Guillem-Jordi Graells

Guillem-Jordi Graells (Terrassa, Vallès Occidental, 1950) és home de teatre en gairebé totes les facetes (autor, traductor, adaptador, dramaturg, director, productor, gestor, historiador, promotor), però també és crític i historiador de la literatura i, a més, ha participat en la gestió cultural, tant d’entitats públiques com privades, professionalment o com a voluntari.

La seva activitat com a escriptor teatral inclou des de textos escrits de manera autònoma fins a una llarguíssima llista d’encàrrecs que abracen les creacions originals i la reescriptura de textos antics i moderns, catalans o d’altres llengües. Això, juntament amb la gran diversitat d’estils i de registres que engloba la seva trajectòria dins del món de l’espectacle, fa que la seva obra sigui considerada eclèctica.

Ha tingut cura de nombroses edicions entre les quals cal destacar l’Obra completa (6 vols.) de Maria Aurèlia Capmany i el Teatre complet (7 vols.) de Joan Puig i Ferreter.

Ha estat vocal de la junta (1981-1984), tresorer (1985-1987), secretari (1988-1990), vicepresident pel Principat (1998-1999) i president (2007-2015) de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

És soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Nausica Solà per a l’AELC.
Fotografia inicial © Carme Esteve/AELC. Fotografies de la biografia: © MAE – Institut del Teatre i arxiu personal de l’autor.

Castellano

Pòrtic castellà

Guillem-Jordi Graells es un hombre de teatro en casi todas las facetas (autor, traductor, adaptador, dramaturgo, director, productor, gestor, historiador, promotor), pero también es crítico y historiador de la literatura y, además, ha participado en la gestión cultural, tanto de entidades públicas como privadas, profesionalmente o como voluntario.

Su actividad como escritor teatral incluye desde textos escritos de manera autónoma hasta una larguísima lista de encargos que abrazan las creaciones originales y la reescritura de textos antiguos y modernos, catalanes o de otras lenguas. Todo ello, junto con la gran diversidad de estilos y registros que engloba su trayectoria dentro del mundo del espectáculo, hace que su obra sea considerada ecléctica.

Se ha encargado de numerosas ediciones entre las cuales cabe destacar la Obra completa (6 vol.) de Maria Aurèlia Capmany y el Teatre complet (7 vol.) de Joan Puig i Ferreter.

Ha sido vocal de la junta (1981-1984), tesorero (1985-1987), secretario (1988-1990), vicepresidente por Cataluña (1998-1999) y presidente (2007-2015) de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Es socio de honor de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Nausica Solà para la AELC.
Fotografía inicial: © Carme Esteve/AELC. Fotografías de la biografía: © MAE – Institut del Teatre y archivo personal del autor.

English

English

Guillem-Jordi Graells is a man of theatre in almost all its aspects (author, translator, adaptor, playwright, director, producer, administrator, historian, promoter), but he is also a literary critic and historian, and is a cultural manager, or participates in this field, in public and private entities and in both professional and voluntary capacities.

In his work of writing for theatre, he has produced texts that he has decided to write himself, along with a long list of commissioned works that range from original writing through to reworking early and modern texts in Catalan and other languages. This means that his work, apart from being eclectic, constitutes a set of very diverse experiences and that, after more than a quarter of a century of engagement, it is characterised more by the needs of some sectors of show-business than by personal creative urges, which have so far remained in the background.

He has been curator of multiple projects such as the Obra completa (Complete Works, 6 vol.) by Maria Aurèlia Capmany and the Teatre complet (Complete Theatre Plays, 7 vol.) by Joan Puig i Ferreter.

He has been member of the board (1981-1984), treasurer (1985-1987), secretary (1988-1990), vice-president from Catalonia (1998-1999) and president (2007-2015) of Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC – Association of Catalan Language Writers).

He is an honorary member of Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Web page by Nausica Solà for AELC.
Translated by Julie Wark.
Cover photograph: © Carme Esteve/AELC. Biography photographs: © MAE – Institut del Teatre and personal files of Guillem-Jordi Graells.

