1
delers d’estavellar marcides nines
solen nodrir daurats barrancs sens fons
esquitxats per pols d’argent brollada
de frescs cossos esbatanats per la caiguda;
polseguera d’estels acostuma a envoltar
els habitants d’afilats rocams de nacre.
2
braços o troncs escampen branques, rocs
en branda homicida damunt els marbres;
milers de dagues o brases o rius
assassinen jardins de verí,
ombra teva relliscant per la fosca.
claror de sang, ulls endins conformada,
rodeja desitjades realitats
inclinant-les, mentida del miratge,
cap a enlluernaments d’enganyosa onada;
aèria ombra més real tanmateix
que autèntic fou el cos que la nodria.
agra solitud, amor, s’amaga
davall eixa quotidiana tristesa
feta d’esglai, glapits i coloms cecs.
3
desclouré murades fetes de núvols
que tornen els ulls morats, nafres els llavis,
sotjant, nina de vidre, ta arribada.
et faràs aire, maleït esguard,
dins tendres coves plenes de lluernes
travessats els ulls per flors de cartró;
follia assassinada, no blau oblit,
car l’estatge encara és ple de memòries.
folles ballarines et cobriran
de fulles, focs de mar, fins ofegar-te;
et banyaran, quan s’enlluerna l’aire,
d’escumes i, a cops, esdevindràs ona.
i et desfaràs lluny, amor, que els teus cercles
m’enfosqueixen la cara d’infinita ombra.
(Del llibre Cadells de la fosca trencada)
* * *
Targeta postal
Us escrivim de nit, des d’un llit de canonge
amb matalàs de plomes. És aquest un hotel
de meitat del XIX, pintat de color rosa,
vora l’estació terminal de Donòstia.
Passeig de tamarits al sol fi del Cantàbric.
Hi ha remor d’ones, roques, on s’acaba l’Igueldo.
La mar, a l’horabaixa, engoleix carabasses
que neden per la ratlla de l’aigua. Estiu de joia.
La lluna, l’aigua, el foc deuen ja il.luminar
les teules ordenades de la casa de Barx,
el pis roig, les finestres, amb la llum generoses.
Al jardí nou encara no hi deuen haver flors.
Dàlies, nadaletes. Els rosers perferan
la casa que a la cambra de dibuix començàrem
fa un any. Passarà el temps, vindran uns altres dies.
Quedarà en les parets el senyal de l’oblit.
(Del llibre Cambra de mapes)
* * *
IX. El Plany de Maria
Una dona que plora oblits i desventures,
temps passat, temps de llàgrimes, va anant a genollons
fins el verger més sant, l’arbre d’honor més digne,
el virtuós sepulcre. Palmes, blat, oliveres.
A rastrons va Maria per l’andador central.
Volum de l’amargura. Càstig sense pecat.
¡Quanta tendresa té la dona que així plora!
Pel fill tornar a veure, d’amor es mor Maria.
¡Ai trista, desigual vida, desigual món!
Món cruel! Món cruel encara que no ho semble
puix l’aire blau del vespre cobreix Jerusalem.
El temple il·luminat. Les llànties d’oli enceses.
Gust de llimones agres. Aspre, el cant del xiquet.
Cedre, sàndal, perfums, roses de Jericó.
(Del llibre La Festa)
* * *
XXV
Quan et torní a trobar després de moltes nits
tot va ser diferent: els dos érem uns altres,
corsecats per l’hivern. Com si cap sol hi hagués
per damunt d’aquell camp que el teu cos alegrava,
per damunt d’aquells pins a l’eixida del poble
que vivien per mi. Un estel no era ja
la grua que portaves per a arrossegar cotxes,
cascavells muts als astres, un petit príncep mort
dins d’aquella granota, en el rostre de son,
brut de greix i cansera, en el cos jove i àgil
que havia estimat tant. Mes haguí d’enganyar-me:
era precís voler-te per a no sucumbir.
Et vas riure un moment i, amb tu, de nou van riure
universos d’estrelles com picarols d’hivern.
Tot fou, però, un miratge. ¿Ara on era la màgia?
L’espera fou inútil: tornaren les mentides,
una llarga agonia de peixos i d’ocells.
I, amb tot, per molt de temps, va continuar sobtant-me
un lleuger tremolor quan obria la bústia,
quan sonava el telèfon, aliats vans i pobres,
els únics que podien aproximar-me a tu.
Es quedà sense obrir una ampolla de ponxe,
no vas llegir poemes que per tu vaig escriure
ni a tenir vam tornar compartida la joia.
El teu cos va emmudir. No tornares a riure.
(Del llibre Fragments)
* * *
Remembrança
A M. P.
¿Quin record enyores
en meitat de la nit i la pluja,
de la suau música de cambra?
¿Quin cos que vas estimar més que cap altre,
quina presència, quin cor que t’estimava,
quins ulls amb tot el teu món dins d’ells?
Saps ara que només per aquells instants
en la seua companyia
ha pagat la pena viure,
per aquella alegria que habitava,
entre insomnis i dubtes,
el teu temps solitari,
per aquelles nits d’estiu, de desig i d’absència,
resplendents, lluminoses.
(Del llibre Del temps present)
* * *
I
Va aparéixer de sobte la tristíssima imatge
de la més negra nit quan, de negre emboçades,
ocultes a la llum, males bruixes s’atansen
a l’alcàsser del cèsar; farisaiques, fan via
cap al saló del tron. Van pels carrers de Roma
com mosques famolenques que ansiegen carn pudenta,
com sobre un viu els cucs menjadors de cadàvers,
com astuts criminals sobre els infants que dormen.
