—Més enllà d’estar situades a Barcelona, què tenen en comú les tres històries d’A la ciutat en obres?
—Són relats sobre la vida quotidiana que comparteixen un cert clima vital, entre la desorientació i la presa de decisions. Històries sobre allò que fem cada dia o allò que tenim més a la vora, a l’abast de la mirada. Una part important del llibre s’escau en una illa de cases de l’Eixample, on visc des de fa més temps. Són, en certa manera, relats barcelonins microscòpics. Sense haver-ho planejat, posteriorment m’he adonat que la Barcelona d’aquest llibre és la dels límits de la ciutat antiga: la Barcelona de la Ribera, de Sant Antoni i de l’Eixample.
—Tenia ganes d’escriure sobre Barcelona?
— Sí, però no enfocant-la des de la perspectiva dels seus grans relats històrics i mítics. Ara no m’interessava dir la meva sobre els canvis espectaculars de la Barcelona del tombant del segle XIX, ni tampoc dels anys de la Guerra Civil o de la postguerra. Ni tan sols dels canvis provocats arran dels Jocs Olímpics, aquesta gran epopeia de propaganda que la ciutat viu des d’aleshores. Escric des de l’experiència i la meva Barcelona no és la de la propaganda. Més aviat exploro una Barcelona oculta i quotidiana, supervivent.
— Vol dir que sempre treballa a partir de material que vostè ja ha viscut?
—No escric tant sobre la meva experiència com a través d’ella. És un matís important en el meu cas. Viure les coses per un mateix, i no per delegació, és bàsic per a mi a l’hora d’escriure. Els temps són massa alienats com per renunciar a l’experiència… La faig servir com a vehicle, com a motor i transport del relat. A La terra retirada i a La palmera de blat, les narradores es desplacen en cotxe, mentre que, a A la ciutat en obres, caminen i caminen. I així, badant, a peu o en cotxe, paren atenció a allò que passa al seu voltant, fent servir tant la consciència com la imaginació.
— Per què ha titulat el llibre A la ciutat en obres?
—M’interessen els moments de canvi. Escric des d’un punt de vista no fix. Per això el cotxe i el caminar que deia. Als meus llibres anteriors la quotidianitat és evocada, forma part del passat, o bé és conseqüència del viatge, del retorn al lloc dels orígens. A la ciutat en obres està més centrat en la quotidianitat del present, en els canvis i els processos d’ara, per bé que, com en els altres llibres, hi ha un flux continu de present i memòria. A la ciutat en obres indaga en els moments de quietud de la vida quotidiana i els espais que la gent crea: espais propis, dins i fora de les cases, i entre la gent mateixa. Em semblen imprescindibles per sobreviure en un món més i més voraginós, gairebé selvàtic.
— La Barcelona que vostè mostra és relativament poc coneguda…
— No volia parlar de les grans transformacions de la ciutat dels darrers anys, sinó d’allò que no canvia o que si ho fa, només és degut a un procés de maquillatge, com a l’Eixample i les façanes restaurades. Dels canvis oficials, ja en parlen prou les institucions de tota mena. Parlo més aviat de certs processos interns de les persones, sense els quals una ciutat que té tantes cases abandonades i en mal estat com Barcelona no podria tirar endavant. Per això cal entrar als interiors, no quedar-se només a les façanes.
— En alguns dels seus contes sembla que no distingeixi gaire entre realitat i somni…
— Ja se sap, tant real és allò que somiem com allò que veiem o desitgem… I sovint es somia despert. Quan s’és amb algú, o en un paisatge o lloc, privat o col·lectiu, sempre hi ha ocasió d’exercir aquesta mena de doble visió. Depèn de l’atenció que s’hi pari. És una doble mirada que s’assembla a la dels somnis, tan indicadora de la realitat com ho són els somnis. Per a mi és la veritable imaginació.
— Creu que els tres relats d’A la ciutat en obres tenen prou unitat per ser llegits com una novel·la?
—Algú m’ho ha dit, sí, però no analitzo gaire els meus llibres en aquest sentit. La lectura és un acte creatiu!
— Sempre ha tingut molta cura del llenguatge. A les seves obres anteriors, utilitzava una llengua més rural i dialectal, mentre que en el seu darrer títol, és més moderna, més urbana…
— La gent parla segons la seva condició, el seu lloc en el mapa i unes quantes coses més. En aquest sentit, cada obra té les seves exigències i l’ofici d’escriure és trobar la forma i el to. A La terra retirada i a La palmera de blat hi ha una voluntat conscient de narrar una terra i una gent que no havia estat mai escrita i narrada, mai. Fins que van aparèixer els llibres de Jesús Moncada i altres escriptors, entre els quals em compto. En el meu cas, és el micromón de Saidí i Fraga, a la Franja.
— I a A la ciutat en obres?
— També la llengua urbana inclou avui moltes persones i paraules que no han estat encara escrites… És un gran personatge, la llengua urbana actual. Potser un dels més inexplorats en l’actualitat, fins i tot per als qui vivim en una ciutat aparentment bilingüe. Dic aparentment perquè Barcelona continua sense tenir clara la dinàmica català-castellà i, a més, els temps imposen un territori sonor i expressiu més i més dens, ja sigui per la mundialització econòmica o per l’emigració social. Tampoc és bilingüe la ciutat perque les comunitats lingüístiques estan configurant, em penso, un nou mapa urbà barceloní, sovint de guetos lingüístics que no són tant barris físics com mentals, dominats per la por a perdre posicions socials o a no accedir-hi mai. És un mapa urbà tan o més significatiu que el nou mapa urbanístic que es perfila en aquest principi del segle XXI, que és quan la cosa va de debò. A la ciutat en obres, la llengua parlada intenta ser un personatge. I, com que tot el llibre té un aire finisecular, centrat en part en la presència del passat en el present, he fet servir el millor registre oral que he pogut. He donat als meus personatges, que no són precisament triomfadors, el registre d’una llengua parlada amb ganes, sense mandra mental ni lingüística. Els ho devia, són gent que m’ha donat molt…
— I per què precisament la llengua parlada?
