Novel·la Poesia Crítica literària o assaig Teatre Obres completes Estudis sobre l'autor/autora

Jordi Pàmias

Jordi Pàmias (Guissona, 1938) és autor d’una obra construïda amb constància, plasmada majoritàriament en poesia però també, fruit de la seva recerca contínua, en assaig, teatre i narrativa.

Des que el 1969 va guanyar el premi Joan Salvat-Papasseit amb La meva casa, ha publicat una vintena de poemaris entre els quals Fantasia per a ús de la gent sàvia (1974), premi Màrius Torres, Flauta del sol (1979), premi Carles Riba, Àmfora negra (1985), premi Vicent Andrés Estellés, Entre el record i el somni (1992), premi Ciutat de Palma, Narcís i l’altre (2001), premis Miquel de Palol de Girona i Cavall Verd, Terra cansada (2004), premis de la Crítica Catalana i Crítica Serra d’Or, La veu de l’àngel (2009) i Al cor del món (2013), entre altres. L’editorial Pagès n’ha publicat l’Obra poètica completa (2004-2016) en sis volums i més de 1.100 pàgines. Durant trenta anys va exercir com a professor de Llengua i Literatura a l’Institut Màrius Torres de Lleida.

El 1999 és reconegut amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya; el 2013 amb la Medalla de la Paeria de Lleida al mèrit cultural; el 2017, amb el Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana i l’any 2018 amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

És soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per X. R. Trigo per a l’AELC.
Actualització: Helena Molist per a l’AELC.
Fotografies: Fotografia inicial © Carme Esteve / AELC. Altres, diari Segre i arxiu de l’AELC.

Castellano

Jordi Pàmias Castellano

Jordi Pàmias (Guissona, 1938) es autor de una obra construida con constancia, plasmada mayoritariamente en poesía pero también, fruto de su investigación continua, en ensayo, teatro y narrativa.

Desde que en 1969 ganó el premio Joan Salvat-Papasseit con La meva casa, ha publicado una veintena de poemarios entre los cuales destacan Fantasia per a ús de la gent sàvia (1974), premio Màrius Torres, Flauta del sol (1979), premio Carles Riba, Àmfora negra (1985), premio Vicent Andrés Estellés, Entre el record i el somni (1992), premio Ciutat de Palma, Narcís i l’altre (2001), premios Miquel de Palol de Girona y Cavall Verd, Terra cansada (2004), premios de la Crítica Catalana y Crítica Serra d’Or, La veu de l’àngel (2009) y Al cor del món (2013), entre otros. La editorial Pagès ha publicado su Obra poètica completa (2004-2016) en seis volúmenes y más de 1.100 páginas. Durante treinta años ejerció como profesor de Lengua y Literatura en el Instituto Màrius Torres de Lleida.

En 1999 es reconocido con la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Cataluña; en 2013 con la Medalla de la Paeria de Lleida al mérito cultural; en 2017, con el Premio Jaume Fuster de los Escritores en Lengua Catalana y en 2018 con el premio Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Es socio de honor de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por X. R. Trigo para la AELC.
Actalización: Helena Molist.
Fotografías: Fotografia inicial © Carme Esteve / AELC. Otras, diari Segre y archivo de AELC.

English

Jordi Pàmias English

Jordi Pàmias (Guissona, 1938) is a poet and essayist. His first book of poems, La meva casa (My Home), became known in 1969 after it received the Joan Salvat Papasseit Prize. This was followed by a number of other collections that were awarded a wide range of prizes. Notable among them are Flauta del sol (Sun Flute, winner of the 1978 Carles Riba Prize), Àmfora grega (Greek Amphora, winner of the 1985 Vicent Andrés Estellés Prize) and Narcís i l’altre (Narcissus and the Other, winner of the 2001 Miquel de Palol Prize). Thanks to the quality and constancy of his writing he has become one of the most representative voices of his generation and a reference for new writers. This is highlighted by the fact that, in 2002, he received the Josep Maria Llompart Prize (Best Book of the Year) for his collection Narcís i l’altre. It was followed by the books of poems Terra cansada (2004), awarded the Crítica Catalana and Crítica Serra d’Or Prizes, La veu de l’àngel (2009) and Al cor del món (2013), among others. Pagès publishing house edited his Complete Poetic Works (2004-2016) in six volumes and more that 1.100 pages.

