Catalina F. Isern i Fiol

Catalina F. Isern i Fiol neix a Consell (Mallorca), l’any 63, filla d’en Pep (futbolista) i de na Mª Magdalena (mestressa de casa), on va viure tota la seva infantesa, fins que es traslladà a Palma per cursar els seus estudis fins als vint-i-un anys.

Actualment viu a Algaida, alternant breus estances a Barcelona cada 3 mesos, ciutat que estima, confessa, molt més que la seva pròpia. Aquesta ciutat, en efecte, la va acollir des de molt jove i li va obrir totes les portes.

La seva història laboral, després de deixar els estudis sense acabar, foren d’Administració i direcció a diferents empreses fins que fundà la seva pròpia amb, tan sols vint-i-un anys. Des de nina, la literatura és la seva vocació i passió, però per motius familiars els seus estudis es varen basar en l’Administració i Agrari. L’any 1985, amb tan sols vint-i-dos anys, veu publicat el seu primer llibre I les flors quan naixeran?, mereixedor del segon lloc del Certamen literari «Es Faç», l’any 84. A partir d’aquest moment sap ben clar que és aquest el camí que li agrada. Té novel·la escrita i prosa poètica, encara que la poesia és el seu fort. És membre fundadora de la Revista Hispanoamericana Catarsis, de literatura.

És sòcia de l’AELC.

Pàgina elaborada per Toni Terrades per a l’AELC.
Documentació: Catalina F. Isern.
Fotografies: Arxiu personal de l’autora.

Castellano

Castellano

Catalina F. Isern i Fiol nace en Consell (Mallorca), en 1963, hija de Pep (futbolista) y de Mª Magdalena (ama de casa), en donde vivió toda su infancia hasta que se trasladó a Palma para cursar sus estudios hasta los veintiún años.

Actualmente vive en Algaida, alternando breves estancias en Barcelona cada tres meses, ciudad que ama, confiesa, mucho más que la suya. Esta ciudad, en efecto, la acogió desde muy joven y le abrió todas sus puertas.

Su historia laboral, después de dejar los estudios sin terminar, fueron la Administración y dirección en diferentes empresas hasta que fundó la suya, con tan sólo veintiún años. Desde niña, la literatura es su vocación y su pasión, pero por motivos familiares sus estudios se basaron en la Administración y agrario. En 1985, con veintidós años, ve publicado su primer libro I les flors quan naixeran? (¿Y las flores cuándo nacerán?), merecedor del segundo puesto de certamen literario «Es faç», en 1984. A partir de este momento ve claro que éste es el camino que le gusta. Tiene novela escrita i prosa poética, a pesar de que la poesía es su fuerte. Es miembro fundadora de la Revista Hispanoamericana Catarsis de literatura.

Es socia de la AELC.

Página elaborada por Toni Terrades para AELC.
Documentación: Catalina F. Isern.
Fotografias: Archivo personal de la autora.

English

English

Catalina F. Isern i Fiol was born in Consell (Mallorca) in 1963, daughter of Pep (footballer) and Maria Magdalena (housewife) and spent her childhood there, after which she moved to Palma to study until she was twenty-one years old.

She presently lives in Algaida, with brief stays every three months in Barcelona, a city she confesses she loves much more than her own. This was the city that welcomed her when she was very young, opening all its doors to her.

Her working career, after leaving her studies unfinished, began in the administration and management of various businesses until she founded her own company at the tender age of twenty-one. However, since she was a small child, literature has been her vocation and passion and it was for family reasons that she studied Administration and Agriculture. In 1985, at the age of twenty-two, she published her first book I les flors quan naixeran? (And When Will the Flowers Be Born?). This was runner-up for the «Es Faç» Prize for Literature in 1984. Since then, she has been in no doubt that this is the road she wishes to follow. She has written novels and poetic prose although her forte is poetry. She is a founder-member of the Latin American literary review Catarsis.

She is a member of AELC (Association of Catalan Language Writers).

