Novel·la Poesia Crítica literària o assaig Obres traduïdes Obres completes Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Estudis sobre l'autor/autora Narrativa

Pere Gimferrer

Pere Gimferrer (Barcelona, 1945). Poeta, prosista, traductor i crític literari.

Estudia Dret i Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona i molt aviat destaca com a poeta amb les seves primeres obres en castellà: Mensaje del tetrarca (1963), Arde el mar (1966, Premi Nacional de Poesia) i La muerte en Beverly Hills (1968). Amb Els miralls (1970) enceta la seva producció poètica en català. A aquesta obra la segueixen els títols Hora foscant (1972) i Foc cec (1973). Amb L’espai desert (1977) obté la Lletra d’Or del 1978. L’any 1981 aplega els títols anteriors a Mirall, espai, aparicions, on inclou l’obra Aparicions. Amb El vendaval (1988) guanya els premis Ciutat de Barcelona, Nacional de literatura i Crítica Serra d’Or. Encara en el terreny de la poesia, publica La llum (1990), Mascarada (1996), El Diamant dins l’aigua (2001), El castell de la puresa (2014) i Marinejant (2016).

El 1985 és escollit Membre de la Real Academia Española i el 1989 li és concedida la Creu de Sant Jordi. És Membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1998) i Membre numerari electe de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (2008).

Com a crític col·labora en diverses publicacions i és autor d’una important obra assagística: La poesia de J.V. Foix (1974), Antoni Tàpies i l’esperit català (1974), Max Ernst o la dissolució de la identitat (1977), Miró, colpir sense nafrar (1978), Radicalidades (1978), Lecturas de Octavio Paz (1980), Los raros (1985) o Les arrels de Miró (1993). Ha traduït al castellà autors com Joan Brossa, Gabriel Ferrater, Ausiàs March o Mercè Rodoreda i, al català, Stendhal, Voltaire o Flaubert, entre d’altres.

Escriptor indistintament en català i castellà, Pere Gimferrer és una de les veus més importants de la poesia i la literatura catalanes i castellanes contemporànies i una figura cabdal per comprendre-les.

És soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Toni Terrades per a l’AELC.
Documentació: Toni Terrades i Jordi Cornudella.
Fotografies: © Carme Esteve/AELC.

Castellano

Castellano

Pere Gimferrer (Barcelona, 1945). Poeta, prosista, traductor y crítico literario.

Estudia Derecho y Filosofía y Letras en la Universidad de Barcelona y pronto destaca como poeta con sus primeras obras en castellano: Mensaje del tetrarca (1963), Arde el mar (1966, Premi Nacional de Poesia) y La muerte en Beverly Hills (1968). Con Els miralls (1970) empieza su producción poética en catalán. A esta obra la siguen los títulos Hora foscant (1972) y Foc cec (1973). Con L’espai desert (1977) obtiene el premio Lletra d’Or de 1978. En 1981 reúne los títulos anteriores en Mirall, espai, aparicions, e inluye la obra Aparicions. Con El vendaval (1988) gana los premios Ciudad de Barcelona, Nacional de literatura y Crítica Serra d’Or. En el terreno de la poesía, también publica La llum (1990), Mascarada (1996), El Diamant dins l’aigua (2001) y El castell de la puresa (2014).

El 1985 es elegido Miembro de la Real Academia Española y en 1989 se le concede la Creu de Sant Jordi. Es Miembro de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1998) y Miembro numerario electo de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (2008).

Como crítico colabora en diversas publicaciones y es autor de una importante obra ensayística: La poesia de J.V. Foix (1974), Antoni Tàpies i l’esperit català (1974), Max Ernst o la dissolució de la identitat (1977), Miró, colpir sense nafrar (1978), Radicalidades (1978), Lecturas de Octavio Paz (1980), Los raros (1985) o Les arrels de Miró (1993). Ha traducido al castellano autores como Joan Brossa, Gabriel Ferrater, Ausiàs March o Mercè Rodoreda y, al catalán, Stendhal, Voltaire o Flaubert, entre otros.

Escritor indistintamente en catalán y castellano, Pere Gimferrer es una de las voces más importantes de la poesía y la literatura catalanas y castellanas contemporáneas y una figura esencial para entenderlas.

Es socio de honor de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Toni Terrades para la AELC.
Documentación: Toni Terrades i Jordi Cornudella.
Fotografías: © Carme Esteve/AELC.

