Narrativa infantil i juvenil Poesia Crítica literària o assaig Teatre Obres traduïdes Altres Poesia infantil i juvenil Estudis sobre l'autor/autora

Empar de Lanuza

Empar de Lanuza i Hurtado (València, 1950). Llicenciada en Pedagogia per la Universitat de València, des de sempre ha romàs vinculada amb el món dels infants, l’ensenyament i les lletres.

Escriptora prolífica, és especialment coneguda com a narradora per a infants i joves, amb obres com El savi rei boig i altres contes (1979), Bon viatge, Pitblanc (1982), Aventura d’una desventura (1985) o La família feroç (1988), però també és una de les poques escriptores que s’ha dedicat al teatre per a infants, del qual en destaca el recull Mitja dotzena (1984). Igualment ha escrit poesia per als més menuts, com per exemple Versos al sol (2000) i Abecedari de diumenge (1988), i fins i tot ha participat com a autora en la sèrie televisiva Nana Bunilda. Ha estat guardonada amb diversos premis, com ara el Folch i Torres (1978) per El savi rei boig o el Tirant lo Blanch (1986) i el Crítica Serra d’Or (1989) per Abecedari de diumenge.

Per altra banda, ha publicat nombrosos articles i assaigs per al públic adult i la seva obra València, fragments d’un dietari poètic (2002), ha merescut el premi Roís de Corella de poesia (2001).

Paral·lelament a la seva activitat literària, Empar de Lanuza ha ensenyat a infants amb problemes per aprendre a llegir i escriure, ha col·laborat amb el Secretariat d’Ensenyament de l’Idioma, i ha treballat a la Universitat de València i a la Generalitat Valenciana.

És sòcia d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Mar Veciana per a l’AELC.

Castellano

Castellano

Empar de Lanuza y Hurtado (Valencia, 1950). Licenciada en Pedagogía por la Universitat de València, des de siempre ha permanecido vinculada con el mundo de la infancia, la enseñanza y las letras.

Escritora prolífica, es especialmente conocida como narradora para niños y jóvenes, con obras como El savi rei boig i altres contes (1979), Bon viatge, Pitblanc (1982), Aventura d’una desventura (1985) o La família feroç (1988), pero también es una de las pocas escritoras que se ha dedicado al teatro para niños, entre sus obras destaca Mitja dotzena (1984). Igualmente ha escrito poesía para los más pequeños, como por ejemplo Abecedari de diumenge (1988) y Versos al sol (2000), e incluso ha participado como autora en la serie televisiva Nana Bunilda. Ha sido galardonada con varios premios, como el Folch i Torres (1978) por El savi rei boig o el Tirant lo Blanch (1986) y el Crítica Serra d’Or (1989) por Abecedari de diumenge.

Ha publicado numerosos artículos y ensayos para el público adulto, y su obra València, fragments d’un dietari poètic (2002), ha merecido el premio Roís de Corella de poesía (2001).

Paralelamente a su actividad literaria, Empar de Lanuza también ha enseñado a niños con problemas para aprender a leer y escribir, ha colaborado con el Secretariat d’Ensenyament de l’Idioma, y ha trabajado en la Universitat de València y en la Generalitat Valenciana.

Es socia de honor de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Mar Veciana para la AELC.

English

English

Empar de Lanuza i Hurtado (València, 1950) has a degree in Education from the University of Valencia and has always worked with children and in the spheres of teaching and letters.

A prolific writer, she is particularly well-known for her stories for children and young people with works like El savi rei boig i altres contes (The Wise Mad King and Other Stories, 1979), Bon viatge, Pitblanc (Good Trip, Whitebreast, 1982), Aventura d’una desventura (The Fortunes of a Misfortune, 1985) and La família feroç (The Ferocious Family, 1988). She is also one of the few authors who writes theatre for children, one of her notable works being the collection of plays entitled Mitja dotzena (Half a Dozen, 1984). Moreover, she has written poetry for small children, among these works being Versos al sol (Verses to the Sun, 2000) and Abecedari de diumenge (Sunday ABC, 1988), and she has also participated as a writer in the television series called Nana Bunilda. She has been awarded a number of prizes, including the Folch i Torres Prize (1978) for El savi rei boig, the Tirant lo Blanch Prize (1986) and the Serra d’Or Critics Prize (1989) for Abecedari de diumenge.

