Maria de la Pau Janer

En aquesta novel·la [L’hora dels eclipsis], en Francesc, modèlic pare de família i professor d’universitat, intenta compaginar el dia, representat per una esposa fidel i culta, amb la nit, que pren forma d’una ballarina de discoteca, filla d’una dona de la neteja. En el llindar d’una esquizofrènia massa còmoda, en Francesc es veu obligat a triar quan la dona descobreix que l’enganya. I la seva decisió enllaça amb el leitmotiv de la primera novel·la d’aquesta jove autora, Els ulls d’ahir: la renúncia, el replegament en un mateix, l’opció de la solitud més o menys compartida.

Vicenç Pagès: «El ritme lent de la transcendència», Diari de Barcelona, 10 de febrer de 1990.

* * *

El llibre [Sense compromís de perversitat] ens dóna en alternança tres textos de cada autor que van mostrant curioses influències mútues, petits robatoris temàtics o d’estil, però que alhora preserven la manera pròpia de cadascú. […] El contrapunt entre la brillantor estilística de Miquel de Palol i la imaginació i la cada vegada més neta prosa de Maria de la Pau Janer aconsegueixen un llibre significatiu per a tots dos autors, tot això assaonat amb unes dosis de culturalisme ben enteses que donen un aire decadent força oportú al joc literari que planteja.

Xulio Ricardo Trigo: «Una reunió de primera», El Temps, 13 de maig de 1991.

* * *

No em sé estar de dir que, fa alguns anys, quan vaig intuir que la meva filla Maria de la Pau tenia vel·leïtats d’escriure, tocada per la dèria de la fabulació, hauria fet qualsevol cosa per evitar-ho. Bé que conec les misèries de l’escriptura, i tan bé que em sé les múltiples crucifixions a què es veu sotmès l’escriptor si gosa tenir una mica —una mica mica— d’èxit: algunes dotzenes de lectors guanyats a pols. Vaig esforçar-me per llevar-l’hi del cap, encara que sabia —no sé si pot considerar-se una llei de la naturalesa— que n’hi ha prou que el pare tracti d’evitar un parany, perquè els fills decideixin d’experimentar el parany pel seu compte. L’escriptora va sorgir, llavors, com una revolta. Tal vegada, com una rebel·lió. I és que hi ha un principi pedagògic que quasi mai falla. Més que les nostres paraules, els fills escolten els somnis que ens alimentaren la vida.

Gabriel Janer Manila: «Com una revolta», Avui, gener 1996.

* * *

MPJ sembla complaure’s […] a vorejar deliberadament els esculls de les tècniques narratives. Els personatges s’expliquen, hi ha conflictes abordats frontalment i de manera explícita, s’incideix un cop i un altre en el tractament esteticista de la nostàlgia i MPJ no està de picar l’ullet a gremis i estaments que li són especials, ni de tractar vulgaritats flaubertianes i interioritzacions reiterades on el lector ha de decidir quin és el grau d’ironia, i al servei de què l’ha posada. Natura d’anguila és, en aquest sentit, una novel·la d’efectes contraposats entre blocs d’acció i entre punts de vista, amb una gran riquesa de recursos de muntatge; per exemple, cada capítol de la primera part comença com un excurs, per acabar incidint com un afluent en la trama central. Es tracta de la novel·la més ambiciosa de MPJ, i cal dir sense ambages que la seva valentia queda recompensada.

Miquel de Palol: «Entre la destrucció i la nostàlgia», Avui, 1996.

* * *

El caràcter de les seves novel·les presenta una fluïdesa que arriba d’antigues i joioses intuïcions i penetra regions encara no explorades. Maria de la Pau, en els seus llibres, estudia el misteriós enllaç de les vides humanes i els sentiments universals; el drama profund que marca algunes vides; l’encadenament d’herències fascinants que l’atrauen, com en obrir «la capsa plena de llibres vells, de ventalls, de joies antigues, de capsetes de porcellana, de jocs de tocador, i rosaris.»; però no s’hi queda: els camins arriben a un present gloriós i alhora quotidià, de personatges que estudien, que treballen, que investiguen, que viuen en un món prou estimulant.

[…] S’hi podria afegir la riquesa de timbres, com en una veu ben modulada. Llegint-la s’imposa escoltar el so de les paraules i apreciar el matís de les seves textures. Eufonies ben trobades realcen els textos i gratifiquen el paladar. Maria de la Pau Janer és rica d’herències ben assaonades per clima, tradicions, família i bona adaptació al medi. Ella ho sap, ho ha sabut des del principi, quan el mar es formava als seus ulls i la terra encara tenia límits.

Olga Xirinacs: «Maria de la Pau: la imatge que supera la metàfora», Institució de les Lletres Catalanes, Escriptora del mes, maig 1996.

