Jaume Bofill i Mates

1878-1933

Guerau de Liost (Olot, 1878 – Barcelona, 1933) és el pseudònim literari de Jaume Bofill i Mates. Poeta, polític destacat del catalanisme conservador que funda Acció Catalana i té diversos càrrecs públics al llarg de la seva vida: regidor de l’ajuntament de Barcelona, diputat de la Mancomunitat i diputat també a Madrid.

Com a poeta fa una obra de marcats arrels ruralistes, de la qual destaquen els llibres La Muntanya d’Ametistes (1908) i Sàtires (1927). Però també hauríem d’esmentar els seus llibres d’assaig polític, sobretot els que exposen el seu pensament, enfrontat aleshores en molts aspectes al de Francesc Cambó.

Seguidor de les teories lingüístiques de Pompeu Fabra, amb el seu amic Josep Carner, Liost va ser un europeista convençut, molt atent a les novetats culturals i polítiques que arribaven de l’altre costat dels Pirineus.

Pàgina elaborada per X. R. Trigo per a l’AELC.
Fotografies: Arxiu de l’AELC.

Castellano

Castellano

Guerau de Liost (Olot, 1978 – Barcelona, 1933) fue el seudónimo literario de Jaume Bofill i Mates. Poeta, político destacado del catalanismo conservador fundó Acció Catalana y tuvo varios cargos políticos a lo largo de su vida: regidor del ayuntamiento de Barcelona, diputado de la Mancomunidad y diputado en Madrid.

Como poeta hizo una obra de marcadas raíces rurales. De ella, destacan los libros La Muntanya d’Ametistes (1908) y Sàtires (1927). Pero también se han de mencionar sus libros de ensayo político, especialmente los que exponen su pensamiento, enfrentado por aquel entonces en muchos aspectos con el de Francesc Cambó.

Seguidor de las teorías lingüísticas de Pompeu Fabra, con su amigo Josep Carner, Liost fue un europeísta convencido, muy atento a las novedades culturales y políticas que llegaban del otro lado de los Pirineos.

Página elaborada por X. R. Trigo para la AELC.
Fotografías: Archivo de la AELC.

English

English

Guerau de Liost (Olot, 1878 – Barcelona, 1933) was the literary pen name of Jaume Bofill i Mates. This poet and politician noted for his conservative catalanist stance was the founder of Acció Catalana and held a number of public service positions throughout his professional life, including councilman for the City of Barcelona and representative to the regional and Spanish parliaments.

His work as a poet had decidedly country roots. Among the most noted are his books La Muntanya d’Ametistes (Amethyst Mountain – 1908) and Sàtires (Satires – 1927). But also worth mentioning are his books of political essays, above all those that reveal his personal views, which share many similarities with those of Francesc Cambó.

He was a follower of the linguistic theories of contemporary Pompeu Fabra. Along with his friend Josep Carner, Liost was a dedicated Europeanist, keenly attentive to the political and cultural innovations that were coming from the other side of the Pyrenees.

Web page: Xulio Ricardo Trigo.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Jaume Bofill i Mates, que escriu amb el pseudònim de Guerau de Liost, neix a Olot el 31 d’agost del 1878. Poeta i periodista a més de polític destacat i combatent del lerrouxisme. La seva activitat pública comença quan s’inscriu en la Lliga Regionalista i és escollit regidor de l’ajuntament de Barcelona. Va ser diputat de la Mancomunitat i el 1922 funda Acció Catalana, partit d’ideologia liberal republicana. La política l’oposar a Cambó i tots dos discuteixen també les seves divergències a través dels llibres. A Per la concòrdia (1930), de Cambó, Liost oposa L’altra concòrdia (1930). Sens dubte, la seva activitat política es pot considerar com a una de les més properes als vents que en aquell temps corrien per Europa.

El primer llibre de poemes, La Muntanya d’Ametistes (1908), escrit un any després del seu casament amb Margarida Bofill, cosina seva, està prologat Eugeni d’Ors. Tanmateix, Liost no nega mai el mestratge de Josep Carner, amic personal i influència decisiva en l’escriptura dels primers versos. La crítica ha dit que aquest primer llibre és «noucentisme pur», un llibre on, segons Xènius, el poeta «empresona la natura». Més tard escriu altres volums que, seguint la mateixa filosofia poètica, inscriuria Liost en el cor del Noucentisme. Només cap al final abandona les seves posicions al voltant d’una poesia retòrica i ruralment militant, potser influït per la lectura de Mallarmé.

S’ha dit que el millor llibre d’en Liost són les seves Sàtires (1927), una visió crítica de la societat catalana des d’una actitud moralitzant, propera al sentiment religiós. Un altre aspecte important de l’obra d’en Guerau de Liost és la seva adscripció a les posicions lingüístiques d’en Pompeu Fabra i com, juntament amb Josep Carner, es consideraven militants actius de la llengua catalana.

