Julià de Jòdar

Quan va morir Joaquim Jordà l’estiu del 2006, Julià de Jòdar es va instal·lar al seu estudi al pis del carrer de la Cera, al Raval, on l’amic cineasta va viure els darrers anys de la seva vida. D’aquesta estada, que ha durat fins fa pocs mesos, n’han sortit dos dels llibres més contundents i innovadors de la literatura catalana dels darrers anys: Noi, ¿has vist la mare amagada entre les ombres? (2008) i El desertor en el camp de batalla, que és la novetat més important d’aquesta rentrée. […]

El desertor en el camp de batalla és un llibre de llibres, que alterna relat i teatre, poesia i apòleg, novel·la i resum de novel·les. Les escenes de carrer descrites per Ximo Ximoi des del terrat del carrer de la Cera són esplèndides i connecten amb els fragments de narrativa viscuda de primera mà que hi ha a Noi, ¿has vist la mare amagada entre les ombres? i a La pastoral catalana. Els retalls de literatura subconscient són sàtires demolidores de la barra dels polítics i la fatxenderia policial, amb referències concretíssimes, passades pel filtre del conte hiperbòlic, a l’escarni als diputats del Parlament o als problemes de la regidora Itziar González amb les màfies de Ciutat Vella.

La novel·la conté també una crítica que déu n’hi do al sistema literari actual, que premia la banalitat i la maquilla amb la idea que calen best-sellers per fer país –però que siguin de qualitat, ep!–. El desertor en el camp de batalla té complexitat i té fluïdesa, un grapat de pàgines memorables, personatges que aspiren a ser símbols universals i un rerefons personal que omple el llibre d’emoció: Jòdar, que en la trilogia L’atzar i les ombres buscava la mare i en L’home que va estimar Natàlia Vidal volia recuperar l’amor perdut, s’enfronta amb el fill, amb els nostres fills, amb els joves revoltats, que ara més que mai tenen la paraula.

(Julià Guillamon. «La paraula, per als joves revoltats», La Vanguardia. Cultura/s, 4 de setembre de 2013, p. 7)

* * *

El pes específic i literal del miler llarg de pàgines de la trilogia L’atzar i les ombres no ens hauria de fer oblidar que Julià de Jòdar ha escrit altres coses. I també de gran vàlua. Per exemple l’inclassificable i massa desatès Zapata als Encants (1999), un llibre que es pot llegir alhora com una novel·la i com un recull de tres relats, però també com un assaig satíric i exasperat amb trossos de memòria col·lectiva a la deriva que el desguàs de la transició va fer passar avall. En un territori literari tan fronterer i singular com aquell del Zapata… se situa Noi, ¿has vist la mare amagada entre les ombres?, la nova incursió de Julià de Jòdar en la literatura del fragment i la brevetat que no s’ajusta a taxonomies expeditives ni camins previsibles.

Hi ha qui diu que els grans escriptors estan condemnats a tornar a escriure sempre el mateix llibre. Si deixem al marge la mida, el gènere, el mobiliari, el to i fins i tot l’estil i els temes tractats –és a dir si deixem al marge gairebé tot el que és més evident– podem detectar en el repertori divers i gairebé irreconciliable que fan els diferents llibres de De Jòdar alguns gestos recurrents i fonamentals, que no ens parlen de cap estèril limitació, sinó d’un setge insistent a uns mateixos problemes abordats amb diferents utillatges i estratègies.

