Novel·la Poesia Crítica literària o assaig Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Narrativa

Víctor Gayà

Víctor Gayà (Palma, 1952) és escriptor i psicòleg.

Llicenciat per la Universitat de Barcelona, exerceix la psicologia en un centre educatiu de Palma i en consulta privada. Realitza programes radiofònics, col·labora en diverses publicacions periòdiques com articulista i crític literari, i imparteix diversos tallers d’escriptura creativa.

Publica novel·la, poesia i assaig. Entre més llibres destaquen els poemaris Com la sequera (2005), Rèquiem (2018), Retorn a l’obert (Premi Pare Colom, 2019) i Thálamos (2021); l’assaig La llum entre les dernes (2016), i les novel·les Trenc d’alba (Premi Roc Boronat, 1999), Víctor Fox (2002), Cercle enigmàtic (Premi Alexandre Ballester, 2005), La vida perdurable de Salvador Duran (Premi Mollerussa, 2006) i Cabres (2023).

És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Carme Ros per a l’AELC.
Documentació: Arxiu personal de l’autor.
Fotografia: ©Diego Gayà (Pòrtic) i arxiu personal de l’autor.

Castellano

Pórtico

Víctor Gayà (Palma, 1952) es escritor y psicólogo.

Licenciado por la Universidad de Barcelona, ejerce la psicología en un centro educativo de Palma y en consulta privada. Realiza programas radiofónicos, colabora en varias publicaciones periódicas como articulista y crítico literario, e imparte varios talleres de escritura creativa.

Publica novela, poesía y ensayo. Entre otros libros destacan los poemarios Com la sequera (2005), Rèquiem (2018), Retorn a l’obert (Premio Pere Colom, 2019) y Thálamos (2021); el ensayo La llum entre les dernes (2016), y las novelas Trenc d’alba (Premio Roc Boronat, 1999), Víctor Fox (2002), Cercle enigmàtic (Premio Alexandre Ballester, 2005), La vida perdurable de Salvador Duran (Premio Mollerusa, 2006) y Cabres (2023).

Es socio de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Carme Ros para la AELC.
Documentación: Archivo personal del autor.
Fotografía: ©Diego Gayà (Pórtico) y archivo personal del autor.

English

Víctor Gayà English

Víctor Gayà (Palma, 1952) is a writer and psychologist. With a degree from the University of Barcelona, he works as a psychologist in an educational centre of Palma and as a private consultant. He produces radio programmes, works with a number of periodical publications as a columnist and literary critic, and runs writing workshops.

He publishes in the genres of prose fiction, essay and poetry. Notable among these works are the collections of poems Com la sequera (2005), Rèquiem (2018), Retorn a l’obert (winner of the 2019 Pare Colom Prize) and Thálamos (2021); the essay La llum entre les dernes (2016), and the novels Trenc d’alba (winner of the 1999 Roc Boronat Prize), Víctor Fox (2002), Cercle enigmàtic (winner of the 2005 Alexandre Ballester Prize), La vida perdurable de Salvador Duran (winner of the 2006 Mollerussa Prize), and Cabres (2023).

He is a member of the Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (Association of Catalan Language Writers).

Web page: Carme Ros for AELC.
Documentation: Author’s personal files. 
Photograph: ©Diego Gayà (Portal) and author’s personal files.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Víctor Gayà neix a Palma l’any 1952. Es llicencia en Psicologia a la Universitat de Barcelona i s’especialitza en psicologia educativa amb una tesi titulada Categorització i estereotip en un centre d’ensenyament mitjà. L’any 1989 realitza el programa d’entrevistes Com és qui a Ràdio Calvià, entrevistes que són publicades per l’Ajuntament amb el títol Gent entorn a Calvià (1990).

Fa el salt al món editorial l’any 1995 amb la publicació de Manual per protegir-se de mestres i educadors, un llibre irònic sobre la inclinació irreprimible a ensenyar, influir i adoctrinar. Dos anys després publica les converses amb Jaume Santandreu, l’escriptor i controvertit activista defensor dels marginats, amb el títol de Jaume Santandreu. El sexe del profeta (Lleonard Muntaner, 1997).

