(…) És una elegia aquest llibre, com dubtar-ho, una cançó trista i tanmateix vigorosa que recorda el millor Estellés o bé els versos metal·lúrgics i fraternals que va dedicar García Lorca a Walt Whitman (el seu avi poètic a l’altre costat de l’Atlàntic).
I, tanmateix, no es tracta de fer arqueologia a compte de la genealogia. M’agradaria explicar que aquest és un gran llibre de vida, un bellíssim cabal de metàfores que, cercant la poètica muda de la sang predecessora, no fa sinó constituir-se en breviari per al present, en petit missal laic que l’autora fullejarà en hores de tardor per a reconfortar aquesta sensació de pèrdua que s’instal·la sempre en algun terrosset de l’hort de l’ànima davant la boira incòmoda dels ancestres que no hem arribat a conéixer.
(Joan Garí: Pròleg a Pasqual. Benicull de Xúquer: Editorial 7 i mig, 2001)
* * *
(…) A Paraula del retorn hi ha tot d’altres singularitats que trobo que val la pena de remarcar. Una de prou important és la musicalitat dels versos, una musicalitat que, a parer meu, deriva de la brillantor dels mots i que confereix una innegable rotunditat sonora i expressiva als poemes. De totes maneres, l’autora no se serveix dels recursos diguem-ne habituals del gènere, és a dir, rimes o una mètrica molt exigent, sinó que deixa que la musicalitat flueixi, aparentment, almenys, amb la mateixa alegre incontinència amb què flueixen les paraules. L’espontaneïtat –no sé si aparent, i més igual– i la vitalitat dels versos constitueixen el seu veritable component sonor, de manera que jo m’atreveixo a parlar d’una musicalitat més conceptual (innata, si es vol) que meticulosa, més simfònica que rítmica, però que és un element de seducció tan poderós que de vegades quasi s’imposa al significat del poema i li roba protagonisme.
Al costat d’aquest component musical n’hi ha un altre de semblantment important. Si el lector està atent al joc que l’autora ens proposa, s’adonarà que cada llibre incorpora elements plàstics nous i descobrirà també que mai no són gratuïts sinó que responen a l’àmbit, exterior o interior, que descriuen els poemes. Es tracta, penso jo, d’una riquesa expressiva gairebé escandalosa, però que mai no desvirtua la contundència del conjunt; més clar encara: es tracta d’una de les característiques més significatives de la poesia de Marisol González Felip, que en això i en tot d’altres coses que no em vaga d’especificar es vincula estretament a grans poetes del País Valencià (…).
(Miquel Martí i Pol: Pròleg a Paraula del retorn. València: Brosquil, 2002)
* * *
(…) Lluny de conformar un exercici purament visual ni cap glossa bucòlica, les albes que estrenen els dies i els capvespres que els apaguen, les imatges marítimes, els elements naturals, però també l’espai urbà, es fonen amb la veu poètica sense artificis i es reflecteixen de manera natural en els versos.
La recurrència de molts d’aquests elements ha donat peu a un món simbòlic ric, encapçalat per l’omnipresència de la lluna, símbol cíclic i femení per excel·lència, punt de referència lluminós en la foscor de la nit, evocador també de la sensualitat. (…) Sovintegen les al·lusions a la mar, un llenç immens relacionat amb la força de l’amor, el desig, la passió i la “líquida potestat dels sentits”. L’heura, de naturalesa enfiladissa, es revelaria com un reflex dels periples amorosos i, potser, de la inestabilitat que els acompanya. El bosc se’ns presenta com un símbol dual, embullat, pròxim a les pulsions de la vida. Encara podem destacar altres elements que es repeteixen, com ara la neu, que sovint s’associa al desamor o la tristesa, o les illes, que són recers d’intimitat, d’isolament, i que reflecteixen la tendència a la reclusió, sentiment que caracteritza molts poemes. Tot plegat, resulta en un imaginari simbòlic molt elaborat i ben personal (…).
(Mireia Ferrando Simón: Estudi preliminar a Antologia cordial. Alzira: Neopàtria, 2022)
* * *
Marisol aprofita Antologia cordial per a fer una lectura crítica i atenta a la seua extensa obra poètica; selecciona poemes de diversos llibres i amb tot un seguit de poemes inèdits confecciona aquesta mostra organitzant-la en cinc apartats. No té voluntat de crear un llibre de llibres, ja que els poemes s’organitzen per temàtiques, i no per l’any o pel llibre en què aparegueren.
Tres cites de tres autors diferents obrin l’antologia, els quals pretenen ser un homenatge i una declaració explícita per part de l’autora de la guia i mestratge que han suposat per a ella: Federico García Lorca, Vicent Andrés Estellés i Jaume Pérez Montaner, encara que en els poemes també endevinem altres influències, com la de Marc Granell o Martí i Pol.
Antologia cordial és un llibre d’amor, però d’amor en el sentit més ampli de la paraula, d’amor sensual, de desamor, d’estima per una llengua, per una ciutat, per la poesia, pel record sentit, l’homenatge obligat i la memòria, una memòria que com en la darrera part del llibre és un amor heretat.
És aquest un llibre ple de llum i, amb aquesta, de les seues ombres, la llum de totes les fases de la lluna, de la pluja que l’amara i amara els seus versos, de soledats. Marisol és una poeta amb una mirada diàfana, amb un univers i un llenguatge propis, la poeta, amb els seus cinc sentits, recull de la realitat els colors del seu cant.
Dialoga també amb altres poetes, o conversa amb ella mateixa, trau forces del no-res per animar-se. Escriure per a ella és una manera d’ordenar el món, d’intentar explicar-se el sentit de la vida, de sobreviure als naufragis individuals i col·lectius.
(Manel Alonso: Diari Gran del Sobiranisme, octubre de 2022. En línia)
* * *
(…) Com remarca Mireia Ferrando Simón a la presentació, la poesia de Marisol González es caracteritza per la construcció a partir de les vivències pròpies del seu món poètic, centrat sovint en «exterioritzar els mals, el desencís, el conflicte intern. La paraula és, tothora, terapèutica.» (p. 10). Aquest univers del jo, de l’experiència viscuda, en aquests moments tan en primera línia, després del Premi Nobel de Literatura 2022 atorgat a Annie Ernaux, és la base de la creació de Marisol González, i que manté des dels seus inicis com a poeta. Una autoficció, si se’ns permet, que resta embolcallada per les imatges poètiques i simbòliques més clàssiques: la lluna, l’hivern, la neu, el bosc, l’heura, la mar, l’horabaixa… Tots aquests conceptes constitueixen l’escenari d’aquest àmbit líric personal i íntim.
La poesia de Marisol González Felip es dibuixa en un horitzó franc i net que ens trasllada una personalitat diàfana, marcada i obsedida per la necessitat de superar silencis i ofecs («Res no deté el verd de dilluns», p. 89), sempre amb mesura i seny, i amb sentit agraïment.
(Carme Pinyana i Garí: «La poesia, el seny i l’agraïment», Caràcters, 2023. En línia)
_0.webp)