Web page: Toni Terrades for AELC.
Documentation: Catalina F. Isern.
Translation: Julie Wark.
Photographs: Author’s personal files.

Biografia

Catalina F. Isern i Fiol neix un divendres d’octubre de 1963 a Consell, poble de Mallorca. Ja de ben petitona compon les primeres poesies i narracions, i des de llavors no s’ha aturat. Fidel col·laboradora de premsa i revistes locals i de fora és obté el segon premi del certamen literari «Es Faç», l’any 1984.

El 1985, amb tan sols vint-i-un anys, publica el seu primer llibre I les flors quan naixeran?, recull de poemes escrits entre 1982 i 1984, on s’expressen una sèrie de reflexions sobre la separació amorosa i tot allò que l’envolta: solitud, melangia i esperança. L’any 1990 publica la seva segona obra, Sutja, desencantat-temps, on l’autora empra un to més aspre i escèptic que en la primera obra, però sense abandonar la ironia aguda, l’autocrítica i el vitalisme expressiu. El tema d’aquest segon llibre és el desig de desemmascarar els innombrables paranys, les imposicions moralitzadores, les falses il·lusions de la nostra vida, per tal que aquesta aconsegueixi alguns moments d’existència lliure d’efímera felicitat.

També el 1990 l’editorial Amarantos tria un dels seus treballs i publica Aparador de poesia i pensament, un llibre col·lectiu en català i castellà. El 1992 publica l’obra 3 poetes impopulars, juntament amb Manuel Molina i Ana Ballesteros, un recull de poemes escrits entre 1990 i 1991. El 1994 col·labora amb l’antologia poètica d’Amarantos Nosotros III.

El 2007 publica Sombra de mis pasos, juntament amb Manuel Molina Cortés, poemes escrits durant el 1989, guanyadors de la selecció realitzada per Editorial Amarantos l’any 2004; Repugnant llunyania, en procés de traducció al francès, i enllesteix també la seva obra inèdita 365/89 poemari, trossets d’ànima del dia a dia, la publicació de la qual està prevista pel gener del 2008.

L’obra de Catalina F. Isern i Fiol consisteix a abordar la regió nua de l’experiència interior sense evadir-se del món exterior; aquest buit artificial inflat on vivim.

És cofundadora i col·laboradora de la revista literària hispanoamericana Catarsis, amb seu a Barcelona. Es tracta d’una publicació trimestral on lluita per divulgar la literatura i donar cabuda a tota la gent que comença.

Aquest any 2008 treballa en un nou projecte, més madur i, sobretot, molt més lliure, del qual espera poder-ne parlar prest.

Ha cursat estudis de tècnic especialista administratiu a l’institut d’Inca i el COU a Palma, al Joan Alcover; té un Master en direcció d’empresa, gerència, cursos d’empresa i negocis, recursos humans i tècniques de comunicació i ha cursat estudis d’especialització en Art floral, escaparatisme, disseny de jardins, horticultura i floricultura; és especialista en verds ornamentals.

De professió empresària, floricultora i florista, podem catalogar l’obra de Caterina F. Isern com a totalment autodidacta, vocacional i espontània, un do de naixement que alimenta dia a dia amb el seu estudi i pràctica constant.

Premis

  • Segon premi «Es faç» (1985): I les flors quan naixeran?
  • Sutja, desencantat-temps.

    Vincles

    Comentaris d'obra

    «Voldria fer una breu referència al llibre de C.F. Isern, na Cati. Aquest llibre és el producte de profundes reflexions. Encara que pertany a una jove escriptora de Consell, he de dir que ma pareix d’una elaboració molt meditada i profunda. I endemés d’una gran bellesa. A mi m’assembla un bon punt de partida. Na Cati Isern és ja una escriptora en tot el sentit de la paraula. Ella ma deia que el seu llibre tenia un caire pessimista. Amb això jo no hi puc estar d’acord: hauríem de dir millor que té un caire de generosa connexió amb la realitat. Es ver que ens parla de niguls, d’ombres, d’inferns, d’assassinat de la llibertat, de dolor i de negror, d’incomprensió…. però també ens parla del paradís i de la llum…

    No ma toca a jo fer un comentari del llibre, però si voldria dir que tot ell traspua vida, i això és lo més important. Si l’autora, en el títol, sa demana, amb certa ansietat: I les flors quan naixeran?, jo he de dir que avui, a Consell – Mallorca, gràcies a ella, a na Catalina F. Isern i Fiol, ja han començat a néixer.»

