Gumersind Gomila

Gumersind Gomila, Maó (Menorca), 1905 – Perpiñán, 1970. Poeta, activista cultural en Rosellón y artista.

Personaje polifacético conocido principalmente por su vertiente poética, se inicia a raíz de los Juegos Florales, en Perpiñán y en Tolosa, y no es hasta mucho más tarde que publica en volúmen su obra poética que consta de cuatro libros: La sorra calenta (1943 i 1967), Llucifer (1966), El Vent Fútil (1967) y Els ocells morts (1969). Mantiene una estrecha amistad literaria y personal con el poeta Josep-Sebastià Pons i con su hermana Simona Gay, también poeta.

En el campo cultural, la figura de Gomila destaca por su activismo catalanista y occitanista que lleva a cabo durante su vida desde diferentes ángulos, sobre todo con sus escritos en publicaciones periódicas catalanas de gran relevancia.

También es importante como artista plástico y ceramista. Una obra que desarrolla como oficio y que recibe el reconocimiento de sus contemporáneos. Gomila, sin embargo, es aún hoy un autor y un artista por descubrir; su obra se ha visto marginada por la periferia geográfica en que se produjo y por las dificultades editoras de aquellos años.

Documentación: Ismael Pelegrí.
Página elaborada por Nausica Solà para AELC.
Fotografías: Ismael Pelegrí.

Gumersind Gomila (Maó (Menorca), 1905 – Perpignan, 1970) was a poet, a cultural activist in Roussillon and an artist.

He was a multifaceted personality, mainly known for his poetry. His beginnings as a poet were under the auspices of the literary competition, Jocs Florals, in Perpignan and Toulouse (Languedoc) and it was not until much later that he published four books of his poetic work in one volume. These works were La sorra calenta (Hot Sand, 1943 and 1967), Llucifer (Lucifer, 1966), El vent fútil (The Futile Wind, 1967) and Els ocells morts (Dead Birds, 1969). He was a close friend, in both literary and personal senses, of the poet Josep Sebastià Pons and his sister, Simona Gay, who was also a poet.

In the cultural domain, Gomila was notable for his pro-Catalan and pro-Occitan activism, a lifelong concern with many different aspects, in particular his writings in different prestigious Catalan-language publications.

He was also a painter and ceramicist of note. He earned a living from this and was recognised for the quality of his work by his contemporaries. Even today, Gomila is a writer and artist still to be properly discovered because knowledge of his work was mainly confined to the limits of the geographical zone in which he produced it and restricted by the difficulties in being published in his times.

Documentation: Ismael Pelegrí.
Web page: Nausica Solà for AELC.
Photographs: Ismael Pelegrí.
Translation: Julie Wark.

Gumersind Gomila i Guasteví neix a Maó (Menorca) el 27 d’agost de 1905. Viu la infantesa i primera joventut a l’illa on s’alfabetitza en llengua castellana. A més a més, s’inicia en la pintura de la mà de la seva germana Antònia.

La mort prematura del seu pare fa decidir la família el trasllat al Rosselló, a Perpinyà, on tenien parents. Allí, a més de treballar com a delineant, Gomila desplega un ampli ventall de participació en la cultura catalana i occitana que de seguida esdevé el centre dels seus interessos. Estudia català i francès de forma autodidàctica i entra en contacte amb el món cultural catalanista i occitanista.

Aquest activisme el porta a formar part dels grups la Mantinença Catalana del Felibritge i la Colla del Rosselló, que organitzaven uns jocs florals bilingües, els de l’Acadèmia la Ginesta d’Or. En aquests certàmens poètics, Gumersind Gomila es dona a conèixer com a poeta i obté diversos premis. Tanmateix, el fet que tots dos moviments se cenyissin exclusivament a l’àmbit cultural, no satisfeia a un bon nombre de catalanistes, entre ells Gomila, i és per això que s’adhereix al moviment Nostra Terra i col·labora habitualment a la revista del mateix nom en defensa del catalanisme.

Amb l’inici de la Segona Guerra Mundial, Nostra Terra es dissol. Aleshores, Gomila entra en contacte amb la Societat d’Estudis Occitans, dins la qual passa a representar la cultura catalana i n’és nomenat director de la delegació catalana. Fruit d’aquesta col·laboració, l’any 1943, es publica el seu primer poemari La sorra calenta.

Entre 1945 i 1960 du a terme nombroses accions culturals per tal de potenciar els lligams entre catalans i occitans: funda l’Institut d’Estudis Occitans; escriu per a publicacions periòdiques diverses, com ara Per Catalunya, Pont Blau, Serra d’Or, els Cap d’Any de la «Biblioteca Raixa», la Revista de Menoría o l’obra miscel·lània El Llibre de tothom; fa emissions radiofòniques, treballa per a Edicions Proa (establertes a Perpinyà) o participa en grups teatrals, entre altres coses. D’aquesta manera es converteix en un referent cultural de la Catalunya del Nord a la resta dels Països Catalans.

Amb l’arribada dels anys seixanta Gomila experimenta canvis importants; deixa la feina de delineant i passa a treballar als obradors de ceràmica de Sant Vicenç (Perpinyà) en estreta col·laboració amb el seu propietari, Jean Lurçat, fet que permetrà un ampli reconeixement artístic de Gomila. En el camp literari, la seva obra es consolida i durant les festes felibrenques de Périgueux rep el títol de Mestre en gai saber. Durant aquesta època prenen cos les obres Llucifer i Els ocells morts, que no es coneixen fins anys més tard, quan ell mateix crea Edicions Triangle i les publica. Estableix relació amb el poeta Josep-Sebastià Pons i amb la seva germana, també poeta, Simona Gay, amb qui mantindrà una estreta amistat. També escriu dues monografies sobre Verdaguer i la novel·la Els divins extravagants, encara inèdites.

El 22 de març de 1970, mor a conseqüència d’una intervenció quirúrgica i deixa un nombre important d’inèdits llestos per publicar. Aquests originals, però, s’han perdut, en ser destruïts per la seva germana Maria, que creia eliminar així els fantasmes que l’envoltaven.