Poesia Crítica literària o assaig Teatre Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Infantil i juvenil Estudis sobre l'autor/autora

Rosa Victòria Gras i Perfontan

1933-2025

Rosa Victòria Gras i Perfontan (Vallgorguina, 1933-2025). Dramaturga, poeta, guionista, traductora, lingüista i professora.

Llicenciada en Filologia Catalana, es doctora amb la tesi Aportació al lèxic de Verdaguer (Universitat de Barcelona – Departament de Filologia Catalana, 1995).

És responsable de la realització del Curs de català parlat (premi Ondes de Ràdio del 1977) per a Ràdio Peninsular, dirigit per Antoni Comas des de la càtedra de llengua i literatura catalanes, i del curs per a televisió Català amb nosaltres (premi Òmnium Cultural del 1980) emès a Televisió Espanyola a Catalunya i del qual Rosa Victòria Gras n’és ideòloga i guionista. El programa s’emet a partir del 1976 fins als primers anys vuitanta i compta, entre l’equip de professors que el realitzen, amb la participació de Carme Serrallonga. Entre els anys 1982 i 2012 fa classes d’Elocució i Dicció a l’Institut del Teatre.

Compagina la docència amb la creació teatral i, com a dramaturga, Rosa Victòria Gras és autora d’obres com El crit dins una capsa de cotó (1982, Premi Lisístrata del 1981), La llengua tallada (1989), La vigília (1991, Premi Cassandra del 1988), La nit de les dues llunes (1990, Premi Recull-teatre), Somniar la vida (1996, i amb el qual havia guanyat el Premi Santos Antolí del 1980), Balneari Celeste (1996) i Atracciones Gasparino (2007), entre d’altres. L’any 2020, l’Institut del Teatre aplega cinc de les seves peces en el volum Cinc textos de Rosa Victòria Gras i Perfontan. Com a poeta, publica el títol Finestrelles d’autobús (Poemes de 1991) (1996) i el recull de poesia completa La roda de la fortuna (2018). També és responsable dels manuals de dicció L’actor i la dicció (1997) i Exercicis de laboratori de veu i de dicció (1998), escrit en col·laboració amb Coralina Colom. Ha traduït al català textos de Botho Strauss, Franz Xaver Kroetz, Caryl Churchill, John Webster i Edward Gordon Craig.

Va ser sòcia d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Toni Terrades per a l’AELC.
Fotografies: © Arxiu personal de l’autora i Rosa Victòria Gras. Dimensió creativa de la llengua. Barcelona: Institut del Teatre, 2018.

Castellano

Castellano Rosa Victoria Gras

Rosa Victòria Gras i Perfontan (Vallgorguina, 1933-2025). Dramaturga, poeta, guionista, traductora, lingüista y profesora.

Licenciada en Filología Catalana, se doctora con la tesis Aportació al lèxic de Verdaguer (Universitat de Barcelona – Departament de Filologia Catalana, 1995).

Es responsable de la realización del Curs de català parlat (premio Ondas de Radio del 1977) para Radio Peninsular, dirigido por Antoni Comas desde la cátedra de lengua y literatura catalanas, y del curso para televisión Català amb nosaltres (premio Òmnium Cultural del 1980) emitido en Televisión Española en Cataluña y del cual Rosa Victòria Gras es ideóloga y guionista. El programa se emite a partir del 1976 hasta los inicios de los años ochenta y cuenta, entre el equipo de profesores que lo realizan, con la participación de Carme Serrallonga. Entre los años 1982 y 2012 da clases de Elocución y Dicción en el Institut del Teatre de Barcelona.

Compagina la docencia con la creación teatral y, como dramaturga, Rosa Victòria Gras es autora de obras como El crit dins una capsa de cotó (1982, premio Lisístrata del 1981), La llengua tallada (1989), La vigília (1991, premio Cassandra del 1988), La nit de les dues llunes (1990, premio Recull-teatre), Somniar la vida (1996, y con el que había ganado el premio Santos Antolí del 1980), Balneari Celeste (1996) y Atracciones Gasparino (2007), entre otras. Como poeta, pública el título Finestrelles d’autobús (Poemes de 1991) (1996) y el libro de poesía completa La roda de la fortuna (2018). También es responsable de los manuales de dicción L’actor i la dicció (1997) y Exercicis de laboratori de veu i de dicció (1998), escrito en colaboración con Coralina Colom. Ha traducido al catalán textos de Botho Strauss, Franz Xaver Kroetz, Caryl Churchill, John Webster y Edward Gordon Craig.