    (Joan Guasp, escriptor)
     

    * * *
     

    «Seria estúpid intentar de penjar-li una etiqueta o d’encabir-la dins d’un corrent literari predeterminat, aquesta no és ni de bon tros la meva intenció. Parlem dels motius essencials, de les obsessions punxants de la seva obra. Són els dubtes, el desencís i l’angúnia que comporta el fet de rompre amb una relació amorosa, la solitud i la necessitat de l’oblit. L’epíleg amb el poema que dóna títol a l’obra, I les flors quan naixeran?. Es converteix en el començament d’una nova vida; en un intent de superació d’aquets sentiments afeixugats.»

    (Geroni Guardiola, Llicenciada en Filosofia i lletres)
     

    * * *
     

    «Abordar el libro de poemas y pensamientos, Sutja, desencantat-temps de Catalina F. Isern i Fiol, obliga al lector a reconstruir un corolario necesario desde mi opinión, para descifrar el cuerpo teórico, ético y estético del texto.
    Características importantes son: I, el fenómeno TIEMPO / MEMORIA. II, el carácter del diálogo exterior / interior y III, el SILENCIO.
    Respecto al primero, gran parte del libro se remite a pretéritos y se trata el tema del olvido como terapia; la literatura / misterio y su derivado: el binomio goce jovial, goce doloroso, los dos grandes sentimientos que elevan al ser humano. Se alaba también la quietud, la tranquilidad de ánimo dentro del TIEMPO / MEMORIA, sugiriendo cierta concepción Renacentista de la vida (equilibrio), pro en expansión: «… Inquietuds que desborden tots els limits».
    En el diálogo, se da un fluir constante entre el exterior y el interior, de tal manera que la otredad son, el amigo, el amante, Dios, la naturaleza, etc.; aquí encontramos algún breve poema con contundentes afirmaciones.«El Món està ple d’homes / vestits de negre / SENSE PERSONALITAT (mayusculado mio)» .
    Para este análisis tripartito, destacar el SILENCIO, que extiende a través de las páginas entre lo que afirma y lo que se oculta, un silencio en la misma palabra, un silencio terminante, afirmativo, sentido, amoroso, pretérito. Hay silencio casi Vallejiano con estos poemas aquel que me negaba como vaguedad el doctor Jose Mª Valverde, poeta y catedrático de estética en Barcelona, durante un paseo / diálogo que sobre la poesía mantuvimos.
    El SILENCIO está en la obra literaria de Catalina F. Isern, no sólo gramaticalmente, sino en esencia, con cuerpo propio, como física y metafísica.
    Es común a muchos poetas insulares, una afirmación de pesadumbre proyectada hacia el infinito, que va más allá de la costa (metafórica), por tanto de su límite de sentimiento para caer en un mar tumultuoso e inhóspito. Veo la mediterraneidad de esta joven autora, no obstante, en que a esa pesadumbre que planea por todo el libro, se le incorpora un tratamiento de la luz (que se entrevé) casi Gabriel Miroiano y Sorollesco.
    Es por todo ello, una obra exigente con el lector, dónde se presentan los poemas y los pensamientos intercalados, sin títulos y sin solución de continuidad; la pequeña columna vertebradora consta de tres capítulos : BREU DISSERTACIÓ nº1; BREU DISSERTACIÒ nº2 y ACABALLÓ- A TU….VIDA-. Dentro del primer capítulo el poema titulado DES-CONCERT, lacerante crítica a la sociedad actual.
    La estructura de Sutja, desencantat-temps, la sitúa como hipermoderna y sin escuela referente, para el catálogo de la poesía actual, con inquietudes y sentimientos de ahora conducidos por la técnica literaria que no responde a cánones encorsetadores.
    Leamos entonces, con quietud arrobadora a esta prometedora escritora mallorquina.»