Era un matí de sol a Jerusalem, la ciutat santa, la ciutat maleïda. Era el país de Canaan. Quan va néixer, ningú no tallà el cordó que la unia al cos de la mare, ni la banyà dins l’aigua clara i neta, ni volgué embolcallar-la. Iahvè la va veure, abandonada i plena de sang, i la va fer créixer fins que es convertí en una donzella molt bella. Llavors, cobrí amb el seu mantell la nuesa de Jerusalem. La va vestir i l’ornà amb joies valuoses. L’alimentà amb farina i oli, i mel. La seva fama s’escampà per totes les nacions i fou immensa la glòria de la ciutat. Però Iahvè se sentí traït per la seva escollida. En el seu nom i durant una història de cinquanta segles, hi hagué més de deu milions de morts a Jerusalem. Els seus habitants foren deportats, crucificats, o venuts com a esclaus. Ningú no sap, encara avui, quin secret de mort l’habita.

En Tarik sentia la ràbia com un foc. Ajagut a la cambra del terrat, no havia pogut adormir-se encara. A la seva vora, la respiració regular de n’Aixa, i també la de l’infant, quasi imperceptible. Des que va néixer, no havia retornat a pensar-hi, en l’odi. Feia molts anys que res no li distreia el pensament amb tanta intensitat. Durant aquestes setmanes, quan passava el temps a la botiga captivant la voluntat dels visitants per qualsevol futilesa, se sentia quasi feliç. N’Aixa continuava a la cambra alta, recuperant-se del part. Tenia l’infant a la seva vora, en un bres que li portà ell mateix i que li agradava gronxar. A mitjan matí, alçava els ulls al cel, com si hi volgués endevinar la pluja, i es preguntava què hi feien ells dos, la dona i el fill, al refugi enlairat. Potser n’Aixa alletava l’infant, o l’adormia amb cançons només dites en veu molt baixa, o li explicava històries. En evocar-los, respirava molt fondo i els sabia seus. Ells eren la seva pertinença. Per això havia de protegir-los de qualsevol adversitat.

Aquesta sensació el distragué durant un temps. Oblidà les cabòries que abans el feien acudir a les trobades secretes on els palestins s’esbravaven la ràbia i feien plans per al futur de Jerusalem. La ciutat que els pertanyia i que s’entestaven a robar-los. Amb el fill, tot va passar a un segon pla. Com si res més no tengués importància, o com si una bena gruixuda li tapàs els ulls. Hauria volgut que la ceguesa duràs per sempre. Haurien pogut viure tranquils. Esperar una mica de temps, fins que n’Aixa i l’infant es recuperassin del tot, i recomençar la vida com l’havien somniada. De vegades pensava que Jerusalem era una ciutat terrible, capaç de sotmetre les voluntats, plena de secrets; tanmateix, tan desitjable com una poma roja o com una donzella verge. Inaccessible amb les vuit portes com gegants, amb els carrerons que ells habitaven i on no hi havia futur.

Havia defugit els pensaments. però un matí tornaren sense avisos, i tots aquells propòsits de silenci es van fondre. La idea d’una vida tranquil·la al costat de n’Aixa i de l’infant perdé força. Perquè descobrí que seria una mentida. Mai no tendrien dret a la calma. Potser aconseguirien aprendre a representar el paper dels pares, a simular que res no els destorbava. Mentrestant, la casa aniria envellint amb ells. Però la mort de les parets seria molt pitjor que la pròpia, perquè significava renunciar a l’espai que era seu. Quan haguessin de repetir els gestos dels altres, preparar el farcell i fer un bolic amb quatre objectes, eixugar-se la pena i partir, no hi hauria camins de tornada.

Ho havia descobert aquell matí. De vegades les més grans decisions, les que ens barataran la vida en un moment, es prenen de pressa. Com si en realitat no fóssim nosaltres qui decidíssim d’optar pel blanc o pel negre, sinó que la mateixa vida ens hi empenyés. Ella deu ser-ne la culpable, dels nostres errors, perquè ens guia amb mà maldestra. En equivocam, llavors, i no sabem si el que hem fet és fruit d’una voluntat lliure, o d’un joc d’atzar, o d’una estrella. En Tarik no s’entretenia gaire a mirar els estels. Només ho havia fet en les rutes fins a Betlem, quan cercava el recer d’un portal. Però fins i tot en aquelles hores tenia el pensament massa tèrbol. Emboirat pel desig, ple de n’Aixa, no tenia temps per imaginar auguris al cel. Potser, si hagués sabut llegir la volta estelada, s’hauria fet enrere oblidant els israelians. Hauria volgut ser com els vells i hauria fet que la vida passàs sense gaires tempestes.

(Dins d’Orient, Occident, 1997, p. 125-127)