As a result of his continuous research and literary curiosity, he has also worked in other genres, for example theatre (Camí de mort – The Path of Death – 1979) and essay (Quadern de tres estius – Notebooks from Three Summers – 1986). He worked for thirty years teaching Language and Literature at the Màrius Torres Secondary School in Lleida.

In 1999 he was recognized with the Creu de Sant Jordi of the Generalitat de Catalunya; in 2013 he received the Medal of the Paeria of Lleida for cultural merit; In 2017, he was reconized with the Jaume Fuster Prize for Writers in Catalan Language and in 2018 he was honoured with the National Culture Prize of the Generalitat of Catalonia.

Pàmias is an honorary member of Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (Association of Catalan Language Writers, AELC).

Web page: X. R. Trigo for AELC.
Updated by Helena Molist.
Photographs: Cover photograph © Carme Esteve / AELC. Other photographs from the newspaper Segre and the AELC’s archives.

Biografia

Jordi Pàmias i Grau va néixer a Guissona (la Segarra) el dia 12 de febrer de 1938. El seu pare fou pastisser. I el noi -fill únic- va continuar residint a la vila natal fins a l’any 1959, quan es trasllada a Barcelona per cursar Filologia Romànica (havia començat Filosofia i Lletres com a alumne lliure).

A les ordres d’un oncle seu, que era mestre nacional -i excel·lent pedagog-, estudia el Batxillerat, sense moure’s del poble. S’examinava a l’institut de Lleida. En aquells anys neix la seva vocació literària. Alterna la poesia amb audicions musicals, en un ambient de quietud i d’isolament cultural, propi de la dècada dels cinquanta. L’any 1954, conscient de la marginació en què vivia la nostra llengua, decideix escriure sempre en català. La influència de Maragall, de Carner i d’altres poetes és ben visible, en aquesta època.

Entre els anys 1959 i 1962, estudia Filologia Romànica a la Universitat de Barcelona. Té la sort de comptar amb professors eminents: Antoni Badia i Margarit, Martí de Riquer, José Manuel Blecua, Francesc Marsà, etc. Més endavant (cursos 1963-64 i 1964-65), és becari a l’institut Milà i Fontanals, de Barcelona, sota la direcció del professor José García López.

Fa classes a Guissona i a Bellpuig. I l’any 1968, en unes oposicions, obté la plaça de professor agregat de Llengua i Literatura Espanyola -catedràtic, a partir de 1993-. Durant trenta anys (1969-99), exerceix com a professor d’aquesta assignatura a l’institut masculí, de Lleida -que, l’any 1978, per iniciativa del mateix Jordi Pàmias, és batejat amb el nom de Màrius Torres.

L’any 1969 es casa amb Maria Massana, de Bellpuig. Tenen tres fills: Montserrat, Jordi i Anna.

Els cursos 1971-72 i 1972-73 dona classes de Llengua Catalana, com a professor adjunt, a l’Estudi General de Lleida.

L’any 1979 és membre del Tribunal d’Oposicions que, per primera vegada, cobrirà les places assignades als professors de Llengua Catalana, en l’institut de Batxillerat. Presideix el Tribunal Aina Moll, i els membres restants són Jaume Cabré, Joaquim Mallafrè i Antoni Seva.

Coincidint amb la data d’incorporació a l’institut de Lleida (1969), guanya el premi Joan Salvat-Papasseit amb l’obra titulada La meva casa (1972), que el donarà a conèixer com a poeta.

A partir d’aquest volum Jordi Pàmias ha anat bastint una obra poètica que s’ha singularitzat per la recerca d’un estil propi que es caracteritza per la bellesa expressiva fruit d’un coneixement profund del llenguatge, per la gran varietat de fórmules expressives i pel valor musical de la seva poesia.