Són lacais de la infàmia, la mort i la fal×làcia,
són enemics del riure que gangrenen la vida,
són sirenes malèvoles que el seu bé sols procuren
i amb cants esculls amaguen, perill cert de naufragi.
II
Serpents de llengua bífida, d’alè pútrid, infecte,
impunes vessaran daunt teu les mentides.
Roses d’agre vinagre t’empudegaran l’aire
amb falsedats i enganys, falsies que convenen
als seus impurs negocis. Romans tèrbols que porten,
ocult sota la túnica, embolicat coltell
s’endolciran la cara perquè veure no pugues
la intenció maligna que al teu llindar els porta:
secalls d’agudes punxes sota els afaits i màscares.
Guarda’t del seu mig-riure, del seu dir deconfia
puix l’engany dissimulen d’una negra maldat.
III
Vés sempre alerta, cèsar, amb els vils cortesans,
més mal el seu verí fa que el de l’escurçó,
beuratge, embruix, metzina que mata els vius i els morts.
Et parlaran del bé del poble i de l’imperi,
de les raons d’estat que desraons procuren,
de la necessitat que té la cosa pública
de treball, sacrifici, d’una total entrega.
Predicaran moral, deure i obediència
aquells que no saben ordenar vila i casa,
els qui foren culpables de tant mal i destrossa,
els qui no s’estigueren d’acatar el tirà
i un altre art no empraren que l’obscura ignorància,
l’afalac sorneguer, la farsa i el punyal.
(Del llibre Pòntiques)
* * *
Des de la cambra closa mires la intensa pluja
que banya la vesprada de meitat de novembre,
els terrats, les façanes, els carrers amples d’Elx.
Baixarà per les rambles d’arreu el país, penses,
l’amenaça i el fang, canyes i troncs, salvatges
aigües que, amb tot, de vida també deuen ser plenes.
L’autopista que creua el país imagines
a través de la pluja, les llargues carreteres
on camions i cotxes, a gran velocitat,
alçar per l’aire núvols de fum i d’aigua deuen;
que, molt veloçment, ara, trens negres, com rellamps,
estaran travessant, amb llum a les finestres,
el gris i blanc crepuscle, enfilades de xops
solitaris que el curs del temps i l’aigua deixen.
Revius de nou la pluja als arbres admirats,
les estremides prades, les incertes llunyeses,
la pluja, com un bé, arreu les serralades
del nord, sobre els prats rasos que al Pirineu ja deuen
tenir neu primerenca, la tardor a les valls
de Benasc i Boí, vora antigues esglésies
romàntiques; la pluja, que es deu fer pols de neu
damunt les avetoses de color verd fosc sempre,
tacades de blanc ara, del Montseny i el Pallars.
Deuen banyar-se els troncs grisos de les fagedes,
desfullades ja, de la vall d’Aran i Olot.
Plourà a les Guilleries, de marrons castanyedes,
a tot el Ripollès, a tota la Garrotxa,
on s’estendran, mullats, bedollars, tremoledes
de troncs blancs i capçades colors groc i taronja.
Deu caure ara mateix aquest plugim que penses
pels extensos dominis del mar Mediterrani,
alzinars i suredes, verds obscurs que cobreixen
la Serra Mallorquina i el massís de l’Albera,
ullastrars menorquins, verd-gris de terres seques,
bosquets d’aumes i blades que els carrascars virolen
d’Alcoi a la Font Roja. L’aigua que banya penses
les agulles dels pins pinyers i en fa maragdes:
Empordà i Guardamar, d’aiguamolls i pinedes.
Un aire fresc de pluja deu ser per Oriola,
governació fèrtil d’altíssimes palmeres;
hi deu fer tremolar les palmes i els ramassos
de dàtils carabassa la pluja de novembre.
I als rics tarongerars de la Valldigna i l’Horta,
de Castelló i la Plana, també mullar-se deuen
les taronges madures i el nou borrat agret
que com pa-de-cucut en altres llocs coneixen.
Des de la soledat penses els canyissars
ja abatuts, derrotats, de l’Albufera i l’Ebre,
les salsures del delta, la pluja fina sobre
Eivissa i Formentera, de costes salineres,
Santa Pola, la Mata, Torrevella, on els homes
hauran fet muntons blancs amb la sal que arrepleguen.
(Del llibre Territoris)
* * *
1
La moral i els costums ens avisen que no
s’ha de parlar en vida de la mort dels humans.
Mes, si no en parlem ara, ¿quan hauríem de fer-ho?
¿Quan, sinó vius encara, parlar hem de la mort?
Has parlat tant, Vicent, de la mort als teus versos!
De la mort ta filla i de la teua pròpia,
de la mort quoridiana de la gent del teu poble,
que, encarats a la mort, haurem de parlar ara
de la mort i la vida que els teus versos nodrien.
Com si fos el poema que no hauran de llegir-te
en el teu soterrar a Burjassot, tan sol,
cementiri de poble, sense els honors ni festes
que hauries volgut tindre, tancat la nit abans
en un nínxol de fred a La Fe de València,
com la teua família va decidir que fos.
Torna a reviure ara al millor de la vida.
És un deure que tinc. Parlarem com solíem.
(Del llibre Estellesiana)
.webp)