Fue socia de honor de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Toni Terrades para la AELC.
Fotografías: © Archivo personal de la autora i Rosa Victòria Gras. Dimensió creativa de la llengua. Barcelona: Institut del Teatre, 2018.

English

Rosa Victòria Gras i Perfontan

Rosa Victòria Gras i Perfontan (Vallgorguina, 1933-2025), a playwright, poet, scriptwriter, translator, linguist, and teacher, has a degree in Catalan Philology and a PhD with a thesis titled Aportació al lèxic de Verdaguer (University of Barcelona – Department of Catalan Philology, 1995).

She was head of production for the Curs de català parlat (Spoken Catalan course, winner of the 1977 Ondes de Ràdio Prize) for Ràdio Peninsular, which was directed by Antoni Comas from the Chair of Catalan LanRpguage and Literature, and she was also scriptwriter and creator of the television course Català amb nosaltres (winner of the 1980 Òmnium Cultural Prize), which was broadcast in Spanish television in Catalonia. The programme was shown from 1976 to the early 1980s and included Carme Serrallonga in the team of teachers who produced it. From 1982 until 2012 Rosa Victòria Gras taught Elocution and Diction at the Catalan Theatre Institute.

She combined teaching with her work in the theatre as a playwright and is the author of works including El crit dins una capsa de cotó (1982, winner of the 1981 Lisístrata Prize), La llengua tallada (1989), La vigília (1991, winner of the 1988 Cassandra Prize), La nit de les dues llunes (1990, winner of the Recull-teatre Prize), Somniar la vida (1996, for which she had been awarded the 1980 Santos Antolí Prize), Balneari Celeste (1996), and Atracciones Gasparino (2007). In 2020 the Catalan Theatre Institute brought together five of her plays in the volume Cinc textos de Rosa Victòria Gras i Perfontan. She has also published the collection of poems Finestrelles d’autobús (Poemes de 1991) (1996), and a complete collection of her poetry La roda de la fortuna (2018). Moreover, she produced, with Coralina Colom, the diction manuals L’actor i la dicció (1997) and Exercicis de laboratori de veu i de dicció (1998), as well as translating into Catalan texts by Botho Strauss, Franz Xaver Kroetz, Caryl Churchill, John Webster, and Edward Gordon Craig.

She was a member of honour of the Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC – Association of Catalan Language Writers).

Web page: Toni Terrades for AELC.
Photographs: © Author’s personal files and Rosa Victòria Gras. Dimensió creativa de la llengua. Barcelona: Institut del Teatre, 2018.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Rosa Victòria Gras i Perfontan neix a Vallgorguina l’any 1933.

El pare, Joaquim Gras Quera, fou escriptor i és autor de dues peces de teatre i d’una novel·la. La mare, provinent d’Estiche de Cinca (Osca), va anar a viure a Barcelona quan era petita i va treballar tota la vida com a infermera. Quan Rosa Victòria té només tres anys esclata la Guerra Civil Espanyola i, durant el conflicte, el 1938, neix el seu germà Toni.

Després de cursar els estudis primaris i el batxillerat, Rosa Victòria Gras marxa a Barcelona i comença els estudis de professorat mercantil, però aviat els abandona i es dedica a fer intercanvis amb noies d’altres països per aprendre idiomes. Així, estudia, entre d’altres, el francès, l’anglès, l’alemany i el portuguès. L’any 1974, va a Coïmbra amb una beca d’estiu per a estudiants de galaicoportuguès i, de retorn a Barcelona, comença a treballar com a professora associada de la Càtedra de Llengua Portuguesa, amb el professor Basilio Losada, a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona. Posteriorment, estudia filologia catalana i es doctora amb la tesi Aportació al lèxic de Verdaguer (Universitat de Barcelona – Departament de Filologia Catalana, 1995).