Ha publicat els reculls Fantasia per a ús de la gent sàvia (Proa, 1974), premi Màrius Torres, Flauta del sol (Proa, 1979), Premi Carles Riba, Cançons de la nit benigna (Aj. de Manacor, 1980), Àmfora negra (3i4, 1985), premi Vicent Andrés Estellés, La nit en el record (Llibres del Mall, 1986), El camí de Ponent (Edicions 62, 1990), L’alegria velada (Columna, 1992), Entre el record i el somni (Columna, 1992), premi Ciutat de Palma, La plana verda (Pagès, 1994), Fuga del mil·leni (Proa, 2000), Narcís i l’altre (Empúries, 2001), premis Miquel de Palol de Girona i Cavall Verd Josep M. Llompart, Terra cansada (Perifèric, 2004), premis de la Crítica Catalana i Crítica Serra d’Or, La veu de l’àngel (Proa, 2009), Incerta vida (Alfazeta, 2011) i Al cor del món (Edicions 62, 2013). Ha guanyat els Jocs Florals de Barcelona en dues ocasions (1984 i 1988) i el 1999 és reconegut amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya per la seva trajectòria.

Paral·lelament, l’editorial Pagès de Lleida reprèn l’any 2004 la publicació de la seva Obra poètica completa, que havia iniciat Llibres del Mall. Així doncs, entre 2004 i 2016 apareixen 6 volums: Lluna d’estiu (2004), La nit en el record (2006), El do de la paraula (2010), La casa dels avis (2011), Terra, mite, àngel (2014) i Ronda dels dies. Cent vint poemes esparsos (2016).

També ha conreat, fruit de la seva recerca contínua i de la seva curiositat literària, altres gèneres, com ara el teatre: Camí de mort (1979; 2005), l’assaig: Quadern de tres estius (1986), Joan Barceló. Obra i retrat (1990) i Joaquim Ruyra i els caputxins (2015, amb Jordi Cervera) o el dietari: Des de la foscor. Un dietari dels anys 60 (2007).

Des de 2013 és soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. El 2017 rep el XVII Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana, un reconeixement dels companys d’ofici a la seva trajectòria i a la qualitat de la seva obra. La seva trajectòria és reconeguda, el 2018, amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Jordi Pàmias.
Jordi Pàmias.
Jordi Pàmias el dia 12 de maig de 2005 en la presentació dels Premis de la Crítica Catalana 2004 amb el president de l'AELC Jaume Pérez Montaner i l'escriptor, Jaume Cabré. Fotografia: Teresa Sanz.
Jordi Pàmias el dia 12 de maig de 2005 en la presentació dels Premis de la Crítica Catalana 2004 amb el president de l'AELC Jaume Pérez Montaner i l'escriptor, Jaume Cabré. Fotografia: Teresa Sanz.
Jordi Pàmias el dia de lliurament del Premi de la Crítica Calana de poesia 2004 per Terra Cansada. Fotografia: Teresa Sanz.
Jordi Pàmias el dia de lliurament del Premi de la Crítica Calana de poesia 2004 per Terra Cansada. Fotografia: Teresa Sanz.

Premis

  • Joan Salvat-Papasseit (1969): La meva casa.

  • Màrius Torres (1971): Fantasia per a ús de la gent sàvia.

  • Carles Riba (1978): Flauta del sol.

  • Vila de Martorell de poesia (1984): Lluna d’estiu.

  • Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona (1984): Ronda dels dies.

  • Premis Octubre-Vicent Andrés Estellés de poesia (1985): Àmfora negra.

  • Viola d’Or als Jocs Florals de Barcelona (1988): L’hora amagada.

  • Ciutat de Palma (1991): Entre el record i el somni.

  • Creu de Sant Jordi (1999): pel conjunt de la seva trajectòria.

  • Premis Literaris de Girona-Miquel de Palol de poesia (2001): Narcís i l’altre.

  • Cavall Verd Josep M. Llompart de poesia (2002): Narcís i l’altre.

  • Premi de la Crítica Catalana de poesia (2004): Terra Cansada.

  • Crítica Serra d’Or de poesia (2005): Terra cansada.

  • Premi Benvingut Oliver de Narrativa de Catarroja (2013): Tercer Llibre de meditacions.

