Carles Grandó

(1889-1975)

Carles Grandó (Tuïr, 1889 – Perpinyà, 1975). Poeta, narrador, autor teatral, gramàtic i folklorista. 

Els seus inicis literaris són en francès, però aviat es decanta per la llengua catalana en la variant rossellonesa. A més dels seus treballs de dialectologia com El català al Rosselló (1917), l’interès en la recuperació de la parla de la seva terra queda reflectit en els seus textos poètics i en prosa. En poesia destaca la seva obra Fa sol i plou (1932), en narrativa, Rossellonenques (1930) i, en teatre, Aqueixa mainada (1913). També escriu un nombre considerable de cançons i articles diversos a diaris i revistes nord-catalanes. Com activista cultural publica alguns treballs de tema folklòric.   

Ha estat felibre i membre del Grup Rossellonès d’Estudis Catalans (GREC). 

La Universitat de Perpinyà és la dipositària del Fons Carles Grandó.

Pàgina elaborada per Francesc Viñas per a l’AELC.
Fotografia del pòrtic: publicada a la revista Sant Joan i Barres, núm. 71, estiu 1978.

Castellano

Castellano Carles Grandó

Carles Grandó (Tuïr, 1889 – Perpinyà, 1975). Poeta, narrador, autor teatral, gramático y folclorista.

Sus inicios literarios son en francés, pero pronto se decanta por la lengua catalana en la variante rosellonesa. Además de sus trabajos de dialectología como El català al Rosselló (1917), el interés en la recuperación del habla de su tierra queda reflejado en sus textos poéticos y en prosa. En poesía destaca su obra Fa sol i plou (1932), en narrativa, Rossellonenques (1930) y, en teatro, Aqueixa mainada (1913). También escribe un número considerable de canciones y artículos diversos en periódicos y revistas norcatalanas. Como activista cultural publica algunos trabajos de tema folclórico.

Forma parte del Félibrige y es miembro del Grup Rossellonès d’Estudis Catalans (GREC).

La Universitat de Perpinyà es la depositaria del Fons Carles Grandó.

Página elaborada por Francesc Viñas para la AELC.
Fotografía del pórtico: publicada en la revista Sant Joan i Barres, núm. 71, verano 1978.

English

English Carles Grandó

Carles Grandó (Tuïr, 1889 – Perpignan, 1975) was a poet, fiction writer, playwright, grammarian, and folklorist. 

His early works were written in French, but he soon changed to the Roussillon variant of Catalan. In addition to his works in the area of dialectology, among them El català al Rosselló (1917), his interest in reviving his mother tongue is reflected in his poetry and prose writings. Notable in his poetic work is the volume Fa sol i plou (1932), in fiction, Rossellonenques (1930), and in theatre, Aqueixa mainada (1913). He also wrote a considerable number of songs as well as articles in newspapers and magazines of Northern Catalonia. Moreover, as a cultural activist, he published some works on folklore.

Recognised as a “Provençal poet” (felibre), he was a member of the Roussillon Group for Catalan Studies. The University of Perpignan is the repository of Grandó’s works.

Web page: Francesc Viñas for AELC.
Portal photograph: published in the magazine Sant Joan i Barres, n. 71, summer 1978.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Carles Grandó neix el 30 de març de 1889 a Tuïr, comarca del Rosselló. La seva infantesa i joventut la passa entre el seu poble natal i Ceret. Els estudis superiors i la realització de bona part de la seva vida professional i cultural es desenvolupen a Perpinyà.

Comença a publicar les seves primeres obres en francès, com Fleurs de vie (1912), i de mica en mica es decanta per la producció literària en català, llengua a la qual dedica diversos estudis de dialectologia rossellonesa i treballs de temes folklòrics. Col·labora en diaris francesos com L’Indépendant i en revistes nord-catalanes com L’Instant, Revue Catalane i L’eveil catalan.

