Prosa Poesia Crítica literària o assaig Obres traduïdes Obres completes Traduccions realitzades per l'autor/a Estudis sobre l'autor/autora

Tomàs Garcés

1901-1993

Tomàs Garcés (Barcelona 1901-1993). Poeta i advocat de professió, també s’interessa pel periodisme, l’edició, la crítica literària, la prosa de dietari i la traducció.

És considerat «el poeta català de la cançó», pel seu estil de versos curts i estrofes regulars, i és identificat amb la poesia neopopulista de Federico García Lorca i Rafael Alberti. Col·labora amb Josep M. Cruzet en la creació de l’editorial Selecta. És membre fundador i director de Quaderns de Poesia i col·laborador en publicacions com La Publicitat, D’Ací i d’Allà, Ariel i Serra d’Or entre d’altres. Manté una intensa amistat amb els poetes Joan Salvat-Papasseit i Josep Sebastià Pons.

Alguns dels seus llibres més destacats són Vint cançons (1922), El caçador (1947), La nit de Sant Joan (1951), el dietari El temps que fuig (1984) –guardonat amb els premis Ciutat de Barcelona, Generalitat de Catalunya, i Crítica Serra d’Or– o Escrit a terra (1985), entre molts d’altres escrits. El 1986 publica l’antologia Poesia Completa i el 1988 Prosa completa, completat en un segon volum el 1991.

L’any 1982 és honorat amb la Creu de Sant Jordi i és distingit amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes sis mesos abans de morir.

Fou soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Josep Miàs per a l’AELC.
Documentació: Xavier Gual.
Fotografies: Arxiu familiar.

Castellano

Pòrtic

Tomàs Garcés (Barcelona 1901 – 1933). Poeta y abogado de profesión, también se interesa por el periodismo, la edición, la crítica literaria, la prosa de dietario y la traducción.

Es considerado «el poeta catalán de la canción», por su estilo de rimas cortas y estrofas regulares, y se le identifica con la poesía neopopulista de Federico García Lorca y Rafael Alberti. Colabora con Josep M. Cruzet en la creación de la editorial Selecta. Es miembro fundador y director de Quaderns de poesia y colaborador en publicaciones como La publicitat, D’ací i d’allà, Ariel y Serra d’Or entre otros. Mantuvo una intensa relación de amistad con los poetas Joan Salvat-Papasseit y Josep Sebastià Pons.

Algunos de sus libros más destacados son: Vint Cançons (1922), El caçador (1947), La nit de Sant Joan (1951), El temps que fuig (1984) -que obtuvo tres premios: el Ciutat de Barcelona, el de la Generalitat de Catalunya y el Crítica Serra d’Or-, y los volúmenes Poesia completa (1986), iProsa completa I y II. En castellano existe la traducción de su libro de poemas La noche de San Juan (1969).

Recibe la Creu de Sant Jordi (1982) y es distinguido con el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes seis meses antes de fallecer. Fue socio de honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Josep Miàs para la AELC.
Documentación: Xavier Gual.
Fotografías: Archivo familiar.

English

Pòrtic

Tomàs Garcés (Barcelona 1901 – 1993). Poet and lawyer, he was also interested in journalism, edition, literature critique, diary prose and translation.

He is considered as «the catalan folk song poet», through his distintive use of short lines and verses. He is also linked to the neo-populist poetry of Federico García Lorca and Rafael Alberti. He collaborated with Josep M. Cruzet in the foundation of Selecta editorial, and in La Publicitat, D’ací i d’allà, Ariel and Serra d’Or. He was the director and one of the founders of Quaderns de poesia. He mantained a strong friendship with the poets Joan Salvat-Papasseit and Josep Sebastià Pons. Some of his most famous work is Vint cançons (1922), El caçador (1947), La nit de Sant Joan (1951), El temps que fuig (1984), which obtained three awards: Ciutat de Barcelona, Generalitat de Catalunya and Crítica Serra d’Or, and the volumes Poesia completa (1986), Prosa Completa I and II. Some of his poems have been translated into English with the title The Span of Compassion: Selected Poems (1985).