She has published many articles and essays for adults as well and her book València, fragments d’un dietari poètic (Valencia, Fragments from a Poetic Diary, 2002) was awarded the 2001 Roís de Corella Poetry Prize. Along with her literary activity, Empar de Lanuza has taught children with learning disabilities how to read and write, has worked with the Department of Language Teaching, and has also worked at the University of Valencia and for the Government of Valencia.

She is an honorary member of Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Web page: Mar Veciana for AELC.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Empar de Lanuza i Hurtado va néixer a València el 1950. El 1972 es va llicenciar en Filosofia i Lletres a la Universitat de València, dins la secció de Pedagogia, en les modalitats de Pedagogia Especial i Orientació Escolar i Professional. De fet, la seva trajectòria ha girat sempre al voltant de tres grans eixos íntimament relacionats entre si: els infants, la literatura i la pedagogia.

El 1973 munta, amb dues pedagogues més, el Centro de Reeducación Psicomotriz, i fins al 1982 hi tracta trastorns de l’aprenentatge i del llenguatge. Paral·lelament col·labora del 1973 al 1974 a la Inspección de Enseñanza Primaria, i posteriorment, durant dos anys, al Secretariat de l’Ensenyament de l’Idioma. El 1976 s’ocupa dels Cursos de Lingüística valenciana i la seua didàctica a l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de València.

El 1983 exerceix de professora de valencià a l’Institut de Batxillerat de Llíria. Del 1987 al 1990, altre cop treballa a la Universitat de València, però dins del Servei de Normalització Lingüística i a la Unitat Tècnica de Coordinació Bibliotecària. Entre 1991 i 1999 col·labora a la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, dins de Publicacions.

De la mateixa manera, des dels anys 70 i fins a l’actualitat, Empar de Lanuza ha participat activament en gran quantitat de congressos i jornades, i ha pres part en diverses activitats de promoció de la lectura, en especial a biblioteques i a centres escolars públics i privats d’arreu del País Valencià. Igualment ha fet de jurat en premis com el Joanot Martorell o el Tirant lo Blanc.

Tota aquesta activitat professional corre de manera paral·lela a la seva faceta d’escriptora, per la qual és més coneguda, especialment en literatura infantil i juvenil. El 1979 s’estrena com a autora, amb El juego popular aplicado a la educación, un assaig sobre les possibilitats educatives del joc popular, en col·laboració amb Victoria Ferrando i Carlos Pérez. El mateix any publica El savi rei boig i altres contes, la seva primera obra per a infants, amb la qual obté el premi Josep Maria Folch i Torres de Barcelona (1978) i, posteriorment, el de la CCEI (1980). Aquest fou l’inici d’una prolífica producció literària, que compta, en narrativa infantil i juvenil, títols tan notables com Bon viatge, Pitblanc! (1982), Aventura d’una desventura (1985), La Cuca Quica (1985), Criatures minúscules (1986), Enric perd una dent (1991) o Cinc corrupis mes a mes (1990). Aquesta última obra va obtenir la distinció dels White Ravens a la Fira de Bolonya l’any 1992. Molts dels seus llibres han estat traduïts al castellà, i fins i tot al francès i a l’eslovac.

Però Empar de Lanuza també ha escrit poesia i teatre per a nois i noies, gèneres que, dins la literatura infantil i juvenil, sovint són oblidats. Destaquen els poemes d’Abecedari de diumenge (1988) i Versos al sol (2000), ambdues obres lloades i premiades. La primera ha estat guardonada amb el Tirant lo Blanc de la Diputació de València (1986) i amb el Premi de la Crítica Serra d’Or (1988), mentre que Versos al sol ha merescut el Premi IX Samaruc de Literatura Infantil (2001), convocat per l’associació de Bibliotecaris Valencians, i el Premi de Literatura Infantil dels IV Premis de la Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (2001). No obstant això, també ha publicat València, fragments d’un dietari poètic (2002), destinat ja a un públic més adult i que li ha significat el Roís de Corella de poesia del premi Ciutat de València (2001).

