Ja feia dies que mossèn Cinto estava greu, i tot Catalunya ho sabia. L’havien portat, amb l’excusa que es refés, però en realitat perquè hi morís, a Vila Joana, el casal dels Miralles de Sarrià, situat a l’altre vessant de Vallvidrera, en un indret obac i solitari que llavors era cobert d’una espessa pineda. Ho sabien els catalans en massa, i anaven seguint amb una emoció extraordinària, com jo no en recordo cap altra de semblant, el curs de la malaltia, per les noves que en publicaven els diaris, i també per rumors més o menys fantàstics que corrien de boca en boca, i que la gent s’anava comunicant arreu, a cau d’orella. La figura del poeta, tan combatuda pels uns i defensada pels altres, amb una passió com el nostre poble no l’havia sentida encara mai per un senzill home de lletres, ja era una figura mitològica. El seu caire sacerdotal i la lluita dramàtica que havia sostingut contra els poderosos de la terra, amb els quals, després de servir-los, havia romput públicament, en campanyes que anaven més enllà de tot el que era acostumat a casa nostra, el convertien, ben segur sense voler-ho ell, en bandera de dretes i esquerres.
Un altre menys fort n’hauria sortit esclafat. Però, passada la tempesta, esmorteïts els orgulls i retornat aquell pobre capellanet fabulós a la penombra de l’altar, com un modest beneficiat de Betlem, que vivia modestament en un tercer pis del carrer d’Aragó (avui ja no existeix la casa), entre la Rambla de Catalunya i el carrer de Balmes, de tot l’esdevingut en quedava tan sols, avivada pels anys i les xacres, la resplendor misteriosa del geni. Per això, quan va córrer la veu que mossèn Cinto estava greument malalt, que mossèn Cinto es moria, tot Catalunya tornà a girar els ulls vers ell. I ensems tot Catalunya, en saber que l’havien dut a morir en un lloc amagat, darrera la cresta de Vallvidrera, es tornà a emplenar de rumors i a dividir en dos bàndols. Els uns deien que els seus vells enemics volien arrencar-li, en la feblesa de la llarga agonia, no sé quines retractacions; i els altres cridaven que calia tocar a sometent, per privar que se li fes la menor violència. Finalment, vingué la mort del poeta. I com si el fet, enlairant per damunt del nostre món petit l’enorme figura –tel qu’en lui même enfin l’eternité le change–, els fes emmudir a tots, posant-los un sanglot a la gola, les passions encontrades caigueren altre cop, i Barcelona, Catalunya en pes, sols tingué esma per a fer-li un enterrament a la mida de tot el nostre poble.
Jo encara no tenia quinze anys, però ja em sabia de mossèn Cinto almenys quinze-cents versos de memòria. Al col·legi dels Jesuïtes, on acabava de terminar el curs amb el greu contratemps que he contat, la literatura catalana, antiga o moderna, no ens l’ensenyaven ni gota. A casa meva, però, hi havia tots els llibres de mossèn Cinto: des d’una edició de L’Atlàntida, feta a París, i una altra, també francesa, del Canigó (totes dues amb el text en català encarat a la traducció en prosa), fins a les Flors del calvari, els Idil·lis i cants místics i el Dietari d’un pelegrí a Terra Santa, aquella seva narració tan planera i senzilla, tan saborosa, que jo havia llegit una dotzena de vegades i encara avui m’encisa profundament, com el pa arcaic, fet amb farina pròpia, pastat i cuit a casa.
