Jesús Huguet

Jesús Huguet (Onda, 1944). Poeta, polític i editor.

Estudia Dret, Filologia i Telecomunicacions i ha estat professor i coordinador dels Cursos de l’I.C.E. de la Universitat de València sobre «Lingüística Valenciana» i professor convidat a diverses universitats nacionals i internacionals. És Director General de Política Lingüística (1991-1995) i Diputat a les Corts Valencianes, dins de les llistes del Partit Socialista del País Valencià per a la circumscripció de Castelló (1995-1999). Des de l’any 2000 és membre del Consell Valencià de Cultura i des del 2002 forma part del Consell Tècnic d’Heràldica i Vexil·lologia de la Generalitat Valenciana. És Secretari del Consell Valencià de Cultura des de l’any 2004.

L’any 1972 obté el premi Ausiàs March de poesia per La processó de Kirk o no te n’ixques de la fila (1973) i també és autor dels llibres de poemes Els llibres d’Alb-Sebelaci (1983), Esmicolat calendari (2001) i Canastrell (2011, amb música de Matilde Salvador). Ha escrit obres d’assaig i de caràcter biogràfic com ara Ibn al-Abbar, polític i escriptor àrab-valencià (1199-1260) (1990), Ibn al-Abbar: memòria a recobrar (1999) o Matilde: poble, dona, llengua (2000). Ha col·laborat en diverses publicacions periòdiques com Destino, El Punt o Serra d’Or i en diaris com Levante, Diario de Valencia, El Periódico de Catalunya o El País, entre d’altres.

És soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Toni Terrades per a l’AELC.
Fotografies: © Jesús Huguet.

Castellano

Castellano Jesús Huguet

Jesús Huguet (Onda, 1944). Poeta, político y editor.

Estudia Derecho, Filología y Telecomunicaciones y ha sido profesor y coordinador de los Cursos del I.C.E. de la Universidad de Valencia sobre «Lingüística Valenciana» y profesor invitado en distintas universidades nacionales e internacionales. Es Director General de Política Lingüística (1991-1995) y Diputado en las Cortes Valencianas, dentro de las listas del Partit Socialista del País Valencià para la circunscripción de Castellón (1995-1999). Desde el año 2000 es miembro del Consell Valencià de Cultura y desde 2002 forma parte del Consell Tècnic d’Heràldica i Vexil·lologia de la Generalitat Valenciana. Es Secretario del Consell Valencià de Cultura desde el año 2004.

En 1972 obtiene el premio Ausiàs March de poesía por La processó de Kirk o no te n’ixques de la fila (1973) y también es autor de los libros de poesía Els llibres d’Alb-Sebelaci (1983), Esmicolat calendari (2001) y Canastrell (2011, con música de Matilde Salvador). Ha escrito obras de ensayo y de carácter biográfico como Ibn al-Abbar, polític i escriptor àrab-valencià (1199-1260) (1990), Ibn al-Abbar: memòria a recobrar (1999) o Matilde: poble, dona, llengua (2000). Ha colaborado en diversas publicaciones periódicas como Destino, El Punt o Serra d’Or y en diarios como Levante, Diario de Valencia, El Periódico de Catalunya o El País, entre otros.

Es socio de honor de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Toni Terrades para la AELC.
Fotografías: © Jesús Huguet.

English

English

Jesús Huguet (Onda, 1944) is a poet, politician and publisher.

He studied Law, Philology, and Telecommunications, and has been a lecturer and coordinator of the Institute of Education Science “Valencian Linguistics” courses at the University of Valencia, and also guest lecturer at national and international universities. He was Director-General of Linguistic Policy (1991 – 1995) and member of the Corts Valencianes (legislative body of the Valencian Government) for the Socialist Party of the Valencia Region and the municipal area of Castelló (1995 – 1999). Since 2000 he has been a member of the Valencia Culture Council and also, since 2002, of the Council of Experts for Heraldry and Vexillology of the Generalitat (Government) of Valencia. He has been Secretary of the Valencia Culture Council since 2004.