En la seva tesi doctoral sobre l’autor rossellonès, Clara Vilarrasa esmenta: «Un punt important de la biografia intel·lectual de Carles Grandó és la influència que va exercir Albert Saisset, també anomenat Un Tal, en la seva obra. Aquest autor va escriure nombroses obres literàries de caràcter costumista i alhora va publicar una gramàtica dialectal. D’aquestes obres Grandó en va extreure, en bona mesura, la seva visió sobre la llengua i la seva inclinació folklorista. Tot i així, Saisset va cometre l’error d’escriure la gramàtica i tota la seva producció literària utilitzant l’ortografia francesa, cosa que els autors rossellonesos posteriors li criticaran més endavant perquè va acostumar la gent del poble a pronunciar els mots «a la francesa». Aquesta qüestió la tindrà molt en compte Carles Grandó a l’hora de redactar la seva monografia dialectal titulada El sotadialecte català de Perpinyà i de la Plana de Rosselló«.

Com a poeta en català cal destacar les seves obres El clam roig (1917) i Fa sol i plou (1932) i la participació, amb diversos poemes, als Jocs Florals de Barcelona. És també autor d’un bon nombre de lletres de cançons i sardanes que es conserven en el Fons Grandó de la Universitat de Perpinyà. En l’àmbit narratiu sobresurt el conjunt de proses Rossellonenques (1930) que pertanyen a la reivindicació dels costums i llegendes dels pobles nord-catalans. Una línia temàtica semblant la trobem en la seva obra dramàtica com la peça Aqueixa mainada (1913).   

La seva relació amb la llengua i la cultura catalanes el porten a ser membre de la Societat d’Estudis Catalans, anomenada posteriorment Colla del Rosselló, membre d’honor del GREC (Grup Rossellonès d’Estudis Catalans) i també del Felibritge i l’Acadèmia Ginesta d’Or, dedicada a l’organització dels Jocs Florals del Rosselló. 

Carles Grandó mor a Perpinyà el 8 d’abril de 1975.

Premis

  • Premi de la Secció Filològica de l’IEC (1917): El català al Rosselló.
  • Premi Francesc Pujol de Barcino (1953): «Juntes les mans» (sardana).

Fa sol i plou. Poesies rosselloneses.

Vincles

Comentaris d'obra

L’afició de Grandó per la llengua, a nosaltres ens plau de veure-la més que més en l’obra dramàtica i en els contes i monòlegs. Aqueixa mainada, comèdia en un acte que va ser estrenada el 12 d’abril de 1913 al Teatre de Perpinyà per les Festes de l’Harmonia, és un pur recull de saba lingüística popular. (…)

Carles Grandó va formar part de l’equip de rossellonesos que van adherir-se immediatament a l’esforç de normalització de Pompeu Fabra, equip en el qual cal assenyalar Josep Sebastià Pons, que des de l’any 1914 adoptava les Normes en el recull «El bon pedrís». Naturalment, no es tractava pas d’imitar servilment la reforma, sinó d’adaptar-la a la situació rossellonesa. Des del començament Grandó va ser nomenat corresponsal de l’Institut d’Estudis Catalans, i era ben acollit al carrer del Bisbe, on treballaven Manuel de Montoliu, Joan Corominas i mossèn Griera. I aquesta adhesió no mancava pas de coratge. Cal recordar-se, en efecte, que durant la Primera Guerra Mundial hi havia a Barcelona i a Espanya en general un corrent germanòfil important. Al Cap i Casal l’un dels personatges més coneguts n’era el creador de La Ben Plantada, Eugeni d’Ors, Xènius. Hom sap també que alguns rossellonesos van reaccionar vivament contra les posicions antifranceses d’aquest corrent. (…)

En aquest cas com en d’altres els fets han donat la raó a Carles Grandó. Primer, perquè no tots els catalans eren germanòfils, i ben clar ho van demostrar els vint mil voluntaris que van anar a combatre al costat dels «poilus». Carles Grandó, amb Francesc Francis i Esteve Caseponce, per no citar-ne d’altres, van participar en aquest moviment de simpatia.