Biografia

Guillem-Jordi Graells Andreu neix a Terrassa el 22 de maig de 1950. El 1958 la seva família es trasllada a Barcelona, on entra en contacte amb el món literari i cultural català, primer a través de l’escoltisme i després en l’àmbit universitari. Amb Oriol Pi de Cabanyes, participa en l’organització de la campanya «Català a l’escola», els anys 1969-70, i junts s’inicien en el món cultural de la mà d’Albert Manent i Josep Benet. Amb el mateix company, el 1971, entra al Consell de Redacció de la revista Serra d’Or i simultàniament realitza el conjunt d’entrevistes que formarien part del llibre La generació literària dels 70, llibre que va ser segrestat per la censura al cap de pocs dies i que va donar nom a la nova generació d’escriptors sorgits en aquell tombant de dècada. Participa en la reconstitució del Centre Català del Pen Club i n’és vocal de la Junta en l’inici de la nova etapa.

Es llicencia en Filologia Catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona el 1973 amb una tesina sobre Joan Puig i Ferreter, autor sobre el qual ha publicat i editat nombrosos treballs i textos. Aquest any, entra com a professor a l’Institut del Teatre, on obté al mateix temps el títol d’Arts Dramàtiques. Xavier Fàbregas l’integra en l’equip de crítica teatral del setmanari Destino, feina que abandona quan decideix crear amb Josep Montanyès i Fabià Puigserver la companyia independent Teatre de l’Escorpí, on realitza les primeres feines com a dramaturg, director d’escena i productor. La seva primera obra, Onze de Setembre, és d’aquesta època.

El 1977 comença a donar classes a les dependències de la Universitat de Barcelona a Tarragona, formant part de l’equip de Jaume Vidal Alcover. Al mateix temps, assumeix la direcció-gerència de la Societat Cooperativa Teatre Lliure, on estrena les primeres traduccions i adaptacions. El 1980, deixa el Lliure per discrepàncies amb el col·lectiu davant d’un intent de censura i poc després ha de deixar, també, la docència universitària a causa de la Llei d’incompatibilitats. És en aquest mateix any que comença una nova etapa a l’Institut del Teatre, sota la direcció de Josep Montanyès, de la qual Graells forma part, primer com a cap d’estudis i, després com a sotsdirector, càrrec que manté fins al 1988. Paral·lelament, s’incorpora a la Junta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, on és vocal (1980-85), tresorer (1985-88), secretari (1988-91) i vicepresident (1998-99). En representació de l’AELC, ha estat membre de la Junta de Govern de la Institució de les Lletres Catalanes, entitat que va contribuir a rehabilitar.

El 1981 crea amb Pere Planella la companyia Zitzània/teatre, on participa com a autor, traductor i promotor d’una dotzena de produccions, fins al 1998. Simultàniament, treballa per a altres companyies i institucions: Teatre de Sants, Teatreneu, Centre Dramàtic de la Generalitat, Teatre Victòria, etc. Manté una important activitat com a traductor de teatre: trasllada al català i, en menor mesura, al castellà, obres d’autors com Alessandro Baricco, Edward Bond, Jean Cocteau, Copi, Neil Dunn, Per Olov Enquist, Dario Fo, Israel Horovitz, Henrik Ibsen, Josep Kesselring, Bernard-Marie Koltès, Eugène Labiche, Alfred de Musset, Mark Ravenhill, Stephen Sondheim, August Strindberg, Edward Thomas, Anton Txèkhov i Nigel Williams, entre altres. Paral·lelament, i durant aquest període, comença la seva activitat com a guionista, tant a la ràdio com a la televisió, en programes de divulgació i juvenils. A partir de 1985 torna a col·laborar amb el Teatre Lliure amb noves traduccions i adaptacions i s’incorpora a l’equip gestor del «Projecte de Futur», que dona peu a la Fundació Teatre Lliure, de la qual n’és patró i vocal de la Junta de Govern d’ençà del 1988. Un any més tard n’esdevé, també, membre del Consell de Direcció (1991-2000) i ocupa diversos càrrecs: Cap de Dramatúrgia i Director Literari (1989-96), Director Adjunt (1991-94), Codirector (1998-2000), Cap de Comunicació (2000-2002) i membre de l’Equip de Direcció Artística, des del 2003 fins al 2011.