English

Pere Gimferrer English

Pere Gimferrer (Barcelona, 1945) is a poet, prose writer, translator and literary critic.

He studied Law and Philosophy at the University of Barcelona and, at a very early age, revealed considerable gifts as a poet with his first works in Spanish: Mensaje del tetrarca (Message from the Tetrarch, 1963), Arde el mar (The Sea Is Burning, 1966, winner of the National Poetry Prize) and La muerte en Beverly Hills (Death in Beverly Hills, 1968). His first collection of poems to be published in Catalan was Els miralls (The Mirrors, 1970), which was followed by the titles Hora foscant (Darkening Hour, 1972) and Foc cec (Blind Fire, 1973). He was awarded the 1978 Lletra d’Or Prize for L’espai desert (Deserted Space 1977). In 1981 his earlier titles, together with the work Aparicions (Apparitions) were published as the collection of poems titled Mirall, espai, aparicions (Mirror, Space, Apparitions). He received the City of Barcelona Prize, the National Prize for Literature and the «Serra d’Or» Critics’ Prize for El vendaval (High Wind, 1988), after which he published La llum (Light, 1990), Mascarada (Masquerade, 1996), El Diamant dins l’aigua (Diamond in the Water, 2001) and El castell de la puresa (The Castle of Purity, 2014).

In 1985 he was elected to the Spanish Royal Academy of Language and, in 1989, he was awarded the Creu de Sant Jordi (St George Cross) by the Generalitat (Government) of Catalonia. He is a member of the Royal Academy of Belles Lletres of Barcelona (2008).

He writes as a critic for several publications and has published a considerable number of major essays, including La poesia de J.V. Foix (The Poetry of J. V. Foix, 1974), Antoni Tàpies i l’esperit català (Antoni Tàpies and the Catalan Spirit, 1974), Max Ernst o la dissolució de la identitat (Max Ernst or the Dissolution of Identity, 1977), Miró, colpir sense nafrar (Miró, Beating without Wounding, 1978), Radicalidades (Radicalisms, 1978), Lecturas de Octavio Paz (Readings of Octavio Paz, 1980), Los raros (Odd People, 1985) and Les arrels de Miró (Miró’s Roots, 1993). He has translated Joan Brossa, Gabriel Ferrater, Ausiàs March, Mercè Rodoreda and other authors into Spanish, while his translations into Catalan include works by Stendhal, Voltaire and Flaubert.

Writing in Catalan and Spanish, Pere Gimferrer is one of the most outstanding figures in contemporary Catalan and Spanish poetry and literature, as well as being essential for understanding them.

He is a member of the Association of Catalan Language Writers (AELC).

Web page: Toni Terrades for AELC.
Documentation: Toni Terrades.
Photographs: © Carme Esteve/AELC.
Translation by Julie Wark.

Biografia

Pere Gimferrer i Torrens neix a Barcelona el 22 de juny del 1945.

Estudia Dret i Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona i s’especialitza en literatura. Comença la seva obra poètica de molt jove en castellà, sota la influència de Vicente Aleixandre i Octavio Paz, amb els llibres Mensaje del tetrarca, del 1963, obra a la qual seguiran Arde el mar, Premi Nacional de Poesia del 1966, i La muerte en Beverly Hills, del 1968. És un dels membres més joves i destacats dins dels novísimos, grup que fou batejat així per Josep M. Castellet: Nueve novísimos poetas españoles (1970). L’any 1970 enceta, amb Els miralls, la seva producció poètica en català. A aquesta obra la segueixen els títols Hora foscant (1972) i Foc cec (1973). Amb L’espai desert (1977) obté la Lletra d’Or del 1978. L’any 1981 aplega els títols anteriors a Mirall, espai, aparicions, on inclou l’obra Aparicions.

El mateix any guanya el Premi Ciutat de Barcelona per aquest volum i, conjuntament, pel Dietari, 1979-1980. Aquesta obra també li val el Premi de Literatura Catalana de la Generalitat de Catalunya d’assaig. El Segon dietari (1980-1982) obté el Premi de la Crítica Serra d’Or de dietaris del 1982. Aquests dietaris recullen els articles publicats a El Correo Catalán i són considerats cabdals dins del dietarisme català contemporani. En aquests títols Pere Gimferrer reflexiona sobre una gran diversitat de temes, que van des de la crítica del poder i la política fins a la poesia o el cinema. El 1983 publica la novel·la Fortuny, obra amb la qual guanya diversos premis com el Ramon Llull, el Premi Joan Crexells, el Premi de la crítica de narrativa catalana i el Premi Crítica Serra d’Or de prosa.