(Pere Verdaguer: «Carles Grandó: L’obra i la seva significació», Revista Sant Joan i Barres (Perpinyà), núm. 71, estiu de 1978, p. 5-9)

* * *

La veu pairal de la nostra poesia té, al Rosselló, un inspiradíssim herald en la persona de Carles Grandó. El signant ve de conèixer-lo de fa molts anys i d’ell escrivírem, el 1933, la seva silueta epigramàtica. Com el veiérem llavors –una mica inhibit, delicat de maneres–, el seguim veient ara, malgrat la boirina que hi va posant el pas del temps. Grandó, missatger constantment vivificador dels meritíssims Jocs Florals d’aquella terra germana, és un autèntic poeta. A través de la seva obra lírica, teatral, narrativa, folklòrica i àdhuc filològica, mai no hi deixa de flamejar una vehemència fidelment evocadora, que la paraula viva –tan cara a Maragall!–, nodreix d’harmonia, color i perfum en un marc airosament popular. Una vegada més, Carles Grandó ens ho palesa en Joc de miralls, el seu darrer lluminós aplec de poesies rosselloneses. Amb una àgil varietat de metres, amb un llenguatge sempre fresc i tendre com una rosa immusteïble, l’autor ens fa viure dins el cor, per la gràcia dels seus versos –sense sentimentalismes eixorcs–, el seu paisatge i les figures simbòliques que l’humanitzen amb un pols d’alegria o de dolor que mai no arriba a enterbolir el seu sentit profundament cristià de la vida. Versos dringants on senyoreja, amb gust exquisit, l’experiència personal del poeta, que no vol ni pot renunciar a l’encís de la poesia, mirall on es reflecteix amb clarors, de tan pures diríem musicals, la rica gamma de la seva sensibilitat.

(Tomàs Roig i Llop: «Carles Grandó, poeta», Àncora (Sant Feliu de Guíxols), núm. 785, 30 de maig de 1963, p. 9)

* * *

El poeta Carles Grandó enjoia amb el seu cant tot un panorama anecdòtic: el Rosselló pintoresc, del ball a la plaça i el crit de mercat  i el rotllo d’infant, viu en els versos d’aquest poeta. Més que no la greu tonada de la terra, són les seves colors i el seu brogit el que descriu la poesia de Carles Grandó. Poesia descriptiva, certament, construïda amb la mateixa simplicitat que es conta una rondalla. El vers llisca, natural i planer, sense que hi lluï massa imatgeria, però ric de suggestions directes. (…)

I la terra rossellonesa, feta cançó, posa l’or del goig en les paraules del poeta. Poesia senzilla i pintoresca, viva, dramàtica, és una considerable aportació dialectal a la nostra renaixença. La dansa de les noies i els fadrins, al so de la cobla de Ceret, té un marc transcendental que és la seva llei i la seva mesura: la fina carena de l’Albera morada, i enllà el Canigó. La gràcia i la fortitud.

(J. Eures de Santpere: «Pròleg» a l’antologia Carles Grandó. Barcelona: Impremta Omega, col·lecció «Els Poetes d’Ara», 1924, p. 7-9)

Antologia

L’ona

A cada guiny del roc, l’ona salta en polsina
i claqueja i rellisca als palets regalents
en filagarses i penjols de seda fina.

Foll caprici o desmai, ara, viva, es reclina
amb fluixos afalacs, robant besos ardents,
glop a glop, al sorral que, golós, l’esgotina.

Llesta, s’escapa i torna, atreta per la riba,
hi esmicola un sospir, hi remou clar mirall
espiterlada al mig dels joves que escaliba.

I, sempre il·lusa, amb mil postures, torna al ball;
arreplegada la faldilla, dansa… i llisa
allargada impúdica amunt la platja llisa. 

Aquí el somni s’eixuga, el bell miratge es fon…
L’il·lusió s’esfuma igual, per mar i món.
Més d’un, com l’ona inflat, massa tard s’en avisa.

I, sus l’eixut sorral frunzit, no troba més,
dins el capvespre desplegant sa faixa grisa,
que el dibuix endolat d’un llavi sense bes.