He was honoured with the Creu de Sant Jordi (1982), and the Premi d’Honor de les Lletres Catalanes six months before his death. He was a member of honor of Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (Association of Catalan Language Writers, AELC).

Page by Josep Miàs for the AELC.
Documentation: Xavier Gual.
Photographs from the family’s files.
Translated by Josep Miàs.

Biografia

Tomàs Garcés i Miravet neix a Barcelona el 9 d’octubre de 1901. Llicenciat en dret i estudis de filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona. Quan encara no té divuit anys dirigeix la revista Mar Vella, promoguda per la Joventut Nacionalista del seu barri, on es publica el primer llibre de poemes del seu gran amic Salvat-Papasseit, Poemes en ondes hertzianes (1919). Col·labora com a crític literari a La Publicitat amb el pseudònim de Ship-boy, perquè era el més jove de la redacció. També col·labora a la Revista de Poesia, La Veu de Catalunya, Ariel, Germinabit i Serra d’Or, a més de ser un dels fundadors dels Quaderns de Poesia.

Des de l’any 1923 exerceix de director de la col·lecció Els poetes d’ara, amb 30 números publicats. Però durant la Guerra Civil espanyola s’exilia a França amb la família, i treballa de lector de llengua castellana a la Universitat de Tolosa de Llenguadoc, on es fa amic del poeta rossellonès Josep Sebastià Pons. Retorna a Catalunya el 1939 i mobilitza clients i amics per a fer-los socis de la nova Editorial Selecta i es converteix en col·laborador del seu fundador, Josep M. Cruzet.

Va ser un crític precoç i prolífic. S’han inventariat uns vuit-cents articles, ressenyes, entrevistes i comentaris signats per ell, només durant el primer període de producció, sobre una trajectòria en activitat de més de seixanta anys (1919-1981).

Tomàs Garcés és considerat per la crítica com «el poeta català de la cançó» pel seu estil de versos curts i estrofes regulars, i se l’identifica amb la poesia neopluralista espanyola de García Lorca o Alberti. Creia en l’eternitat de la poesia i la seva temàtica: el destí, la felicitat, la mort, el pas del temps, l’amor i la infantesa. Considerava que la poesia ha de ser pura en el sentit més estricte. La idea de puresa presideix també les seves contribucions com a crític a la premsa. En la seva poesia la crítica distingeix tres períodes: l’inicial de tipus neopluralista; el segon, de caràcter simbolista; i el tercer, en què reflexiona més sobre el mateix art. És una poesia feta de realitats íntimes, quotidianes, on reelabora temes del cançoner popular.

La publicació del seu primer recull de poemes, Vint cançons (1922), el consagra ja com a poeta. Les Vint cançons es relacionen amb el descobriment del paisatge d’El Port de la Selva, i confirmen l’atracció de l’autor cap al neopopularisme. El segon llibre, L’ombra del lledoner (1924), continua amb la mateixa línia popular. A partir d’El somni (1927), Paradís (1931) i El senyal (1935), la seva poesia es torna més intimista, relacionada amb el món de la natura, la infantesa i el pas del temps. És una poesia amb una musicalitat més marcada, una de les característiques més importants de la poesia de Garcés.

L’any 1947 publica El caçador on, a través d’un sentiment religiós, reflecteix la melangia provocada per la destrucció de la mort. És un llibre que pretén la reconstrucció moral d’un món desfet i en desordre on ja no és possible la poesia. Amb La nit de Sant Joan (1951) inicia la darrera etapa i arriba al seu moment de màxima elaboració intel·lectual. Després continua amb Grèvol i molsa (1953), de tema nadalenc. A Viatge d’octubre (1955), Quaderns de la Selva (1962), Plec de poemes (1971) i Escrit a terra (1985), l’autor mostra més interès pel món exterior, fins i tot amb un accent cosmopolita. Apareixen poemes adreçats a Federico García Lorca, Pablo Neruda o Carles Riba.