    (Roberto Bermejo Cuadra, sociòleg i poeta. Barcelona, novembre de 1990)
     

    * * *
     

    «A Sutja, l’autora empra un to més aspre i escèptic; però sense abandonar la ironia aguda, l’autocrítica i el vitalisme expressiu. Són poemes que ens parlen del desig de desemmascarar els innombrables paranys, les imposicions moralitzadores, les falses il·lusions de la nostra vida, per tal que aquesta aconsegueixi alguns moments d’existència lliure, d’efímera felicitat.
    La poesia de Catalina F. Isern consisteix en una temptativa d’inventar-se una identitat (fórmula tòpica aquesta, em direu. Però no incerta o falsa); aborda la regió nua de l’experiència interior sense evadir-se del món exterior: aquest buit artificial i inflat que vivim ens propassa la transvaloració dels enganyosos valors imperants i ens ofereix un elogi de la mort tràgica i benvolguda com a símbol de rebel·lia i d’insatisfacció.
    Resten en la memòria els escenaris devastats del dolor i les imatges desmaterialitzades del record.
    Les rues dels cossos d’ahir sostenen la bellesa i l’esplendor de quelcom deshabitat, absent. I no és la nostàlgia -i la seva disposició rancorosa- el que expressa, sinó la melangia com un espai de tristesa que reclama una vida diferent: un cel esclarit de núvols o borres…..
    Una vida jovial!
    La paraula vol desxifrar la densitat de la vida: un paisatge de cossos muts que parlen un llenguatge ambigú de gestos quotidians. Cal donar vida al misteri de les paraules, seleccionar-les curosament, jugar el joc de l’analogia i crear una única veritat: la de la pròpia paraula.
    El llenguatge és el més impur, el més contaminat, el més exhaurit de tots els materials que componen l’art. Escriure es un exercici perillós quan es deixa al paper tota la sang. Cal ésser coratjós per a dedicar-s’hi. Exigeix la pràctica d’una MENA de relació «sadomasoquista» -sofrir i gaudir alhora-. És el triomf de la voluntat Heroica. Baudelaire en ho confessà dient:
    «Sóc la nafra i el coltell
    la víctima i el botxí»
    L’autora d’aquest llibre també ho sap i sent com el destí ens empeny a l’abisme.
    Ningú no pot defugir-lo.

    (Geroni Guardiola. Llicenciada en Filosofia i Lletres)
     

    * * *
     

    «La vanguardia estética y la forma tienen un peso específico de gran calado en la obra de Cati Isern. A través de sus poesías, plagadas de simbolismo y plasticidad, la autora configura un universo propio de abandono y soledad, en el que la autora juega con los términos y las metáforas tal y como lo haría una niña con sus estrellas de colores. La frustración también puede convertir sus versos en desgarros y ebrios de repugnancia, como reza el título que la propia autora les da: «[…] en carne viva / peinas mi herida / llaga ,gangrena / ¡entrégate!».
    Obra de gran expresividad y capacidad de los autores para captar la atención y generar el interés de los lectores, así como por la renovación implícita de los esquemas literarios actuales que los presentes creadores realizan.»