(«L’enterrament de mossèn Cinto, 13 de juny de 1902», del llibre Tots els camins duen a Roma)
* * *
Ens allotgem al Gran Hotel, rua de Santa Caterina, llarga, estreta i de gran tràfic –una de les més importants de la ciutat. És un hotel antic, d’una fondària gairebé insondable, silenciós, una mica laberíntic, amb mobles pesants i catifes espesses, tons obscurs i sedants, cortinatges gruixuts i grans miralls on, al fons d’un llarg passadís desert, veieu venir un altre hoste que s’acosta i, quan hi sou a tocar i aneu a cedir-li el pas, un adoneu que estàveu jugant cerimoniosament amb la vostra pròpia imatge. L’Avenida Palace, de Lisboa, també és un hotel d’aquests, com encara els sabien fer a començaments de segle. Jo els prefereixo cent vegades als moderns, sobretot si els antics encara conserven, amb les figures de bronze que fan de canelobre i les aranyes de cristall, els vells criats reverenciosos, dels quals s’ha perdut també la mena, com de les patilles grises que portaven i de les seves mans expertes, eternament enguantades de blanc…
Aquest matí, de seguida d’haver esmorzat, com de costum quan viatjo, em llenço al carrer. I al cal de quatre passes ja retrobo el caràcter extraordinari d’aquesta ciutat una mica esquerpa, que és la segona de Portugal i on feia molts anys que no tornava. Segueix com sempre, atrafegada i sorruda. No s’assembla gens a Lisboa i és molt més petita: una 280.000 habitants. Els nadius en diuen a capital do Norte. Ho és, realment, centre d’una terra més bella encara que la del Sud i, per estrany contrast, d’una gent més feinera i eixuta que la de les riberes del Tejo. És corrent de comparar Lisboa a Madrid i Porto a Barcelona. Ho trobo un disbarat: a més de ser totalment inexacte, la comparació reposa només en el fet trivial que Porto sigui, com Barcelona, la ciutat més important després de la capital del país i ensems un gran centre de treball, mentre Lisboa, com Madrid, és sobretot una població capitalícia, burocràtica i administrativa. Tot això és cert, en part, però no dóna pas la fesomia exacta de les ciutat que compara.
Provant d’enfondir una mica, jo més aviat diria que Porto s’assembla a Bilbao, i que contrasta amb Lisboa com Bilbao contrasta amb Madrid. Barcelona, tot i el seu mercantilisme exacerbat, és una ciutat essencialment alegre, colorida, espectacular i mediterrània, de gent que treballa per gust, gairebé per vici, però que també frueix intensament, a la seva manera. Porto, en canvi, per damunt del seu tràfec incessant, té com un tel de severitat jansenista, una vaga tristesa externa, que recorden la boirina jesuítica de Bilbao; per bé que, tant en l’una com en l’altra, la barrila, sovint ben grassa, va per dins. El Douro mateix, la via fluvial d’on Porto és nascuda, sembla més una ria que altra cosa; i encara una ria de ben poc profit, perquè només hi poden navegar barquets petits (els grossos no hi tenen entrada), i, tot i el nom enganyador que Porto llueix, el seu veritable port de mar és a uns quants quilòmetres de distància. L’Atlàntic, des de Porto, ni es veu. Ara bé: pel meu gust, Porto té més encís que Bilbao; un encís velat, secret, penetrant i púdic, com el femení. Jo juraria que la dona, sensualment parlant, compta molt més en aquesta ciutat d’escorça rugosa, però de pinyol dolç, que no pas a la capital de Biscaia, tot i l’evident i admirable matriarcat de la seva vida pràctica.
Com acabo d’apuntar fa un instant, jo crec que cal cercar l’element decisiu del caràcter de Porto, en el fet de no ser el que precisament, de lluny estant, la gent es pensa: és a dir, un port de mar, una població riberenca de l’Atlàntic, com són, per exemple, a Galícia, la Corunya i Vigo, i a Portugal, la mateixa Lisboa, perquè l’aigua salada i l’oratjol mariner entren i surten per l’estuari del Tejo com per casa seva. Porto és, al contrari, una població voltada de terres fèrtils, però molt reclosa en ella mateixa. En realitat, a la mar hi està com girada d’esquena. Per a veure l’Atlàntic cal anar uns sis quilòmetres cap a Ponent. Això vol dir que fins als temps moderns, i encara més antigament, durant segles, l’oceà devia semblar tan lluny als portenys, que la majoria ni probablement el coneixien.
(«Primera ullada a Porto», del llibre La península inacabada)
* * *
Dia de festa. Deixondiment peresós al meu llit, inundat de sol. Sento la veu del meu amic Martorell, que canta alegrement a l’habitació contigua. Hi ha un silenci absolut a la placeta deserta i al barri tranquil. Per la finestra esbatanada entra el martelleig sonor de les campanes de Sant-Germain; i les de Saint-Sulpice ressonen més enllà, en l’aire pur i lluminós. Em vesteixo a poc a poc per deixar lliscar, sense sentir-la, la monotonia del temps. Des que ha començat la guerra, els diumenges s’han fet insuportables. Dia de festa, dia de tedi.