Sota la direcció d’Antoni Comas, rep l’encàrrec de realitzar el Curs de català parlat per a Ràdio Peninsular, dirigit pel mateix Comas des de la Càtedra de Llengua i Literatura Catalanes. El programa, que obté el premi Ondes de Ràdio del 1977, és l’antecessor del curs per a televisió Català amb nosaltres, premi Òmnium Cultural del 1980, emès a Televisió Espanyola a Catalunya i del qual Rosa Victòria Gras n’és ideòloga i guionista. El programa s’emet a partir del 1976 fins als primers anys vuitanta, i compta, entre l’equip de professors que el realitzen, amb la participació de Carme Serrallonga. Durant els anys de la seva emissió també compta amb la col·laboració d’altres personalitats de la cultura com Ovidi Montllor o Isabel-Clara Simó. L’any 1982 comença a fer classes d’elocució i dicció a l’Institut del Teatre, tasca que desenvolupa al llarg de trenta anys, fins al 2012.

Com a creadora, Rosa Victòria Gras escriu quinze obres de teatre, totes publicades i moltes de les quals han estat guardonades, com El crit dins una capsa de cotó (1982, Premi Lisístrata del 1981), La llengua tallada (1989), La vigília (1991, Premi Cassandra del 1988), La nit de les dues llunes (1990, Premi Recull-teatre), Somniar la vida (1996, i amb el qual havia guanyat el Premi Santos Antolí del 1980), Balneari Celeste (1996) i Atracciones Gasparino (2007), entre d’altres. L’any 2020, l’Institut del Teatre aplega cinc de les seves peces en el volum Cinc textos de Rosa Victòria Gras i Perfontan. Com a poeta, publica el títol Finestrelles d’autobús (Poemes de 1991) (1996) i el recull de poesia completa La roda de la fortuna, aparegut a l’editorial Arola l’any 2018. També és responsable dels manuals de dicció L’actor i la dicció (1997) i Exercicis de laboratori de veu i de dicció (1998), escrit en col·laboració amb Coralina Colom. Com a traductora, ha traslladat al català textos de Botho Strauss, Franz Xaver Kroetz, Caryl Churchill, John Webster i Edward Gordon Craig.

Va ser sòcia d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Rosa Victòria Gras mor el 26 de març de 2025 a l’edat de noranta-dos anys.

Rosa Victòria Gras, recollint el premi Ondas pel programa <i>Curs de català parlat</i>.
Rosa Victòria Gras, recollint el premi Ondas pel programa Curs de català parlat.
Al plató del programa <i>Català amb nosaltres</i> amb Ovidi Montllor, Lluís Aracil, Carme Serrallonga, Tomeu Terrades i Miquel Dolz.
Al plató del programa Català amb nosaltres amb Ovidi Montllor, Lluís Aracil, Carme Serrallonga, Tomeu Terrades i Miquel Dolz.
L'autora, durant l'entrega del premi Òmnium Cultural.
L'autora, durant l'entrega del premi Òmnium Cultural.

Premis

  • Premi Ondas de ràdio (1977): Curs de català parlat.
  • Premi Òmnium Cultural (1980): Català amb nosaltres.
  • Premi Santos Antolí (1980): Somniar la vida.
  • Premi Lisístrata (1981): El crit dins una capsa de cotó.
  • Premi Recull-Francesc Puig i Llensa de narració (1983): El pavelló de fusta.
  • Premi Cassandra (1988): La vigília.
  • Premi Recull-teatre (1990): La nit de les dues llunes.
  • Premi Eduard Rifà de Catalunya Ràdio (1990): Records de la costa d’Àfrica. Guió radiofònic sobre instants de la vida de Verdaguer.

Atracciones Gasparino.