Després d’un llarg període de silenci poètic, l’any 1988 apareix El vendaval, que guanya el premi Ciutat de Barcelona, el premi Nacional de literatura i el premi Crítica Serra d’Or. Encara en el terreny de la poesia, l’any 1990 publica La llum i, el 1996, Mascarada, un poema llarg sense puntuació que té la ciutat de París com a rerefons paisatgístic. L’any 2001 apareix un nou llibre de poemes en català, El diamant dins l’aigua. A banda de la poesia, també cal esmentar el llibre en prosa L’agent provocador, publicat el 1998. Amb posterioritat a El diamant dins l’aigua, ha tornat a publicar poesia i prosa de creació en castellà: Interludio azul (2006), Amor en vilo (2006), Tornado (2008), Rapsodia (2011) i Alma Venus (2013). Després de dotze anys, Pere Gimferrer reprèn la poesia en català amb el recull El castell de la puresa (2014). Dos anys després publica Marinejant (2016).

El 18 d’abril del 1985 és escollit Membre de la Real Academia Española i el 15 de desembre del mateix any hi ingressa com a acadèmic amb el discurs titulat Perfil de Vicente Aleixandre. Entre els honors que Pere Gimferrer posseeix, també destaca la Creu de Sant Jordi, que se li concedeix l’any 1989. També és Membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona des de l’any 1998 i Membre numerari electe de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona des del 2008. Des de l’any 1981 és Director literari de l’editorial Seix Barral.

Com a crític col·labora en diverses publicacions com El Ciervo, Ínsula, Serra d’Or, Destino, Plural (Mèxic, 1973-76), Vuelta (Mèxic, 1976), El Correo Catalán, El País, El Temps o l’ABC, entre d’altres. Actualment és col·laborador de Catalunya Ràdio. Gran aficionat al cinema, abans de començar la seva tasca com a escriptor també havia exercit la crítica cinematogràfica a la publicació Film ideal. És autor d’una important obra assagística: La poesia de J.V. Foix (1974), Antoni Tàpies i l’esperit català (1974), Max Ernst o la dissolució de la identitat (1977), Miró, colpir sense nafrar (1978), Radicalidades (1978), Lecturas de Octavio Paz (1980), Los raros (1985) o Les arrels de Miró (1993). Tradueix al castellà autors com Joan Brossa, Gabriel Ferrater, Ausiàs March o Mercè Rodoreda i, al català, Stendhal, Voltaire o Flaubert, entre d’altres.

Pere Gimferrer amb Josep M. Castellet a la commemoració del 35è aniversari de l'AELC. Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona, desembre de 2012. © Carme Esteve/AELC.
Pere Gimferrer amb Josep M. Castellet a la commemoració del 35è aniversari de l'AELC. Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona, desembre de 2012. © Carme Esteve/AELC.
Pere Gimferrer i Josep M. Castellet. Commemoració del 35è aniversari de l'AELC. Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona, desembre de 2012. © Carme Esteve/AELC.
Pere Gimferrer i Josep M. Castellet. Commemoració del 35è aniversari de l'AELC. Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona, desembre de 2012. © Carme Esteve/AELC.