Els inicis de Tomàs Garcés com a crític literari als mitjans de comunicació escrita són encara molt elogiats per la qualitat de la seva prosa. Alguns dels seus textos crítics es troben recollits en els volums: Paisatges i lectures (1926), Notes sobre poesia (1933) i Sobre Salvat-Papasseit i altres escrits (1972). L’any 1985 publica el dietari El temps que fuig (1933-1983), amb comentaris i reflexions sobre el mateix art i un bon nombre de notícies autobiogràfiques. Amb aquest llibre atípic guanya, l’any 1985, els premis Ciutat de Barcelona, Crítica Serra d’Or i el de la Generalitat de Catalunya.

Tradueix obres com Records d’infantesa, de Frederic Mistral; Maria Chapdelaine, de Louis Hémon; i El Viatge del centurió, d’Ernest Psichari. També prepara diverses antologies: Llibre de Nadal, Les cent millors poesies humorístiques de la poesia catalana, i Llibre de la Mare de Déu de Núria. En els seus últims anys reuneix i publica les obres de poesia i prosa: Poesia completa (1986), Prosa completa I i II (1988-1991).

El 1992 rep la Medalla d’Or al Mèrit Artístic de la Ciutat de Barcelona i l’any 1993, sis mesos abans de morir, és distingit amb el premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Mor el 16 de novembre de 1993.

El 2012 Galàxia Gutenberg publica, en un sol volum de 1500 pàgines, les obres completes de Tomàs Garcés, a cura de Valentí Soler. L’edició incorpora una gran quantitat de textos inèdits d’origen periodístic.

Va ser soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

L'autor l'any 1927, any en què pubica El somni.
L'autor l'any 1927, any en què pubica El somni.
L'autor i la seva muller, amb uns amics, l'any 1937.
L'autor i la seva muller, amb uns amics, l'any 1937.
L'autor a l'estiu de 1947.
L'autor a l'estiu de 1947.
L'autor amb Marià Manent.
L'autor amb Marià Manent.

Premis

  • Creu de Sant Jordi (1982).
  • Ciutat de Barcelona (1985): El temps que fuig.
  • Generalitat de Catalunya (1985): El temps que fuig.
  • Crítica Serra d’Or (1985): El temps que fuig.
  • Medalla d’Or al Mèrit Artístic de la Ciutat de Barcelona (1992).
  • Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1993).
    • L'autor al seu estudi, l'any 1955.
    L'autor al seu estudi, l'any 1955.

    El senyal.

    Vincles

    Comentaris d'obra

    «Tot i que el seu caràcter polièdric, no hi ha dubte que el pilar central de tota l’obra de Tomàs Garcés és la poesia. Una poesia que, a hores d’ara, no crec que hagi estat a bastament llegida; els seus poemes haurien de ser molt més coneguts del que ho són per part del gran públic, com ja ho foren en els seus inicis, i d’una manera semblant a com els poetes geòrgics anglesos ho foren durant els anys deu i vint al seu país. La poesia de Garcés reuneix tots els requisits a fi de poder ser apreciada per un públic molt ampli. Massa cops se’ns ha dit que la poesia del nostre temps no podia sinó ser abstrusa. […] El fet és, però, que tota la poesia de Garcés, des de les primiceres Vint cançons fins als poemes d’Escrit a terra -un ampli ventall de més de seixanta anys-, s’alça com un esplèndid monument a la claror, en el seu doble sentit: claror en tant que diürnitat i lluminositat, i claror en tant que transparència, però una transparència acollidora, profunda i càlida com les aigües d’aquell mar «esquitxat de cabretes» on tan sovint ha deposat el seu esguard.

    Tanmateix, l’èxit del seu primer llibre -sí, èxit, car d’èxit s’han de qualificar les tres edicions en menys d’un any que se’n feren- fou tal que, a parer meu, eclipsà en certa manera tota la seva producció posterior. Per sempre més, Garcés fou el poeta de les Vint cançons, un llibre esplèndid i gosaria dir que únic en aquell context, però al cap i a la fi la primera fita d’una singladura que en tindria deu més, i que evolucionaria de manera ben interessant i personal. Encara ara sorprèn la vigència, la capacitat de desvetllar emocions significatives i adollar-nos un ric cabal de ritmes i imatges, d’aquell seu primer llibre. És un llibre que ens arriba intacte, incontaminat, amb tota la seva frescor primigènia, com si fos acabat d’escriure ara mateix. Sorprèn també el seu grau de maduresa: ben poques vegades, i només cal que pensem en alguns dels grans noms de la nostra poesia d’aquest segle i d’aquella època, un primer llibre ha assolit amb tanta naturalitat, amb una facilitat tan elegant, la seva justa expressió, una vitalitat i alhora una contenció tan sàviament equilibrades i dosificades. És, certament, un d’aquests llibres que tenen quelcom de miracle, de do, de regal dels temps. Al darrera, ens diu el mateix poeta, hi havia una comesa ben clara: «Fondre creació personal i formes populars en una poesia nova.»