  • Medalla de la Paeria de Lleida al Mèrit cultural (2013): pel conjunt de la seva trajectòria.

  • Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana (2017): pel conjunt de la seva trajectòria.

  • Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya (2018): pel conjunt de la seva trajectòria.

  • Premi Sikarra (2026): pel conjunt de la seva trajectòria.

Jordi Pàmias
Jordi Pàmias
Jordi Pàmias, al centre, acompanyat de Maria Antònia Massanet i de Carles Duarte durant el lliurament del Premi Jaume Fuster el 2017.
Jordi Pàmias, al centre, acompanyat de Maria Antònia Massanet i de Carles Duarte durant el lliurament del Premi Jaume Fuster el 2017.

Cançons de la nit benigna.

Vincles

Comentaris d'obra

A Narcís i l’altre Pàmias arriba a la plena substanciació dels seus materials poètics. Més que en cap del seus llibres anteriors, aquí la qualitat d’estil és, abans de tot, bellesa expressiva sostinguda en la força interior del llenguatge poètic. En això sembla seguir el desideràtum del seu admirat Vincenzo Cardarelli: «Arrivare alla grammatica per forza d’ispirazione, questa mi sembra una maniera di scrivere«. I no a l’inrevés, és clar, com acostuma a bastir el seu edifici el mimètic poeta d’escola. Una divisa fàcilment constatable al llarg de tota l’obra pamiasiana. Fins i tot en l’etapa fundacional de la seva poesia -La meva casa (1969) i sobretot Acta i record d’un temps empresonat (1973-1974)-, amb els reclams evidents d’un temps sotjat per la immediatesa cívica i política, Pàmias evita el pes excessiu del didactisme programàtic. La consciència sociohistòrica no perd de vista mai ni la posició ètica del subjecte líric ni la voluntat estètica derivada de l’extremat rigor del seu llenguatge poètic.

(Jaume Pont: «Jordi Pàmias: Poesia i alteritat», Avui, 7 de febrer del 2002)

* * *

[…] es tracta d’un nom de pes dins el panorama literari català, un paisatge que sovint oblida els poetes de les anomenades províncies, en aquest cas de la remota i llunyana i secreta Lleida. Pàmias no és un autor més que publica un llibre més, sinó que ha sigut, i és, per a molts una mena de mestre que indica els camins que un ha de seguir a l’hora de compondre, de crear, però també a l’hora de pensar i sentir la literatura. […]

Terra cansada, un poemari que sembla escrit des de la perspectiva dels anys i que crec que conté tots els elements propis de la seva poesia, com ha escrit Miquel Maria Gibert. Amb una riquesa formal resplendent i una fondària negra com un pou, obsessiva i esborronadora, s’hi diuen les barbaritats més grosses amb la música més subtil. Pàmias escriu sempre el mateix llibre, com fan els grans poetes, i el que va canviant és la perspectiva, la mirada cada cop més nua sobre les coses.

(Txema Martínez Inglés: «Parla el mestre», Avui, 26 de juny de 2004)

* * *

En el títol del primer llibre del conjunt, Terra cansada, hi trobem un evident eco d’Eliot. En aquesta obra la figura de l’alzina negra esdevé l’arbre de la mort. Perquè en Pàmias sempre trobem una lluita entre la mort i la renaixença, entre l’alzina que resta sota la boira i el nou brot alegre i jove. En aquest sentit Terra cansada conté un dels poemes destacats de Pàmias, titulat Clot del llop. Hi ha una falsa simplicitat en Pàmias, un recurs humà que s’amaga en la cançó o en els referents directes amb l’objectiu de parlar-nos, entremig, de les coses més profundes. Com si bastís una gran paràbola, el poeta esmenta el garric i el timó, la negror que es contraposa a la primavera, l’esperança incerta d’una brostada. Paral·lelismes, insinuacions, paraules evocadores. Pàmias compara l’estimada amb un castell, com Jordi de Sant Jordi: “Fina espitllera / del meu castell”.