D’entrada hi ha el gest reincident de fer que el protagonista i narrador s’inventi la memòria a través de l’escriptura: el gest de convertir el dispositiu literari en un viatge al passat que es posa en qüestió a si mateix. Però allò que singularitza la manera literària de De Jòdar no és la projecció que fa de les perifèries de Badalona o de Barcelona a la postguerra, ni l’aparició en els seus llibres de les immigracions hispàniques a Catalunya, ni la manera que té de vincular la memòria més íntima i personal amb els processos col·lectius que li ha anat tocant de viure, ni la irrupció enmig del relat d’espurnes de cultura popular, com ara cançons de celobert i safareig en castellà, tampoc sembla que hagi pretès que se’l recordi com un estilista obsedit pels semitons dels registres cromàtics. Allò que sembla més definitori de l’escriptura de De Jòdar és la capacitat de xifrar la complexitat del procés de construcció social i psicològica de la identitat personal a base de formalitzar sentits superposats i afectes simultanis. Els relats que encadena en aquest últim llibre sedimenten capes de percepció i de reflexió, sense escapar a la concreció imaginativa i l’aposta per la lleugeresa. La mena de joc que es crea entre el fragment i el conjunt de l’obra hi té molt a veure. No és que hi hagi «nivells de lectura» o polisèmia o polifonia: és que els harmònics es tornen tan importants com la dominant. Els quaranta relats o fragments breus que se succeeixen a Noi, ¿has vist la mare amagada entre les ombres? es llegeixen per si sols com a evocacions de la memòria, amb plasticitat intensa i alhora amb una distància sàvia que recorda la síntesi esmolada i reticent del Brecht narrador de les Històries del Senyor Keuner, però alhora fan una novel·la episòdica de fantasmes: concretament la novel·la del fantasma materno-filial que treu el cap enmig de totes les evocacions, les estampes i els fait divers que s’apleguen al llibre. El títol del llibre surt directament de la cançó dels Rolling Stones de mitjan dels seixanta: Have You Seen Your Mother, Baby… Al conflicte generacional que es convoca s’hi accedeix per una via intravenosa i lliure de sociologismes de documental, narrativament molt productiva.

(Manel Ollé. «Jòdar Stones», El País. Quadern [Barcelona], 25 de setembre de 2008, p. 5)

* * *

Té coses curioses, de vegades, aquest món de les lletres casolanes… Si algú em preguntava quin escriptor ha fet l’aportació més original, més ambiciosa, de més qualitat i, fins i tot, més moderna en el panorama literari català dels darrers anys no donaria pas el nom de cap jove promesa sortida del món universitari o de cap escola d’escriptura, no. Parlaria d’un home nascut a Badalona l’any 1942, poc amant de la parafernàlia social que de vegades comporta l’ofici de vendre llibres, i que circula pel món amb un nom que qualsevol associaria a un pseudònim d’aquests que tant abunden en els concursos literaris del país: Julià de Jòdar.

Ara fa quatre anys el senyor de Jòdar ja ens va sorprendre a tots amb un debut d’altíssima volada: L’àngel de la segona mort. Una primera novel·la excepcionalment madura que va acaparar els comentaris elogiosos de la crítica i que va emportar-se, amb tot mereixement, uns quants premis honorífics a la millor obra publicada aquell any. La història de L’àngel de la segona mort, ambientada en un indret imaginari però amb molts punts de contacte amb el barri badaloní del Gorg, on va néixer l’autor, encetava una trilogia titulada L’atzar i les ombres de la qual acaba de sortir al carrer la seva segona entrega: El trànsit de les fades.

(Joan Josep Isern. «Julià de Jòdar: tocat per les fades», Avui. Cultura, 22 de novembre de 2001)

L’estiu del 1999 –¿qui no el recorda, aquell estiu gloriós?–, jo, Ximo Ximoi, el Gordo Ximoi, amb els meus 310 quilos de pes segons la bàscula instal·lada a la plataforma circular on em rostia al terrat d’una casa senyorial de l’Eixample, vaig gosar desafiar el gran Chris Walker pel rècord Guinness de l’Home més Gras del Món. ¿Hi caieu? Els diaris, tant d’aquí com de l’estranger, en van treure la notícia a portada; a la nostra ciutat, em van passejar dalt del Ximòbil, una carrossa de desfilada de la regidoria de Cultura feta amb una tarima muntada sobre el xassís d’un camió de tonatge mitjà. N’hi va haver que van sembrar dubtes sobre les meves possibilitats de guanyar si el meu rival s’hagués decidit a plantar-me cara amb una dieta megacalòrica especial, però el fet irrefutable és que el silenci d’en Walker davant del meu desafiament em va convertir en el vencedor moral del rècord Guinness dels fatis.

