Carles Hac Mor

Diguem-ho d’entrada: Carles Hac Mor és l’autor català que més coses diu sense voler dir-ne cap. I tot plegat amb el benentès que molts dels qui volen dir-ne moltes, de coses, no en diuen tantes, ni tan interessants, com ell. Ni amb tant de ressò present i futur. Perquè, sens dubte, la influència creativa d’Hac Mor serà cada cop més gran, no pas perquè calgui imitar-ne cap tret, gir o manera de fer, sinó perquè el seu impuls creatiu és tan expansiu que allibera, necessàriament, una força artística puixant, font primera de nombroses energies que encara han d’arribar. Certament, l’autor forma part d’aquests rars homenots catalans que sols apareixen de tant en tant i que acaben traspassant fronteres pel seu caràcter extraordinari i singular.

Lluís Calvo: «Huracà Hac Mor», Caràcters, núm. 43, abril de 2008.

* * *

Però si hi ha un títol especialment significatiu en la trajectòria d’Hac Mor és el del volum M’he menjat una cama (2004). D’una banda, és una clara formulació de la paraparèmia en tant que «mot compost de «para» (forma prefixada del mot grec pará, que significa «al costat de», «més enllà» i «contra») i de «parèmia» (proverbi)» i, doncs, en tant que situada «al costat de i [que] alhora va més enllà i ensems va contra la sapiència proverbial o, segons com, contra la doxa («opinió comuna» en grec), en el qual cas, força freqüent, paraparèmia és quasi sinònim de paradoxa». Per això és un títol que respon provocativament a la dita popular «menja’t una cama» —volent dir «fes-te fotre»— amb un «ja m’he fet fotre, i?». També per això el llibre és ple de proverbis populars que tendeixen a utilitzar-se amb un sentit semblant al de «menja’t una cama», és a dir, que engeguen el lector i el codi lingüístic «a pastar fang» —li donen «carbassa a tot drap», tal com deia el títol d’un altre llibre tot especificant en el seu interior: «Que mori el sentit! Que mori el seny! Donem carbassa als lectors!» […]. O s’hi utilitzen altres proverbis per definir comportaments quotidians dels quals l’escriptura d’Hac Mor recomana fugir, de manera que l’opinió comuna és emprada per criticar els comportaments comuns —paraparèmicament ens trobem al costat de la doxa i, alhora, contra aquesta.

D’altra banda, però, el títol de M’he menjat una cama és una clara resposta irreverent al poemari Menja’t una cama de Gabriel Ferrater —poeta del qual prové una de les citacions inicials del llibre d’Hac Mor.

Jordi Marrugat. La revolució com a origen de l’escriptura de Carles Hac Mor i l’escriptura de Carles Hac Mor com a origen de la revolució, 2009, p. 102-103.

* * *

Amb motiu de la mort de Carles Hac Mor he escrit a Ester Xargay, o ho he comentat amb els amics comuns, que cada vegada que ens trobàvem amb en Carles rèiem. Rèiem tots dos obertament. I ara que ja no podrà tornar a ser em pregunto el perquè d’aquesta reacció compartida. La resposta més lògica és pensar que era fruit d’una bona amistat i de la il·lusió o l’alegria del retrobament.

Però també vull pensar que potser, malgrat tot, sabíem que jugàvem. Jugàvem, des de la sinceritat i la complexitat del joc, a buscar les regles que el feien possible. I que quan crèiem que les havíem trobat les volíem reinventar de nou perquè res no fos igual que abans i tot pogués ser diferent. Perquè no volíem dreceres fàcils sinó laberints oberts on predre’ns i cridar-nos pel nom i, en retrobar-nos, explicar-nos com havíem fet un camí nou i un nou reconeixement. Tot era descoberta i tot era camí i aquest era el millor itinerari literari que ens oferia la vida: buscar i establir mirades diferents i veure que totes tenen una lògica possible. I que totes les lògiques són reals i que totes les realitats enriqueixen. Creure en la norma per poder-la subvertir, avançar una mica més, establir-ne una altra i tornar-la a trencar.

[…]

Després, potser en una d’aquestes trobades i rialles de color vermell, quan ell encara no vestia de vermell, deuríem parlar i descobrir i reconèixer que, malgrat l’allunyament que els nostres itineraris havien seguit, no ens havíem estat infidels, no, però que sí que havíem estat una mica diferents. En Carles ha estat més juganer que no pas jo i jo m’he obligat a poder fixar, en tot allò que hagi pogut i hagi sabut, una mica millor les possibles i variants regles del joc. Controvertides i enigmàtiques i que obliguen a difícils localitzacions, però en les quals cal insistir i trobar-les per fixar la regla i la contraregla i saber que totes dues formen i creen allò que en l’acadèmia en diuen el sistema literari. Segur, ara n’estic segur, que quan ens trobàvem i rèiem sabíem que estàvem parlant de tot això que us acabo d’explicar. Encara que no ens ho vàrem dir així, Ester, era això. No ho dubtis que era això: constatar la confluència d’unes complicitats compartides.