(Joc de miralls. Poesies rosselloneses. Montpeller: Imprimierie de la Charité, col·leccions del G.R.E.C. i Tramuntana, 1963)

* * *

Salt a la corda

Presta
la corda passa,
llesta
ja la tens alta,
salta
sense una falta
sinó t’enllaça.
Passa,
Upa l’Helena!
Mena
pic i repic:
Un, dos, tres, tic tic,
rebot un xic!

Vinagre i oli…
Net
que el peu s’envoli
dret
Fent l’aliret.
Tiba i retiba,
quan s’escaliba
ja té el punt fet.
Estret
vinga el doblet!

* * *

Riu clar i salta,
rosa la galta,
àngel de Déu,
poncella encesa,
pètal de neu!
Del sol te besa
el raig millô. 
Del vent les gales,
blanc papalló,
t’han donat ales…
I sa virtut
la joventut.

Vola robeta,
faldellí groc.
Si el blinc l’apreta,
ja perd el joc.
La corda lliga,
s’entortolliga
al peu retut. 
Perdut, l’amiga, 
perdut!

(Fa sol i plou. Poesies rossellones. Barcelona: Impremta Altés, col·lecció «Publicacions de «La Revista»», núm. 102, 1932, p. 107-108)

* * *

Los tres reys

   Tres, sem tres,
tres reys sens reyalme;
Albert se diu l’un,
Pere lo segón
y Nicola l’altre…
   Tres, sem tres.

   Tres, sem tres,
tres reys sens reyalme;
bàrbres nos han pres
lo sòl de la Pàtria,
han mort nostres fills,
han cremat llurs cases…

   Tres, sem tres,
tres reys sens reyalme;
de lo que’ns han fet
prou ho diu Lovaina
y de l’Orient 
les crudels matances!

    Tres, sem tres,
tres reys sens reyalme,
y’ns guia un estel
igual que’ls Reys Mages,
vers el nou Messies
que avuy es la França.

   Tres, sem tres, 
tres reys sens reyalme;
pots riure amb los teus,
sobirà pirate!
Ja nos venjarà
la santa Aliança!

   Tres, sem tres,
tres reys sens reyalme;
mes, que es nostre exili,
mentres l’esperança
de’t veure ó morir
tinguem, terra aymada?

    Tres, sem tres,
tres reys sens reyalme;
Albert se diu l’un,
Pere lo segón
y Nicola l’altre…
   Tres, sem tres. 

(El clam roig. Poema dels nous temps bàrbres en XX malediccions. Perpinyà: Impremta Catalana, 1917, p. 31-32)
 

Les estisores

La vespra de Nadal, cap a les vuit del matí, el Nasprim jove se n’anava al bureu, regrillat i aixorit com si hagués guanyat el mil·lió de la Loteria espanyola. Venia d’atrapar prop del kiosc de la Plaça d’Aragó un parell d’estisores totes rovilloses i espuntades, i ja es demanava, amb un riure genfotre, el que en podria fer.

–»Si els-e portavi a la comuna, se deïa el Nasprim, tot marxant. Encara seria un cop a fer! Ho posarien su’l jornal. Ai! quina burla!… Es que tinc por que es fotin de jo… Belleu valdria millor els enviar en calcós, com si fos un «cadò»! Es això… Té, els enviaré!» I reïa el minyó, tot fent tindar dins la potja les velles estisores negres de conna i de rovill.

Aviat va ser trovada la persona que tenia de pagar la farça! Era el cop o mai d’enviar el colis a Mam’zelle Xixí, aquella de les Dames de France que s’havia atrevit, un dia, a li refusar la valsa al cercle del «Nap».

–»Ja serà castigada la fierota», va fer en ell mateix el Nasprim, en entrant al Bureu… I va posar, amb precaució, la cosa bruta dins una petita capseta tota guarnida de cotofluix i estacada amb un riban de surà blau. El de la maxina a escriure li va fer l’adreça sus d’un paper d’etiqueta, i, per mor de millor reixer, ho va fer certificar amb dos sous.

L’endemà de matí, el carter se presentava a l’entrada del magasin, portant amb traça, al bot dels dits, la petita capseta ben adobadeta i demanava  Madimosela Xixí per la signatura. 

