenteixis i llavors, sense voler, la informis del que vol saber. Ves què n’ha de fer de les coses dels altres…
Just haver-la saludada em vaig adonar que no sabia si havia d’anar cap a la dreta o cap a l’esquerra. En absolut, no ho recordava en absolut… Em vaig aturar, és clar, i vaig intentar fer memòria. Ella, en veure’m aturat va començar a costar-se’m per dur-me conversa: que si va molt carregat avui. Que sí, que déu ni do… Ai, coi!, mira que era fotut allò, doncs no recordava res…
De totes maneres no podia pas quedar-me aturat allà tot fent memòria si no volia acabar de plàtica amb aquella dona. Així és que la vaig tornar a saludar per no donar-li massa temps a dir res més, i vaig enfilar cap a l’esquerra, cap al carrer del Treball.
De totes maneres no sabia si m’hi acostava o me n’allunyava. Vaig mirar amunt i avall, tot el que m’allargava la vista, però res. Com que em vaig girar per mirar enrera vaig tornar a trobar-me amb els ulls de la senyora dels mobles, que, pel que es veia, no em deixava de petja, i vaig haver de tornar-la a saludar, així, amb el cap.
Vaig continuar endavant fins a la cantonada. Anava a cegues, però tenia l’esperança que en tombar el carrer pogués descobrir-lo en un lloc o altre… Però res… I ara què? si no hagués anat tan carregat, mira, fas una volta en rodó al bloc de cases i…, però amb aquell mort de cartera…
A veure, a veure, calmem-nos. Ahir vaig anar a… No, ahir no vaig agafar-lo, que ahir vaig tornar amb l’aut… Calla! No, que ahir em va acompanyar en Joan amb el seu fins a la Meridiana i… O sigui, que ahir no el vaig agafar… I abans-d’ahir?… Abans d’ahir vaig anar amb el metro, que… Dilluns devia ser!… No, dimarts va ser! Exacte, dimarts. Que al vespre el vaig agafar per portar les caixes a Montmeló… Per tant, en tornar vaig baixar per Navas… això, sí… vaig passar per davant de casa… El que ara no recordo és si en arribar a Cantàbria vaig tombar a la dreta o a l’esquerra, aquest és el problema…
(«L’aparcament», La propina. Barcelona: La Campana, 1990)
_0.webp)