In 1972 he received the Ausiàs March Prize for La processó de Kirk o no te n’ixques de la fila (1973) and has also published the collections of poems Els llibres d’Alb-Sebelaci (1983), Esmicolat calendari (2001), and Canastrell (2011, with music by Matilde Salvador). He has written essays and biographical works, among them Ibn al-Abbar, polític i escriptor àrab-valencià (1199-1260) (1990), Ibn al-Abbar: memòria a recobrar (1999), and Matilde: poble, dona, llengua (2000). He is also a columnist for several periodical publications including Destino, El Punt, and Serra d’Or as well as for dailies like Levante, Diario de Valencia, El Periódico de Catalunya and El País, among others.

He is a member of the Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC – Association of Catalan Language Writers).

Web page: Toni Terrades for AELC.
Photographs: © Jesús Huguet
.
Translation: Julie Wark.

 

Biografia

Jesús Huguet Pascual neix a Onda (Plana Baixa) el 16 de març del 1944. 

És el petit de tres germans i passa una infantesa feliç al seu poble natal. Als onze anys se’n va a Tortosa per realitzar els estudis d’ensenyament mitjà. Tot i que era molt aficionat a la història, quan arriba a l’edat de realitzar els estudis superiors es matricula en Dret. Estudia Dret a Madrid i Filologia a València. L’any 1963 es presenta a unes oposicions com a funcionari del Ministeri de Comunicacions i Transport i per aquest motiu realitza la diplomatura en Telecomunicacions, també a Madrid. Ha estat professor i coordinador dels Cursos de l’I.C.E. de la Universitat de València sobre «Lingüística valenciana» i professor convidat a les universitats de Múrcia, Nàpols, Autònoma de Zacatecas, Estatal de San Petersburg i San José, a Costa Rica. També ha impartit conferències i cursos a les universitats de Sassari a Itàlia, Santiago de Compostel·la, «Jean Monnet» de París o a la Universitat Autònoma de Barcelona, entre d’altres. 

L’any 1984 passa a treballar a l’administració autonòmica valenciana i, el 1991, és nomenat director general de Política Lingüística, càrrec que ocupa fins al 1995, quan és elegit diputat a les Corts Valencianes, dins de les llistes del Partit Socialista del País Valencià per a la circumscripció de Castelló. Ocupa el lloc fins al 1999 i des de l’any 2000 és membre del Consell Valencià de Cultura. Des del 2002 també forma part del Consell Tècnic d’Heràldica i Vexil·lologia de la Generalitat Valenciana. És secretari del Consell Valencià de Cultura des del juliol de l’any 2004 i ha estat assessor de polítiques culturals i lingüístiques de diversos governs i institucions iberoamericans. L’any 1990 fou comissari de l’exposició La impremta valenciana, celebrada amb motiu del cinc-cents aniversari de l’edició de Tirant lo Blanch.

El compromís polític de Jesús Huguet sempre va lligat a la defensa de la llengua i la cultura i, d’aquesta manera, molt aviat comença a col·laborar en revistes escrites en català i a escriure poesia. Els seus primers textos són sobretot lletres per encàrrec per a cançons de diferents cantautors com Enric Ortega. Posteriorment comença a escriure poemes de caràcter més intimista i personal. L’any 1972 obté el premi Ausiàs March de poesia per l’obra La processó de Kirk o no te n’ixques de la fila, publicada el 1973. També és autor dels llibres de poemes Els llibres d’Alb-Sebelaci, del 1983 i Esmicolat calendari, publicat l’any 2001. L’any 2011 apareix l’obra Canastrell, amb música de Matilde Salvador i poemes de l’autor.

Jesús Huguet ha escrit nombrosos títols d’assaig i de caràcter biogràfic. L’any 1972 publica l’obra Els darrers. Generació del 70, on repassa els escriptors valencians nascuts durant els anys 40 i 50 del segle XX i que fins aleshores no havien tingut un reconeixement oficial. És autor de les obres Ibn al-Abbar, polític i escriptor àrab-valencià (1199-1260), del 1990, Ibn al-Abbar: memòria a recobrar, del 1999, Matilde: poble, dona, llengua, aparegut l’any 2000, Veo, historia de un pueblo i Els Pelegrins de Portell, publicats el 2002. Aquest mateix any apareix la traducció realitzada per l’autor de l’obra Què és l’anarquia, de Luigi Fabbri.

