L’ona
A cada guiny del roc, l’ona salta en polsina
i claqueja i rellisca als palets regalents
en filagarses i penjols de seda fina.
Foll caprici o desmai, ara, viva, es reclina
amb fluixos afalacs, robant besos ardents,
glop a glop, al sorral que, golós, l’esgotina.
Llesta, s’escapa i torna, atreta per la riba,
hi esmicola un sospir, hi remou clar mirall
espiterlada al mig dels joves que escaliba.
I, sempre il·lusa, amb mil postures, torna al ball;
arreplegada la faldilla, dansa… i llisa
allargada impúdica amunt la platja llisa.
Aquí el somni s’eixuga, el bell miratge es fon…
L’il·lusió s’esfuma igual, per mar i món.
Més d’un, com l’ona inflat, massa tard s’en avisa.
I, sus l’eixut sorral frunzit, no troba més,
dins el capvespre desplegant sa faixa grisa,
que el dibuix endolat d’un llavi sense bes.
(Joc de miralls. Poesies rosselloneses. Montpeller: Imprimierie de la Charité, col·leccions del G.R.E.C. i Tramuntana, 1963)
* * *
Salt a la corda
Presta
la corda passa,
llesta
ja la tens alta,
salta
sense una falta
sinó t’enllaça.
Passa,
Upa l’Helena!
Mena
pic i repic:
Un, dos, tres, tic tic,
rebot un xic!
Vinagre i oli…
Net
que el peu s’envoli
dret
Fent l’aliret.
Tiba i retiba,
quan s’escaliba
ja té el punt fet.
Estret
vinga el doblet!
* * *
Riu clar i salta,
rosa la galta,
àngel de Déu,
poncella encesa,
pètal de neu!
Del sol te besa
el raig millô.
Del vent les gales,
blanc papalló,
t’han donat ales…
I sa virtut
la joventut.
Vola robeta,
faldellí groc.
Si el blinc l’apreta,
ja perd el joc.
La corda lliga,
s’entortolliga
al peu retut.
Perdut, l’amiga,
perdut!
(Fa sol i plou. Poesies rossellones. Barcelona: Impremta Altés, col·lecció «Publicacions de «La Revista»», núm. 102, 1932, p. 107-108)
* * *
Los tres reys
Tres, sem tres,
tres reys sens reyalme;
Albert se diu l’un,
Pere lo segón
y Nicola l’altre…
Tres, sem tres.
Tres, sem tres,
tres reys sens reyalme;
bàrbres nos han pres
lo sòl de la Pàtria,
han mort nostres fills,
han cremat llurs cases…
Tres, sem tres,
tres reys sens reyalme;
de lo que’ns han fet
prou ho diu Lovaina
y de l’Orient
les crudels matances!
Tres, sem tres,
tres reys sens reyalme,
y’ns guia un estel
igual que’ls Reys Mages,
vers el nou Messies
que avuy es la França.
Tres, sem tres,
tres reys sens reyalme;
pots riure amb los teus,
sobirà pirate!
Ja nos venjarà
la santa Aliança!
Tres, sem tres,
tres reys sens reyalme;
mes, que es nostre exili,
mentres l’esperança
de’t veure ó morir
tinguem, terra aymada?
Tres, sem tres,
tres reys sens reyalme;
Albert se diu l’un,
Pere lo segón
y Nicola l’altre…
Tres, sem tres.
(El clam roig. Poema dels nous temps bàrbres en XX malediccions. Perpinyà: Impremta Catalana, 1917, p. 31-32)
.webp)