(Lluís Calvo: «Jordi Pàmias: vell com l’alzina, jove com el poltre», El Núvol, 16 d’octubre de 2015)

* * *

El lloable projecte que Jordi Pàmias ha confiat a Pagès Editors —publicar la seva obra poètica completa— arriba amb aquest sisè volum a una recopilació, subdividida en tres seccions, que inclou poemes esparsos de tres etapes ben diferenciades per l’autor, que, a més a més, té la cortesia d’explicar-ne les vicissituds en una introducció. Es tracta d’un llibre que té l’interès, per al lector de l’obra pamiasiana, de fornir testimoni escrit des de l’adolescència de l’autor fins a la cinquantena. Les tres seccions corresponen, doncs, a «Adolescència i joventut (1954-1962)», que va dels setze als vint-i-quatre anys, «Primera maduresa (1963-1978)», dels vint-i-cinc als quaranta, i la tercera secció, «La veu consolidada (1981-1988)», que comprèn dels quaranta-tres anys fins als cinquanta.

La gràcia d’aquesta mena de recull és la possibilitat de veure néixer i créixer un estil, amb totes les vacil·lacions i giragonses que calgui, i amb tots els encerts, que no són pas pocs. Justament, el que sobta d’entrada és la fina oïda que mostra Pàmias des de la primera adolescència –qualitat, tot s’ha de dir, que es té o no es té– i també el criteri afinat a l’hora de triar els mots i de construir el poema. És natural que en les provatures de les primeres seccions hi hagi resultats desiguals, però aquestes tres qualitats esmentades ja són presents des d’un principi, i l’experiència i l’ofici no fan sinó incrementar progressivament l’excel·lència, que arriba de manera ineluctable. El valor musical, el gust i el coneixement de la llengua, i el sentit «arquitectònic» en la construcció de l’artefacte verbal que és el poema. Hi trobem, com en un calidoscopi, tots aquells temes que seran recurrent al llarg de tota l’obra coneguda de Pàmias: la descripció del paisatge i la natura que l’envolta, la manifestació amorosa, el sentiment religiós, el realisme social, a cops tenyit de sàtira, la volada filosòfica, l’autobiografia o el motiu històric. Però el que realment és significatiu d’aquesta novetat editorial és l’admirable «voluntat d’art» del poeta Pàmias, que d’una manera artesanal i honesta ha anat bastint un corpus literari que fins i tot en l’obra esparsa queda reflectida (l’esmentada voluntat) en tots els seus caires i bondats. Les troballes que en podríem subratllar són tantes que no caben en aquest migrat espai, versos lapidaris, com «Temps d’alta llum, que n’has estat de breu!», o «La grisa llar del misantrop m’ensenya/que cal comprendre i estimar, tot junt». La cançó que no s’acaba.

(Víctor Obiols: «La meva cançó primera», Ara, 17 de setembre de 2016)

Entrevistes

—I com et veus dins la poesia catalana d’ara?
—Jo no sé què diran els poetes joves de la meva obra. Però sí puc dir que tinc bona relació amb ells. M’agrada trobar-me amb la gent jove, m’agrada ser a actes literaris i iniciatives seves per oferir el meu suport. Crec que això és necessari, com ja feia per exemple Francesc Garriga, que va saber encaixar molt bé amb les noves fornades. Era una persona de molt bon contactar. Garriga sempre va saber escriure una poesia que lligava molt bé amb les sensibilitats dels joves, no sé si la meva poesia és tan permeable en tot cas. Però el que vull dir és que potser pels nostres quefers en el món de l’ensenyament, com a professors tant ell com jo, hem sabut tractar amb la gent que ha vingut després de nosaltres. Vaig ser professor de llengua i de literatura durant trenta anys a Lleida a l’institut Màrius Torres, cosa que em va ajudar a tenir un contacte constant amb els meus estudiants i a saber entendre que els paternalismes no serveixen per a res, que simplement cal escoltar, estar atent i poder ajudar en tot el que sigui possible. Hem d’oferir el nostre suport. Garriga ho va saber fer molt bé i espero jo també estar a l’alçada a l’hora de posar-me en la pell dels joves i entendre què volen fer en poesia. Si em volen, em trobaran.