Els últims anys han aparegut aspirants al títol més grassos que no pas en Chris Walker, però amb una disposició moral molt inferior –amb gent d’aquesta mena, i encara que em prometessin l’oro i el moro, jo no m’hi jugaria els quatre quartos que he pogut salvar de la meva davallada econòmica i social, com explicaré més endavant–. Ara mateix m’assabento que un tal Paul Mason, que sembla haver assolit els 445 quilos de pes, acusa tothom, a tort i a dret, de la seva desgràcia: primer, al Servei Nacional de Salut britànic, on, segons ell, amb trenta anyets, quan va anar a demanar-los ajuda li van recomanar que fes bicicleta; segon, als metges que, en lloc de posar-li un especialista en trastorns alimentaris, el van enviar a un dietista; tercer, a l’hospital que va suspendre una operació per inserir-li una banda gàstrica… Tot plegat, com és notori, són excuses de mal pagador o misèries de la voluntat que, com era d’esperar, van acabar en tres intents de suïcidi, perquè, lògicament, el tal Mason només volia cridar l’atenció. Quina diferència amb en Walker, que seguia un estricte programa de vida basat en una consciència clara del seu paper en aquest món; ell, per exemple, no es plantejava el fals dilema «gras o prim», sinó que es feia preguntes de certa volada com ara «¿On són els límits del propi cos?», «¿El cervell mana en el cos o és el cos que mana en el cervell?», «¿Continues sent un ésser amb un cos i una ànima?». (Jo, per exemple, a vegades crec que tinc un cap-que-pensa i un cap-que-sent, mai un cos sense òrgans. No pas un cos hipocondríac, paranoic, esquizofrènic, drogat, o masoquista, sinó un cos ple d’alegria.) En Walker no va voler formar part del circ mediàtic dels gurus de l’aprimament, la majoria dels quals ja estan plegant veles, perquè la gent sense feina ja té prou neguits per poder menjar cada dia, i els que ho poden fer endrapen gangues de supermercat, amb la torna corresponent de penques i mitxelins.

En la indústria universal dels fatis, també hi han aparegut oportunistes de la corda d’en Christopher Nicholson, un exproductor del World Service. Després de veure en Chris Walker fotografiat a la portada de la revista Granta, el Nicholson va aprofitar per escriure una novel·la (The Fattest Man in America), que, fent veure que no s’havia inspirat en la persona real d’en Chris Walker, tracta d’un home tan enorme («un caparró de pèsol damunt una colossal, distesa, duna de carn, amb aquella panxa enorme i desbordant») que fa plantejar-se les possibilitats del que pot arribar a ser una persona.

Quanta hipocresia! Vet aquí la descripció més acurada que s’hagi fet mai del cos d’en Walker, segons un text publicat aquell gloriós estiu del 1999:

Girada del costat esquerre, orientada d’est a oest, i a frec de l’ampit de la finestra, la figura d’en Chris Walker mostrava tres parts ben diferenciades: el bloc massís de cap i braços, descomunal joc de peces acoblades; la imponent massa de greix on s’encastellava el motlle original del seu cos, i les cames esquifides, aixafades en el punt de fuga com la cua d’un gran peix embarrancat. Tapada a l’infern del cul amb una tovallola dels colors de l’Inter de Milà, l’esquena s’ondulava lleument a partir del turó de la ronyonada, formava tres plecs a l’arrencada del muscle del braç dret, i davallava cap a la panxa formant una depressió suau i continuada de successius costers de greix –el cuir treballat per l’erosió, esquitxat de taques, sembrat de furóncols– que es cargolaven, com la vora d’una pizza gegantina acabada de coure, per evitar sobreeixir del caire dret del llit rodó, i que s’apilotaven pit amunt fins al coll formant una gran mamella nodridora delicadament abraçada entre les mans generoses de dos braços poderosos com maces: el dret, doblegat en angle recte, dibuixava un forat de font barroca al colze, mentre que l’esquerre restava presoner entre la primera pilota de greix i una de segona, formada pel desbordament de la cansalada de les penques damunt les espatlles; i aquest conjunt de pilotes i de blocs massissos, que figuraven parts mig amagades de dos infants segrestats per aquell èmul d’un buda, reposava al capçal del llit bo i sostenint l’eminència d’un gran cap –el front, partit pel llamp de la inquietud, i els cabells negres, recollits com els d’un samurai–, que, alçat damunt el roquerar i girat de tres quarts cap a la finestra, llançava una mirada incisiva i alhora acollidora, que em recordava les de Stanley Kubrick o les d’un vell amic escriptor, a qui anomenàvem Faraó: rere les ulleres negres de pasta, un esguard adreçat a un altre esguard –distint, poruc, encuriosit: el de les nenes i els nens convidats a un atrevit joc de miralls davant el monstre adult, que s’exhibeix sense perill des de l’interior de la caravana («Mireu, mireu fins a afartar-vos, que no faig mal»), i el monstre que amenaça els adults que no s’hi volen contemplar («¿Quan vàreu perdre la innocència?»).