Caram com va anar aixorida la nineta! I que es va cuitir de desfer el paquetot!

Les seues companyes, a part de les lligacames per home, que hi era pas bé, s’havien totes arrollades, i el contremestre, per una vegada, feïa l’ull dolcet sota les seues llunetes de nickel endaurat. Tothom se pensava que era un present: «On l’y a fait gagner, aller!» feia amb menyspreu i dolentaria, la seua enemiga, i algun xipot ja corria d’orella, quan, sota el tapet de cartró, encara més negres sus la blancor del oate, van apareixer les estisores, les estisores gitadores!…

Su’l cop, van ser unes rialles a se tibar la pell! Riure que riuràs!…

Cada un hi anava la seua. (…)

(Fragment de «Les estisores» dins Rossellonenques. Barcelona, col·lecció «La novel·la nova», núm. 50, 1930)

Scena V

En Xela Tirill, la Tresa amb esparrecs entren per la dreta

TRESA.- Ja’n sem trapat una galant manada!

XELA.- La mamá será contenta.

TRESA.- Sé que’ls estima! –Espia com me som espinada.

XELA.- Y jó, allevores?

TRESA.- Cremades, aqueixes verdiçes!… Mir, que gent cap à l’iglesia?

XELA.- Y bé, que sabes pas que maten els jueus avui?…

TRESA.- Ai, que ho es!… Mes, son de fusta els jueus?…

XELA.- Que hi fa? També se senten pas dels tantos. Ves à dure els esparrecs à casa, ves!

TRESA.- I tu, hont vas?

XELA.- Jo?… Enlloc!

TRESA.- O… Ó!…

XELA.- I bé, vols anar à casa?

TRESA.- Ja ho sé, me vols pas ajudar á fer les comissions… Ho diré al pare!

XELA.- Já me’n doni!… Ha, ha, ha!… (s’en va per la dreta)

TRESA.- Ai, filla!… quin pallagu! Sempre roda!…

Scena VI

La Tresa, l’Elisá (entrant pel fonso)

ELISA.- Nos amusem, Tresa?

TRESA.-  Ah! Lisá!

ELISA.- Nos fem á totos?

TRESA.- Me cal anar à casa à portar…

ELISA.- Belleu, belleu!… Ets pas pressada!…

TRESA.- Sé que…

L’AXIRMENTAIRE, veu.– Als axirmens, dones, qui ne vol!…

ELISA.- Aré, vina! Un, dos,… tres…

TRESA.- No, no! M’hi sé pas fer à totos. Si cas fem-nos à batsana.

ELISA.-  A batsana?… I un palet?…

TRESA.- Té! Mir te’n qui un alli baix.

ELISA.- Ahont?… El veig pas?…

TRESA.- Mala primor! El tenes darrera! (à part). Sé que… m’hi sé fer, jó, á batsana!…

ELISA, à part.- Just à batsana, aí pobreta! maí manqui el palet!

TRESA.- Y la cré?

ELISA.- Quina cré?

TRESA.- La cré per fer la batsana. Nos cal cré! 

ELISA.- Espèra!… Tinc blanc d’Espanya à la polxa que ma tia m’ha fet anar à cercar de corri-cuita per netejar el paradó!… Té!…

TRESA.- Si que escriu! De quan la fem, de sis ó de vuit?

ELISA.- De sis, de sis! A ne la de vuit m’hi sé pas fer jó!

TRESA.- Sé que á ne jó la de sis me va pas cap bri bé! M’hi faig pas!

ELISA.- I doncs, fem-la de set!

TRESA.- Quatre carrats d’un ban i tres d’un altre?

ELISA.- No, tres i mig de cada costat.

TRESA.- Aixís será de vuit! Aí que ès fotrala (marca). Un… dos… tres… tres i mig… quatre… cinq… sis… set.

ELISA.- Sis i mig!… Es fora un mig!

TRESA.- Té, té!… fès t’ho!

(Fragment d’Aqueixa mainada! Comèdia catalana en un acte. Perpinyà: Imprimerie de J. Comet, 1913)