El 1991 funda l’Aula de Teatre de la Universitat Pompeu Fabra, que coordina fins al 1995, i amb la qual realitza diversos treballs dramatúrgics. També treballa per a Tanttaka Teatroa, el Gran Teatre del Liceu, l’Orquestra Ciutat de Barcelona, el Centre Dramàtic del Vallès, Arteszena, la companyia Lloll Bertran, Monti & Cia, etc. Fa d’assessor del Govern Basc per a la reorganització de l’Antzerti Eskola. És nomenat membre del Comitè de Lectura del Centro Dramático Nacional i Redactor en Cap del Projecte Ciutat del Teatre. Pel que fa al guionatge, a més d’escriure la pel·lícula i minisèrie La febre d’or, un parell de sèries per a TV3 i una telenovel·la, presideix l’associació Guionistes Associats de Catalunya durant la fase constituent. A més, ha estat Director de Serveis Culturals de l’Institut del Teatre i comissari de les exposicions La creació de l’efímer (2001), Els Joglars, 40 anys (2003), L’auca del senyor Rusiñol (2007), Lluny de la terra baixa! (2008), Institut del Teatre. Els primers cent anys (2013) i Anna Lizaran (2014).

Al llarg de la seva trajectòria Guillem-Jordi Graells ha publicat diversos assajos entorn del fet teatral, com ara Cinc escenògrafs catalans (1985), Aspecten van het hedendaags Spaans theater (1987), amb Enric Huertas, Fabià Puigserver scénographe (1995), amb Giorgio Ursini o Fabià Puigserver (1996), amb Antonio Bueso. Ha tingut cura de l’edició de les Obres completes de Maria Aurèlia Capmany (6 vols., 1993-2000) i del Teatre complet de Joan Puig i Ferreter (7 vols., 2001-2003); a més de l’edició de llibres com Teatre lliure, 1976-2006 (2007), publicat amb motiu del 30è aniversari d’aquesta entitat o Teatre vuitcentista d’autor terrassenc (1865-1870) (2014), amb textos de Joaquim Marinel·lo i Bosch, Pere Antoni Ventalló i Vintró i Josep Roca i Roca. Col·labora en les principals revistes teatrals de l’àmbit català –Estudis Escènics, Hamlet, Pausa i Documents de la dansa i el teatre– i en revistes culturals com Serra d’Or. Ha prologat títols de Jordi Begueria, Jordi Coca, Jaume Creus, Jordi Galceran, Carles Reig o Jordi Sànchez, entre altres. El 2014 s’encarrega de la selecció de textos de l’espectacle d’homenatge a Miquel Martí i Pol al Teatre Victòria, amb motiu del 10è aniversari de la mort del poeta.

Des de l’any 2007 fins al 2015 és el president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Amb aquesta entitat ha format part de la Comissió Delegada de CEDRO i del Consell Assessor de la Institució de les Lletres Catalanes; i ha representat els escriptors en llengua catalana a l’European Writers’ Council, del qual va ser membre de la Junta directiva durant el període 2009-2011. Durant el seu mandat com a president de l’AELC ha impulsat diverses iniciatives destinades a defensar els interessos professionals dels escriptors en llengua catalana davant l’administració i les indústries culturals. Destaquen, entre altres, la negociació de l’AELC i l’Associació Col·legial d’Escriptors de Catalunya (ACEC) amb el Gremi d’Editors de Catalunya per a consensuar les diverses tipologies de models de contracte; així com l’elaboració sota el seu mandat de dos estudis que analitzen el nivell i l’evolució en la professionalització dels escriptors en llengua catalana (2007 i 2014).

Home amb blues

Vincles

Comentaris d'obra

Onze de setembre

Guillem-Jordi Graells ha tingut cura de procurar-se informació de tot tipus, que ha utilitzat en uns casos de manera directa, incorporant-la al text, i en altres per tal de garantitzar el rigor de la trama conjunta. Fa servir així mateix textos d’autors diversos, des de les veus dels homes de la Renaixença fins a Salvador Espriu. Així, en un martelleig en alternança documental i literari —la gran càrrega de documentació burocràtica en algun moment voreja l’ofec— s’evoca el moment de la derrota i de la capitulació i en un «bric-à-brac» forçosament episòdic desfilen per les passarel·les que envolten l’espectador tots els personatges representatius d’aquell moment, que van estructurant hora a hora i pas a pas una evocació històrica impulsada bàsicament per un propòsit informatiu que defuig en tot moment fàcils i còmodes retoricismes.

(Martí Farreras. Tele/exprés, 12 de novembre de 1977)

* * *

Damunt l’herba

Damunt l’herba era una obra más inteligente por el mismo hecho que era globalmente más referencial. Cada personaje, a modo de arquetipos de una evolución interior concreta y una situación externa determinada, construía el friso de una situación real donde mucho de los representantes de la situación aludida sobre la escena podían identificarse y verse reflejados. Había, pues, un esfuerzo de análisis y concentración evidente para dar cabida a posiciones y actitudes diversas.