    (Editorial Slovento)
     

    * * *
     

    Tras la lectura de tu poemario 365/89, troçets d’ànima del dia a dia, me pongo en contacto contigo para hacerte algunas apreciaciones que, espero, sean de tu interés. Antes de nada te felicito por el buen sabor de boca que desprenden las páginas de tu libro. Desgraciadamente, siento que me he perdido una parte de su sustancia por razones lingüísticas, pero, como dijo alguien, la poesía es el lenguaje universal y, cuando está bien hecha, ciertas fronteras se difuminan.
    De todas formas, es de agradecer la experiencia que me has ofrecido para enfrentarse con una obra de estas características en otra lengua que no es la mía, porque entran en juego ciertos matices que se pierden en la cotidianidad. Me refiero a que, particularmente lo pienso, siempre es un placer disfrutar de los sonidos de otros idiomas, de las particularidades que diferencian unos de otros, y de la música propia que caracteriza a cada cual. Si un castellano parlante se queda con las similitudes está en un error, ¿por qué no ampliar miras, descubrir y aprender de las diferencias? Pero bueno, quizás me esté metiendo en un tema que se escape del fin de esta misiva.
    La universalidad de la poesía está en que los sentimientos son eso, universales. Es fácil imaginar tras los 365… a la persona que hay detrás de cada hoja de calendario, al final del día (aunque no sea así) tomando apuntes de lo que sintió su alma desde la última noche; del grito que quería pegar y que se calló, porque a veces hay gritos que atruenan más escritos en papel; del recuerdo vivo de una habitación tras una fiesta, de las «frases imperfectas» de la vida puestas en orden, de la constancia de que después de un domingo siempre viene un lunes…
    Me quedo con la frescura a vuelapluma de cada poema y la sensación de reciente que hay detrás de cada palabra. Esa imprenta (aparentemente inconexa o, mejor, espontánea) da vida a este poemario. Tu «diario en verso», las preguntas que dejas flotando, la libertad de la que te haces dueña en cada verso (sin ataduras, cada uno por separado, cada poema como uno solo, único), las imágenes como la del tren que se marcha o la del café recién hecho, las sentencias que dejan tanto que pensar («Esperaves massa de mi»)…, son pinceladas que acaban tomando forma, como un cuadro impresionista. Tu libro va a calar muy hondo en sus lectores.
    Te doy la enhorabuena, Cati, por el bonito trabajo que has tejido y que espero, te dé tantas satisfacciones como merece.

    (Mayte Guerrero: asesora literaria)

    Entrevistes

    —I les flors quan naixeran? ¿Es el teu primer llibre?
    —Sí , es la meva primera obra.

    —¿És tot poesia?
    —Sí, es compon de 25 pomes curts en català.

    —Catalina Francesca Isern tan sols amb 21 anys a tengut la sort de publicar, i dic la sort perquè molta de gent està a darrera d’aquesta oportunitat, gens fàcil. ¿Com es comenta, on publiques o escrius a part d’aquesta obra?
    —On tenc oportunitat sincerament, revistes locals, d’ajuntaments, Revista d’assemblea de dones, Imfo-art revista de belles arts, revistes de col·legis, tot serveix per donar a conèixer la meva feina i veure complit el somni que qualsevol , veure publicat el que escriu.

    —¿Des de quan escrius? ¿Quan va néixer això?
    —Des dels 12 anys, crec que ja vaig començar. Per jo és una necessitat vital, tant com menjar i beure, no puc evitar-ho.

    […]

    —El llibre és de C.F. Isern i Fiol i el títol com hem dit: I les flors quan naixeran?
    ¿Per què aquest títol?

    —És un títol suggerent que així em va sortir per expressar un crit d’esperança, un somni, un paisatge enyorat. Damanar-nos ¿quan arribarà? Aquesta felicitat tan desitgada.

    —Segons la presentació del llibre, a la solapa diu que aquest llibre és un recull dels poemes en català escrits entre l’any 1982 y 1984, on s’expressen tota una sèrie de reflexions sobre la separació amorosa i tots els seus voltants, solitud, melangia i esperança. Què ens pots explicar d’aquest punt, per què xerrar d’amor, de solitud, de desenganys o separació amorosa?
    —És un tema que a mi m’interessa molt, em commou i he fet moltes reflexions sobre tot això, sobre la separació física o psíquica, el desamor. Em fico totalment dins la solitud que deixa, dins aquest buit que deixa tan gros i mal de dur, nostàlgia intentant trobar desesperadament una sortida per donar pas a totes les tristors que acumula a dins la persona, i poder tornar a cercar un dia la felicitat, tal com el títol suggereix ¿quan arribarà?