Aquest seria, ara mateix, si fa no fa, el meu retrat –tot i que faig 280 quilos, segons la bàscula de Mercabarna on em van pesar l’última vegada, enmig de la barrila de distribuïdors, majoristes i bastaixos– quan la mainada del barri em contempla no pas dins d’una caravana, com la d’en Walker quan es passejava per les fires i festes del seu país, sinó al rafal colomar de fusta i bambú fabricat dalt de l’edifici dels barris baixos on sobrevisc, després de tants anys de dominar la ciutat amb el meu telescopi apocromàtic des de la plataforma instal·lada al terrat d’una casa senyorial de l’Eixample. Caldrà, doncs, que expliqui els motius de la meva davallada econòmica, anímica i social, mentre m’acontento amb aquella cançoneta: «La flor del cantar / és un colomar, / amb amor riuràs!».

Per culpa d’un d’aquells malentesos que sovintegen entre treball i capital, m’havia quedat sense assistents quan un dia la portera em va pujar, amb la correspondència, tres anuncis seriats de dones que s’oferien amb intencions ben diferents:

Sra. Rusa está buscando un amigo español para relación de amistad seria y comprometida

Sra. Rusa busca trabajo para limpieza, servicio doméstico, acompañar y cuidar niños, personas inválidas y ancianos, con experiencia y responsabilidad

Masaje!!! Sra. Rusa médico titulado profesional se ofrece a domicilio con experiencia 20 años. Precio económico!!!

No fa pas gaire he entès el paper decisiu que van tenir els massatges en l’elecció de la dona del tercer anunci (més endavant en diré el perquè). Ella es feia dir Nino, i no era pas russa –primera mentida–, sinó que era georgiana. Confessava trenta-quatre anys –jo n’hi hauria posat uns quants més–, sis dels quals viscuts a la nostra ciutat, on va arribar sense saber un borrall d’espanyol, idioma que, amb la fèrria voluntat de la gent educada en el sistema soviètic, va aconseguir de parlar força bé, amb aquella suavitat musical eslava. Em va dir que era odontòloga, filla de metge i de pianista; quan les coses van començar a anar de mal borràs al seu país, va decidir emigrar –una amiga georgiana la va posar en contacte amb la colònia russa de Barcelona.

La Nino era una dona corpulenta, de metre vuitanta d’alçada i més de cent quilos de pes. El seu greix no era pas ressec, sinó sedós; no era un greix sollat, sinó polit, i així, quan vam aconseguir d’acoblar mal que bé la seva rodonesa caucàsica amb les meves dunes de cansalada mediterrània, vam assolir impensades satisfaccions sensuals. No tenia un cos harmoniós, la Nino, i es vestia amb el mal gust d’aquelles dones que es pengen el primer que arrepleguen de l’armari, però ella, ufanosa, ho lluïa tot com si portés models de París. El tret principal del seu caràcter era un orgull d’aristòcrata vinguda a menys (també tocava el piano: els seus impromptus a l’instrument que m’havia deixat la meva dona, i que vaig fer afinar només per a la Nino, sonaven amb autoritat); amb aquells aires de senyora tractava amb fredor la Juanita, la dona de fer feines, i menyspreava els meus convidats. Ara mateix recordo una vetllada (quan ja estàvem casats, com explicaré més endavant) en la qual va gosar rebatre el parer d’un amic meu sobre com els grans escriptors han retratat les flaqueses de grans protagonistes de la història; a tall d’exemple, el meu amic va esmentar com Tolstoi rebaixa (i mai més ben dit) Bonaparte a Guerra i pau i com Shakespeare fa de Juli Cèsar un home no ja corrent sinó dèbil, en llavis del ressentit Càssius per impressionar el noble Brutus i fer-lo dels seus; i ella, la Nino, va gosar interrompre aquell savi afirmant que allò no havia estat possible amb Stalin, perquè, gràcies a la devoció del poble rus, totes les arts s’havien acordat a presentar-lo com l’home providencial, el Pare de tots els russos.

Un dia, mentre ella em practicava un dels seus celestials massatges, vaig sentir a l’esquena una mena de degoteig persistent que em produïa càlides i humides pessigolles. Pensant-me que era l’espurneig causat per un nou tractament, vaig preguntar a la Nino quin suavitzant m’estava aplicant a la pell escamada; amb gran desconsol, la pobra noia em va confessar que eren llàgrimes vessades pel record de la seva mare, que vivia sola, a Geòrgia, després de la mort del seu marit. No cal dir que al cap d’una setmana ja teníem la mare, que es deia Anna, instal·lada al meu pis de l’Eixample… amb la torna d’un nét de dotze anys, producte dels intercanvis juvenils de la Nino amb un nadiu de Kazan.

