Sergi Jover

1950-2022

Sergi Jover (Barcelona, 1950-2022). Escriptor i membre de la junta de la Institució Catalana de Genealogia i Heràldica.

L’adolescència la passa amb la seva família a Suïssa. Aquest fet li permet aprendre la llengua francesa i conèixer l’obra de Sartre, Cèline, Verlaine, Verhaeren, Brel i Brassens, entre d’altres. A final dels seixanta retorna a Barcelona i coneix els grans poetes catalans com Salvador Espriu, Pere Quart, Tomàs Garcés o Joan Vinyoli. Aleshores comença a escriure poesia. L’any 1999 publica el seu primer llibre de poesia Vida meva, i uns anys més tard Ressenya (2001) i Neu fosa (2001).

Però a més d’escriure poesia i dedicar-se al teatre, al cinema i al dibuix, també tradueix. Ha cotraduït una història de la III Internacional, de Milos Hajek i La broma, de Milan Kundera, entre altres.

Fou soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, del PEN i de l’Ateneu Barcelonès.

Actualització: Carme Ros
Fotografia: © Arxiu personal de l’autor.

Castellano

Castellano

Sergi Jover (Barcelona, 1950-2022). Escritor y miembro de la junta de la Institució Catalana de Genealogia i Heràldica y socio de la ACEC.

La adolescencia la pasa con su familia en Suiza. Este acontecimiento le permite aprender la lengua francesa y conocer la obra de Sartre, Cèline, Verlaine, Verhaeren, Brel i Brassens, entre otros. A finales de los sesenta regresa a Barcelona y conoce a los grandes poetas catalanes como Salvador Espriu, Pere Quart, Tomàs Garcés o Joan Vinyoli. Entonces, empieza a escribir poesía. En el 1999 publica su primer libro de poesía Vida meva, y unos años más tarde Ressenya (2001) y Neu fosa (2001).

Pero, además de escribir poesía y dedicarse al teatro, al cine y al dibujo, también traduce. Así, por ejemplo, ha cotraducido una hsitoria de la III Internacional, de Milos Hajek y La Broma, de Milos Kundera.

Fue socio de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, del PEN y del Ateneu Barcelonès.

Actualización: Carme Ros.
Foografías: ©Archivo personal del autor.

English

English

Sergi Jover (Barcelona, 1950-2022). Writer, member of the comittee for the Institució Catalana de Genealogia i Heràldica and member of the ACEC.

He spent his adolescence with his family in Switzerland, which enabled him to become fluent in French and to discover the works of Sartre, Cèline, Verlaine, Verhaeren, Brel and Brassens, among others. At the end of the 1960s he returned to Barcelona where he would meet the leading Catalan poets of the day, for example Salvador Espriu, Pere Quart, Tomàs Garcés and Joan Vinyoli, after which he began to write his own poetry. In 1999 he published his first book of poems Vida meva (My Life), which was followed some years later by Ressenya (Review, 2001) and Neu fosa (Melted Snow, 2001).

Besides writing poetry and working in the domains of theatre and drawing, he also translates. He has co-translated a history of the Third International by Miloš Hájek as well as The Joke by Milan Kundera, and other works.

He was a member of the Association of Catalan Language Writers, of PEN Club and of the Ateneu Barcelonès.

Update: Carme Ros
Photograph: © Author’s personal files.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Sergi Jover i Rejsek neix a Barcelona, al carrer de Santa Perpètua, al barri de Gràcia, l’11 de juliol de 1950. És alumne de les escoles Laietània i de l’agrupament escolta Guerau de Liost. Des dels dotze anys fins al divuit, viu amb la seva família l’exili econòmic a Suïssa, fet que li permet aprendre la llengua francesa i conèixer l’obra de Sartre, Céline, Verlaine, Verhaeren, Brel, Brassens, etc. Escriu els seus primers versos i llegeix tota la biblioteca del seu pare durant alguns d’aquests gèlids hiverns a Le Locle, al cantó de Neuchâtel. A final dels seixanta torna sol a Barcelona per estudiar el preuniversitari a l’Institut Milà i Fontanals. Aleshores, coneix el poeta Antoni Font i Costa, que el posa en contacte amb tota la literatura que va des de Carner fins a Ferrater i li presenta Salvador Espriu, Pere Quart, Tomàs Garcés, Joan Vilacasas i Joan Vinyoli. També aconsegueix que Miquel Arimany li publiqui dos poemes a la revista El Pont, núm. 37.