Al llarg de la seva trajectòria literària, conrea diversos gèneres. En narrativa, el 2002 publica Víctor Fox, una novel·la en la qual el mateix autor es converteix en personatge i confessa que tota l’obra que publica en realitat ha estat escrita per una altra persona. Gayà també signa les novel·les El tall de les tisores (El Gall Editor, 2016), un retrat ple de llums i ombres sobre la mare plantejat sense concessions, i Cabres (Nova Editorial Moll, 2023), on, a partir de la pretensió del protagonista d’experimentar la soledat i en ella “la dignitat de l’home sol”, s’esdevenen un seguit de situacions que converteixen en thriller el que semblava plantejar-se com a novel·la psicològica. Addicionalment, amb l’editorial Lleonard Muntaner, edita dos conjunts de relats: L’últim métar (2013), on estableix una analogia entre la meteorologia i la psicologia, i La copa buida de Mahler (2024), escrit a partir de situacions i registres diversos i on s’explora el sentiment contemporani del fet tràgic, des de la tragèdia quotidiana de l’home comú, fins a la mesquina tragèdia de l’home important. Sobre el tema del fracàs, el 2016 publica l’assaig La llum entre les dernes. Una axiologia del fracàs.

En poesia, la seva primera publicació porta per títol Morfologia d’una femme semàntica (1998), recull on la veu poètica estableix una relació eròtica amb la paraula. Posteriorment, publica Petit patit país (2000), una visió en vers lliure d’un país, Mallorca, que no hauria defensat amb prou decisió la seva identitat com a poble i com a cultura. El 2004 escriu Com la sequera, una obra en què la veu del poeta qüestiona el culte a la mort i la fossilització dels morts per centrar-se intensament en la vida; el segueixen els poemaris Porta tancada (Lleonard Muntaner, 2011), en el qual reflexiona sobre la llum del fracàs i l’enlluernament de l’èxit; i Variacions Niemöller (2016), a partir del conegut poema-sermó de Martin Niemöller, desenvolupa una sèrie de variacions entorn del compromís personal, cívic i social. El 2007 tradueix al castellà l’antologia poètica El mecanisme del temps de Miquel López Crespí, publicat per Calambur Editorial.

Dos dels seus reculls poètics compten amb versions musicades. El 2018 es presenta Rèquiem, publicació que inclou un CD amb música de Mercè Pons. La composició Rèquiem per a quartet de corda i lectura dramatitzada és estrenada pel Quartet Studium Aureum al Teatre Mar i Terra de Palma el 10 de març del 2018. El 2021 presenta Thálamos, volum que aplega un breu assaig sobre el despreniment i el desig d’oblit, un conjunt de textos en prosa poètica sobre aquesta temàtica, i els poemes per a la cantata homònima composta per Mercè Pons. La cantata Thálamos és estrenada a l’Auditori del Conservatori de Palma per Studium Aureum el 20 de març de 2022. El 2025 s’editen les converses amb el director de cor i orquestra, i fundador de Studium Aurem, Carles Ponseti, amb el títol Carles Ponseti Verdaguer. Aire entre les notes.

El 1999 rep el premi Roc Boronat de novel·la per Trenc d’alba, un relat en què el narrador vetlla les darreres hores de vida del seu pare i rememora, d’una manera crua i afectuosa a la vegada, les seves relacions. El 2005 és guardonat amb el premi Alexandre Ballester de narrativa amb Cercle enigmàtic, una novel·la en què el temps i les situacions semblen fugir de les coordenades reals per endinsar-se en la subjectivitat del desig. El 2006 és premiat amb el Ciutat de Mollerussa per la novel·la La vida perdurable de Salvador Duran, un relat escrit íntegrament en temps verbals de futur o amb connotacions de futur que tracta sobre una suposada necessitat de perpetuar-se. El 2019 obté el Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom per Retorn a l’obert, obra que proposa un escepticisme radical sobre el qual edificar una positiva i independent concepció del món.

Col·labora a diversos mitjans com el diari Última Hora (1998-2025), el quadern cultural S’Esclop (2002-2009), la revista Lluc (2005-2006) i el setmanari El Temps (2006-2013), en aquests dos darrers amb crítica literària. També col·labora habitualment en el programa A les tres arreglam el món d’IB3 Ràdio (2009-2011).