Empar de Lanuza és igualment una de les poques autores que s’ha dedicat al teatre per als més menuts, del qual en són un clar exemple les obres recollides a Mitja dotzena (1984), i algunes de les seves narracions, com ara El savi rei boig i Bon viatge, Pitblanc!, han estat representades en teatres o en escoles pels mateixos alumnes. També ha col·laborat com a autora a la sèrie de TVE Nana Bunilda, amb el conte Toni, un home de negocis (1992).

L’elaboració de llibres ha anat acompanyada d’articles i textos de creació que han vist la llum a diverses revistes i publicacions, com ara Camacuc, Abalorio, Saó, Faristol, Caràcters, Papers de Dona, El Temps, Cuadernos de Literatura Infantil y Juvenil (CLIJ) o Cuadernos de Pedagogía, entre d’altres.

Paral·lelament Empar de Lanuza ha participat en activitats com la visita a escoles, a la Fira del Llibre de Rocafort o al cicle «Veus Literàries», organitzat per l’AELC i les universitats d’Alacant, Castelló i València, amb una conferència adreçada a alumnes de Magisteri en les especialitats d’Educació Infantil i de Primària, sobre la lectura i la dinamització d’aquesta, els llibres en l’escola i les biblioteques escolars.

Premis

  • Premi Josep M. Folch i Torres (1978): El savi rei boig.
  • Premi de la CCEI (ex aequo) (1980): El savi rei boig.
  • Premi Tirant lo Blanc-Diputació de València (1986): Abecedari de diumenge.
  • Premi Crítica Serra d’Or de Literatura Infantil i Juvenil (1989): Abecedari de diumenge.
  • Distinció dels White Ravens a la Fira de Bolonya (1992): Cinc corrupis, mes a mes.
  • Accèssit del Premio Lazarillo (1997): Versos per a ossets.
  • Premi IX Samaruc de Literatura Infantil (2001): Versos al sol.
  • Premi de Literatura Infantil dels IV Premis de la Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (2001): Versos al sol.
  • Premi Ciutat de València, Roís de Corella de poesia (2001): València, fragments d’un dietari poètic.

Els números accidentats.

Vincles

Comentaris d'obra

«Empar de Lanuza (1950) ha volgut fer en aquest València, fragments d’un dietari poètic, una oda a la seva ciutat, un retrat de les façanes, del paisatge inert que maquilla uns carrers. Poema rere poema se’ns van apareixent diferents imatges i escenes que exposen el demble de la gent i el dring de les coses que perviuen. El jo poètic observa el que té al voltant, i queda amarat d’allò que més li commou els sentits: els nens, el batex del carrer, les cases de sempre, la música, les emocions i, sobretot, l’art.

Els versos ens ofereixen una descripció de la quotidianitat on els carrers acaben esdevenint éssers inamovibles que aguanten el pas del temps. Però no tot es redueix a la mera observació d’una realitat, així, sense més. De fet, tota aquesta observació dóna peu a la reflexió, sobretot quan es deixa corprendre per les obres d’altri, com pot ser Rodin, les escultures, els museus o bé els concerts.

En aquesta recreació poètica, l’autora usa un llenguatge molt planer, senzill i entenedor que sembla apropar-nos més a l’espai anecdòtic on basteix el seu món poètic. L’anècdota, però, de vegades necessitaria una mica més de volada. El recull arriba a la fi amb un poema que esdevé un resum d’intencions, una bona reflexió conclusiva que posa el punt final a aquest dietari poètic. L’autora s’ha deixat endur per la curiositat i per l’impuls maragallià a l’hora d’escriure aquests poemes, com queda clar quan ens diu que «tan sols la poesia explicarà el principi del cant» de les fonts. Principi o final, els carrers del temps encara han de viure moltes més coses, impertèrrits.»