    —Quan tu escrius un poema, primer ho dus dins es cap, després l’escrius i una altra persona te llegeix. ¿Tu creus que qui te llegeix i comprèn ¿és tan creatiu com tu o simplement pot captar la poesia tal qual sense més? ¿Creus que ha d’estar el lector preparat o simplement és un observador?
    —Ell mateix crea quan llegeix, és prou dificultós que el lector agafi exactament el que l’autor o autora volia expressar. […]

    —I això ¿T’agrada o et molesta?
    —M’agrada perquè aquí es demostra que la poesia, com molts d’altres manifestacions d’art, té un punt suggestiu del que parlàvem abans, molt molt fort.

    —C. F. Isern ha presentat aquest llibre a un certamen literari. Pots explicar-nos?
    —Sí, va ésser l’any passat. «Es Faç», de Sineu, vaig quedar en segon lloc. Era quasi el mateix que ara he publicat, qualcun canvi molt petit tal vegada.

    —Hi ha sempre sa part negativa o sa part pràctica de s’història de publicar llibres, perquè com deia abans segurament hi haurà molta de gent jove amb ganes de publicar el que fa ¿Qui paga aquest llibre?
    —La sort és trobar una editorial que cregui en tu, en la teva feina, però mentrestant això arriba poden publicar pagant ells mateixos la publicació, com he fet jo en part amb aquesta obra, ja que he tengut ajudes però no les suficients per a cobrir totes les despeses. O guanyar certamens amb publicació inclosa. La qüestió és no quedar aturats, seguir endavant, lluitant i creant, sobretot.

    —¿Tens previst seguir escrivint?
    —Això sempre.

    —Aquest llibre ja el vares presentar l’any 84, ¿què has fet des de llavors?
    —He seguit escrivint molt, per jo aquest havia de sortir el primer, era un deute amb jo mateixa. Ja faig feina amb un nou projecte que ja tenc ben adelantat.

    (Lina Pons: Ràdio Balear, 1985)

    Antologia

    ……. i visc dins l’espera
    m’apoder d’ella
    la present
    la formul
    no m’escapa
    hem pertany….

    (Del llibre I les flors quan naixeran?. 1985)

    * * *

    ………..Estrany no contar-ho tot
    però, de què serveix aquest vers
    qualsevol, tan absurd…..
    o les paraules silenciades
    que ruboritzen les parets
    decoroses dels salons oficials
    (Virgínia s’endinsa dins les aigües
    i les Ones -com miralls ondulants-
    tracen els dolços trets d’Orlando
    ….Va estimar els accentuats malucs femenins
    els pits volubles de la lluna)……………..

    (Del llibre Sutja, desencantat-temps. Barcelona: Amarantos, 1990)

    * * *

    Nit ardent de fred….
    Rumoreja la por vestida de somriure
    Fumegen les passions plenes de vapor
    M’esclata el cap en mil colors
    Suor freda-calenta
    Flames…
    Desconnecto el món de mi mateixa
    I me sent la matriz contreta
    Saturada
    Entre les valves de la pelvis
    Com sempre….
    La vida s’abalança damunt mi
    A les nits
    Aferrant-se als meus pits
    Fent-me el respirar
    Cada dia més feixuc.

    (Del llibre Sutja, desencantat-temps. Barcelona: Amarantos, 1990)

    * * *

    ………hem negava a adormir-me […]
    quasi aguaitant el sol
    dins l’aire sent a la fi el teu Nom
    pesares tres quilos dos-cents d’alegria………

    (Del llibre 3 poetes impopulars / 3 poetas impopulares. 1992)