Durant els anys 2001 i 2002 forma part de la junta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i és membre del Consell Social de la Llengua Catalana de les Illes Balears (2002-2003). Imparteix diversos tallers d’escriptura i escriptura memorialística amb especial incidència en els aspectes dinàmics i motivacionals: Centre Cultural de la Misericòrdia (2003 i 2005); Fundació “la Caixa” (2005-2007).

És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

L’autor a la Fira del Llibre, 2005. Fotografia: ©Joan Miquel Ferrà.
L’autor a la Fira del Llibre, 2005. Fotografia: ©Joan Miquel Ferrà.
Estrena de la cantata Thálamos.
Estrena de la cantata Thálamos.
L’autor en un recital.
L’autor en un recital.
L’autor durant la presentació de <i>Cabres</i>.
L’autor durant la presentació de Cabres.

Premis

  • Premi Roc Boronat (1998): Trenc d’alba.

  • Premi Alexandre Ballester de Narrativa (2005): Cercle enigmàtic.

  • Premi de Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa (2006): La vida perdurable de Salvador Duran.

  • Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom (2019): Retorn a l’obert.

Trenc d’alba.

Vincles

Comentaris d'obra

OBRA NARRATIVA

Trenc d’alba 

No voldria de cap manera suggerir que Víctor Gayà hagi escrit amb Trenc d’alba una novel·la filosòfica (malgrat que no sols no soc contrari a aquest tipus de novel·la sinó que desconfio de les novel·les sense filosofia), ja que l’estil narratiu és d’un escriptor expert que defensa el tema amb una desimboltura que amb les traces de l’oralitat deixa servir sense afectació el contingut humà amb tota la seva profunditat. […] El narrador té mà per escriure amb un nivell de llengua (de la mena que solen gastar els escriptors mallorquins) que avui, malauradament, hem de tenir per envejable amb relació al to més corrent. […] Una història veraç i commovedora.

(Joan Triadú. Avui. Cultura, 8 de juliol de 1999)
 

* * *
 

Víctor Fox

Víctor Gayà construeix una novel·la on es busca que la lectura ocasioni la incertesa: el nom de l’autor, i el del narrador i protagonista coincideixen i es juga amb l’ambigüitat en convertir l’autèntica biografia literària de “Víctor Gayà” en un element rellevant de la ficció. Víctor Fox és una novel·la que dibuixa amb valentia els efectes perniciosos del fracàs.

(Ponç Puigdevall. El País. Quadern, 18 de juliol de 2002)
 

* * *
 

Cercle enigmàtic

En el cas de Cercle enigmàtic ja ens basta el primer centenar de mots per comprovar que l’autor fa ús d’un llenguatge, ric i precís, i d’un estil, sec i laberíntic, però tan clar com un vidre transparent, que no estan sotmesos a cap llei imposada per un convencionalisme fat.

(Damià Pons: “Les idees i les ficcions”, Última Hora, 1 d’octubre de 2005)
 

* * *

Cabres

Cabres és una proposta brillantíssima que combina amb encert la reflexió filosòfica, el retrat generacional, la metaliteratura, l’epifania mística i els crims més negres.

(Jaume C. Pons Alorda. ARA Balears, 13 d’abril de 2024)

* * *

A banda de l’interès creixent que suscita la història, allò que converteix aquesta novel·la en una obra singular, al marge dels cànons, és la prosa elegant i encisadora de Gayà, un corrent hipnòtic i sempre exquisit que ens atrapa des de l’inici.

(Pere Joan Martorell. Última Hora, 15 d’octubre de 2023)
 

* * *

La copa buida de Mahler

Gayà, amb una prosa meticulosa i detallista, construeix un univers divers i calidoscòpic que connecta amb el lector per mitjà d’una narrativa impecable en la descripció de personatges i ambientació. La prosa de Gayà és una celebració literària que convida a la reflexió i a l’apreciació de les complexitats de l’existència humana.