Premis

  • Premio Nacional de Poesía (1966): Arde el mar.
  • Premi EC-Josep Carner (1974): La poesia de J.V. Foix.
  • Lletra d’Or (1978): L’espai desert.
  • Premi IEC-Josep Carner (1978): L’espai desert.
  • Premi Ciutat de Barcelona (1981): Dietari, 1979-1980 i Mirall, espai, aparicions.
  • Premi de Literatura Catalana de la Generalitat de Catalunya d’assaig (1982): Dietari (1979-1980).
  • Premi de la Crítica Serra d’Or de dietaris (1982): Dietari, 1979-1980.
  • Premi Ramon Llull (1983): Fortuny.
  • Premi Joan Crexells (1983): Fortuny.
  • Premi de la crítica – narrativa catalana (1983): Fortuny.
  • Premi Crítica Serra d’Or de prosa, (1984): Fortuny.
  • Membre de la Real Academia Española (1985).
  • Premi de la crítica – poesia catalana (1988): El vendaval.
  • Premi Cavall Verd (1989): El vendaval.
  • Premi Ciutat de Barcelona de poesia (1989): El vendaval.
  • Premi de Literatura Catalana de la ILC de poesia (1989): El vendaval.
  • Premi de la Crítica Serra d’Or de poesia (1989): El vendaval.
  • Premi del Ministeri de Cultura de poesia (1989): El vendaval.
  • Creu de Sant Jordi (1989).
  • Premi Nacional de Cultura de literatura (1997): Dietari complet 2.
  • Premio Nacional de las Letras (1998): al conjunt de l’obra.
  • Membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1998).
  • Premio Reina Sofía de poesía iberoamericana (2000): Marea solar, marea lunar.
  • Premi Rosalía de Castro del Centre PEN de Galícia (2000)
  • Premi Octavio Paz (2006).
  • Premi Internacional Terenci Moix (2007): per la seva trajectòria literària.
  • Membre numerari electe de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (2008).
  • Premio Don Luis a la Excelencia Literaria, de Bodegas Luis Alegre (2015): per la seva trajectòria literària.
  • Escritor Galego Universal de l’AELG (2016).
  • Premi internacional de poesia Federico García Lorca (2017).
  • Doctor Honoris Causa per la Universitat de Barcelona (2023).

Miró: colpir sense nafrar.

Vincles

Comentaris d'obra

El cinema arriba a fer-se present dintre de la seua poètica, fins al punt de trobar-lo incrustat en els seus versos, bé de forma al·lusiva, bé en el propi entramat dels poemes, àdhuc en la seua pròpia concepció de l’art. La recerca dels trets fílmics constatables al llarg de la seua producció poètica, ens durà a recórrer els poemaris més representatius de cadascuna de les etapes de la seua obra. M’hi ocuparé també de la seua producció poètica en castellà, que cal considerar important pel que té de reveladora en referència a l’aspecte que és ací motiu d’estudi. Muerte en Beverly Hills, Extraña fruta y otros poemas, Els miralls i L’espai desert conformen el recorregut que no realitzarem de manera lineal, sinó atenent les diverses facetes que calga observar.

En Gimferrer, poesia i reflexió sobre l’acte poètic van íntimament lligades. A més si incloem la poesia en un concepte més universalitzador de l’art, aquesta relació es traslladaria a totes les altres disciplines de l’art: pintura, fotografia, cine, etc. Establint un paral·lel, creació artística i reflexió sobre l’acte creatiu són també una preocupació del nostre autor. Des d’aquesta perspectiva parlar de cinema o parlar de poesia no seria a la fi moure’ns en dos paradigmes tan diferents, ens trobaríem en definitiva parlant d’art.

(Josep Manuel Esteve i Borràs. «Gimferrer, fotograma a fotograma», L’Aiguadolç, núm. 12-13, tardor de 1990, p. 129-130)
 

* * *
 

Si bé és cert que la poesia de Pere Gimferrer (Barcelona, 1945) ha estat sovint considerada difícil, és indubtable que el mateix poeta s’ha esmerçat a donar les claus per accedir-hi. Unes claus que primer caldrà cercar en la poesia mateixa —en la mesura que una part important és precisament poesia sobre poesia, i que hi ha unes referències explícites—; després en obres en prosa com ara el Dietari, la novel·la Fortuny o l’inclassificable L’agent provocador; i finalment en el gruix de la seva obra assagística sobre art, cinema i literatura. Malgrat que alguns d’aquests textos —especialment el Dietari— resulten volgudament laberíntics, sobretot pel que fa als referents culturals, Gimferrer no s’ha estat de posar-hi en pràctica i teoritzar-hi unes actituds estètiques i un compromís moral que l’han convertit en un referent ineludible per comprendre la poesia castellana i catalana de l’últim terç de segle.

[…]

L’anomenat culteranisme ha estat sens dubte un dels trets més influents de la poesia de Gimferrer i l’estendard de tota una generació de poetes castellans (i en cert moment, també d’alguns poetes catalans), però hi ha en el rerefons d’aquest fenomen unes circumstàncies polítiques i socials que determinaven fins i tot el que es presentava com un acte de rebel·lia. Només en un país encara immers en la grisor del feixisme s’entén que els poetes giressin els ulls cap a l’elitisme cultural dels high modernists anglo-americans (Ezra Pound, T.S. Eliot), precisament quan a Anglaterra o als Estats Units els giraven l’esquena, i quan la postmodernitat es presentava arreu, i de manera una mica ingènua, com un trencament definitiu de les barreres que separen el culte del popular. És sens dubte aquest un aspecte lligat a la generació dels novísimos que abans o després mereixeria un estudi crític més profund.