Ha col·laborat en diverses publicacions periòdiques com Destino, El Punt o Serra d’Or, entre d’altres, així com en diaris com Levante, Mediterráneo, Diario de Valencia, El Periódico de Catalunya o El País. 

És soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Premis

  • Premi Ausiàs March de poesia (1972): La processó de Kirk o no te n’ixques de la fila.
  • Premi de l’Alguer (1972) de poesia.

     

Ibn al-Abbar: memòria a recobrar.

Vincles

Comentaris d'obra

Jesús Huguet havia publicat, ja el 1972, Els darrers, generació del 70, un llibre sobre les últimes promocions que, al País Valencià, es lliuren al conreu de l’escriptura amb l’assiduïtat —migrada— que permeten les circumstàncies. Obtingué el premi Ausiàs March 1972, i, de resultes del premi, li fou editat el llibre guardonat, La processó de Kirk o no te n’ixques de la fila. Al recull poètic d’Huguet el lector toparà, sense massa rèmores, amb dos tipus de poemes: el vers compost d’una sèrie de proposicions humanístico-existencials, i el vers menys altiloqüent, on el poeta empra un didactisme posat al servei dels continguts cívics que assaja de comunicar. En aquest aspecte, el recull reflecteix, amb prou de fidelitat, tota la resta del material inèdit del qual s’ha nodrit.

(Amadeu Fabregat. «Jesús Huguet», dins del llibre Carn fresca: poesia valenciana jove. València: L’Estel, 1974, p. 78)

* * *

Acabo de leer este denso libro de poemas de Jesús Huguet de título entre simbólico-enigmático (La processó de Kirk) y admonitorio (No te n’ixques de la fila) […].

El simbolismo no se refiere sólo al título, por supuesto, sino que impregna casi todo el libro y está basado en una alegoría capital: la concepción de la vida como una procesión dirigida por abstractos organizadores y formada por personas que inexorablemente se ven encasilladas en ella sin poderse salir y sin poder influir para nada en su marcha.

Lo primero que llama la atención en estos poemas es la homogeneidad del contenido, de forma que constituyen una unidad armoniosa y unívoca; en segundo lugar, la densidad y profundidad de la poesía, sorprendente por tratarse de un escritor valenciano. Digo sorprendente porque, en general —y a pesar de las limitaciones y relatividad de todo tópico— los escritores valencianos son amantes de lo concreto, del color y de la forma determinada, del humor y de lo festivo. Pero casi nada de eso encontramos aquí: la expresión poética de Huguet es críptica y hermética, abstracta, a veces, hay que confesarlo, no fácilmente inteligible y desentrañable en su significación o en sus alusiones. Sobre todo, el tono general es amargo, hondamente decepcionado. Frente a toda una larga tradición regional, estamos, pues, ante una poesía sobria y seria, casi ascética, de indiscutible dimensión dramática, crítica e incisivamente reflexiva. No de riqueza formal o de tipo anecdótico, sino de evidente contenido sociológico, poesía noblemente comprometida y con mensaje, que nos comunica de manera estoico-pesimista y desengañada el «mundo interior» del poeta, preocupado por «la processó», es decir, por la vida, por la sociedad y por las normas y directrices que la rigen, por las actitudes humanas posibles de los que participan en esa procesión. Cuestiones todas ellas, sin duda, de capital importancia y de valor trascendente, «poesía esencial» que se acerca mucho —y no sólo temáticamente— a la de Jorge Guillén o a la de Pedro Salinas.

En la poesía de Jesús Huguet encontramos, pues, dos dimensiones de acusado relieve; poesía trascendente, por ocuparse primariamente de temas permanentes y eternos, pero también poesía de incidencia social —la vida en el centro— o, si se prefiere, antropocéntrica: el hombre en el eje de la preocupación del poeta, la vida, su sentido y su evolución como problema constante.