Vincles

Comentaris d'obra

Vaig conèixer la Rosa Victòria Gras i Perfontan fa divuit anys i de seguida vaig estimar les seves classes d’Elocució. Ens ensenyava a dir poemes o fragments de diàlegs i a comprendre des d’on dir-los. Recordo el treball amb els sonets de Shakespeare… vaig quedar esbalaït: no sabia ben bé si assistia a un acte de didactisme poètic o de poesia didàctica. A les classes era completament sincera; aquell foc a la seva mirada contrastava amb la dolcesa equànime de la seva veu. Si un dia no havia dormit, ens ho deia, i s’emocionava amb uns versos, o s’indignava amb uns altres; ens transmetia un amor estricte per la llengua. I, per aconseguir-ho, establia una relació de tu a tu amb nosaltres, una atmosfera de nuesa absoluta.

De tan fascinat com estava de conèixer aquella dona magnífica, li vaig demanar de trobar-nos per fer cafès. Primer quedàvem a bars i restaurants de nom coherent amb les converses que hi teníem, El roure o Lo specchio magico. Amb el temps, em va convidar a casa seva, a Vallcarca, des d’on es podia contemplar amb distància serena el mar i, estranyament sospès, l’enrenou de Barcelona. A aquell pis aeri, la Victòria hi havia escrit gran part de la seva obra. Sovint, jo travessava el pont de Vallcarca passat el capvespre; quedava enrere haver experimentat com ella tenia el bon gust de fer veure que descobria amb mi els secrets literaris que em revelava. Quatre eren els temes centrals de les nostres xerrades, els quals es van anar matisant i eixamplant amb els anys: l’amor, les perplexitats metafísiques, la poesia i el teatre. En contacte amb la Victòria, tots aquests temes, com un calidoscopi, semblaven formar part d’un mateix misteri interrelacionat.

(Albert Tola. «Rosa Victòria Gras, la dramaturga perplexa», dins Cinc textos de Rosa Victòria Gras i Perfontan. Barcelona: Institut del Teatre, 2020, p. 2. En línia.)
 

* * *
 

La Rosa Victòria Gras ha escrit poesia, teatre, narrativa i assaig lingüístic. Tot i que aparentment puguem classificar la seva obra en aquests quatre gèneres, aquesta no deixa de ser una visió superficial perquè són tot cares d’un mateix poliedre: una percepció poètica del món. I de la mateixa manera que una metàfora vincula dues idees disperses per crear-ne una de nova, la nostra autora vincula aquests quatre gèneres, en principi diversos, i en crea una síntesi pròpia.

[…]

En totes les tasques que porta a terme —d’autora teatral, poeta, narradora, traductora, pedagoga i romanista— es cenyeix rigorosament a aquest mateix principi: l’escolta, tant de la pròpia veu com de la veu de l’autor original, les quals esdevenen la font principal de la creació artística, del coneixement i de la seva transmissió. En la seva actitud literària, la Victòria ens transmet una visió, a parer meu, tan sàvia com infreqüent: el quietisme.

(Albert Tola. «Rosa Victòria Gras, la dramaturga perplexa», Cinc textos de Rosa Victòria Gras i Perfontan. Barcelona: Institut del Teatre, 2020, p. 3-4. En línia.)

* * *

«Atracciones Gasparino» és una deliciosa obra d’art on, mitjançant el diàleg i la inventiva, es reflexiona sobre els danys col·laterals de l’expansió urbanística sense límits territorials ni morals, que ens deixa les nostres ciutats orfes de zones verdes i d’espais públics destinats a proporcionar-nos relax i esbarjo.

Les injustícies més grans són les que es fan als marginats socials: indigents, okupes, criatures i jubilats. «Atracciones Gasparino» ens mostra aquest món enfrontat entre els que ostenten el poder polític i econòmic, i aquells que no tenen on caure morts ni qui els faci el més mínim compliment. Com podran els Polítics Insensibles i les Senyores Poderoses justificar el que no té cap justificació?
 

[…]
 

A la gran majoria els calen espais públics adients, conservats de pares a fills i d’avis a nets. De fet, és a tots plegats, que ens calen aquests espais. Rosa Victòria Gras ens en fa prendre consciència, d’aquestes mancances, i ens ho diu amb un llenguatge ben directe que es mou en un temps i en un món farcits de reflexions sorprenents, fetes pels més petits de la colla.