Ricard Salvat, professor seu de literatura catalana a la Facultat de Filosofia i Lletres, l’introdueix en el món del teatre professional amb petits papers a la companyia Adrià Gual. Compagina les seves facetes d’escriptor i actor de teatre amb la de dibuixant. Membre de l’Institut de Cinema Català, a final dels setanta col·labora amb Paco Beatriu, Jaime Camino, Josep Maria Forn, Octavi Martí, etc.

El 1980 quan la Companyia Adrià Gual reprèn l’activitat professional, la seva participació esdevé cada cop més rellevant: com a ajudant de direcció de Ricard Salvat a Les Bacants, d’Eurípides, com a actor i ajudant de direcció a Ronda de Mort a Sinera i El Príncep d’Homburg, de Kleist, etc.

Obre la seva productora de cinema publicitari: Nissan, Kinder, Fina, Kellogs, Ariel, Lux, MacDonald’s, La Vanguardia, Salvat… És soci i administrador d’una empresa de traduccions científiques «Literal traduccions».

Cotradueix una història de la III Internacional, de Milos Hajek (Barcelona: Crítica, 1982), La Broma, de Milan Kundera (Barcelona: editorial 1984, 1984) i el poema infantil «Rodolava, rodolava», del Premi Nobel 1984 Jaroslav Seifert (Barcelona: Cruïlla, 1985).

A mitjan dels anys noranta torna a escriure poesia i el 1999 guanya el Premi de Poesia La Font Morta de la Vila de Tona amb Un bolero, un motiu i un palimpsest i el premi Joan Llacuna de la Ciutat d’Igualada amb Vida meva, prologat per Lluïs M. Todó, Rosa Vergés i Josep M. Aupí. L’any següent el premi Manuel Rodríguez, d’Amics de Joan Valls a Alcoi, amb Ressenya, publicat per Amós Belinchón, amb pròleg d’Anton M. Espadaler. I l’any 2001 publica Neu fosa, premi 25 d’abril de la vila de Benissa. Aquest darrer llibre el prologa Maria Enrich. La Revista d’Igualada, dirigida per Antoni Dalmau, li publica en el seu número d’abril del 2001, el conte Tristos tòpics.

Actualment és gestor ponent de la secció de llengua i literatura de l’Ateneu Barcelonès, membre de la junta de la Institució Catalana de Genealogia i Heràldica, soci de l’ACEC i col·laborador del Centre Européen de la Culture de Ginebra.

Fou soci de l’Aula de Poesia, de la SCGHSV, de l’Ateneu Barcelonès, del Cercle de Lectors, del PEN, de la Fundació d’EM i del CNB, i de l’AELC i es reserva per a la vellesa un treball sobre els Jover de Copons. És Divemaster PADI i ha estat més de dues-centes hores submergit en els principals mars del món.

Sergi Jover mor el 17 d’agost de 2022 a setanta-dos anys.

Premis

  • Premi de Poesia La Font Morta de la vila de Tona (1999): Un bolero, un motiu i un palimpsest.
  • Joan Llacuna Ciutat d’Igualada (1999): Vida meva.
  • XVII Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez, atorgat per l’Associació Amics de Joan Valls, Alcoi (2000): La Ressenya.
  • XX Premi de Poesia 25 d’abril de poesia de Benissa (2000): Neu fosa.
  • Obra

    Traduccions realitzades per l'autor/a

    Vincles

    Comentaris d'obra

    A Ressenya trobem una sola veu poètica que es concentra en diferents interessos amb el nexe comú de la denúncia expressada sempre des de la intimitat, des de la poesia. Aquesta declaració d’intimitats oscil·la entre la «joia», el desig amorós, i el «dolor», la mort, i té com a complements eventuals els temes de la reflexió sobre el pas del temps, la soledat humana o l’enyor del bé esvaït. Des del centre enunciatiu de la denúncia el poeta pren com a tema fort el desig amorós com a evocació de l’amor perdut, el tema del sentiment «ingovernable que ens habita», la crítica davant el món més actual dominat pels mitjans de comunicació i un pensament únic empobridor, i, finalment, —i també com a conseqüència— la desmemòria col·lectiva, el tema de l’extermini jueu als camps de concentració nazis. La intimitat i la denúncia són l’eix vertebrador des d’on el poeta adopta l’actitud crítica de posicionament davant el món i els sentiments.

