Quima Jaume no és un poeta innocent, ha dialogat de fa molt temps, els seus versos ho diuen, amb grans poetes. Amb Carner, és clar, admirada davant del docte doctor Riba; amb Espriu, a qui dedica el bellíssim poema de la seva mort, «Quan comença el repòs», amb qui comparteix la mirada inquisitiva a la immensa mar, però no el lament tràgic de Salom de Sinera. I, sens dubte, també, i com distretament, amb Narcís Comadira, potser per aquell do de poetitzar la quotidianitat. I, sobretot, i quina saviesa en escollir, amb Rosa Leveroni. Diries que Quima Jaume ha passat vora el cementiri i que deliberadament, com qui fa un vot a favor de la vida, s’ha negat a entrar-hi.»
(Maria Aurèlia Capmany. «Els camins de Quima Jaume», Pròleg a Pels camins remorosos de la mar. Barcelona: Columna, 1989, p. 7-12)
* * *
L’estada de Quima Jaume a París, dels vint-i-set als trenta anys, és una època de creixement i fascinació. A la tornada s’instal·la a Barcelona i treballa en un parvulari del barri del Besòs i després set anys en un barri de les corts amb la bessona Esperança, alhora que comença a estudiar i es llicencia en filologia catalana. Un cop llicenciada, fa de professora de llengua i literatura catalanes a les Llars Mundet. Una opció solidària i espiritual: eixamplar els paisatges dels nois i les noies amb més carències. […]
Quima col·leccionava amistats, Yourcenar era més gelosa del temps, preferia un llibre a una visita. Aquí hi ha una diferència important entre ambdues escriptores. Per a Quima Jaume, l’amistat era fonamental, tot i que li eren imprescindibles els moments de solitud com a qualsevol persona que tingui el do, i a la vegada gairebé el càstig, d’expressar-se. Com explica Truman Capote, en el pròleg de Música per a camaleons, la possibilitat d’escriure va acompanyada de l’autoflagel·lació en un intent desesperat d’assolir la perfecció.
(Neus Aguado. «A voltes cal canviar de ruta: Quima Jaume – Marguerite Yourcenar – Maria Zambrano»)
* * *
Quima Jaume fa viva, a la poesia, aquella sapienza greca de Giorgio Colli, que Narcís Aragay ha posat a l’abast dels que no som professionals de la filosofia: «El mateix present és un record com a estructura base de tot el nostre món representatiu, car el coneixement és fet de records, objectes, paraules, l’origen dels quals es troba en el passat. Aquest present que judiquem viu, tant les coses com els colors, formes, paraules, idees, es reclouen a través del flux irreversible de la consciència cap al passat».
Per això en la poesia de Quima Jaume, el temps s’agermana adés amb l’amor, adés amb la mort, adés, i sovint, amb el mar. Per això aquell subtil i penetrant enyor d’una infantesa acompanyada «d’olor de marinada», de barques, de blanques cases, però també dels rituals cristians i acolorits de la ginesta de Corpus, dels Tres Reis de l’Epifania, es resol sovint en l’acceptació aquietada i viva alhora de cada instant.
(Maria Àngels Anglada. «Pòrtic», dins Poesia completa. Barcelona: Columna, 1993, p. IX-XVII)
* * *
De sobte…, zas…, fa vint anys que va morir! Tant de temps? Com ha passat? I la memòria s’esforça per recordar aquelles darreres converses, a l’escalf d’un paisatge estimat, mentre el seu cos s’apagava lentament. Poeta tardana i exquisida, la seva obra va trencar-se de manera abrupta, quan el càncer va decidir endur-se el seu tribut. A l’aire varen quedar els sentiments que delien per un poema que els narrés, els paisatges que els encabien, l’univers d’emocions que bategava en aquell cor de dona magnífica. Quima Jaume i Carbó va néixer a Cadaqués, probablement a l’hora de les bruixes, que és l’hora en què neixen els poetes, i quan finalment va decidir convertir en poesia el seu món interior, la mort va arribar massa injusta, massa cruel, massa aviat. Tanmateix, quina obra intensa i delicada va llegar-nos, capaç de superar en profunditat la seva poca llargària! Va ser com un llibre de notes d’emocions punyents, com un dietari de la vida, com un inventari: «Ara que és tard, i en el recer d’hivern / escalfa poc el sol, / en l’horitzó dibuixes, sempre damunt del mar, / la imatge deliciosa d’abundosos oratges. / Ara que és tard, és hora d’inventari. / Quin gruix, el llibre de la vida! / Del rellotge de sol l’ombra aturada, / no en sents la més petita angoixa. / Cap recança: estava previst. / Tots els reductes de fosca/ són llum dels teus actes…».
En aquest punt de l’article em pregunto si m’he de justificar. Al capdavall dedico aquest espai preuat, on en general s’hi congrien altres batalles, a parlar d’una poeta poc coneguda. El gest, doncs, pot semblar més personal, que no pas col·lectiu, l’enyor per l’amiga, l’aniversari de la mort… Però defujo la idea amb decisió: mai ningú no s’ha de justificar quan parla de poesia. Per bé que vivim en un món que sembla no tenir temps per a la cadència pausada dels poetes, els necessitem més que mai. Davant dels poetes, només podem fer el silenci i aprendre. I per bé que la Quima Jaume no
va entrar a l’Olimp dels grans en vida, algun dia li haurem de fer un raconet, perquè la seva obra perdurarà més enllà del temps i la seva cruel voracitat. Tal vegada algun lector em dirà que la realitat ha esdevingut una prosa de molt difícil digestió, i que no és temps per a la lírica. No tindrà raó. És justament quan la prosa resulta impaïble, quan cal sadollar-nos de la saviesa dels poetes i extreure’n la seva profunditat per tal d’entendre’ns. No hi ha paraula més delicada que la dels poetes, però tampoc no hi ha paraula més arriscada, més rabiüda, més punyent que la dels poetes. I quan les societats tenen por, els poetes són els que espanten les feres. A la poesia, no en tinguin dubte, sempre se li ha d’obrir la porta. I avui… és la Quima qui truca: «Contradírem les lleis més reputades, / menjàrem fruits d’allò més exquisit. / Amor, amor, no caiguis en l’oblit, / ara que bufen inclements ventades».
(Pilar Rahola. «A la Quima», La Vanguardia, 30 de gener de 2013)
.webp)
