Carme Guasch i Darné

1928-1998

Carme Guasch i Darné (Figueres, 1928 – Badalona, 1998), poeta i narradora.

Llicenciada en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona, Carme Guasch es dedicà professionalment a la docència de la llengua i la literatura. Ben aviat comença a escriure i participa activament en la vida literària de Figueres. Als anys seixanta forma part de l’organització de la Festa anual de la Poesia d’aquella ciutat. Allí estableix amistat amb el poeta Carles Fages de Climent, així com amb les també escriptores Maria Àngels Vayreda i Montserrat Vayreda.

Guanya diversos certàmens poètics, com els Jocs Florals de Perpinyà, Manresa o Barcelona, fins que l’any 1978 dona a conèixer el seu primer llibre de poemes, titulat Vint-i-cinc sonets i un dia. A partir d’aquell moment publica amb assiduïtat i esdevé una veu sòlida i delicada. Tant en la trilogia poètica, formada pels reculls Amat i amic, Pràctica de vida i Interiors, com en la seva única novel·la, Trena de cendra, l’escriptora desenvolupa principalment la temàtica amorosa i una extensa reflexió sobre el sentit de la mort. També publica dos reculls de contes, en què analitza els personatges femenins, Situacions insulars i El llit isabelí.

Gran coneixedora de la poesia clàssica i dels recursos literaris, els aplica amb aguda intel·ligència a tota la seva producció. El seu estil directe i equilibrat, i la seva capacitat per transmetre els sentiments més íntims són les característiques principals de la seva obra.

Fou sòcia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina web elaborada per Maria Lacueva per a l’AELC.
Fotografies: Arxiu familiar de Carme Guasch.

Castellano

castellano

Carme Guasch i Darné ( Figueres, 1928- Badalona, 1998), poeta y narradora.

Licenciada en Filosofía y Letras por la Universitat de Barcelona, Carme Guasch se dedicó profesionalmente a la docencia de la lengua y la literatura.

Empieza a escribir desde muy joven y participa en la vida literaria de Figueras. En los años sesenta forma parte de la organización de la Fiesta anual de la Poesía de su ciudad natal. Allí conoce al poeta Carles Fages de Climent, con quién mantuvo una estrecha amistad, así como a las también escritoras Maria Àngels Vayreda y Montserrat Vayreda.

Su poesía es distinguida en diversos certámenes poéticos, como los Juegos Florales de Perpignan, Manresa o Barcelona, hasta que en el año 1978 publica su primer libro de poesía titulado Vint-i-cinc sonets i un dia. A partir de aquel momento publica con asiduidad y se convierte en una voz madura y delicada. Tanto en su trilogía poética, formada por los volúmenes Amat i amic, Pràctica de vida y Interiors, como en su única novela, Trena de cendra, su obra es una reflexión sobre el amor y sobre el sentido de la muerte. También publica dos libros de cuentos, caracterizados por el estudio de los personajes femeninos, Situacions insulars y El llit isabelí.

Gran conocedora de la poesía clásica y de los recursos literarios, los aplica con aguda inteligencia en toda su producción. Su estilo directo y equilibrado, y su capacidad de transmisión de los sentimientos más íntimos son las características principales de su obra.

Carme Guasch fue miembro de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

English

English

Carme Guasch i Darné (Figueres, 1928 – Badalona, 1998), was a poet and fiction writer. After obtaining an Arts degree from the University of Barcelona, Carme Guasch worked as a teacher of Language and Literature. She began to write when she was young and was an active participant in the literary life of Figueres. In the 1960s she was one of the organisers of the city’s annual Festival of Poetry and it was in Figueres that she befriended the poet Carles Fages de Climent and the writers Maria Àngels Vayreda and Montserrat Vayreda.

She won several prizes in different poetry competitions, for example the Perpignan Jocs Florals, and also in Manresa and Barcelona. In 1978 she published her first collection of poems, Vint-i-cinc sonets i un dia (Twenty-five Sonnets and One Day), after which she published regularly and became known as a voice that was at once solid and delicate. In her poetic trilogy Amat i amic (Beloved and Friend), Pràctica de vida (Practice of Life) and Interiors (Interiors), and also in her only novel, Trena de cendra (Braid of Ash), she mainly reflects on the nature of love and probes the meaning of death. She also published two collections of short stories, Situacions insulars (Insular Situations) and El llit isabelí (The Elizabethan Bed) in which she analyses female characters.

As a writer who was very well-versed in classical poetry and literary resources, she applied her knowledge with acute intelligence throughout her literary production. Her direct and balanced style and her ability to convey the most intimate feelings are the main features of her work. Carme Guasch was a member of the Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (Association of Catalan Language Writers – AELC).

