NINADES
«Negú se’n va témer ni se n’adonà fins que la cosa era ben manifesta. N’Angelina i en Belluguins festejaven!
Ell formava part de la quadrilla dels dimonis boiets, com les anomenaven en el poble, o més senzillament els boiets, composta de casi tots els bergantells de la vila qui corrien dels dotze fins als setze o desset anys.
Les tardes dels diumenges, des de la fira del maig fins a sant Miquel, exercien una vertadera sobirania col·lectiva. Llur imperi començava a migdia, car la modorra soporífera de l’estar mans fentes era causa que en el poble dinassen en sortir de l’Ofici, devers les onze, i la sesta començava tot d’una després.
Els boiets s’aplegaven en el Pou Vei, un pou públic a la sortida de la vila, amb abeurador, porxo a davant i clastra a darrera enrevoltada de piques de rentar, tot a cobri.
Qualque diumenge, a toc de vespres, veient extingir-se lur sobirania dins la vila, emprenien una excursió rural, perllongant un parell d’hores o tres la seva precària autonomia i independència. Llavors era quan la quadrilla a lloure, en plena llibertat, com el simun en el desert, justificava el seu nom de dimonis boiets, realizant vertaderes proeses i valenties.
Bon Jesuset, quin estropici! No quedava fruita per a un remei, ni arbre condret, ni figuera de moro amb fesomia de persona: sobretot les figueres de moro, romanien trinxetejades, capolades, ataiucades; i tot… per fer perdre el rovell an els guinavets.
En tals casos, una faixa d’estropici marcava el pas de la quadrilla, com el d’una microscòpica invasió dels hunnes o dels agermanats.
Però això només passava qualque diumenge.
La vida regular de la quadrilla es desenrotllava dins la clastra del Pou Vei.
La indumentària, llevat del color, oferia certa uniformitat. Tots anaven en cos de camisa, capell posat –qualcun de la banda i ploma de pago a la baga del floc–, mocador de butxaca pel coll i sabates o espardenyes, encara que sovint molts duien un peu calçat i l’altre descalç, o una sabata i una avarca o espardenya. Per què? Ells ho sabrien; no obstant jo tenc sospites, corroborades per l’experiència pròpia, que era per no tenir els dos peus empresonats simultàniament –ja que de qualque manera havien d’honrar la festa–, i per un esperit equitatiu alternaven cada diumenge, deixant fruir de llibertat al qui, el diumenge abans, havia suportades les horrors del captiveri.
I eren de veure aquells peus callosos, negrencs, amples, disforjos, de dits escampats just monstruosos potons de tortuga!
La tasca dels boiets era sempre la mateixa: xerraven, reien, flastomaven, escopien, s’empenyien, s’encalçaven… i florejaven les al·lotes.
Tot això constituïa l’acció política de la petita república.
Alguns passaven tot el temps jugant diners al canonet, i formaven l’especialitat financera.
De vegades se barallaven. Començava la brega amb piny per hom de dos contendents, per via de proemi; s’abraonaven després esperonejant fins que rodolaven per en terra; s’hi acaramullaven els altres formant garbera i… i res pus! Al cap d’una estona se desfeien senzillamet, naturalment, com una bajoca qui s’esbrella i s’esgrana, tot enfarinoats, amb qualque escarrinxada i mica de cop blau. Res pus!
A lo millor arribaven elles, la correlativa quadrilla femenina, a cercar aigua.
Movien bogiot com un esbart de gallines acalorades.
Per omplir dos gerricons d’aigua n’havien de treure sis o set poades, perquè –un no sap com era! per paga eren tan estrets de coll els gerricons!– tota la vessaven dins l’abeurador.
Després de gremolejar ferm se’n tornaven a ca la que vivia més prop del Pou Vei, a on conferien les altres; però en arribar, l’aigua ja s’era evaporada o la se bevien –feia tanta calor!– i al punt tornaven a cercar-ne.
Tal volta aqueixa excusa d’elles, era la causa primordial perquè el Pou Vei fos escollit per ells, com a centre d’operacions.
Allà se desplegava l’estratègia dels grans conqueridors.
(Fragment de Flor de card; de Narrativa 1. Barcelona: Abadia de Montserrat / Ajuntament de Sant Llorenç des Cardassar, vol. 1, 1992, p. 21-28)
_0.webp)