Justamente, la contraposición entre unas y otras producía la tensión interior de la obra que sabiamente también instrumentalizaba el recursos de la comedia para desdramatizar situaciones y hacer más cómodo lo observado. Podía hablarse de una comedia de costumbres realista.

(Àlex Broch. La Vanguardia, 21 d’octubre de 1988)

* * *

Titànic-92

L’obra de Guillem-Jordi Graells té una virtut indiscutible: és la primera peça teatral que posa descaradament a l’escenari determinats aspectes nous –si més no formalment nous– de la comèdia nacional. […] Els personatges que a Damunt l’herba feien balanç de la seva evolució en clau de comèdia dramàtica ara s’enfilen al carro del yuppisme cultural en clau de farsa esparracada.

(Joan Casas. Diari de Barcelona, 21 d’octubre de 1988)

* * *

La dama enamorada

La dama enamorada, com a text literari, voreja en més d’una escena el melodrama tremendista i a vegades té com a referències Ibsen i Txèkhov. En el text original (l’esplèndida versió de Guillem-Jordi Graells és el resultat del seu treball sobre les dues que va escriure Puig i Ferreter) hi ha una història universal, encara que el desenllaç sigui particular.

(Gonzalo Pérez de Olaguer. «Una història de passions», El Periódico, 16 de novembre de 2001)

* * *

Unes polaroids explícites

La traducción de Guillem-Jordi Graells maneja muy bien la dualidad de los barbarismos y la jerga tribal de los jóvenes con la corrección coloquial de los adultos, y la interpretación es de una corrección y homogeneidad intachables.

(Joan Antoni Benach. «Una didáctica polaroid», La Vanguardia, 29 de juny de 2001)

* * *

El pati
A banda dels quadres pròleg i epíleg d’El Pati actual, entre l’aparició gairebé fantasmal, solemne, en processó, dels personatges, i la proclama a favor de no perdre la personalitat pròpia, el barri que els ha vist néixer i créixer, i la desaparició, al final, dels personatges, ja fantasmes, darrera un tel, entre vells edificis condemnats a les runes, el farcit, en canvi, és un treball elaboradíssim de dramatúrgia que, gràcies als adaptadors, converteix el narrador Emili Vilanova en un autor teatral de primera fila, cosa que, històricament, no respon del tot a la realitat, tret d’algun èxit sonat que va tenir, com el del quadre ‘Qui compra… maduixes!’, el 1892, que va aguantar al Teatre Romea de l’època unes 300 funcions, èxit que el va animar a provar sort amb alguns altres sainets.»

(Andreu Sotorra. Clip de teatre)

Desde un punto de vista topográfico, El pati es, sobre todo, una gresca callejera. La fiesta está en la calle, en una calle anónima por cuyas esquinas se escuchan los tambores lejanos de la «reforma» que partiría en dos aquella zona de Ciutat Vella. Guillem-Jordi Graells y Pep Anton Gómez, responsables de la dramaturgia, han querido abrir el texto con las palabras «trágicas» de Madrona (Rosa Gàmiz), la mujer de Salvador (Ricard Borràs), el alcalde de barrio, referidas al más que probable infortunio: «Ventades de malestrugança i veus de pròxims transtorns físic i morals tenen encongit i temerós una part del veïnat…». El miedo era bien fundado. Las piquetas hicieron su cometido y surgió Via Laietana.

El pati es, pues, la encendida mirada sobre un mundo desaparecido del que, sin embargo, no hace tanto, aún nos llegaban algunos de sus ecos: el eterno comadreo, la trifulca vecinal, la picaresca del vendedor ambulante…, y los restos de un lenguaje poblado de licencias y divertidos barbarismos que Vilanova recogió con una afición, atención y fruición de entomólogo. También, todo hay que decirlo, con cierta ingeniosa tendenciosidad. Sea como fuere, y en tanto que documento lingüístico, «El pati» no tiene desperdicio. El texto no sólo brinda continuas ocasiones para risas y sonrisas, sino que ilustra sobre unas formas dialectales del menestralismo barcelonés que nada tienen que ver, claro está, con el pijerío fonético y sintáctico que contamina el idioma.