(Melcion Mateu. «Variacions del visible», Avui Cultura, 15 de febrer de 2001, p. 15)
 

* * *

El moviment d’aquest doble flux distributiu —interior / exterior i exterior / interior— que a partir d’ara podem anomenar perfluència —perquè passa a través de l’autor— ens permet explicar aquesta zona reactiva, aquesta zona de contacte que s’hi produeix. Pere Gimferrer es manifesta com un cas paradigmàtic d’aquest doble moviment ja que hi podem advertir, d’una banda, les traces de certes influències que hauran d’incidir de manera decisiva en la construcció de la seva poètica i, de l’altra, una voluntat deliberada d’establir un diàleg amb la tradició. Aquest vincle s’estableix no tan sols en la poesia, sinó que es transfereix a tots els àmbits en els quals el poeta intervé: la novel·la, els dietaris, la crítica literària, la crítica d’art. Així, la perfluència, organitzada a partir de certes «afinitats electives», no és en aquest cas, com ho podria ser en d’altres, un fenomen de passivitat sinó de radical activitat, fet que condueix Gimferrer a confirmar i a reforçar la seva actitud envers l’art.

L’autor en els seus inicis utilitza el castellà com a llengua d’expressió literària i evidentment el doble moviment de perfluència del qual hem parlat es produeix també en aquesta seva primera etapa. Però mentre en l’etapa castellana el que es posa en joc és la construcció d’un univers paral·lel al món i el posterior desterrament del poeta d’aquest espai, en l’etapa catalana l’autor es planteja, des de l’espai del text, el compromís poètic que adquireix amb ell mateix, com diu Gimferrer: «en utilitzar la llengua pròpia, un sent que ha de parlar també d’un mateix, i seriosament». Així, mentre en la creació en castellà de Gimferrer hi ha una funcionalitat seriosament lúdica de l’expressió poètica, en català aquesta expressió el compromet molt més.

(Eloi Grasset. «Rimbaud i Mallarmé en la poètica de Pere Gimferrer», Estudis Romànics, vol. 33, 2011, p. 369-370)

Entrevistes

—En poesia es pot dir tot?
—Si és poesia de debò, el que es diu en poesia no es pot dir de cap més manera. És una forma de coneixença que neix amb paraules d’una modalitat diferent que en altres formes d’expressió. La Divina Comèdia n’és un exemple clar perquè hi ha argument, però és un poema per l’ús que fa del llenguatge, no pel que explica. També podríem posar com a exemple Góngora o certs poemes narratius de Foix, que posen en relació paraules i sons.

—Per això la traducció és una feina tan complexa.
—Carner donava un consell als escriptors joves i era que es dediquessin a traduir perquè així trobaven una manera de guanyar uns diners i s’estalviaven de llegir traduccions. A mi em costa molt llegir traduccions, però els russos no tinc més remei…

—En la teva poesia sempre has defensat l’ús de l’el·lipsi, és a dir, del no dir. Com ho equilibres amb la necessària comprensió del text?
—S’equilibra a través del llenguatge lògic, per les associacions de sons, dels camps semàntics i de les imatges.

—En algun moment has dit que ets més lector de novel·la que de poesia, però no ho sembla pas.
—En una època de la meva vida sí que va ser així, però ara ja no. He estat molt lector de prosa i de teatre, també, i potser només hi ha un gènere, si és que es pot dir gènere, que ha deixat d’interessar-me i és la filosofia. En l’adolescència vaig llegir uns autors molt concrets i amb aquests m’he quedat.

—També t’ha interessat la cultura popular.
—Et refereixes a la imatge? La televisió cada cop m’interessa menys, encara que sóc aficionat a les sèries, però molt restrictiu. Al contrari del que la gent pensa, les sèries no són cosa de fa deu anys. Ja n’hi havia amb el cinema mut, per exemple Els vampirs. I de modernes, m’ha interessat Mad men, amb gran diferència, i aquella de l’Scorsese, Boardwalk Empire, però això no sé si és cultura popular. Sí que també m’interessa el tango, sobretot el clàssic, i hi ha milongas més modernes que són molt bones com una amb la lletra de Borges.