(Esteve Plantada: «Els carrers del Temps», Avui Cultura, 10 d’abril de 2003)

* * *

«Llegint llibres com aquest [Versos al sol], és possible que fins i tot els pares arriben a sentir-pensar que els animals parlen, que algunes persones volen i que, de vegades, les flors i els estels també ens somriuen.»

(Arantxa Bea: «Paraules com carícies», Revista Lletres Valencianes, núm. 4, 2001)

* * *

«Empar de Lanuza, tan polida i exquisida com sempre, s’acullí aquí al vers, en una faceta nova, que almenys nosaltres, no li coneixíem. Es tracta d’estrofes petites, senzilles, ben rimades, que sovint fan ús de l’absurd, i on ens descriu una acció ara lògica, ara fantàstica. El nom del protagonista d’aquesta acció comença amb la lletra que pertoca a l’estrofa segons l’ordre alfabètic: Faustí de la Floresta, Guillem, Hug, Isabel, Joana…Com es pot veure, des del punt de vista dels recursos fonètics aquest abecedari es mou dins els paràmetres de la més ortodoxa tècnica de tot abecedari poètic: una estrofa on sovintegi la lletra que es vol descriure. No obstant això, la gràcia radica en el contingut d’aquestes estrofes, curulles d’un alenar poètic tendre i afectuós.»

(Teresa Duran: «De Lanuza, Empar-Grau, Carme, Abecedari de diumenge«, Faristol, núm. 9, març 1992)

* * *

«Ella sap a bastament que el minyó, en sentir un relat amb belles imatges en la descripció dels ambients i dels personatges i una fluïdesa i claredat convenients en l’expressió de les seues aventures, vicissituds, èxits i descobertes, se li produeix una gaudiosa transmutació del seu petit món quotidià i li’n fa sentir-per a la seua millor formació-un altre de més significatiu i poètic. I en aquest seu primer llibre [El savi rei boig i altres contes], ha sabut servir aquesta saviesa.»

(Enric Valor: «L’Autora», «Pròleg» a El savi rei boig i altres contes. Barcelona: La Galera, 1979)

* * *

«Of course, wise, sensible readers will not see anything more in this story than a familiar and bitting description of an early morning routine in a typical household. But then, what can be worse than having to get up early? If someone were to catch you at the most intimate and dreadful time of the day, wouldn’t they see ogres with hoarse voices, or unloving mothers obsessed with mirrors, or wolves in search for prey?

The author, however, has not intended her work as a familiar chronicle. She instead seeks the complicity of discerning and imaginative readers, rascals and jokers who know and love old, popular tales and use them and the apparent simplicity of their language to interpret the everyday world.

Empar de Lanuza is a keen observer of children’s daily experience which she describes in tender, heart-warming lyrics.»

(Teresa Duran: «Empar de Lanuza, La família feroç, Aliorna, Barcelona, 1988″, Catalan Writings, núm. 4, 1990)

Entrevistes

—Empar de Lanuza (trenta-cinc anys, casada, dos fills, llicenciada en Pedagogia) explica, acabant-se ja les festes de Nadal i de Reis, quin és el millor moment per regalar llibres als xiquets, ¿ara, sempre o mai?
—Qualsevol moment és bo. Cal que els xiquets descobresquen, ja de ben menuts, què és mirar llibres. Després, ells mateixos en demanen quan entren a una llibreria o a un quiosc.
Fa uns dies, a la Setmana de Literatura Infantil de València, hi hagué una taula redona sobre aquestes qüestions. Algú va dir que si els xiquets descobreixen els llibres abans de començar la iniciació a la lectura -que sempre representa un esforç-, se’ls crea un afecte pel paper imprès que durarà sempre. Se’ls produeix, de fet, una necessitat. Després, ells mateixos voldran satisfer-la. Però, és clar, no són ells els compradors. Els llibres els arriben a través dels adults i depenen dels pares o dels mestres perquè els arriben.