(Joan Anton Benach. «En la amable menestralía de la Ribera», La Vanguardia, 2 de desembre de 2002)

El pati es una comedia sobre la Barcelona del XIX, construida a partir de diferentes textos dramáticos y narrativos de Emili Vilanova (1840-1905), enlazados entre sí por Guillem Jordi Graells y Pep Anton Gómez, director de la la obra en el Teatre Lliure. La comedia es hilarante y el secreto está en la lengua de los personajes: viva, repleta de modismos y frases hechas, reflejo de las clases más populares de la sociedad urbana y menestral de la ciudad que todavía no ha visto derrumbar sus murallas.

(Margarida Casacuberta. «De los usos de la nostalgia», La Vanguardia, 27 de desembre de 2002)

Antologia

¿Per què titulem aquest recull La generació literària dels 70, quan ells, amb certa unanimitat i contundència, declaren no creure en l’existència d’una «nova generació»?

Anem a pams. En primer lloc, després de la campanya periodística menada al voltant del tema el 1969, i que encara s’arrossega, la paraula generació ha sofert una certa degradació semàntica. Es va muntar un numeret i es va alimentar una sornegueria que han provocat que, pel simple fet d’esmentar el mot, tothom s’ho hagi pres amb molta reticència o amb molta indiferència. I aquesta actitud de certs senyors ha fet forat: i nosaltres ho hem vist en aquests vint-i-cinc, que s’han posat en contra, generalment, d’una tal denominació aplicada a ells. Però nosaltres, degradacions semàntiques a part, creiem en l’existència d’aquesta generació, en la realitat d’un grup de gent que es perfilen amb uns trets comuns com a generació literària dels 70. Ho haurem de demostrar, és clar.

Aquest jovent, vist des de la nostra perspectiva de nascuts el 1950, molt diferent a la perspectiva dels nascuts abans del 1939, totes aquestes patums, patumetes i prepatums tenen una sèrie de característiques comunes i pròpies, que demostren la realitat d’aquesta generació. Per això aquestes ratlles es titulen Certificat de generació, perquè hi anem a demostrar, a certificar, que existeix una nova generació, que serà la que ocuparà la primera plana de la nostra literatura els anys propers. Així sia.

(Del llibre La generació literària dels 70)

DONA: Recompte de les bombes que han caigut damunt la ciutat durant el setge, segons relació dels guaites dels campanars: trenta mil seixanta-vuit.
HOME: Por cuanto importa al real servicio elegir y nombrar sujetos de toda distinción, calificada fidelidad, amor y celo al real servicio que administren y gobiernen en lo económico y político la ciudad de Barcelona, usando de la autoridad y poder que tengo de Su Majestad nombro administradores del dicho gobierno a Don Antonio de Sabater, don Francisco Junyent, don Juan de Alós, don Ignacio de Rius y otros, hasta que por Su Majestad se ordene y mande otra cosa.
DONA: Sinistre sona, travessant les places,
el martelleig d’unes feixugues passes.
El vent s’enduu la cendra de les lleis.
Homes callats, coberts de sang i sutge,
alcen l’esguard impenitent, que jutja:
poble vençut que sobreviu als reis.
HOME: Habiendo cesado por la entrada de las armas del rey en esta ciudad la representación de la Diputación y Generalidad de Cataluña, ordeno y mando a los diputados y oidores de cuentas del General que arrimen todos las insignias, cesen totalmente en el ejercicio de sus cargos, empleos y oficios y entreguen las llaves, libros y todo lo demás concerniente a dicha casa de la Diputación y dependencias, prontamente y sin réplica alguna, por convenir al real servicio.
HOME: Mil set-cents catorze, / Catalunya al pal.
Calciguen la terra: / la sembren de sal.
Ningú no ho creuria; / no fos que un tossal
té, feta caserna, / una Catedral.
HOME: Siendo conveniente a la pública quietud de esta ciudad y su territorio, he resuelto que todas las armas de cualquier género o calidad que sean, así de fuego como de corte, como son pistolas, pedreñales, fusiles, escopetas, espadas, sables, bayonetas, puñales, cuchillos de punta y otros semejantes, deberán ser llevados en el término de tres días a las ataranzas de esta ciudad.
HOME 4: Ja sabeu que han pres en Ramon?
HOME 9: També?
HOME 4: Sí. L’havien fet alferes de la Coronela.
HOME 8: Quant de temps haurem de suportar tot això?
HOME 9: No oblidis que ells han guanyat.
HOME 8: Però bé hauríem de fer alguna cosa…
HOME 7: Ja t’ho han dit. Són ells qui manen. Encara gràcies que puguem tornar a treballar.
DONA 2: Aquest matí han vingut els soldats a lligar la ganiveta del pa a la taula.
HOME 8: Això també ho hem de suportar?
HOME 7: Si Catalunya vol continuar vivint, només té una sortida: treballar, i que sigui el fruit de la feina el que venci l’enemic.
HOME 4: Calleu, que s’acosta la ronda.
HOME: Hubiendo resuelto el rey hacer una Ciudadela en Barcelona, para mayor seguridad y cautela manda que se fortifiquen contra la ciudad todas las puertas y baluartes, poniéndose en ellas artillería que las domine y tenga en su sujeción al pueblo. Antes de trabajar en la Ciudadela se habrán de desmoronar las murallas, iglesias, conventos, casas y demás edificios que han quedado en pie en su terreno. Y siendo tan poco seguro el pueblo de Barcelona y de toda Cataluña, convendrá prevenir que los soldados vayan al trabajo con las armas. Los edificios que deberán demolerse para la construcción, lo serán por sus propios dueños, sin que puedan reclamar indemnización alguna por ello o por las propiedades. […]