—I què tenen en comú tots aquests interessos?
—La visualització. El poeta João Cabral de Melo, molt estimat per als de Dau al Set, deia que un poeta pot dir coses inversemblants, però mai no visualitzables.

—La poesia t’ha ajudat a viure?
—És la meva vida. Veig l’art com a forma de vida i crec que no sóc l’única persona. N’hi ha més de les que sembla i algunes ni se n’adonen de manera conscient. Quants actuen a partir dels patrons de conducta que veuen a les sèries i a les pel·lícules?

—Entrem en el tema de la responsabilitat de l’artista…
—La primera responsabilitat és l’exigència màxima.

—L’apliques en tot el que fas?
—Sí, en tot el que un escriu, ha de tenir el màxim d’exigència perquè igualment, com que no hi arribarà, com a mínim que es quedi a mig camí. Potser no serem Dante ni Góngora, però millor intentar-ho que res.

—Però aquesta vida implica un allunyament de la realitat.
—No, et permet interpretar-la. A partir de lectures i pel·lícules he après a entendre la vida de les persones perquè és d’això del que parlen.

—No et deu sorprendre que la gent pensi que ets una persona estranya. Fins i tot se n’ha fet caricatura.
—Sí i crec que ha quedat antiga. Sóc jo fa quinze anys. L’haurien de renovar. La veu, val a dir, és acceptable, però he canviat.

—Molt?
—Més de l’exterior que de l’interior. La prova que no he canviat tant és que quan torno a llegir un llibre o a mirar una pel·lícula tinc la mateixa reacció que abans. Això és una prova que no falla.

—Però sí que has canviat de llengua.
—Sí, diverses vegades i cap ha estat irreversible. He seguit publicant en català, però no ho ha vist ningú. Són versos esparsos, llibres de bibliòfil, o fins i tot poemes nous il·lustrats amb litografies.

—A Parany escrivies: «Els poetes acaben així: ferits, anul·lats, morts-vius, i per això en diem poetes.» Creus que pots dir més coses ara que quan eres un poeta jove?
—Mira, hi ha dues opcions: una persona diu tot el que podia dir com a poeta —que és el cas claríssim de Rimbaud— o, si arriba als seixanta anys sense haver-ho dit tot, és quan pot dir més. Ara no és que digui coses noves. Són les mateixes però d’una manera més… radical.

(Ada Castells: «Pere Gimferrer», Avui Cultura [«Contracultura. Un tros de conversa amb»], 1 de març de 2012, p. 16)

Antologia

L’odalisca té una cabellera llarga i negra, esbandida en l’aire quiet i embafador. El cos nu li jeu en un llençol blanc, que cobreix i ofega un llenç d’un vermell esponerós i vívid. Molt alt, allà enllà damunt el cap de l’odalisca, hi ha un cortinatge de color verd fosc. L’odalisca ofereix el cos, com ofereix, obert, el palmell de la mà. Un àrab, amb turbant, li seu als peus. L’odalisca té el turmell cenyit amb un braçalet i mira cap enlaire, sotjant el buit de la cambra aturada. L’àrab, amb el cap cot, fa sonar un instrument de corda en la negror parsimoniosa. Tot i l’aombrada del turbant, tot i les pampallugues de llum lletosa i llòbrega del jaç, sembla que l’espectador vegi la cara de l’àrab. Si algú s’hi atansa, és ben bé una cara vista de prop que fa l’efecte d’una cara vista de lluny; però, de lluny estant, sabem que només és una idea de cara. L’oli de la pintura, una mica enfosqueïda damunt l’eixutesa del cartró, no té la nitidesa llampant i enganxadissa del vernís posat de fresc.