—¿I si els adults són poc donats a la lectura?
—És el problema. La gent llegeix ben poc i el costum d’anar a biblioteques és tan poc estès com el d’anar a llibreries. A més d’això, ací, al País Valencià, només ara comença a haver-hi, com aquell qui diu, biblioteques infantils i les que hi ha no sempre tenen mitjans per mantenir un fons bibliogràfic prou ric. Són els adults els qui han de sensibilitzar els xiquets cap al tracte amb els llibres, comprant-los-en o a través del préstec bibliotecari. és el que passa arreu d’Europa, ara que en parlen tant. […]

—¿T’ho passes bé escrivint?
—Sí que em diverteix. Més que escriure, tota la mecànica anterior, anar imaginant els personatges, complicar-los l’existència, fer-los resoldre un problema o un altre, fer treballar la màquina de la imaginació, fabricar la història i veure com acaba.

—Això de la literatura infantil és tot un món especial, un gènere amb les seues categories i amb les seues divisions. ¿Tu de quin cantó estàs?
—La literatura infantil és un conjunt d’escrits amb valor literari, destinats en principi a lectors infantils. Però els xiquets saben molt i volen saber més, tenen una curiositat immensa i cap gènere no pot omplir-la. Igual que els adults però d’una altra manera. Tot els interessa: la història, l’experimentació científica, la fantasia més arriscada i el realisme més fidel. La qüestió és escriure de manera que puga atraure’ls, que no els canse. Els xiquets no s’han de cansar mai.
[…]

—De tota manera, tornant a això del còmic, ¿no hi ha perill que la imatge venç la paraula?
—No són mitjans que s’exclouen. Seguir les vinyetes d’un còmic no pot substituir el plaer de crear-se un mateix les imatges a partir del que va llegint, del llenguatge escrit. ¿Què passa quan veiem una pel·lícula basada en una novel·la que ja hem llegit? I això val tant pels menuts com per als grans. No trobem les mateixes sensacions, ens ho havíem imaginat d’una altra manera, encara que l’adaptació siga fidel i, la pel·lícula, ben feta. I, també, ¿quantes vegades si hem vist primer la pel·lícula, no hem buscat després el llibre amb interès? I fins i tot per a trobar-hi més suggestions.
Generalment ens impacta més l’obra escrita, perquè ens permet la llibertat d’imaginar la realitat o la fantasia d’una manera més rica que no pas les elaboracions ja fetes, ni que siga per un bon director, uns bons actors o uns bons dibuixants.
De qualsevol manera, tot forma part del bagatge cultural de les persones, des del principi de la vida. No té cap sentit voler establir fronteres ni qualificacions massa rígides.»

(Camps, A., «Empar de Lanuza, que escriu per a xiquets. Si els grans sabessen llegir», El Temps, núm. 82 (gener 1986), p. 42-44)

Altres entrevistes:

  • Carbó, Joaquim, «Empar de Lanuza i Hurtado i El savi rei boig«, Cavall Fort, núm.403, 1979.
  • Pellicer Soria, Dolors, «Això diu que era…Empar de Lanuza», Butlletí informatiu-Col·lectiu de mestres de la Safor, març 1987.
  • AAVV, Companys: Llengua 4rt EGB, València, Gregal Llibres, 1987.
  • AAVV, Valencià 6: llengua i literatura, Barcelona, Vicens Vives, 1995.