Web page: Maria Lacueva for AELC.
Photographs: Family’s file.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Carme Guasch i Darné (Figueres, 3 d’octubre de 1928 – Badalona, 22 d’agost de 1998) és una de les escriptores empordaneses més importants del segle XX.

Filla de Carme, modista que de tant en tant viatja sola a París per observar les noves tendències, i d’Anton, de professió liberal, Carme Guasch neix set anys després de la mort del primogènit de la família quan aquest encara era un nadó. Passa la seva infantesa a Figueres i allà és on la guerra sorprèn la família Guasch. Malgrat la pobresa de la immediata postguerra, estudia Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. Allà comença a reflexionar sobre les febleses de l’educació franquista.

Paral·lelament, Carme Guasch comença a escriure en el seu Figueres natal sota el mestratge del poeta Carles Fages de Climent amb qui mantingué una estreta amistat. Això propicià que, conjuntament amb altres escriptores com M. Àngels i Montserrat Vayreda i Pilar Nierga, Guasch participés activament en la transcripció i ordenació de l’extensa obra literària de Fages de Climent.

Durant els anys seixanta, al mateix temps que feia col·laboracions en la premsa, Guasch participa activament en l’organització anual de la Festa de Poesia, que celebrava Atenea, Agrupació de Cultura del Casino Menestral, juntament amb els principals promotors d’aquesta: Carles Fages de Climent i Jaume Maurici. Tanmateix, Carme Guasch es presenta sovint a certàmens poètics i és així com l’any 1969 guanya el Premi Ciutat d’Olot de poesia. L’any següent obté la Viola d’Argent dels Jocs Florals de Manresa. A això seguiren altres guardons en els Jocs Florals de Perpinyà, Figueres, Calella i Barcelona.

L’any 1978 i amb el títol Vint-i-cinc sonets i un dia Carme Guasch publica el seu primer llibre que significa la primera mostra d’un dels grans temes que l’autora tracta al llarg de la seva obra: l’amor. El recull, però, també conté poemes de caire polític i d’homenatge als autors i autores que admira, com Josep Carner, Maria Aurèlia Capmany i Carles Fages de Climent.

Es va casar amb Antoni Soler Bos i tingué tres fills: Blanca, que ha treballat de mestra, i Sílvia i Toni, ambdòs periodistes i escriptors. Carme Guasch va dedicar tota la vida a l’ensenyament de la llengua i la literatura, però sense deixar mai d’escriure. A partir de 1982, l’any de la mort del seu marit, dona a conèixer el gruix de la seva producció literària on mostra ja la seva veu madura i delicada. Viu plenament dedicada a la literatura, a través de la qual enceta una reflexió transcendida sobre la mort. Altres temes són l’amor, el pas del temps i les transformacions de la vida.

A partir de l’any 1984, en què publica la seva única novel·la, Trena de cendra, el seu ritme de publicació, amb llibres de contes i poemes, és molt regular. Crea una obra cada vegada més sòlida que la mort escapça l’agost de 1998.

Així, l’any 1985 publica un recull molt valorat de sonets de to elegíac sota el títol d’Amat i amic on es troben homenatges a poetes com Foix, Ferrater o Maria-Mercè Marçal. I el 1989 guanya el Premi Víctor Català de narrativa amb Situacions insulars. Més endavant, el 1993, publica Pràctica de vida, un nou llibre de poesia, i el 1994 apareix el recull narratiu El llit isabelí. La darrera obra publicada és Interiors, un volum de poesia sobre l’absència de l’estimat a través dels objectes propers que estimaren plegats i amb un poema a tall d’autobiografia poètica que clou la seva obra.

L’any 2005 l’editorial Columna publica les seves obres completes, que contenen alguns poemes inèdits.

Premis

  • Premi Ciutat d’Olot-Guerau de Liost de poesia i prosa poètica (1969).
  • Premi Narcís Oller (1987): Els tèrmits.
  • Premi Víctor Català (1988): Situacions insulars.
  •  

ANGLADA, Maria Àngels: «Poetes de l’Empordà»,

Vincles

Comentaris d'obra

«Carme Guasch escriu un excel·lent català, parla de coses que són a l’abast d’un ample cercle de lectors, i ho fa de manera entenedora, en poemes de gran musicalitat […]. Les imatges, generalment poc agosarades, són en canvi molt plàstiques i riques de connotacions paisatgístiques, afectives i culturals.»