Un quadre és un espai autònom; però aquest espai autònom viu també en un altre espai visible, en un lloc concret. Hi ha cortinades i tapissos de brocats i velluts pesants i foscos, espesseïts del polsim ennuegador d’un luxe mort fa segles, que es paralitzà un dia, tot fet d’esplendors pètries. Talment la llum de Roma ve del jardí amb estàtues clàssiques i arriba al capell blanc de la dona jove —sabem que és jove, tot i que no li veiem la cara— asseguda en un balancí, que fulleteja un àlbum tot parlant amb cortesia amb l’altra dona que li seu al davant, amplosa i alhora tènue en la flonjor del mirinyac. Cremen amb lluentors de flama delicada i terrible, a l’obaga de l’estança, la ferralla punxeguda de les llances i dels cascos, la claror feudal d’una armadura i un escut i una destral, l’arnès cec i immòbil d’un cavaller tartàric, avesat al gran aire viu i assolellat dels sorrals tòrrids o nivosos, venint del fons dels segles del llampec per aturar-se a redós dels xals amb dibuixos coptes i de la fusta treballada del parament. Hi ha una estufa de ferro, amb paret sufocada de tapissos. El cisell de l’espai visible ha cisellat també el temps, en la claror del matí del 1870.

(Fragment inicial de Fortuny. Barcelona: Planeta, 1983, p. 13-14)

 * * * 

La matèria definitiva: l’individu mateix. Una mena de desmenjament, una inapetència, una distància entre el meu jo i les paraules que llegeixo o que escric. De més jove, em podia enlluernar amb els mots que llegia. Sovint, ni em calia llegir-los, de tan dintre meu com els tenia. Encara ara em recordo, en algun moment dels anys seixanta, jo sol en aquella habitació (el santuari, i també l’embafador sarcòfag, de l’encerclament familiar), absolutament aparedat, com el Fortunato del conte de Poe (darrere els maons i l’argamassa fosca, fent dringar la paleta com un mestre francmaçó, la rialla de l’enterrador, giny de metalls freds), acorralat entre murs plens de llibres, i no pas lluitant amb les visions del desig o les de l’ambició (perquè el desig era mort, molt ofegat, des de feia anys: als tretze, als catorze, sí, però no pas més tard: ni als quinze ni als setze ni als disset el desig no ocupava momentàniament cap lloc en el pur despoblament mental d’un intel·lecte espoliat, fet de cercles amargs i difusos i de volums ocres i cantelluts; i l’ambició encara era lluny, massa lligada al món dels impulsos materials del comportament humà perquè jo hi pogués tenir res a veure, llunyà com era dels homes, allunyat de ser un home, si no fos que Trotski em feia veure les clarors del jorn pur de la Revolució, vermellós com un foc de quitrà, i —dret, prim i furtiu, a l’escala d’entrada del Metro— m’esperava el dirigent trotskista clandestí que un temps rebia a casa meva el seu correu; empaitat, doncs, entre el silenci buit i negrós de la casa paterna, havent renunciat a viure, o potser pensant que encara no em tocava de viure), recordo el que jo deia —perquè, aquells anys, escriure-li era parlar amb ell, i jo no hi he tingut mai cap conversa de viva veu tan seriosa, tan intensa i tan profunda com aquelles cartes d’adolescència— a Vicente Aleixandre: més que no pas llegir-los —li deia—, sovint penso en Rimbaud, en Lautréamont; i era veritat, i encara ara, si vull, pot tornar a ser-ho: puc tornar-me a quedar mirant els lloms d’aquests dos llibres relligats en tela vermella —no són pas les edicions que tenia aleshores, però és ben curiós que amb aquests dos llibres que m’han importat tant m’hagi sentit obligat a comprar una edició una mica més presentable (que, de tota manera, i si hi penso bé, mai no m’ha vagat de rellegir sencera), però no pas obligat a arribar a la seguretat intangible de la Pléiade, com he fet amb tanta altra gent que em toca molt menys de prop—, em puc quedar mirant aquests dos llibres, com aleshores, i pensar: això és Rimbaud, que a la meva edat d’aleshores sabia fer versos en llatí i que em fascinava sobretot perquè toca a la riba on el llenguatge deixa de designar i es diu a si mateix: aquests moments de déjà vu que, quan els vivim, ens fan sentir que ja els havíem viscut abans, o bé aquells moments que sabem, en viure’ls, que els recordarem sempre, o bé —més decisius encara i més secrets potser— aquells moments que vivim sense adonar-nos-en, però que després són allí, dins de nosaltres, fets ja part de nosaltres, i han fruitat, i això és Lautréamont, materialitzat només com l’espectre vitriòlic d’una pedra foguera que ho arrasés tot en un instant; i amb això en tenia prou, no em calia sinó saber que eren això, que havien existit: em van llegar una imatge, i no em cal tornar a llegir-los.