    Al poema Contra els poetes i la lírica (Suc de paparres) censura que hom puga dir «que el sentiment en poesia / és impostat i enganyador», hi defensa el sentiment, «aquell xiscle primigeni». Es tracta d’una apologia de la naturalitat en l’expressió del sentiment poètic, de la narrativitat i la poesia directa i, a més a més, aclaridora («Hauríem de cridar de forma entenedora», ens diu en un altre poema). Jover pren com a referència la sàtira d’un poeta gironí, identificat amb un noucentisme evolucionat, amb compromisos editorials i polítics que desfiguren la tasca de l’intel·lectual. Aposta per la moralitat i la sinceritat en l’escriptura, per una escriptura conscient: («els mots / són ara poc morals…/ Ningú no escriu de franc, en plena democràcia.»). A pesar d’això, també es deixa temptar per l’escriptura netament simbolista. Jover sembla voler situar-se en el moment d’esquizofrènia que viu el món literari català, segons Oriol Izquierdo, entre el discurs oficial de la normalització d’una banda i, d’una altra, la relació cultura i mercat, moment acrític crepuscular de la nostra literatura, enmig de la societat de l’espectacle on sols té valor de realitat el que ix als mitjans de comunicació de masses, amb una evident absència de debat estètic.

    L’obra, tot plegat, és una reflexió sobre la comunicació humana a través del nexe comú de la denúncia d’un món mancat de memòria històrica (l’extermini als camps de concentració), de sentit crític (influència dels mitjans de comunicació de masses), de sentiments ingovernables; mancat, en definitiva, de poesia. La proposta de Sergi Jover és atrevir-se a somiar, a no ser convencionals i, a més, a compartir els nostres sentiments i a riure’ns de nosaltres mateixos.

    Àngel Montesinos: «Amor i sentiments», Caràcters (València), núm. 15, abril 2001.

    * * *

    S’agraeix que el poeta obri camins, sedimenti experiències, serveixi la paraula i ens la digui, però que, silent quan cal i sincer quan toca, no ens vulgui imposar la seva visió del món. Segurament la poesia podria ser brutal, però en els temps que corren tot es banalitza i no cal buscar el sublim fora del quotidià. Sigui, doncs, poesia, no el sinistre soroll ni el cínic somriure falsament saberut, sinó aquella paraula que educa la mirada i ens fa observar detalls i sentiments que altrament no podríem capir. Sigui, doncs, poesia un treball sobre el llenguatge ens acosta a l’essencial. Sigui, doncs, poesia, aquest llibre de Sergi Jover.

    El poeta no cal que sigui d’avantguarda. El poeta no cal que se les doni de setciències, ni que ens faci creure que ha vist allò que ningú més pot entendre. En un temps que posa el sinistre de rebaixes, a l’abast de qualsevol espectador televisiu, no demanem a la poesia que ens expliqui el que tothom sap bé prou: el poeta no és cap sacerdot. No li cal predir eclipsis, ni eixugar deutes, ni esbrinar misteris insondables. Ni ser massa eloqüent. Ni elucubrar, ni embrocar, ni embordonir, ni enfangar. El poeta és prou més necessari que un profeta: és un ciutadà que guaita. El ciutadà que batega amb les asprors del dia, com en aquest llibre de Sergi Jover.

    Rere massa avantguardismes s’arrossega un obvi anacronisme i un punt de ressentiment. Retalls de la història que mai no s’explicarà i petges de vida quotidiana dels qui es posen en risc de ser sacrificats cada dia als déus de l’èxit i de la pressa; vet aquí el que cal demanar a la poesia. Res d’excessiu: saber restar al seu lloc. Restar a la reraguarda podia semblar fa vuitanta anys un símptoma de por, però avui sabem que la rereguarda és el lloc de més perill en la poesia com en la vida: hi moren més civils que soldats a les guerres modernes. Res tan dur com triar l’heroisme de la poesia en la vida quotidiana, en la biografia, en l’escriptura sàviament mancada d’artifici.

    Ramon Alcoberro: «Pròleg» de Vestigis, 2010.