— Els meus personatges sovint estan sols, parlen sols. No es queixen, viuen. Poden fer-ho perquè procuren no perdre el contacte amb ells mateixos. La paraula és el seu pont principal de contacte, amb ells mateixos i amb els altres. Per això m’anava molt bé narrar a la manera clàssica, antiga, oral, en què tant important és la manera d’explicar com la d’escoltar. És un recurs que la literatura moderna ha reprès un i altre cop perquè, en certa manera, exigeix la mateixa consciència que en els temps més antics, tant en els autors com en qui llegeix. Confio molt en les capacitats de la lectura. Escriure és per a mi en aquest sentit una forma de relació, tant o més que una forma d’expressió.
— ¿La preocupació que té pel llenguatge fa que el seu ritme de producció sigui lent?
— Només en part. Em preocupa més decidir sobre què vull escriure. Mentre que reescriure, ah, això és adorable, és el millor… Podria ser més productiva, sóc periodista i estic acostumada a treballar ràpid, però el periodisme m’ha donat, entre altres coses, l’exigència de la precisió. Quan faig literatura, em prenc tot el temps que calgui, no vull presses.
— És dels autors als quals les històries se’ls imposen?
— La gent que escrivim, tant la professional com la que, com jo, no en som, no tenim més remei que escriure allò que ens toca. Els uns per uns motius, els altres per uns altres. La diferència és només de contracte, i de temps. Pot ser que projecti i comenci moltes coses, però només acabo les històries de les quals no puc escapar, les que en certa manera m’obliguen elles mateixes a escriure-les.
— Com se li imposa un argument, doncs?
— Parteixo molt de l’observació. La gent i les històries van entrant dins meu. Fins que arriba un dia que per força els he d’abocar a l’ordinador i tenir bona cura del seu futur. Fins aleshores, deixo fer.
— Sempre havia volgut dedicar-se a l’escriptura?
— Des de ben petita, sí. Però, al mateix temps que vaig saber que volia escriure, se’m va imposar la idea que volia tenir un ofici. Ja aleshores feia cas d’aquestes imposicions. Per això vaig decidir ser periodista. Per escriure.
— El periodisme li serveix a l’hora d’escriure ficció?
— M’ha donat el que més volia o necessitava, un sentit relacionador de les coses i, molt especialment, les tècniques i la decència per tractar la gent, per escriure dels altres. Vaig començar en el periodisme professional el 1976, en uns anys molt instructius. I he tingut la sort de practicar un periodisme que m’ha fet veure, ja fa temps, que cada persona és un món. Potser ho hauria fet igualment, però em penso que és gràcies al periodisme que escric sobre gent comú, de carn i ossos, i no sobre personatges que són prototipus o autòmates.
— ¿S’atreviria a afirmar que necessita escriure per viure?
—Esclar que sí, quina raó hi hauria per escriure si no? Però, val a dir que mentre no escric, no pateixo per no fer-ho: sóc feliç llegint. Quan començo a patir perquè no escric, encara sóc més feliç: vol dir que ha arribat l’hora de posar-m’hi, de deixar anar les històries que s’han anat covant a dintre meu.
— Potser llegeix més que no escriu?
— A temporades, sí. Val a dir que també faig classes, a la Universitat Pompeu Fabra, i això vol dir llegir i llegir, estudiar. Però, tornant a la literatura, darrerament m’han impressionat dos títols que m’hauria agradat fer, certament. Estic contenta perquè ja estan fets, perquè ja existeixen. Un és Lo real, de Belén Gopegui, una autora que segueixo i admiro. És una història que se m’hauria pogut imposar a mi, en certa manera. Ella ho resol d’una manera formidable. Dóna noves perspectives per comprendre la corrupció moral i política dels anys 80 i, sobretot, permet entendre unes transformacions molt singulars del paisatge agrícola espanyol que són resultat, precisament, d’aquesta corrupció. Un altre llibre boníssim és La qüestió de Bruno, d’Aleksandar Hemon. Aquest sí que no l’hauria pogut escriure: ni sóc bòsnia ni exiliada. És extraordinari. D’una gran vitalitat literària, sense ni una gota de queixa, amb molts registres.
— Ja està preparant un altra obra?
— De moment, continuo amb contes i barrejant gèneres. Però ja veurem. Bona part dels meus propòsits com a narradora estan en relació amb com va evolucionant aquest moment tan vertiginós de tots plegats. Miro de resistir al vertigen i a la voràgine donant-me temps. Torno a dir que no m’interessa escriure sobre personatges autòmates que funcionen segons guions molt establerts. En un món cada vegada més destructor, més boig, intento escriure des d’un punt de vista constructor. Però, a diferència del constructivisme clàssic, el de primers del segle XX, que era tan veloç, ara toca no anar de pressa. Per tal de construir alguna cosa m’ensumo que ara cal la no-acció, fins i tot. Per tal de saber què narrar.
(Lourdes Dominguez: «Exploro una Barcelona oculta i quotidiana, supervivent», Avui. «Cultura», 11 de juliol de 2002)
_0.webp)