Jaume Bofill i Mates mor a Barcelona el 1933, poc després d’ingressar de nou a la Lliga Regionalista, quan manté una posició molt crítica amb el laïcisme de la Segona República.

CANALS i SURÍS, Manuel: «Jaume Bofill i Mates. Una trajectòria política»,

Vincles

Comentaris d'obra

«Les Sàtires (1927), el seu llibre més important, també estan construïdes a partir de la tensió entre contraris. Retrat exquisit de la Barcelona burgesa i menestral dels anys 20, s’hi caricaturitzen els vicis humans i les petites i miserables passions de tots els dies. Guerau escriu amb tendresa i urbanitat, però també amb una crítica fiblant, de vegades irritada. Guerau coneix tots els seus possibles interiors i sap, com diria després Walter Benjamin, que la civilització i la barbàrie són les dues cares d’una mateixa moneda. «¿Voleu que us parli del cor d’un criminal? Només conec a fons el d’un home honest, i us asseguro que és una cosa nauseabunda», diu una coneguda sentència. Per això broda com ningú la ironia, el somriure contingut per sota el nas, una certa distància davant del model moral que ell mateix ha exposat. Guerau de Liost no és mai equívoc ni escèptic, només és profundament perspicaç. A la manera dels seus mestres, La Bruyère i La Fontaine.»

(Jordi Gàlvez. El periódico de Catalunya, 10 de març de 2000)

* * *

El cor del Noucentisme Soldevila, Bofill, Riba

«En aquesta època hi hagué periodistes i escriptors, com Carles Soldevila, que contribuïren a crear una literatura i, per tant, una llengua socialment molt apreciable, càlida i de gran utilitat. La seva obra fou molt important.

La literatura del Montseny de Jaume Bofill i Mates i les seves Sàtires són extremament remarcables. Les seves Sàtires tenen una substància catalana única i un barcelonisme de la més pura autenticitat.

No crec que Carles Riba fos un poeta: fou molt més filòsof que poeta: filòsof obscur –obscurit, potser, per la versificació. També fou molt més filòsof que poeta l’Alfieri, i aquests últims anys, Paul Valéry a França. Les traduccions del grec i del llatí, de Riba, considerables (Fundació Bernat Metge). Riba fou un home apassionat.»

(Josep Pla. Notes del capvesprol)

* * *

«Guerau de Liost tingué una intervenció decisiva, com a polític, en la liquidació del Noucentisme -defenestració de Xènius, escissió de la Lliga, etc.-, abans que el cop d’estat de Primo de Rivera no sentenciés la maniobra de forma irreversible. Literàriament, també es detecta un abandonament de les posicions excessivament militaristes d’inicis de segle, i tot plegat es tradueix en un interès per una poesia menys afectada retòricament, més sincera, en què la imatgeria respon a una recerca d’efectes musicals, sensorials, en una línia propera a la suggestió mallarmeana.»

(Enric Bou. «La poesia noucentista», dins Riquer, Comas, Molas: Literatura Catalana Contemporània. Barcelona: Ariel, 1987, p. 117)

Antologia

AVETS I FAIGS

Gòtics semblant el faig, l’avet,
puja, segur, l’avet ombriu,
rígid de fulles, d’aire fred,
car és d’un gòtic primitiu.

Amb son fullatge trèmul, net,
ben altrament, el faig somriu,
més joguinós que massa dret,
car és d’un gòtic renadiu.

L’avet és gòtic com el faig.
Són les agulles del bagueny
on de la llum es trenca el raig.

Són les agulles sobiranes
que, en les altures de Montseny,
del vent concerten les campanes.

* * *

PÒRTIC

Bella Ciutat d’ivori, feta de marbre i or:
tes cúpules s’irisen en la blavor que mor,
i, reflectint-se, netes, en la maror turgent,
serpegen de les ones pel tors adolescent.
L’ivori té la gràcia d’un marbre constel·lat
d’aurífiques polsines, com una carn d’albat.
Bella ciutat de marbre del món exterior,
esdevinguda aurífica dins un esguard d’amor!
Ets tota laborada amb ordenat esment.
Et purifica el viure magnànim i cruent.
I, per damunt la frèvola grandesa terrenal,
empunyaràs la palma del seny – que és immortal.

* * *

REVETLLA

Lluna, barraca barroca;
palp policíac del vent;
grills, musiqueta que toca;
taxi, pujol de forment.
Passa, nocturna boirina,
àvola fembra del xal,
xal de penombra que fina,
ombra de nit i de mal.
Obre del taxi la porta.
Fica’t a dintre llisquent.
Deixa-t’hi caure somorta.
Para el motor del torrent.