Antologia

EL SAVI REI BOIG

«En un país no massa llunyà, hi havia un regne xicotet on es vivia molt bé. Cada família disposava d’una gran casa, un tros de terra per treballar i uns quants animalets. Els homes i les dones d’aquell país sabien construir cases, teixir i fabricar les màquines necessàries.
Als xiquets els ensenyaven, a les escoles, tot allò que els pares havien après dels seus pares: fer pastissos, teixir vímet, coure fang, llegir, pintar, classificar plantes, fer bicicletes i motos, escriure…i cada dia era nou per als xiquets i estava ple de sorpreses i aprenentatges.
Quan es feien grans, construïen les seues pròpies cases, inventaven noves tècniques per a facilitar el treball i eren des de sempre ciutadans, dignes del major respecte.
Aquest benestar el devien a un bon rei, que havia crescut amb ells, i que vivia preocupat per la felicitat del seu poble.
Un dia, el rei, ja vell, va fer una crida a tot el poble, i els ciutadans, que el respectaven i el volien, acudiren a la plaça major, curiosos de conèixer els motius del monarca per a cridar-los.»

(El savi rei boig i altres contes. Barcelona: La Galera, 1979, p. 13-14)

* * *

BON VIATGE, PITBLANC!

«El cos de Pitblanc va descriure una paràbola en l’aire i acabà per caure just al mig dels pingüins mascles i femelles que formaven la seua colònia.
Afortunadament no es va lesionar cap membre, però els donà un bon ensurt a tots.
-Què ha estat això?
Quan eixiren de la seua estranyesa, uns quants digueren:
-Però sí és Pitblanc!
-Oh, Pitblanc, fill nostre!- digueren els seus pares.
-Com has arribat?
Tot eren preguntes, i el pobre pingüí, adolorit i avergonyit, no gosà obrir la boca.
Però tothom començà a dir emocionat:
-Ha caigut del cel!
-Ha caigut del cel!
I en un dir Jesús, l’alçaren i se’l pujaren als muscles i el passejaren per tot el poble, tal com haurien fet amb un heroi.
Quan Pitblanc tornà a tenir el cap al seu lloc, s’adonà que aquella situació tenia certa gràcia. Va ser aleshores quan recordà les paraules de la balena: «Vols fer una entrada triomfal al teu poble?», i començà a riure.

(Bon viatge, Pitblanc! Barcelona: La Galera, 1982, p. 190)

* * *

CINC CORRUPIS MES A MES

«La porta dels corrupis està oberta i la casa plena de petits i llépols habitants del bosc. Hi havia vingut la família dels itus i els fills dels topilamis. L’oncle Roc, l’oncle Tomàs i Begonya de les herbes també hi han acudit. Els trifilines, amb les seues mares, es fiquen per tots els racons. Els bebés calidoscopis ja gategen i es posen a la boca tot el que troben. El senyor Potis escolta satisfet el que parlen els altres, mentre es gronxa tranquil·lament.
En cinc minuts han liquidat entre tots el menjar que hi havia preparat. Després han cantat i han ballat.
Acabada la festa, els convidats se n’han anat rapidíssimament, no fos cosa que agafàs la nit.
La casa dels corrupis encara està rebolicada i plena de petits regals.
-¡Demà l’endreçarem! ¿Ho heu passat bé, fills?
-¡Sí!-fan els menuts llepant les restes dels plats-. ¡Ha estat una bona idea!
Es renten les mans i les dents, i esgotats es giten al llit grandíssim.
Mamà corrúpia apaga els llums.
¡Bona nit!…»

(Cinc Corrupis mes a mes. València: Tandem, 1990, p. 124-125)

* * *

L’HOME DE PENYAGOLOSA

«Fa molts anys que, al cim del Penyagolosa, un home construí una casa. Li deien Colom.
Cada dia baixava amb la seua mula als pobles del costat i hi venia plantes aromàtiques que collia de la muntanya, figures fetes amb fulles seques i la llet que li donaven les seues cabres.
Aquell home es féu molt vell i pensà un dia:
-Estic arrugat i vell. Hauré de regalar les coses que ja no necessite perquè algú les aprofite.
No es que tinguera massa coses, però com que havia decidit deixar de baixar als pobles, les grans botes no li farien falta. També tenia un anell que era com una petita brúixola que li indicava, canviant de color, els llocs per on podia caminar per arribar al nord, al sud, al ponent i a llevant. Finalment, el seu rellotge era un record de família.
-Per ací dalt caminaré amb unes botes més lleugeres. La brúixola ja no em farà falta i el rellotge tampoc. Serà el Sol el que m’indicarà les hores del dia. És just que un altre aprofite aquestes coses.
Però com ell se les estimava tant, havia de buscar la persona que en fóra mereixedora.»