(Pere Joan Martorell. Última Hora, 9 de febrer de 2025)

* * *

OBRA ASSAGÍSTICA

El tema presenta un interès que no es pot satisfer amb vaguetats o autoreferències. Víctor Gayà s’hi havia sentit atret fins a tal punt que no pogué evitar un itinerari substancial per la filosofia, la psicologia, la sociologia… en cerca de més llum i de major perspectiva. Escrit amb la solidesa del savi i la lleugeresa del bon escriptor.

(Guillem Frontera. ARA Balears, juliol de 2016)

* * *

OBRA POÈTICA

Petit patit país

Si una sensació recorre aquests versos, aquesta és la de desintegració, de pèrdua d’espai, de consistència física, de realitat mental assetjada a preguntes que fan cada cop més difícil d’expressar l’entitat quan el que identifica es disgrega, i el discurs moral no basta a sostenir-ho tot contra el magma invasor i inabastable del discurs polític, el gran camuflador de la tenebra.

(Anton M. Espadaler. El País. Quadern, 13 de juliol de 2000)
 

* * *

Com la sequera

Amb la publicació de Com la sequera, Gayà ha assolit una gran excel·lència […]. El llibre és intel·ligent i subtil perquè planteja de manera directa i abrupta el tema de la pròpia mort del poeta per parlar-nos, en definitiva, de la vida i no de la seva fi o extinció.

(Sam Abrams. Avui. Cultura, 11 de gener de 2006)

* * *

Porta trencada

Escriu amb les paraules enceses per l’experiència, per la saviesa de l’home que analitza, que desgrana, que arriba al moll dels significats, i s’adona que la felicitat, diguem-li èxit, no és possible sense la renúncia, si de cas arriba a través del deseiximent, la negació i el fracàs.

(Antònia Vicens. Caràcters, núm. 56, estiu 2011)

* * *

Rèquiem

El Rèquiem de Víctor Gayà pone palabras a este viaje que él vive como un encuentro. La paz desmaterializados al fin, libres de las guerras que son la vida. Y Mercè Pons pone notas a este tránsito que es un océano. Uno y otra sintonizados en un registro donde apenas aparece la agitación, en un discurso minimalista donde cada elemento es un hallazgo.

(Emilio Gené. Última Hora, 15 de març de 2018)

* * *

Retorn a l’obert

El poeta imposa una veu molt propera a la del filòsof i va desgranant un diàleg intens i profund. La paraula, la identitat personal i col·lectiva, la certesa enfront dels dubtes, la sentència propera a l’aforisme, el mite acarat a la realitat multifactorial, l’estranyesa i la singularitat, la ràbia davant la ignorància… flueixen entre aquests versos ben apamats i harmònics.

(Pere Joan Martorell. Última Hora, 22 de març de 2020)

 

Coberta del llibre <i>Trenc d'alba</i>.
Coberta del llibre Trenc d'alba.
Coberta del llibre <i>Víctor Fox</i>.
Coberta del llibre Víctor Fox.
Coberta del llibre <i>Cercle enigmàtic</i>.
Coberta del llibre Cercle enigmàtic.
Coberta del llibre <I>La vida perdurable de Salvador Duran</i>.
Coberta del llibre La vida perdurable de Salvador Duran.

Entrevistes

—Com definiria La vida perdurable de Salvador Duran? Es tracta d’una biografia del fracàs, de la impossibilitat de transcendència determinada per la gran majoria de vides vulgars i insípides?
—No es pot dir que sigui una biografia del fracàs. Primer perquè aquí no es pot parlar de biografia, ja que la narració està íntegrament plantejada en futur, i la biografia —paradoxalment— és una natura morta, en el sentit que és la plasmació d’una vida ja passada, d’una vida que ha deixat de ser-ho. Tampoc no crec que aquí es tracti sobre el fracàs; i això que el tema del fracàs m’interessa molt; no des de la perspectiva romàntica de la derrota o la pèrdua, sinó pel que suposa d’antieuforitzant en la societat dels antidepressius. En aquesta novel·la es tracta més —això sí— del desig de transcendència, un desig que crec que és comú a tots els humans, malgrat que actualment la majoria pateix d’una notable atròfia o letargia produïda per l’afany de consumir-ho tot. Salvador Duran, que en efecte du una vida vulgar i insípida, cerca la transcendència d’una manera que en podríem dir —com a mínim— una mica curiosa; es tracta de veure si, efectivament, aquesta transcendència serà o no possible.