    (Àlex Susanna. «Tomàs Garcés premi d’Honor, un monument a la claror», Serra d’Or (Barcelona), núm. 405, Setembre 1993)
     

    * * *
     

    «En comentar la poesia de Tomàs Garcés i fer-ho prenent per model els dos primers llibres, Vint cançons i L’ombra del lledoner, amb els quals el poeta es donà a conèixer, no ha estat prou remarcat el caràcter elegíac del romanç com a forma d’expressió lírica. El present no hi regna tot sol, com immutable i vàlid per ell mateix, sinó que hi és ja com a testimoni del passat, i el poema diu la consciència d’aquest passat. Així en la cançó la forma és lleu però el sentit li dóna la gravetat elegíaca del dolor que preveu. D’altra banda, el neopopularisme és un reflex formal, en el cas de Garcés, de l’exaltació jove de la bellesa de la vida, vista, aquesta bellesa, en desfilada, i presentada, doncs, com a fugitiva. El moviment i el ritme connaturals de la forma de cançó oposen així l’alegria gairebé adolescent, despreocupada, inherent al vers, a la seva efímera presència.

    En un període de poc més o menys dos anys, Tomàs Garcés es trobà amb cinc edicions publicades dels seus dos primers llibres esmentats, Vint cançons (1922), L’ombra del lledoner (1924). A la tercera edició, Vint cançons porta el famós pròleg de Carles Riba, on el poeta-crític ja parla del «somni novell» i del caràcter «essencialment jovenívol» del recull, per a reprendre el tema «tractes amb el poble» que havia afrontat un parell d’anys abans en un assaig sobre un llibre de López-Picó. A la correspondència entre aquest darrer i Riba hi ha prou constància de la preocupació que els envaïa davant els senyals que observaven d’intents de retorn al que Riba anomena «un segon Romanticisme» fet de passivitat, pintoresquisme i improvisació. Però ni el llenguatge, ni els ritmes, ni l’actitud general davant la realitat no són equiparables, en aquesta poesia, segons Riba, a la poesia pròpiament popular, la qual no ofereix res de paral·lel. Si Garcés és llegit, doncs, és perquè el poble ha pujat fins a la seva poesia i no que la seva poesia hagi davallat fins al poble.»

    (Joan Triadú. «De l’elegia al somni», Serra d’Or, (Barcelona), núm. 394)

    Antologia

    Cançó de l’amor que passa

    A l’ombra d’un taronger
    tres minyonetes cantaven.
    L’una té la trena d’or,
    l’altra és bruna i solellada,
    la més xica duu la llum
    dels estels a la mirada.
    Amor passava de llarg,
    amor,
    rialles i fressa d’ales.

    La primavera ha arribat
    i el cel és color de plata.
    Els crits dels ocells són curts
    i espessos com la pinassa.
    La veu de les noies és
    ondulant com una flama.
    Amor passava de llarg,
    amor,
    rialles i fressa d’ales.

    Si un sospir sembla l’oreig,
    el cant fa remor d’onada
    i l’aire més fresc i fi
    que l’arena de la platja.
    Rera el taronger hi ha el mar
    i el cant fa remor d’onada.
    Amor passava de llarg,
    amor,
    rialles i fressa d’ales.

    Les donzelles van cantant
    amb una veu prima i clara.
    La riera s’ha aturat
    per escoltar la tonada.
    Les noies criden l’amor
    mentre la tarda s’escapa.
    Amor passava de llarg,
    amor,
    rialles i fressa d’ales.