(De l’obra Onze de Setembre, p. 98-102)

* * *

Tothom en escena. Hi ha dues gandules més i un carret, tot de disseny modern i del mateix estil. Alguns seuen, d’altres estan drets, tots beuen i piquen. Comença a ser fosc.

JAUME: La restauració és perfecta: la casa està desconeguda.
ANDREU: Els seus calés li ha costat.
LLUÍS (a CARLOTA): A l’època de la universitat ens reuníem aquí per fer els nostres seminaris i trobades.
ANDREU: En Lluís era el líder indiscutible. Com que era el més gran…
JAUME: Ens feia pencar de mala manera. Quines pallisses teòriques!
CARLOTA: Ja! Devien ser orgies per a homes sols.
MERCÈ: No, que jo també hi venia.
LLUÍS: La Mercè representava Lletres; en Jaume, Medicina; L’Andreu…
ANDREU: Enginyers.
LLUÍS: L’Eduard, Econòmiques, i jo Dret. I encara falten l’Argimon de Ciències i en Morales d’Arquitectura.
ANDREU: I en Puig de Farmàcia. És clar que aquests tres es van passar al PSUC de seguida.
CARLOTA (a MERCÈ): I tu eres l’única dona?
MERCÈ: No, de vegades també venia la Júlia.
EDUARD: Era la meva tapadora de cada a la família.
CARLOTA: Perquè la casa ja era vostra…
EDUARD: No, la vaig comprar fa dos anys. Una casualitat. I una ganga.
MERCÈ: El que són les coses… El gerent d’ORTESA ara és propietari del lloc de les nostres reunions clandestines.
EDUARD: Ho dius d’una manera… Sóc un home d’idees progressistes, jo. Per això no significa…
MERCÈ: Que no vulguis viure bé.
EDUARD: Exacte. I a qui no li agrada? No som pas imbècils!
JAUME: La casa ha quedat molt bé, però aquell misteri d’aleshores… No ho sé, no és el mateix.
EDUARD: Què dius! Si queia a trossos, bé l’havia d’arreglar.
ANDREU: Hi trobareu tots els avenços, i més.
EDUARD: Ja és molt fosc. (A ANDREU.) Ajuda’m a treure els llums. (Se’n van per la dreta. JAUME ofereix tabac a LLUÍS.)
LLUÍS: No em tempteu! Fa dos mesos que no fumo.
JOAN: Ara podeu dir allò: «S’hi respira tan bé al camp!»
JAUME: Joan…
LLUÍS: Ara que se n’ha anat l’Eduard: què se’n sap, d’aquesta proposta misteriosa que vol fer-nos?
JAUME: Absolutament res.
MERCÈ: Tinc completament prohibit xerrar-ho, ho sento.
LLUÍS: Vinga dona. És un negoci?
CARLOTA: Quin rotllo! Si no parleu de política, parleu de diners.
JOAN: És que són uns idealistes.
LLUÍS (confidencial, a MERCÈ): A mi tampoc no vols dir-m’ho?
MERCÈ (amb un somriure forçat): A tu menys que a ningú.

(De l’obra Damunt l’herba, p. 29-31)