(Joan Guasp. «Teatre per a totes les edats», pròleg a Atracciones Gasparino. Barcelona: AADPC, 2007, p. 6-8)

Entrevistes

—Creus que la paraula té una capacitat invocadora?
—Naturalment. Té el poder de curar, com ho pot fer l’eurítmia com ja hem dit abans. I té el poder de ferir de mort —si no és a l’instant, en el record, i això no és ben bé una metàfora. La paraula és molt important, per això s’ha de respectar.

—Hem d’anar amb compte amb què escrivim?
—Sobre què escrivim potser no. Sobre…

—Sobre els finals de les obres?
—Ah, això sí! Els finals de les obres. Perquè hi aprovem o desaprovem unes actituds determinades, encoratgem unes maneres de fer o no.

—Parlàvem de quins havien estat els motors de la teva escriptura. Permet-me que insisteixi sobre l’estranyesa de viure, que em crida molt l’atenció.
—En realitat, pretenia esbrinar per què soc aquí, què hi he vingut a fer i on vaig. És això que no t’ho explica —aparentment— cap religió, cap filosofia i que ens deixa l’interrogant. Ara, et dic una cosa: un cop proves de destruir Déu i proves de destruir el jo, el que queda és un personatge, un titella.

(Albert Tola: «Rosa Victòria Gras entrevistada per Albert Tola», dins Rosa Victòria Gras Dimensió creativa de la llengua. Barcelona: Institut del Teatre, 2018, p. 68. En línia)

Coberta del llibre <i>Rosa Victòria Gras. Dimensió creativa de la llengua</i>.
Coberta del llibre Rosa Victòria Gras. Dimensió creativa de la llengua.

Antologia

En Pep i la Teresa a la cuina d’un pis antic de casa més aviat benestant de Sant Gervasi, no gaire polit. Damunt l’aigüera hi ha una finestra que dona al carrer. En Pep és assegut a taula i acaba de sopar. Al moment de començar l’obra la Teresa li posa davant una tassa d’herbes. La Floreta juga en un racó; entra i surt anant a buscar una o altra joguina. En Pep i la Teresa són de procedència rural i en conserven els trets i el tarannà bo i fent vida ciutadana.

 

TERESA: I aquesta criatura, si no fos jo, què? A aquestes hores la seva mare encara no és a casa. I demà diu que s’han de casar! Qui s’ho pot creure això!
PEP: Deixa-la estar. Ja vindrà quan voldrà. Deu ser amb ell. (A la Floreta, que va i ve:) Nena, no deixis el llum del rebedor encès, que són lladres, els llums.
FLORETA: Ai, avi, si no l’hi deixo!
TERESA: Dos fills i tan diferents! Ella ja no té joventut ni salut per anar com va. Aquests dies fa una mala cara!
PEP: Mai no l’ha feta gaire bona.
TERESA: Anit passada la vaig trobar aquí asseguda bevent-se una tassa de til·la com aquesta que et beus ara. Eren les cinc, i a les sis s’havia de llevar! Fa dies que no dorm amb el romanço d’aquest xicot. Només ens faltaria que es posés malalta perquè ja no ens en poguéssim sortir mai més.
PEP: Més valdria que ho deixés córrer.
TERESA: Què farà tota sola amb la criatura a la seva edat? 36 anys per a una dona ja són anys i per tenir una feina més bona també… Quan podíem no va voler fer estudis. Només voltar pel món, això sí; voltar-la.
PEP: Fa veu de jesuïta, aquell.

Se sent la porta del pis i soroll de claus. Entra la Flora, seguida d’en Ferran. Entren, també, la Floreta i la Teresa.

FLORA (Fa un petó a la nena.): Bona nit.
FLORETA: T’he sentit, Ferran! Quan pujaves l’escala t’he sentit!
FERRAN: Bona nit tinguin.
PEP: Entreu, entreu.
FLORA (a la nena): Ves a dormir; la iaia t’hi durà.
TERESA: Au, anem! Passa al llit!
FLORETA: Em vull quedar. Sempre «passa al llit»!
TERESA: Fa dies que no t’ha vist. Últimament ja no sé què li haig de dir, perquè mai no hi ets.
FLORA (amb pressa evident): Ja la veuré dissabte. Ja hauries de ser al llit, Floreta, que t’has de llevar d’hora.
FLORETA: Ui, dissabte! Dissabte no! Quants dies que falten!