—El protagonista de la seva novel·la vol entrar en la Història, vol ser una pàgina en un llibre, un record etern en la memòria dels homes, què hi ha de l’escriptor en el personatge de Salvador Duran?
—En un sentit directe, jo diria que molt poc. Salvador Duran es conforma amb una sola línia en un sol llibre, i no crec que hi hagi cap escriptor, per molt modest que sigui, que es conformi amb tan poca cosa. L’escriptor, en general, és massa vanitós per només aspirar a una citació de passada. Salvador Duran vol transcendir entrant discretament en un llibre i l’escriptor vol transcendir fent entrar els seus llibres en la memòria viva de la gent de moltes generacions. Només hi ha un punt de contacte entre un i l’altre, que és el llibre com a mèdium, el llibre com a religió, com a relligament de l’home amb la transcendència. Personalment, si em permet, crec que he deixat ben clara la meva opinió sobre el tema en el poemari Com la sequera. Si he de transcendir, que sigui aquí i ara; perquè transcendir, per a mi, no vol dir mantenir viu el que és mort, sinó transmetre la vida en vida.

—Sempre he pensat que l’artista –un pintor, un músic, un escriptor, tant se val– té la possibilitat de salvar-se de la desmemòria a través de la seva obra, encara que això sigui un privilegi tan sols a l’abast de molt poca gent. A qui salva Víctor Gayà?
—En primer lloc —ara ho acab de dir—, no crec que el problema real sigui un problema de memòria, sinó d’atenció. No es tracta tant de ser recordats, com de ser vists quan encara som un objecte capaç de reflectir la llum. A mi no em preocupa tant la desmemòria com la falta d’atenció. Seria nefast oblidar Shakespeare, per exemple; però trob que ho és molt més tenir Shakespeare de veí i no saber-lo reconèixer. És com si necessitàssim ficar una flor dins un museu per adonar-nos que és bella, o com si no tinguéssim criteri i necessitàssim contínuament la certificació de la història per valorar que allò que tenim davant, allò que estam vivint, és important o no. Salvador Duran, en certa manera, pateix d’aquesta concepció: el nom que el representa, i ell mateix en conseqüència, només tindrà valor si entra en un llibre; un llibre, un museu, la història… per al cas és el mateix. Però Salvador Duran, un home de vida vulgar i anodina, i per tant en principi sense cap lloc rellevant en la memòria, va reflexionant i cap al final de la novel·la se li obren alguns camins molt distints del de la permanència dissecada o momificada. És ben cert que molts d’artistes, amb els escriptors al capdavant, viuen obsessionats amb aquesta idea de salvar-se de la desmemòria; en el fons crec que és una mena de consol o, fins i tot, de revenja que se cerquen per suportar el dèficit d’un reconeixement del qual es creuen mereixedors. Jo no puc ni vull salvar ningú de la desmemòria; em conformaria a salvar la meva dignitat de lector no deixant passar per alt les obres importants que es fan ara mateix a uns pocs centenars de quilòmetres al voltant.

(Pere Joan Martorell. Fragment de l’entrevista que va fer per al suplement L’Espira. Diari de Balears, 20 de gener del 2007)

Antologia

Quan, irada la sang, a la fi em mori,
excavau una fossana soberga
per enterrar-hi a fons la meva ràbia.
I a mi deixau-me dessecar al sol,
de la sequera extensa solidari.

(Dins de Com la sequera, 2004)

* * *

Retornes al paradís estable
on no tenen art les turbulències,
hi penetres de la mà dels èlitres
d’una imatgeria angèlica
que no necessita alabatre
     dins l’aire que ja mai no respires.

Et rep el cor solemne del silenci universal,
que en el temps fou camp de càntics i de cruixir de dents.
Et rep el teatre sens límits que fundares en vida,
allà descansaran per sempre l’ànsia i el somni.

Entres al paradís eternal
del qual et va gitar l’existència.
Retornes al lloc on res no entra,
on cap substància no gravita,
ni cap esperit mai no destorba.
     T’acull de ple el buit que t’habita.