Àlex Broch: «Carles Hac Mor quaranta anys abans», Serra d’Or, núm. 677, maig de 2016.

Paraparèmia primera.
Tothom se’n fa, de castells enlaire. Amb tot, els tresos de set aixecats per sota i amb agulla al mig, i un intentant, resulten castells ben estranys, d’aquells que, un pic han estat enlairats, cal ensèmit esbucar per mà de nous castellers amb llurs castells.

Paraparèmia segona.
A vegades són els problemes falsos dels qui es pensen que no tenen problemes falsos els que fan impossible de saber si és més impropi d’expressar malament els errors que no pas d’exprimir-los tan bé com les veritats millors.

Paraparèmia terça.
És obvi que, en poesia, si des d’un punt, A, exterior a un pla, M, hom traça la perpendicular a aquest i obliqües diverses, el segment de perpendicular AD serà més petit que no el d’una obliqua qualsevol, posem per cas AC, o AB, compreses totes dues en una unitat organitzativa (articulatio) i no pas en un simple agregat (conservatio), ço és, no en un ordre que creix des de dintre (per intus suspectionem i no pas per oppositionem). En conseqüència, en el procés d’emanació d’un grau superior a un grau inferior de realitat, hom passa per fases distintes, entre les quals hi ha les de permanència, sortida i retorn, com en certa manera ho demostren cada dia els manobres quan col·loquen sobre una recta un llistó tot penjant-hi, de punts diferents, la plomada i obtenint-ne així el pla cercat, perpendicular a l’horitzontal, la qual és un objecte de la nostra intuïció sensible (coram intuitu intellectualis).

Paraparèmia quarta.
Travessar idees distintes com hom passa d’un país a l’altre durant un viatge no és pas un projecte antagònic al de tornar i retornar a uns temes similars.

LA TORNA
Pseudo-paraparèmia.
Diu que allò que s’oposa, en tots els aspectes, a allò altre, i no per això, però, l’allò pot ésser considerat només com a antagonista de l’allò altre, ni aquest com a antagonista de l’allò, car l’allò altre no s’oposa pas a l’allò, ni, de fet, tampoc a l’inrevés.

Paraparèmia sisena.
A la cèlebre cursa d’apories, que encara dura, es veu que la tortuga i Aquil·les agafaren, ja de bell antuvi, camins divergents, i que l’un —o l’una, segons alguns— a hores d’ara ha fet cap allà on l’altre —o l’altra— l’esperava de fa molt (tot corrent, això sí). I s’intercanviaran corrents, un cop més, els papers, a fi que no pugui saber ningú quin dels dos és la tortuga i quin és Aquil·les, el més veloç dels homes i de les tortugues.

Subparaparèmia.
Caic hem indicava barrejat ús colpit, o quina si fàstics moll. 

(Dins de S’ha rebentat l’hospici, 1992)

* * *

QUE MORI EL SENTIT!

Qualsevol discurs
comporta l’abús
de la seva institucionalització.

Que la significació
sigui diluïda
en el xàfec
de la crítica inherent
en la no-crítica
de la creació veritable

que no és sinó la que vol esborrar
el significat en plasmar-lo

tot deixant anar el llast

vil

de la coherència lògica
immanent en la tríade

feixuga i obligada

de subjecte-verb-predicat!

(Dins d’El desvari de la raó, 1995)

* * *

UN NOU CONTEXT INSTAURAT
pel coneixement per qualificar
quant als resultats insatisfactoris
de mansuetud acostumada i
més endavant
de mal gust endarrere ens
lliurarem a una de plena
que sostingui l’ambigüitat
de no tancar-se mai a l’armari
de les esperances amb les certituds
s’esdevé que un terratrèmol
l’ha esclafat

(Dins de M’he menjat una cama, 2004)

* * *

Carles Hac Mor, 14-08-2010

Ara em convé, ho necessito, treure’m de sobre tots els dogmes que porto incorporats pel que fa a la poesia. I anar detectant els dogmes d’altri, per tal com d’alguna manera m’han afectat i m’afecten. I dogma, aquí, equival a concepte petrificat, a impediment per a l’expansió de la llibertat d’escriure, amb el benentès que, en la recerca de llibertat, i en la idea mateixa de llibertat, s’hi amaguen dogmes que també van implícits en qualsevol antidogmatisme, atès que tot antidogmatisme pot començar i pot acabar essent un dogma o un seguit de dogmes.

I si això ho escric en primera persona és perquè ha de ser així. No es tracta pas d’alliçonar ningú, en absolut. Tothom té dret a viure i a escriure carregat de dogmes o sense cap dogma. I la presència o absència de dogmes en un autor no el desqualifica ni l’enalteix necessàriament, gens ni mica.

(Dins de Fer les cartes, 2011)