    La trena, el llavi, l’esguard,
    s’encenen sota les branques.
    Primavera va dictant
    la musica i les paraules:
    a l’ombra d’un taronger
    tres minyonetes cantaven…
    Amor, no passis de llarg,
    amor,
    posa un bes a cada galta!

    (Del poemari Vint cançons)
     

    * * *
     

    Passera sobre el mar

    Amor, faré una passera
    damunt de la mar.
    La pedra llisca lleugera
    damunt de la mar.
    Mon braç la tornava alada.
    Vola, que l’ombra morada
    no sigui xarxa parada
    damunt de la mar.

    Si la gavina s’acosta,
    fes via, brunzent.
    Pedra, si és roja la posta,
    fes via, brunzent.
    No et torbi l’escull, esquiva
    l’abraçada fugitiva
    del dofí. Sageta viva,
    fes via, brunzent.

    El mar té camins de fada,
    blanc i rosa, Amor.
    Els feia la pedra alada,
    blanc i rosa, Amor.
    Vés-hi, peu nu, rosa vera.

    Oreig damunt la passera,
    amb la teva mà lleugera
    cull l’estel, Amor.

    (Del poemari El somni)
     

    * * *
     

    Veus dels fantasmes

    Enfilin-se les heures a les altes parets,
    i negres esparvers hi facin lur estada.
    Els nostres ulls no s’obriran mai més,
    són ombra sense flama.

    El bec de la perdiu amb flor de tintorell
    les aigües del torrent, en beure-hi, enverina.
    No seguirem el vol de la perdiu mai més,
    i l’aigua no ens convida.

    Les aspres llunyanies amagarà la neu,
    i, a prop, en el mar blau, voleiarà la vela.
    La cara son recer no ens donarà mai més,
    ni els arbres que l’ombregen.

    Mai més! I sempre més, fantasmes sense alè,
    vagarem a l’entorn de les grises muralles.
    Veurem, en una cova sense fons,
    desfer-se les onades.

    (Del poemari La nit de Sant Joan)
     

    * * *
     

    Escrit a terra

    Mentre la dona adúltera
    espera, tremolosa, el veredicte
    i, mofetes, els doctes,
    satisfets del parany que maquinaren,
    el creuen atrapat,
    Jesús s’asseu, cap-cot,
    i va escrivint a terra,
    amb el dit, com distret, a la pols de la terra,
    paraules o senyals.

    Ningú no va llegir-ho.
    Mai no sabrem, si el cor no els endevina,
    què deien aquells mots.
    El vent de la tramuntana,
    o del desert una alenada tòrrida,
    degué endur-se’n, de cop, pols i paraules.

    (Del poemari Escrit a terra)
     

    Coberta interior de la 1a edició del llibre Vint cançons.
    Coberta interior de la 1a edició del llibre Vint cançons.
    Coberta del llibre Escrit a terra.
    Coberta del llibre Escrit a terra.

    23 de març de 1933

    «Del pujol estant, els sembrats, acolorits, s’espaien. Als tons de sèpia que els partien, han vingut a afegir-se un verd tímid i un verd més intens. Llàgrimes verdes degoten d’un arbre solitari. Hi ha ràpids rierols. Les fonts són espesses de violes, però el vent hi fa rodolar encara –esquerdades, metàl·liques– les fulles seques de l’hivern. D’un camí fondal de pluja, per primer cop, un nuvolet de pols. Eterna renaixença, primavera. Mai inesperada, sempre benvinguda. Heu-nos ací, a punt de gustar, submergits en la seva beutat, el sol que daura més, la mar que es fa més blava, els horitzons tenyits que s’apropen i, sobretot, l’aire gràvid de les sentors que a poc a poc la inunden.

    El paisatge primaveral fa que ens adonem de l’instant únic que fugia. És l’infant que ens somriu, però que no hem vist néixer. Cada cosa és situada en el temps, tot comença i acaba. Quan, doncs, s’esbadella la primavera? Ningú no creu en les dates convencionals dels calendaris. Quin dia, tanmateix, per situar aquella naixença?

    Venia amb la tebior que succeí una pluja?, o amb un estol d’ocells?, o amb els primers brots del til·ler, en el vostre jardí? Ah, qui ho sabria! Sempre, però, hi ha un moment que heu dit: vet aquí la primavera. I mai no heu tingut la certesa que fos en aquell punt precís que l’estació arribava.