Les manyagueries de la mare –que al seu torn convertia la casa en un cementiri vellutat pel clar de lluna quan executava uns nocturns de Chopin que et feien posar la pell de gallina– i la pinta desvalguda del noi –que es deia Boris– em van arribar tan endins que un mal dia vaig proposar a la Nino de casar-nos, incloent- hi llibreta d’estalvis, fons de pensions i altres foteses de firma compartida. La resta va ser el que calia esperar-ne; els bons tractes es van difuminar tan de pressa com havien arribat; el menjar caucàsic, els concerts de piano, la malaptesa del noi, tot, tot es va anar fonent, fins que un dematí, quan demanava que vinguessin a fer-me la toaleta de costum, un nom rebotava contra les parets i un ressò me’l retornava: «Nino, Nino, Nino…!». Amb penes i treballs, vaig fer rodolar per terra els meus tres-cents quilos i, després d’arrossegar-me com el primer peix de la Creació que va gosar sortir de l’aigua per esdevenir el primer rèptil de l’Evolució, vaig poder trucar al servei d’urgències municipal, abans de llegir la nota de comiat que, amb molta educació, em feia saber que el pare d’en Boris era a Barcelona, amb la resta de la família, esperant el final de l’operació de saqueig dels meus diners.

L’influx de Chopin en la meva vida havia estat catastròfic, i només la fraternal solidaritat d’un vell company de feina, Salvador Montoya, amo d’un magatzem de ferralla instal·lat a la planta baixa d’aquest edifici, on ara mateix em fa la gràcia d’allotjar-me, m’ha permès de resistir la ruïna econòmica, la vergonya social i l’esfondrament anímic, sense deixar pel camí la poca dignitat salvada amb els mobles que em vaig haver de vendre per poder venir fins aquí.

D’altra banda, sembla que en Chris Walker continua viu, però jo n’he perdut la pista i he deixat córrer l’ànsia de competir-hi, encara que els metges asseguren que el meu cor és excepcionalment fort i que els ronyons tenen corda per a estona. Poc poden saber, aquestes ànimes de càntir de la sanitat pública, que a hores d’ara la meva vida pateix l’amenaça obliqua d’un ordre anterior a la seva tècnica. Ja fa setmanes que hi ha rebomboris al carrer contra les últimes disposicions econòmiques del govern de torn. Ahir, la policia va carregar amb duresa i els manifestants s’hi van tornar. Pel meu telescopi vaig seguir el feroç acarnissament de la gossada sobre les preses, entre d’altres, un noi alt i eixut que duia un casc de motorista a la mà. A partir d’aleshores, fantasia i realitat s’han confós en el meu esperit i m’ha semblat veure el noi mort que tornava a la casa del pare per recordar-li que, en temps passats, ell també havia estat un lluitador, igual que la seva mare, detinguda i torturada per la policia. I deia, el noi, que ell havia mort per intentar portar fins al límit la lliçó apresa quan el pare arribava de córrer davant dels cavalls de la policia i ell, que aleshores tenia vuit anys, el veia tornar a casa com un heroi. ¿O no ho era pas, un heroi? ¿S’ho inventava tot, el pare? ¿Era un muntatge, aquella foto d’ell amb una llamborda a la mà, desafiant la policia franquista? ¿Com va ser que decidí que la lluita directa ja no era útil? ¿El preu a pagar per aquesta renúncia seria la pèrdua del fill que ara el visita amb un casc de motorista a la mà? Preguntes sense resposta. Mentrestant, jo em proclamo Res, l’home nu enmig de l’arbust dels captaires –la més gran meravella del món–, viatjaré poc als temps caducs i em concentraré en el present incert. (També tinc moments que m’envaeix el tedi: un patir sense patiment, un voler sense voluntat, un pensar sense raciocini, com deia aquell portuguès. I ni tan sols puc dir que m’hi deixo anar, perquè no tinc aquella imaginació necessària, quan ja s’ha esgotat, per sentir-ne l’enyorament, com volia el savi de Sueca, i comprovo que no em puc moure de lloc.)

(«Ximo Ximoi, un fati català», primer capítol d’El desertor en el camp de batalla. Barcelona: Proa, 2013)