(Maria Àngels Anglada. «Poetes de l’Empordà», Hora Nova, 23-29 de gener de 1979)

* * *

«Aquesta exquisida poetessa posseeix una sensibilitat tan aguda, una percepció tan tendra, una comprensió diríem tan amorosa i maternal de les coses, els conceptes i els sentiments, que la fan, possiblement, valgui el pleonasme, la més femenina de les nostres poetesses. La seva inspecció del món circundant o intern és sempre amorosa.[…] Carme Guasch s’ha creat un món meravellós i senzill, que sap dir, més que recitar, sense complicacions mentals ni barroquismes acròstics expressius, dintre una línia lleugerament ondulada, equidistant de la disciplina clàssica i la eufòria llibertària, que és l’indument retòric que més es porta. Culta i austera, documentada i inquieta, aquesta escriptora ha adquirit una envejable seguretat en sí mateixa.»

(Carles Fages de Climent. Discurs pronunciat durant la Festa de la Poesia de Figueres l’any 1968. Dins Jordi Pla, «Carme Guasch: la literatura o la vida», Revista de Girona, núm. 193, març- abril 1990)

* * *

«Josep Faulí qualificava l’obra de Carme Guasch com a madura de sentiment i intel·ligent de realització. Penso que és un definició exacta. Podríem afegir-hi que la clau n’és la sinceritat amb que l’autora aboca les seves vivències personals i, a la vegada, l’afinament rigiorós amb que manipula l’eina de la llengua. Si ens fixem en l’estil, observarem la llisquent naturalitat amb què confegeix la seva prosa i el seu vers. Els poemes de Carme Guasch són una feliç resolució d’una equidistància: la imatge precisa, sovint extreta dels elements més pròxims al lector comú, amb una fluent assequibilitat de lèxic, d’una banda, i una subtil elaboració formal, cadencialment impecable, dels seus versos per l’altra banda.»

(Jordi Pla. «Carme Guasch: la literatura, és a dir, la vida», Revista de Girona, núm. 193, març- abril 1990)

* * *

«El recull analitza totes […] les situacions conflictives en què una dona es pot trobar en la nostra societat, des de la infantesa fins a la vellesa. […] Situacions totes elles diverses però totes elles també amb un denominador comú: la solitud, la marginació. Temes de la més alta importància humana, però formalitzats literàriament només en els seus trets essencials. […] És evident que el que pretén Carme Guasch és criticar la incomunicació de l’ésser humà en la nostra societat. Però ho fa d’una manera subtil, soterrada, perquè, de fet, el to de les narracions no és agre, ni violent, ni tan sols crític – i potser per això la crítica és més aguda. Combinant l’humor amb la ironia i el lirisme més poètic amb el realisme més quotidià, l’autora aconsegueix que el lector s’acosti a l’heroïna —o, millor dit, l’antiheroïna— de la història i que la comprengui.»

(Maria Josep Caldentey. «Incomunicació», El País. «Quadern», 12 d’octubre de 1989)

Entrevistes

El llibre de poemes Interiors (Columna) completa la trilogia que la autora va iniciar amb Amant i amic i Pràctica de vida. Al llarg dels tres volums la nostàlgia evoluciona fins que s’acaba instal·lant a la vida quotidiana i projectant en els objectes més propers.
[…]

— La trilogia reflecteix l’evolució d’un sentiment?
—És un procés. Amant i amic va ser escrit immediatament després de la mort del meu marit, per tant, és un llibre estripat i sagnant on expresso tot el dolor, la injustícia i la falta de noblesa de la mort. És un llibre de revolta. Pràctica de vida és un llibre molt més serè. El sofriment potser és el mateix, però la mort i l’absència ja s’han incorporat en la pràctica de la vida. Perquè allò que diuen que el temps ho cura tot és mentida. El temps ens ensenya a viure amb aquella renúncia. I la vellesa no és més que això: anar acceptant les renúncies. […]

—Diu que el temps ajuda a conviure amb les absències. La poesia també és un bon remei?
—Sí, també. Algú em va dir una vegada que poder fer literatura era una sort, com una salvació. Escriure és una manera de buidar-se i d’explicar-se a un mateix les coses que ens passen. I si, a més, connectes amb altres persones, per sensibilitat o per experiència, doncs molt millor. […]

— A banda de compartir, doncs, és una teràpia?
—Sí, […] t’ajuda. Però al mateix temps penses que pots ajudar els altres. L’escriptor sempre escriu pensant que connectarà amb el lector. Que el nombre de lectors sigui més o menys nombrós, que la connexió sigui més profunda o més superficial, o que la complicitat vingui donada per una experiència o per uns referents culturals… és igual. El que vols és connectar.

— Ha escrit uns quants llibres de poesia, però es pot dir que està fora dels cercles literaris.
— Jo? Absolutament. Suposo que he tingut una vida sentimental, familiar i professional molt plena. Ara estic jubilada, però he estat professora de literatura durant 43 anys.[…] Però el cert és que no he anat a reunions, ni a còctels, ni a trobades d’escriptors… I, més endavant, la salut no m’ho ha permès. I ha arribat un moment en què tinc set llibres publicats però que gairebé ningú no em coneix. Em coneixen algunes persones concretes com Maria Àngels Anglada, Teresa Pàmies i Ramon Folch i Camarasa, però es poden comptar amb els dits d’una mà. Potser, per ser més coneguda hauria d’escriure més i millor.

