—Els teus primers llibres coincideixen amb el moment en què la poesia catalana, en general, assajava una sortida del realisme històric per la via d’un cert neoavantguardisme, d’una poesia més experimental… En aquells primers llibres teus (Home de primera mà, Cinc minuts amb tu, Esquena de ganivet) hi coexisteixen totes dues tendències. Com a poeta, ¿com vares viure aquest moment d’impasse estètic i com el contemples i avalues ara?
—Bé, nosaltres (vull dir, la gent de la meva generació) ens vàrem trobar una mica embullats, sobretot per una cosa: perquè no teníem mestres. Ens vàrem veure empesos a seguir una estètica, que era la de n’Espriu, la figura totèmica de la poesia i de tota la cultura catalana d’aquell moment (pensa que la nostra situació era totalment subsidiària de la del Principat, i els referents que teníem ens arribaven d’allà). Al costat d’això, tots nosaltres sentíem un anhel molt viu de renovar, en alguns casos de forma molt radical. De manera que aquestes dues tendències actuaven sobre nosaltres i ens interessaven a la vegada. Tanmateix, per anar cap a aquesta renovació ens trobàvem mancats d’una base cultural i literària sòlida; ja t’he dit que l’educació que havíem rebut era molt deficient… En una paraula, es tractava d’un moment molt ambigu, en el sentit que no sabíem el que volíem: l’únic que teníem clar, almanco en el meu cas, era que no volíem continuar pel camí de la tradició poètica que havia estat vigent a Mallorca fins aquell moment, que era la de l’Escola Mallorquina, que nosaltres rebutjàvem intuïtivament. Per defugir aquest model, va resultar molt important l’obra i la figura d’en Blai Bonet, que ens va influir tant per la seva estètica com per la seva actitud davant la poesia: tots el vàrem seguir, encara que no el coneixíem bé. […]
—Aquell vessant temàtic civil que assenyalàvem als inicis de la teva obra va derivant, després, a partir d’Els calls del manobre, en una mena de cosmogonia de l’home mediterrani, que es debat entre l’elegia i l’afirmació vitalista, entre el passat i el futur…
—Els inicis de la meva obra, com et deia, es fonamenten en la més absoluta precarietat cultural: posats a desconèixer, desconeixíem fins i tot noms tan fonamentals de la nostra cultura com n’Ausiàs March. Però teníem aquell afany d’innovar, d’oferir propostes de llenguatges poètics nous, conformes al nostre temps… Tots vam fer el que podíem, partint sempre d’una única premissa clara: que no podíem fer concessions. Si les fèiem, la poesia mallorquina no podia sortir de la situació d’estancament en què es trobava des de la Renaixença: en Blai Bonet, en Jaume Vidal, en Llompart, havien donat una primera passa; ara, calia que nosaltres no tornàssim enrere, de cap manera. Així, l’única consigna era aquesta: no podíem fer concessions. […]
—Sovint s’assenyala una possible filiació generacional i estètica, que t’aplegaria a tu, en Josep Albertí i en Miquel Bauçà, sota el mestratge de Blai Bonet i de Bartomeu Fiol… Subscriuries aquesta classificació o t’hi trobes més aviat en desacord?
—Jo diria que sempre resulta mal de fer, això d’entrar en comparances, però que, dels poetes que has anomenat, el que ha exercit un mestratge sobre tots els altres és, clarament, en Blai Bonet. Tots els altres hem rebut la seva influència, els seu mestratge. I a partir d’aquí, en Tomeu Fiol ha fet una obra molt personal, en Pep Albertí ha fet una obra molt personal, en Miquel Bauçà ha fet una obra molt personal, i jo he fet una obra molt personal, però que molt poc tenen a veure l’una amb l’altra. Però una cosa sí que tenc molt clara: cap de nosaltres no seria el qui és sense el mestratge, directe o indirecte, d’en Blai Bonet. […] Jo cec que en Blai ha desenvolupat, i desenvolupa, un paper importantíssim dins la trajectòria de la poesia catalana dels últims anys, de dinamitzador, de renovador estètic i de pensament: sense ell, les coses no haurien estat, ni de lluny, iguals. La seva aportació a la cultura catalana és, al meu entendre, fonamental.
—Una presència important dins el teu estil, i que crec que pot relacionar-se amb aquest mestratge d’en Blai Bonet, ha estat el neobarroc, o barroc modern, d’autors castellans com José Lezama Lima, César Vallejo o el Pablo Neruda de Residencia en la tierra, especialment en els teus poemes més discursius…
—Bé, a mi, un dels poetes que m’han impressionat més, i que pràcticament cada dia rellegesc, és César Vallejo. Des de la meva manera d’entendre, de concebre la poesia, Vallejo és el summum, la cúpula. La seva és una obra breu però absolutament viva, plena de sentit i de propostes. I efectivament, jo vaig conèixer en Vallejo a través d’en Bali Bonet, que me’n va regalar un exemplar dels Poemas humanos. Jo, abans, no n’havia ni sentit a parlar (d’això fa molts anys) i la impressió que em va causar va ser molt gran. A partir d’aquí, m’ho vaig llegir tot, de Vallejo, i em vaig convertir en un lector permanent i entusiasta de la seva obra. I efectivament, és possible que les seves empremtes es vegin més clarament en la meva poesia més discursiva (Carn de vas, Esquena de ganivet, etc), però de fet hi és present, o subjacent, en tota la meva obra. Això també em lliga amb en Blai Bonet perquè l’ombra de Vallejo també plana per damunt de tota la seva obra, és una influència comuna. I es dóna el fet que Vallejo plana per damunt l’obra d’en Blai, mentre que l’obra d’en Blai plana per damunt de la gran part de la poesia catalana dels últims anys, des de la meva generació: tot es comunica.
Sebastià Alzamora: «Damià Huguet i els calls del poeta», Lluc, maig-juny de 1996, p. 6-11.
.webp)