    Hi ha països on el canvi és prou sobtat per fer-se perceptible. Penso en la primavera canadenca de Maria Chapdelaine: ‘Amb el juny, vingué bruscament la primavera, després d’uns dies freds. El sol, brutal, escalfà la terra i els boscos, els darrers claps de neu s’esvaïren, àdhuc a l’ombra dels tous d’arbres.’ A casa nostra, lluny d’això, quin lent desplegar-se!, quina orquestració meravellosa! Avui són la fulla i la flor que conviuen a la branca de l’ametller; demà, la vinagrella que decora els marges del sembrat; un altre dia, el cant melangiós del cucut posa fites al temps escoladís. És la primavera? Diríeu que sí. Així i tot, moltes vegades seria més prudent d’acontentar-se amb aquell joiós ‘vé la primavera’, de Maragall. Ens caldrien els ulls i els instints afinats de l’abella per certificar que, realment, la tendra estació ‘és ací’. L’abella! Quan l’eixam surt del rusc hi ha sempre flors descloses. El fibló les troba a punt.»

    (Del llibre El temps que fuig)
     

    * * *
     

    «Heus ací, altra vegada, les muntanyes del Port de la Selva. El poble, cinta blanca, amb les taques de calçobre, ran de mar, al peu. En l’aspre teló de pedra que li fa de dosser, vora les feixes que tantes vegades he saltat, entre espines, alguns claps de magra vegetació. A la dreta del cementiri, de llises parets emblanquinades, el bosquet on comença la costa de Torrelló. Més a la dreta, sota l’Estrúmbol i el coll de la Torre, la fondalada que mena a Pení («Boira a Pení, pluja per’qui»).

    Seguint la corba de l’arc, encara més a la dreta, a la fi de la curta vall que formen les muntanyes del Mirall i del Dijous, s’albira, més alt que el rovell de les teules, el fràgil campanar de paret de l’església de la Selva de Mar. Aquestes són les terres de Vint cançons i, amb més o menys persistència, les de tota la meva poesia si, com va escriure J.V. Foix en una crítica improvisada, he copiat sempre ‘el paisatge damunt d’un vidre glaçat per l’alè del somni’.

    Hi ha amics, amics íntims, que no sabeu de quan els coneixeu. D’altres, en canvi, recordeu amb precisió l’instant en què us foren presentats… Jo veig com si fos ara aquell dia de 1921 en què els perfums i els colors d’aquest inoblidable país de Cap de Creus varen sorprendre els meus sentits. En coronar la pujada que mena de Llançà a l’ermita de la Mare de Déu va desplegar-se, de sobte, als meus ulls, aquell mar blau esquitxat de ‘cabretes’ que després m’ha estat tan familiar. A cada revolt del camí, entre el mar i la muntanya de Sant Pere de Roda, s’obria una nova meravella. La forta alenada salabrosa i l’embriagadora flaire de les herbes eren com un món nou. Al cor em cantaven les cançons que els nostres orfeons havien escampat venturosament per Catalunya. Les que el mestre Alió harmonitzà amb delicada simplicitat, les mateixes que corrien de mà en mà, en els tres volumets vermells de l’Avenç. Ara en sentiria cantar moltes en aquell paisatge, amb el qual s’unirien entranyablement. Una veu «prima i clara», pel camí dels horts, o en les runes del castell de Sant Salvador, o en la barca que es bressava al grat de l’ona en el redós encantat de Tabellera, havia de lligar tonades velles i paisatge nou. ‘Jo me’n llevi matinet, / matinet a punta d’alba. / Poso la sella al cavall / dret a la costa solana’ volia dir, indefectiblement, la costa de Torrelló, tan aspra i graonada, camí dels Bufadors, on la tramuntana, grandiosa, transforma en orgues els roquissars. I la veu ‘prima i clara’ de la cançó era davant meu, com un prodigi. Així va néixer Vint cançons. […]»

    (Pròleg del poemari Vint cançons)
     

    Coberta del llibre El temps que fuig.
    Coberta del llibre El temps que fuig.