— La preocupa superar-se en qualitat?
—Moltíssim. I crec que la majoria d’escriptors escriuen millor que jo. Però també he conegut persones amb un gruix important d’obres publicades que, perquè són de comarques, no han tingut el ressò que haurien d’haver tingut. Són persones que no fan soroll i jo potser estic més a prop d’aquest cercle.

(Fragments de l’entrevista amb Marta Ciércoles. Avui. «Suplement Cultura», 12 de març de 1998, p. 9)

Antologia

El món es disfressava de tu, de mi i de l’atzar
MARIA MERCÈ MARÇAL

Sobre aquest llit on he de morir un dia
massa llunyà, què encesos els combats!
Cor contra cor, la lluna ens sotmetia
d’una mateixa espassa traspassats.

De nord a sud, per la geografia
del nostre cos —romeus assedegats—
un foc d’estels frisosos confonia,
una i dual les nostres soledats.

Orfe de mots, creaves un llenguatge
fet de sospirs i d’onomatopeies
com insistent onada en el meu port;

i pressentint, potser, l’últim viatge
trena de cendra feies i desfeies
amb tu, amb mi i amb l’ombra de la mort.

(Del llibre Amat i amic. Barcelona: Edicions 62, 1985)

* * *

Avui, que fa deu anys, amic, amat,
No s’ha esbullat ni un bri la nostra trena
T‘has instal·lat en mi com un nonat
O com la sang que em salta dins la vena.
Nit rere nit, acuts al meu costat
I com una heura a l’arbre s’encadena
Sobre l’antic enyor has arrelat
Omplint-lo tot de llum nova i serena.
Lleials, tossuts, fidels amants encara,
Enfront la mort —que uneix més que separa—
Ressucitem l’amor entre tots dos.
Besadament, signem el pacte
On el lligam més ferm segueix intacte:
Sobre la tomba flamejant de flors.

5 de març de 1992

(Del llibre Poesia Completa. Barcelona: Columna, 2005)

* * *

CIANUR

Oh quin despit, oh quin immens furor
sento pel buit de què vas fer-me hereva!
L’altre tu, mort, m’indigna i em subleva
perquè fingeix no veure el meu enyor.

Oh quin turment, quin vendaval sonor
aquesta guerra amb la mudesa teva,
camp de batalla que no coneix treva
on el record es bat amb el rancor!

La pau, inabastable, va allunyant-se.
Ni tu, callat, ni jo, sense esperança,
podem bastir cap ombra de futur.

Reservaré —enmig de tots els versos—
en un calaix, entre papers dispersos,
com escriví Vinyoli, el cianur.

(Del llibre Pràctica de vida. Barcelona: Columna, 1993)

* * *

1984

Em desperta a poc a poc, com la fulla d’un ganivet que entra lentament en el meu cervell, un pensament turmentador: ets mort. Abans d’entendre-ho, abans i tot de sentir el mal que em fa, jo ja ho sabia: tinc entre els braços el teu coixí on, bo i adormida, dec haver estat buscant-te endebades. Ets mort. Ets mort. Ets mort. És una frase que podria repetir-me fins a la fatiga, tossudament, sense que pogués fer-la meva, assimilar-la, arrenglerar-la amb el conjunt dels altres pensaments. Em barallo amb mi mateixa: «Ho has d’entendre; cal acceptar-ho, és una veritat objectiva». Inútil. No és que no m’ho cregui, no és que no conegui el joc cec de l’atzar; és que el meu cos continua buscant-te i el buit del meu costat no és suficient per a convèncer-me de la teva absència.

(Del llibre Trena de cendra. Barcelona: Pòrtic, 1984)

* * *

XXIV

Jo sóc aquesta dona que mira sense veure
el perfil de les coses amb un posat absent,
que matineja o vetlla, escapant-se del jeure
perquè el llit flajel·la l’ossada decadent.

Jo sóc aquesta lluita de rebel·lia i deure
que, nòmada per força, desarrelada, sent
el desig indomable de trobar un lloc on seure
sobre la terra amiga que despentina el vent.

Jo sóc aquesta dona que, decebuda i lassa,
se sent insatisfeta de cada hora que passa
i tem i desconfia de l’hora que vindrà;

que es troba les mans buides, que es troba les mans fredes,
i cerca en el silenci dels camps i les arbredes
la pau que ha de donar-li el coratge per demà.

(Del llibre Vint-i-cinc sonets i un dia. Olot: Aubert, 1978)