—Gràcies a Ronda dels dies, i a les paraules que vares dir en els teus començaments, et podem llegir ara, en ple segle XXI, com si fossis un poeta jove… Aquesta publicació es pot entendre com el descobriment d’un Nou Jordi Pàmias.
—La veritat és que m’alegra molt el que dius. Jo em sento jove, em sento energètic. Espero que el volum serveixi per descobrir noves facetes meves.

—Els teus poemes són com una espècie de llindar que uneix el que és més clar amb el que és més hermètic, aquesta és almenys una de les consideracions que em vénen al cap quan et llegeixo en general.
—La poesia no ha de ser ni massa clara ni massa críptica: ha de tenir una mena d’equilibri, un equilibri difícil, cert, però és important que la poesia pugui abraçar aquests dos àmbits de significació latent que comentes, crec, amb encert. I no ho has comentat, però voldria destacar que també cal tenir en compte la importància de la musicalitat en la meva poesia.

—Per què?
—Perquè el ritme i els efectes fònics poden fer més sòlid el sentit del poema. I és que el ritme i els efectes fònics que deia han de lligar molt bé amb les imatges en una simbiosi profitosa. D’aquesta manera el poema es podrà contemplar des de diferents angles i amb més força. Gràcies a aquest aspecte musical el missatge que vol i pot transmetre el poema arriba amb més contundència, almenys jo ho entenc així. Una successió d’imatges soles no basta, per molt vistoses que siguin, és important que aquestes vinguin unides a la mateixa música del vers. Per això és tan difícil musicar un poema, perquè poses en joc dues músiques diferents, la dels instruments i la dels versos. Jo lluito perquè la meva poesia pugui disposar d’aquest suport musical ja en el seu mateix fonament.

—I es veu que des dels teus inicis com a poeta aquesta constant ja era així.
—Sí, en efecte. Espero que el lector també ho pugui veure i compartir.

(Jaume C. Pons Alorda: «Jordi Pàmias: ‘Em sento jove i energètic'», Núvol, 19 de març de 2017)

Antologia

EVASIÓ

Una força centrífuga domina
l’home del nostre temps:
un nòmada constant, un vagabund empès
cap a la perifèria d’un món
de límits insegurs, esborradissos.
Grans magatzems, estadis, autopistes
són els vectors, les línies de fuga.
Una incansable evasió. Un camí
sense retorn… I l’home ja no es troba
amb ell mateix. Una buidor infinita
l’envolta, com a únic recer, mentre les mans
defalleixen, vençudes, sota el pes
dels objectes efímers.

(Fuga del mil·leni. Barcelona: Proa, 2000)

* * *

NEGUIT

Avui, quan la nuvolada negreja,
sóc un Narcís desficiós, que enyora
l’estany del cel; però les ombres m’amenacen
amb l’estilet d’una por vella. Els altres giravolten,
en un remolí de desigs, al caire de la mort,
i ignoro si la solitud ve de fora
o si és el mirall del nostre ésser suficient;
tenim, a les mans, la joguina de la raó,
i aviat la fem bocins. Com xiquets nus plorem,
i demanem l’engruna d’un amor
que ens salvi. En la contradicció vivim, i en la
penombra
d’un atzucac -al peu dels murs on retopa el silenci.

ATZAR

El món és, per a tu, fosca matriu,
domini de l’atzar, rodó silenci.
I s’entela, al mirall, la teva imatge:
geometria d’ombra,
pla tangent a l’esfera,
papallona que vola cap als somnis,
adolorit germà, de vida efímera.

(Narcís i l’altre. Barcelona: Empúries, 2001)

Coberta del llibre <i>Fuga del mil·leni</i>.
Coberta del llibre Fuga del mil·leni.

Veus literàries

La col·lecció «Veus literàries» de l'AELC dona a conèixer algunes de les veus literàries més emblemàtiques de la literatura catalana contemporània. És un projecte que es va dur entre 2005 i 2010 en DVD i que l'Associació recupera ara al seu canal de YouTube. Enregistra què pensen i què han viscut, quines són les seves passions i com han construït la seva obra. Presenta cada autor en el seu entorn personal i literari i els objectes i el món en què viuen.