(J. Rodríguez Richart. «La poesía simbólica y trascendentalista de Jesús Huguet», dins de Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, núm. 52, març del 1976, p. 1-3)

* * *

I són precisament aquests poetes els bastidors de la «nova» poemàtica dins l’àmbit castellonenc —tot i que de manera molt heterogènia segons els autors— a partir dels setanta, concretament a les nostres comarques, de 1972, arran de la publicació del llibre d’assaig de Jesús Huguet que obre aquest període de «renovació» i obertura titulat Els darrers. Generació dels setanta, editat a Castelló, i, després, el llibre de poesia titulat La processó de Kirk o no te n’ixques de la fila, Xè Premi Ausiàs March de poesia 1972 (publicat l’abril de 1973). Aquesta mostra antològica d’Els darrers ens ofereix tot un seguit de poetes d’arreu del País Valencià prou desconeguts fora dels àmbits —la majoria d’ells— estrictament comarcals o locals i amb unes premisses tant d’edat com d’aquelles referides a la manca d’una difusió digna de la seua poètica i, per tant, fora dels àmbits més conreats de la crítica literària (revistes, suplements de lletres, ressenyes, etc.) o del món editorial més competent […].

(Manel Garcia Grau i Manel Pitarch Font. «Sobre la poesia castellonenca contemporània (1974-1984)», Estudis de llengua i literatura catalanes / XXXIX. Homenatge a Arthur Terry [vol. 3]. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1999, p. 217-218)

Entrevistes

Entre llibres i amb una aroma a saviesa, Jesús Huguet (Onda,1944) ens rep en el Palau de Forcalló, seu del Consell Valencià de Cultura, institució de la qual és secretari executiu. Al llarg de l’entrevista defensa el paper d’este organisme, del valencià i arremet contra els corruptes. Huguet és escriptor, editor, sociolingüista, llicenciat en Filologia i professor de la Universitat de València. Ha estat director del Servei de Publicacions i de Política Lingüística de la Generalitat Valenciana en diversos governs del PSPV. Actualment resideix a Alberic.

—Un dels temes que li apassiona és la nostra llengua. En quina situació es troba el valencià?
—Jo no seria ni pessimista ni massa optimista. No sóc pessimista, recorde quan una revista de Catalunya, en els anys 70 vaticinava que el català desapareixeria l’any 2000 i afortunadament, no ha sigut així. Però tampoc sóc massa optimista perquè m’agradaria que la nostra llengua es trobara en millor situació. I no sols ho dic des del punt de vista de l’educatiu, sinó des del punt de l’ús social, i és ací on les institucions públiques i privades han de posar tot l’empeny. Un senyal d’identitat dels valencians seria que la retolació de negocis i botigues estigueren en la nostra llengua.

—Si no haguera existit la Llei d’Ús i Ensenyament del valencià, què haguera passat? Per a què ha servit?
—[Sospira…]. Ni m’ho imagine. El que li puc dir és que la llei sí ha servit. Érem un poble analfabet, incapaç d’escriure amb la nostra llengua i la llei ha permés la implantació progressiva del valencià a les aules i posteriorment l’escola en valencià. Ara la major part dels alumnes que ixen dels col·legis saben escriure en valencià, una altra qüestió és l’ús.

[…]

—Per què creu que no hi ha mitjans de comunicació escrits en valencià?
—Pel tema de l’ús del valencià i pel tema que Josep Vicent Marqués va qualificar «de l’autoodi». A nosaltres que no ens toquen allò nostre, però moltes vegades no valorem la llengua com un element transcendent. Però comença a haver-hi una demanda de comunicació en valencià, de fet ho hem vist en els llibres que, a pesar de la crisi, notem que la producció de textos en valencià és important.

—Tenim els valencians consciència de poble?
—La tenim, però latent. L’hem de despertar. Només quan ens veiem atabalats és quan despertem. Però necessitem organitzacions cíviques i polítiques que ajuden a consolidar esta consciència.

—Canviant de tema, segons sembla el País Valencià està al capdavant en casos de corrupció. Què sent vosté com a valencià?
—[Torna a sospirar…] Crec que la corrupció és el pitjor dels pecats cívics que pot cometre un responsable polític. A un personatge polític se li poden perdonar certs afers personals, però la corrupció que és enganyar i aprofitar-se de la societat, això és imperdonable. La corrupció i la mentida és una cosa que en una societat democràtica no pot admetre’s de cap de les maneres. Cal ser molt més durs amb els corruptes i mentiders públics, perquè s’aprofiten del poble i menteixen al poble. És impresentable, els corruptes han d’estar inhabilitats per a tota la vida.