Després d’esmorzar surto amb el meu amic a donar un tomb pels jardins de les Tulleries, la plaça de la Concòrdia, el carrer de Rivoli, i pel pont des Arts, tornem a casa a migdia. Comprem els diaris i ens sorprès una notícia que ens feia delir d’ençà que es desencadenà el conflicte. A l’últim! Tots els diaris l’anuncien amb grans titulars: ‘HA COMENÇAT LA GRAN BATALLA’. Els daus ja estan tirats. Sembla que el combat es va entaular fa dos dies. El front principal s’estén des de Mons dins a la frontera del Luxemburg. En llegir la nova als diaris, desapareix un instant l’opressió que ens neguitejava. L’ànima que es migrava en l’expectativa insuportable s’obre tot d’una a l’acció i a l’esperança. Ara es decidirà l’inquietant problema de la invasió alemanya. Els exèrcits imperials seran empesos una altra vegada triomfants, calcigant les ubèrrimes terres de França? Doneu, Senyor, la victòria als nostres amics, que lluiten per la llibertat de la seva pàtria!
A París no es parla de res més. Els diaris anuncien que la lluita durarà uns quants dies. La gent arrabassa els exemplars de les mans dels venedors. Es formen rotllos de comentaristes. I tots busquem inútilment, amb neguit, a la darrera edició que surt, la notícia de la victòria tantes vegades somiada.
Enmig de l’agitació que la nova de la batalla ha desvetllat a París, seguim buscant detalls sobre el replegament de les forces que operaven a Lorena, de què ahir parlava el comunicat oficial. Els telegrames de l’Estat Major alemany, reproduïts per la premsa parisenca, asseguren que el contratemps sofert per les tropes franceses el dia 20 es convertí el 21 en una derrota espantosa, en la qual es perderen 10.000 presoners i 50 canons. Els diaris de París desmenteixen indignats aquesta notícia. ‘El replegament de Lorena –diu un diari oficiós– no ha estat sinó l’episodi d’una lluita tan formidable que implica necessàriament nombroses alternatives pròsperes i adverses.’ Però hom no dóna encara detalls concrets que permetin de formar una idea del que pogué ésser la retirada francesa ni de les causes veritables que la motivaren.
En canvi, trobem al ‘Daily Mail’ arribat avui a París una descripció minuciosa de l’entrada dels alemanys a Brussel·les… Asseguts a l’ombra dels arbres, en un racó silenciós de les Tulleries, el meu amic i jo hem llegit amb gran avidesa la relació d’aquell succés aparatós. Un cop lliurada als alemanys la ciutat de Brussel·les, l’exèrcit imperial l’ocupà a les dues de la tarda del dia 20 d’agost. A aquesta hora, unes salves estrepitoses d’artilleria anunciaren a la població que els alemanys iniciaven la seva entrada triomfal. Precedia el gros de l’exèrcit un escamot d’hulans, una companyia d’artillers a peu i una altra d’enginyers amb un tren de setge complet. Hi havia cent metralladores automòbils que causaren l’admiració dels espectadors. Les tropes, constituïdes per uns 50.000 homes, desfilaren vestides de gala, amb músiques, tambors i pifres que esquinçaven l’aire amb sons bèl·lics i estridents. Els soldats anaven cantant les cançons guerreres més populars a Alemanya: Die watch am Rhein i Deutschland über ales, trepitjant amb fermesa la calçada, fent ostentació del seu pas de parada (el pas de l’oca, que en diuen els francesos) i colpint amb brutalitat el paviment amb els talons de les seves sòlides sabates ferrades.
(«Diumenge de tedi, 23 d’agost», del llibre París, 1914. Diari d’un estudiant.)
