Maria Ibars Ibars (1892-1965) ens ha llegat un corpus poètic que, de moment, s’aproxima als 90 textos, dels quals cinquanta-nou formen part d’un llibre, Poemes de Penyamar (1949), que –adonem-nos de la data d’edició– publica molt tardanament. La resta de poemes, o bé ja havien aparegut en la revista El vers valencià (1936) o en altres publicacions periòdiques del Cap i Casal, com Pensat i Fet (anys quaranta i cinquanta), o bé voran la llum els primers anys seixanta al setmanari La Marina (Semanario de la Costa Blanca). Però l’escriptura d’aquests darrers textos pot ser força anterior a la de publicació, perquè, tal com Carles Salvador, amic i mentor de l’autora, adverteix al «Pòrtic» del llibre, en decidir quins poemes havien d’integrar-se en aquest, els més introspectius havien restat bandejats per tractar d’assolir «una certa unitat temàtica i estilística», aconseguida «amb marines i paisatges». En realitat, no fou aquest l’únic interès de tal exclusió, almenys per part de l’autora. Hi havia el pudor insalvable de mostrar els patiments d’una esposa separada en una societat de moral convencional i estricta, que ja havia deixat endevinar tanmateix en el primer poema publicat que li coneguem, «Tristor», text d’un estil encara maldestre i bastit a partir del motiu de la pluja, que per a Poemes de Penyamar transformarà en una descripció ben resolta d’un paisatge de tardor, «Pluja». I a més a més, sembla que, malgrat el tarannà estoic de la poeta, mai no superà l’estigma penós –segons els prejudicis i el sentir de l’època– d’un origen familiar enigmàtic, que es deixa entrellucar si fa no fa rere la metàfora de la rosa o del roser dissortats en alguns dels Poemes de Penyamar, almenys en «Tragèdia d’una rosa» i en «Pomell de dolor».
(Antoni Prats. «La poesia de Maria Ibars Ibars (una aproximació)», introducció a IBARS, Maria: Antologia de poemes)
* * *
Amb l’impuls salvadorià, Maria Ibars aconsegueix en un ben curt període de temps, que la guerra vindria a tallar, un reconeixement incipient com a escriptora. Després del parèntesi de la guerra, aquella vocació literària s’aferma i s’encarna en una tasca creativa persistent que es projecta –com ja hem pogut veure– amb major o menor intensitat sobre una diversitat de gèneres que va de la poesia al conte i la novel·la, amb incursions més o menys esporàdiques a la prosa periodística i al teatre. Una obra que, amb els seus encerts i les seues mancances, resulta ben rellevant i representativa del difícil període literari de la postguerra.
El primer tret que ens copsa en acostar-nos a l’obra ibarsiana és la voluntat de constituir un univers global, que l’autora vol explicitar unint tota la seua producció sota el lema «A l’ombra del Montgó»: literaturització d’un territori i d’una societat ja amenaçats per la modernització i que ella vol «salvar» convertint-los en l’espai de la seua ficció. Un projecte literari que, d’acord amb els condicionaments de l’època, es desenvolupa des de pressupòsits estètics endarrerits, incorporant elements del romanticisme, del costumisme i del naturalisme des d’una perspectiva assentada en posicions modernistes. […]
En definitiva, la poesia ibarsiana constitueix una aportació que, tot i moure’s dins paràmetres estètics endarrerits i en procés de superació pel dinamisme de l’època, conserva la vàlua de poetitzar un espai allunyat dels estereotips valencians i de partir d’una autenticitat de sentiments que fa que encara avui es mantinga viva.
La vessant narrativa, però, representa, sense cap mena de dubte, l’aportació principal de Maria Ibars a les lletres catalanes. Per a fer-ne una valoració cal tenir en compte que, quan Maria Ibars irromp al panorama literari valencià, una de les llacunes més evidents era, precisament, el conreu de la prosa, reduït quasi en exclusiva, fins aquell moment, al model tradicional de «narrativa popular» que arrencava d'»El Cuento del Dumenche», uns projectes atrapats en l’ortografia i el lèxic castellanitzats, en el conreu exclusiu del conte curt seguint els patrons del fulletó i amb una qualitat literària mínima.
(Carles Mulet. «Introducció» a IBARS, Maria: L’últim serf. València: Alfons el Magnànim, 1993, p. 16 i 22)
* * *
Són, doncs, com ens diu en el títol de la novel·la Maria Ivars, vides planes en el sentit d’ésser inútils per a reaccionar contra els mals que reben, contra els dolors que oprimeixen el cor, contra les ingratituds que desfan la nostra ànima. Veuen el mal i soporten el sofriment com l’arbre soporta la sequetat, sense dir ni fer res, sense moure’s, i així, en silenci, acabarien per morir-se els arbres de set i les persones de pena íntima sense llançar una queixa ni plorar, ni proclamar el sofriment.
Tota la tragèdia que hi ha en aquesta encisadora novel·la és íntima i no s’exterioritza pels actes dels afligits. Ells s’ho passen i en la soledat senten com se couen les penes en els seus cossos. Solsment el cavall, l’haca valenta, és la que reacciona violentament i se converteix en el personatge més important i més simpàtic de la novel·la.
Pot ser el mèrit més gran que trobe jo a la novel·la de Maria Ivars, és el següent: sense passar res i sense que cap personatge faça res de particular, poder sostindre l’atenció i l’interès de l’obra fins al cap. I l’emoció, també. No passa res i tot s’acaba sense que passe res, més que la mort de l’indecent senyoret; però, com queda Maleneta vídua en la seua relació amb Roquet? No ens ho ha volgut dir, tampoc, Maria Ivars. Jo considere això com un mèrit extraordinari de la novel·la i li concedeix una mestria insuperable de comediògrafa i novel·lista. Un mèrit que jo me complac a mostrar i que nos revel·la Maria Ivars en aquesta obra, la delicadíssima poetessa Maria Ivars, l’escriptora artista d’ànima sempre en vibració pels més refinats sentiments estètics.
(Francesc Alcayde i Vilar. «Pròleg» a IBARS, Maria: Vides planes. València: Sicània, 1962, p. 12-13)
* * *
La Marina és una comarca ben valenciana. Terra, cel i mar tenen alguna cosa d’especialíssim que no és fàcil de captar. Un esperit de delicada sensibilitat, el d’un poeta pot donar-nos la paraula justa que ens mostre aquesta Marina clara, tendra i dolça com una saborosa fruita sucosa. Aquesta delicada artista l’hem trobat en la poetessa Maria Ibars Ibars, d’ànima clara, tendra i dolça quan canta la Marina que tant coneix.
Dénia, el camp de Dénia, entre el Montgó i la mar, està dins la carn i la sang de Maria Ibars. Tota l’obra d’aquesta interessant escriptora –inèdita, l’obra, desgraciadament per a les lletres valencianes– porta un motiu comú: A l’ombra del Montgó. En les novel·les i en els contes de Dénia i del camp de Dénia hi ha tota la vida d’aquestes terres tan plenes de llum. De vegades la prosista deixa pas a la versificadora i aquest recull de poemes que segueix és producte de les escapades a la poesia rimada, poemes impressionistes escrits cada un d’ells amb una fuga semblant a una explosió cordial: per això al llarg del llibre sempre trobarà el lector una ingenuïtat aplomada i autèntica, no la vollguda i rebuscada –aparença d’ingenuïtat– de tants poetes massa fàcils i massa afectats de prosa.
(Carles Salvador. «Pòrtic» a IBARS, Maria: Poemes de Penyamar. València: Imp. Vicent Cortell, 1949)
_0.webp)