(L’home de Penyagolosa. Alzira: Bromera, 1991, p. 5-6)

* * *

ABECEDARI DE DIUMENGE

«Marieta vol anar
a l’escola del carrer
perquè hi viu una girafa
vestida de mariner.»

«La papallona
de veu redona
hui més que mai,
plora perfums
per una ploma
de papagai».

«Isabel té al cos fràgil caramel
i el faune l’envolta, volant pel cel.»

(Abecedari de diumenge. València: Diputació de València, 1988)

* * *

VERSOS AL SOL

Cançó d’amor

«Jo tinc una barqueta
per gronxar-te.
Quan vénen grans onades
vaig a salvar-te,
si en vénen de petites
vaig a espentar-te.
Jo tinc una barqueta
per a estimar-te.»

A la ventafocs

De cendra portes la falda,
de fum és el teu anell
i les sabates, totes,
d’espurnes i cascavells.

(Versos al sol, València. Tàndem, 2000)

* * *

MITJA DOTZENA

Tres diàlegs de bruixes

(PINYOLA TRAVESSAT, bruixa, està en un racó de l’escenari, molt trusta. entra la bruixa DOLORS AGUTS. Al fons hi ha dos quadres penjats d’un fil de pescador perquè no es veja. Hi ha també una cadira en un costat de l’escenari.)

DOLORS AGUTS.- Hola Pinyola Travessat! Vols que…, però, què et passa?
PINYOLA TRAVESSAT.- Ai, ai, Dolors Aguts, estic molt preocupada!…
DOLORS.-Sí, et note mala cara…
PINYOLA.- I tant, em passe totes les nits dormint tan ricament…, com vols que estiga?
DOLORS.- No ixes a fer màgies?
(PINYOLA TRAVESSAT nega amb el cap.)
DOLORS.- Sí que és un problema, això sí!…Però…¿has notat algun altre símptoma?
PINYOLA.-T’ho contaria, però…(Mirant a dreta i esquerra, amunt i avall.) M’assegures que no ho diràs a ningú?
DOLORS.- (Escopint a terra i fent tres gests diferents)
Pota de cabra munyida,
peus de centpeus arrancats,
cistella de macramé,
et jure que no ho diré!
PINYOLA.- (Fent tres gests semblants)
Cabra salvatge esquilada,
porc senglar esporuguit,
si ho contes alguna vegada
no podràs eixir d’ací!
DOLORS.- Bé, i ara…digues…

(Mitja dotzena. València: 3i4, 1984)

* * *

EL JUEGO POPULAR APLICADO A LA EDUCACIÓN

«La elección del juego popular no ha sido algo al azar. Los juegos populares son aceptados inmediatamente por los niños; siguiendo algunos trabajos de investigación sobre este tema, concretamente los de Chateau, encontramos la razón de la atracción del niño hacia el juego popular. Chateau habla de que las ceremonias de los adultos se han ido degradando y han pasado a ser juegos de niños y que éstos los han asumido por imitación y atracción hacia el adulto.
Se trata, en unos casos, de juegos abandonados por los adultos y, en otros, tienen su origen en actividades mágico-religiosas de éstos. Si pensamos en la imitación que de los adultos realiza el niño y su interés por las actividades mágicas (magia infantil), no es extraño que le guste jugar a conservar juegos antiguos. Por otro lado, el juego popular se ajusta más a sus necesidades vitales: correr, saltar, esconderse, golpear objetos, construir; en una palabra, actuar libremente con su propio cuerpo.
Al ser transmitido de generación en generación, podemos encontrar un punto de unión entre los adultos y los niños. Este punto de convergencia supone el núcleo de apoyo para la conservación de la propia cultura.»

(El juego popular aplicado a la educación. Buenos Aires: Kapelusz, 1979, p. 10)