El teu heretatge és un mar en calma sense mar,
amb el teu traspàs juntes les nits serenes sense nit.
Heretes la quiescència de la terra que soltes
i llegues la set saciada a cada got trencat.

Regresses al paradís perpetu
on tot és tàcit i immutable,
il·limitat dins la infinitud,
diàfan dins la vacuïtat,
profundament quiet dins el silenci
     i tu hi entres deixant-hi l’ésser.

La teva deixa no té cos on materialitzar-se,
ni tan sols una ombra segueix la resplendor postrema.
I en aquesta totalitat de llum sense objecte
contrauràs la bella qualitat de l’ens hialescent.

Penetres en el desert edènic
on tot calla la teva absència
com un cant obstinat i sublim,
com el ressò que solca l’espai.
Ja ets u amb la serenitat.
     No hi ha guerra per a tanta pau.

No hi ha guerra per a tanta pau.
     No hi ha guerra per a tanta pau…

(Dins de Rèquiem, 2018)

* * *

Has sentit el cant de la basarda rere els vidres
amb el seu deix melodiós i agombolador,
i no has pogut estar-te de descloure la finestra.

Allò que tems fins a fer bullir la teva sang
no és l’acer que podria anihilar-te d’un sol cop,
sinó el càntic harmoniós que cerca assimilar-te.

(Dins de Retorn a l’obert, 2019)

* * *

T’imagines que l’existència té un esquelet amb estalons que la sustenta. I no ets ningú, i no ets res; o, més encara, existeixes en la insignificança. Ah, el magnífic no ser! L’esplèndid no-res té la grandesa vàcua de la divinitat.

Una retxa en la roca no n’emula una dins l’aigua; millor un oceà sense escriptura que una inscripció vana. Una ratlla en una quartilla o en una partitura no és més greu que la secreció irisada d’un cargol; no arriba a rastre que enemic i amat empaiti. Només el que no és, és l’eternitat. Per això ets així, il·limitat com la insignificança.

Tan fútil com un conjunt buit, com un avenc pelvià, com el neutre, com l’incolor, com l’indigent en el cantó fosc d’una entrada o com la cavitat anorreada d’un cos escorxat. Com un pensament de poc estam o com aquella cançó en el camí del solitari: «Jo soc el gos que sempre va amb mi».

Però hi ha un hiat on signa una treva la insignificança, hi ha una empremta metafísica deixada sobre el llenç en blanc. Hi ha un segell que desplega el pergamí orgànic en què es desvetlla el significat de la vida.

Com l’estel brillant que forada un cel fuliginós: la taca extàtica colgada entre les robes convectives amb què t’agomboles. Psalm prodigiós.

(Dins de Thálamos, 2021)

Des que el contemplà per primera vegada, aquell puig l’havia fascinat; sentia l’atracció de les seves parets verticals cap al buit, la crida del vertigen, i es deixava portar pel seu magnetisme poderós, la màgia del descontrol. Tanmateix, només l’havia escalat una vegada, potser perquè no volgués profanar un culte repetint-lo. Ho va fer tot sol, l’endemà de la mort d’en Ferran, el seu gran amic, que havia caigut al buit del descontrol. Qualsevol que hagués vist en Claudi pujant el Penyal hauria pensat que fugia; però de què o de qui? Les seves passes irregulars, les seves manotades per mantenir l’equilibri, la indiferència a les esgarrinxades dels càrritxs, tota la seva incoordinació el delatava; però no fugia de res que el pogués estar amenaçant, sinó que s’espassava la ira envers la fatalitat. Pujava el penyal sense seguir cap tresquera, fent palès que havia perdut el guia, però no el seu mestratge, aquell que l’estimulava a no tenir més nord que la passió. Ascendia amb maneres esvalotades cap al cim, com si hi cercàs una sortida al desemparament que li suposava haver perdut el seu referent més anàrquic. Caminava, gairebé corria, impulsat pel coratge de qui volia escapolir-se de l’estrebada de la gravetat; però el seu ànim no era el del fugitiu, sinó el d’aquell qui desafia la naturalesa més poderosa, el d’aquell qui s’enfronta a la mort en el seu propi camp, bé per vèncer-la, bé per deixar-s’hi seduir.

(Dins de Cabres, 2023)