* * *
Un dia, parlant amb Francesc Cambó, a París, durant l’exili on ens llançà, l’un i l’altre, la darrera Guerra Civil espanyola, ell em digué una cosa curiosa, que fa molt bonic. ‘La pedra de toc –m’assegurava– per a saber si un home és verament patriota està a veure si sent l’Edat Mitjana.’ De primer, jo no l’entenia bé, però ell va explicar-se. Les pàtries –vingué a dir-me– varen ser fetes i pastades totes en aquella edat històrica. Durant els llargs segles de fe cristiana, Europa segregava pàtries (aquesta expressió que jo subratllo és literalment de Cambó), d’una manera biològica i gairebé fisiològica. Totes les que coneixem varen néixer llavors. Per tant, el qui no sent l’Edat Mitjana no pot sentir la pàtria, com no pot sentir-se fill qui no sent la mare.
Les idees dels homes polítics no són mai desinteressades, és a dir, idees pures. Com que ells sempre van al gra, furga que furgaràs, les seves idees, fins les més enginyoses, si les mireu bé, veureu que sempre són ‘eines de treball’, instruments per a obrir-se camí i arribar a una banda o altra. Cambó havia bastit la seva teoria sobre les pàtries segregades per l’Edat Mitjana, perquè en aquells moments tan tristos, per als catalans, estava fent, mig de sotamà, grans esforços per salvar tot el que es pogués de Catalunya i de la concepció catalana d’Espanya, davant el triomf de la concepció unitària, imperialista i intolerant, que les armes donaven als castellans. Provant de fer acceptar als vencedors la tesi que Espanya no començà en Carles V, sinó molt abans, i que el cesarisme, essència abstracta de política forastera, més aviat desvirtuà l’autèntica tradició espanyola que venia maldant per aconseguir la unió de les regions hispàniques per via de fusió cordial, Cambó intentava (sense fer-se, però, gaires il·lusions) salvar per taules el ‘fet diferencial’, que deia ell, de Catalunya. Dissortadament, en això, com en tota la seva actuació política, Cambó fracassà de mig a mig. La seva teoria, però, jo la trobo força aguda, i per mi té només el mal de ser un fragment tan sols de la realitat. És una teoria incompleta, perquè, si es vol entendre bé el llarg procés que inicia, cal desenvolupar-la. (Ignoro si Cambó ho havia fet, i em decanto a creure que no, perquè, com ja he dit, els polítics només pensen i teoritzen per anar a la seva; i la continuació normal del seu pensament –que de seguida exposaré–, lluny de servir-li per a avançar cap a la finalitat amagada que ell duia, l’hauria obligat a soterrar-la i passar-la per alt més que de pressa, si no volia exposar-se que el comprometés i li fes perdre bous i esquelles.)
Les nacions modernes –no les pàtries, com deia Cambó, perquè el concepte de pàtria és cosa molt diferent, que sempre ha estat, és i serà, mentre els homes estiguin fets de carn i ossos– nasqueren totes, és cert, durant l’Edat Mitjana, d’una manera fosca i inconscient, una mica com les criatures es formen, abans que neixin realment a la llum, dins el ventre de la mare. Aquella edat va ser, en efecte, una marassa incomparable pel nostre occident europeu, prenyada de substància popular com n’hi hagi hagut poques. I va parir totes les nacions d’aquesta banda de la terra, tal com avui les coneixem. Però aquestes criatures seves, ensonyades i lentes, no arribaren a l’ús de raó fins a una primera i vaga creixença acomplerta durant els segles XIII i XIV, ni assoliren la pubertat fins al desbordament de saba del Renaixement, en els XV i XVI, quan adquiriren una estructura estatal i una armadura científica realment modernes. I no varen declarar-se majors d’edat fins a la Revolució Francesa, quan la subsistència popular medieval –endegada per l’expansió fabulosa del món geogràfic, la increïble dilatació del comerç i els perfeccionaments màgics que la ciència humana posava a mans de la tècnica– se sentia ja tan forta, que trencava els motlles i les barreres antics, es declarava lliure i rebutjava tota tutela anacrònica. «Aquesta part de rebel·lió final de les encodormides i balbes nacionalitats medievals és el que Cambó cuitava a escamotejar en la seva argumentació truncada. No es pot parlar, a dretes, de nacionalitat, ni voler saber d’on vénen, sense dir també on totes tendeixen a anar, sempre que tenen forces i avinentesa per a fer-ho: la independència absoluta.)
(Del llibre Quina mena de gent som)
_0.webp)