(Fragment inicial de L’agent provocador. Barcelona: Edicions 62, 1998, p. 13-17)

FOC CEC

El pes encès de les relles.
Roda del cíclop solar.
Brunzen arrels i cornelles.
Més fosc, un clos sobirà.
Espases. Llum de sivelles.
Els esperons a la mà.
Els xais degollats. Estelles.
Sofre i sorra encén el pla.
Sense ferralla ni anelles,
cos meu, qui et coneixerà?

Perquè, de l’home, aquests braços
quan la pell nua s’encén,
i aquest alè, i aquests llaços
de seda i ponent,
i aquests ulls ¿no són capaços
de retenir, cendra ignent,
focs oblidats de cabassos
que atia i dispersa el vent?
Anem vestits de pallassos
sota l’arada roent.

Bronze, desertes campanes.
Cos lligat de peus i mans,
ferit i enforcat, ¿demanes
retrobar la llum d’abans,
el gipó de sedes vanes,
les estances i els instants,
les ales de grifó, ufanes
damunt naufragis llunyans?
D’escuma i d’or, les fossanes.
Cos enjoiat, grogues mans.

Els astres també, fent via
immòbils i sepulcrals,
per la cúpula que expia
crims antics d’hosts funerals
i, verda serpent del dia,
extingeix foscos fanals,
il·luminen la follia
d’un capvespre de timbals.
Negres cohorts, malaltia
de la llum, negra als penyals.

El vol d’una àguila ¿pot,
filosa d’un cel confús,
rompre foscors, alcavot,
pantera obscura, banús,
d’un jaç de plaer, d’un sot,
guariment de l’home, fus
irrisori, cos, un dot 
llòbrec d’esposalles, ús
d’ombres al buit casalot?
Cos amb cos la lluna cus.

La claror blanca de l’arç,
l’inerme alfanc de la nit,
els faigs que la llum de març
uneix en un feix brusit,
quan tot el migdia, espars,
és un esquinçat vestit:
túniques, deliquis cars
als ulls, pòstum, mort neguit.
Metall fosc, núvols avars
l’estelada han conquerit.

Perquè la volp i la fura
i l’unglot de l’alacrà
han fet la seva pastura
del cel d’aquest dia clar.
Tot, una sola conjura.
Glaçada em miro la mà.
Tanta tenebra s’atura
al meu cor. El bestiar
ensuma la mort. Impura
presentalla d’un foc va!

S’esvaeix la llum. Perdura
l’ull del tigre, el bleix del ca.

(Dins Foc cec. Barcelona: Edicions 62, 1973, p. 37-39)
 

* * *

HIMNE

 

No tot és claredat a dalt de les alzines;
s’enfonsa un verd més fosc al coure de la llum:
l’home color de vi, les estrelles veïnes,
la copa de tenebra i tabac en un grum.

De tanta claredat, el fons del cel esclata;
com un timbal de fosca, el capvespre granat; 
la llum esquinça al cel el blau de la buata,
el blau esquinçador del blau embuatat.

Feta estelles, aguaita la claror de campanes,
el safir de la llum, la comarca del vi:
el mar color de sang colpeja les drassanes 
amb l’enterboliment del vespre carmesí.

Un fus de llum, un fus encès al cel que crida,
un fus al cel que tria la claror d’existir; 
amb una esgarrapada, la túnica teixida, 
de cap a cap l’esberla la llança del matí.

La túnica del dia i de la nit, la túnica
teixida per les ungles del vespre cabdellat.
Un rapte de centaures flameja en la nit púnica, 
als enderrocs que miren les armes del passat.

(Dins La llum. Barcelona: Edicions 62, 1991)

* * *

Aquests exèrcits alarmants
que vénen quan la nit destrossa
amb calaveres blau turquí
l’armada dels dies que foren 
aquesta llum espellifada
de galions en foc destret
la Nau Fantasma dels amants
tudada nit nit de centelles
l’hivern tot fet de boles d’aigua
i de jardins incendiats
l’estiu amb boca de berbena
el quepis de la soledat
col·legials a la dispesa
oh dispersers del somni brut
l’estiu amb roba de carrer
i la romança de la nit
sarau de coloret bengales
pintura a l’aigua de París
quan tants excèrcits s’estimbaven

(Fragment inicial de l’obra Mascarada. Barcelona: Edicions 62, 1996, p. 13-14)