—Què opina de les retallades en cultura, sanitat i educació?
—Doncs, molt malament. Pense que estan molt mal fetes. Ningú en el seu raciocini i sentit d’humanitat pot permetre que es donen diners a la banca i es facen aquestes retallades. A més, la cultura, l’educació i la sanitat conformen una societat. Els bancs no conformen una societat, els bancs conformen uns interessos.

—Any Estellés, per a vosté és una persona molt especial…
—[S’emociona…] Vicent era molt especial per a mi. Jo vaig editar llibres de Vicent Andrés Estellés, entre d’altres El llibre de Xàtiva i El llibre de Canals. Era amic personal d’Estellés, quan estava malalt li vaig ajudar moltíssim, hi havia una relació personal molt intensa entre els dos.

—Com el qualificaria?
—Estellés ha sigut el poeta valencià més important que hi ha hagut des d’Ausiàs March, i també el que més consciència de País ha fet com a poeta. Tinc la satisfacció que un dels poemes més rellevants del mestre Vicent, «Assumiràs la veu d’un poble», fou dedicat a mi.

(Xavier Pérez: «La corrupció és el pitjor dels pecats cívics que pot fer un polític», Diari La Veu, 30 de desembre del 2012)

Antologia

Amaneix la vida
i, obligatòriament,
te veus ficat al carril
que a colps d’insuficiències
hem construït els hòmens.

(Dins de La processó de Kirk o no te n’ixques de la fila. Gandia: Ajuntament de Gandia, 1973, p. 11)

* * *

Tindràs un temps,
curt,
sorollós,
proclamant,
en el qual has cregut fruir la veritat absoluta
sense adonar-te que era
només
el parèntesi obligat de l’ensenyança voluntària
(allò que en termes cívics diem Foment).

Inconscientment vas definint la teua velocitat
i ajustant-la a la voluntat de les ordenances superiors.
Vas entrant a la processó
que el nàixer t’ofrena.

(Dins de La processó de Kirk o no te n’ixques de la fila. Gandia: Ajuntament de Gandia, 1973, p. 12)

* * *

Doblaràs el cap a la dreta, esquerra i davant,
i no mai et sentiràs senyor de tu mateix.
Tindràs llocs, viles i palaus,
però seràs lluny de la teua hisenda.

(Dins d’Els llibres d’Alb-Sebelaci. Xàtiva: J. Huguet Editor – Amics de la Costera, 1983, p. 12)

* * *

Cal cercar-les,
les paraules;
no podem
un dia rere l’altre
esperar
que els conceptes,
estranys quan els hem pres de l’intel·lecte,
estètics quan de la carn,
perden llur consistència.
Demà pot ser que la vàlua siga contrària i que la fe,
inexistent,
tinga que buscar, amb lògica del dia,
altres déus.

Cal inventar,
què si no fa l’home primer?
els noms.
Ens n’han de sobrar
per tal de que les formes no queden despullades.
No importa,
per què?,
el neguit d’una represa de posició 
ni de vida.
Cal no deixar esmortir la idea per una fam,
dels altres,
de beatitud barroca.

Cal que parles!

(Dins d’Els llibres d’Alb-Sebelaci. Xàtiva: J. Huguet Editor – Amics de la Costera, 1983, p. 23-24)

* * *

VENS DEL LLAC

Vens del llac de l’aigua groga,
i el confort del nul camí,
t’acostes a l’esperança
que uns cors et faran sentir.

Ni els plors ni les esquinçades
trenquen l’afecte infinit
són només fràgil portada
d’entrebancs que estan cruixits.

Obri les mans, sent el càntic
tot és per tu erigit
de l’horitzó a la muntanya
l’amor et bressola avui.

(Del llibre Canastrell. València: Denes, 2011, p. 38)
 

* * *
 

CANASTRELL

Per la muntanya baixen,
nina meua.
Per la muntanya baixen
masover i masovera.

Fenoll, romaní i sàlvia,
nina meua.
Fenoll, romaní i sàlvia
garbellats amb nus de seda.

Manollets de núvols blancs,
nina meua.
Manollets de núvols blancs
matalàs de lluna plena.

Pel bressol més perfumat,
nina meua.
Pel bressol més perfumat,
a la llum que amor delera.

(Del llibre Canastrell. València: Denes, 2011, p. 46)