Surten la Teresa i la Floreta.

FLORA (amb prou aplom i agressivitat, asseient-se): Jo, pare, m’he estimat més que t’ho vingués a dir ell mateix. Sí, ell en persona t’ho ha de dir, tal com va parlar amb tu l’altre dia!
FERRAN (avergonyit, no volent que es pensin que hi està d’acord): Totes les coses fetes d’aquesta manera!
FLORA: Em sembla que hi tinc dret a demanar-te que donis la cara! (Al pare:) Ara diu que no es vol casar! I no hauria pujat si no és per unes cartes que vol que les hi torni!
FERRAN: No és això! I no dic que no em vulgui casar, Flora. No t’ho he dit.
FLORA: Doncs així, casem-nos.
FERRAN: Jo dic que em ve molt de nou i que no hi estic preparat, per a una cosa de tanta importància, i tan sobtada. Tu t’ho has fet tot.
FLORA: Ah, sí? Així quin paper hi feia, amb tu, jo? Què representa que era per a tu?
FERRAN: Mira, Flora, no em coaccionis més.

(Fragment inicial de l’obra La vigília (1965), dins de Cinc textos de Rosa Victòria Gras i Perfontan. Barcelona: Institut del Teatre, 2020, p. 103-104)

* * *

Acte 1
 

(Un espai interior modest, buit gairebé, llevat d’una taula senzilla i tres cadires, on hi ha l’ÀVIA, en MARCEL i la MARTINA. L’acció comença a mig matí d’un dissabte de juny. En aquesta obra, la manera de dir no copia la realitat. Hi ha esclats de música en els moments que la direcció consideri oportú o per marcar transicions.)

ÀVIA: Sí, fills! S’han acabat les «Atracciones Gasparino». Ni els dissabtes a la tarda, ni el diumenge al matí.
MARCEL:  Tu no ens hi vols portar, àvia!
MARTINA: Te n’has cansat. Sempre dius que estàs cansada de tot…
ÀVIA: No és això, estimats… Si m’hi descanso, jo, a les atraccions, quan vosaltres us hi divertiu! M’assec, amb les bosses de la plaça al terra i us espero; que feu els viatges, les voltes aquelles tan llargues… i les musiquetes… Feu una carona!
MARTINA: Per què no ens hi vols dur, àvia, digues. Per què?
MARCEL: No té diners la iaia. Que no ho saps?
ÀVIA: No, Marcel.
MARCEL: Jo en tinc! Si els necessites…
MARTINA: Res no tens.
MARCEL: I tu, què saps?
MARTINA: Qui te’ls ha dat?
MARCEL: Me’ls he guanyats! (Va cap a dins i torna amb una capseta, l’obre. Damunt la taula sonen unes quantes monedes.)
MARTINA: Tu?
MARCEL: Que són meus! Són meus, tia, burra!
MARTINA: Tu, burro!
ÀVIA: Prou de males paraules. Com us ho haig de dir? Allà on hi ha el carrusel, els autos de xoc, les màquines voladores, els futbolins… hi volen fer cases.
MARCEL (sense adonar-se d’allò que l’ÀVIA ha dit): A mi m’agrada pujar al vagó del tren i tocar la campana.
MARTINA: A mi conduir els autos amb el seient alat. I quan hi ha molts nens, xocar.
MARCEL: Jo, si vull, no xoco mai I mai de cara perquè està prohibit.
MARTINA: Ja ho sabem!
ÀVIA: Doncs ara, unes reixes d’aquelles que s’estiren (fa el gest d’estirar horitzontalment unes portes reixades, a cada banda) tancaran el lloc de les atraccions.
MARTINA: Hi vaig passar amb la mama aquest dia. Encara hi eren.
ÀVIA: Sabia que passaria, però no m’ho volia creure.
MARTINA: Tu ho sabies? I no ens vas dir res?
ÀVIA: Em pensava que alguna cosa ho evitaria… un miracle…! I encara l’espero! (S’embadaleix pensant-hi.)

(Fragment inicial de l’obra Atracciones Gasparino. Barcelona: AADPC, 2007, p. 17-18)