Novel·la Narrativa breu Teatre Traduccions realitzades per l'autor/a Estudis sobre l'autor/autora

Gabriel Galmés

1962-2001

Gabriel Galmés, Manacor (1962-2001). Escriptor, traductor, professor i columnista. Llicenciat en Filologia Anglesa, és un dels autors mallorquins més reconeguts de la segona meitat del segle XX, tot i la seva prematura mort als trenta-nou anys.

D’entre les seves obres destaquen: Parfait Amour (1986), conjunt de relats amb els quals es dona a conèixer, El rei de la casa (1988), La vida perdurable (1992), El rei de la selva (1996) i Una cara manllevada (publicada l’any 2000, poc abans de la seva desaparició).

Gabriel Galmés és, també, autor dramàtic i traductor amb el Grup Iguana Teatre, així com col·laborador habitual de diaris com l’Avui, El País o Diario de Mallorca, on tracta, sovint amb un punt de vista irònic, temes diversos referits a l’actualitat de la vida i societats mallorquines. L’autor de Manacor exerceix també la docència tant en instituts com a la Universitat de les Illes Balears (UIB).

La seva mort el 2001 trunca, a parer de molts, una carrera molt brillant i prometedora en el camp de les lletres i la cultura pròpies de les Illes Balears i catalanes en general.

Pàgina elaborada per Oriol Pubill per a l’AELC.
Fotografies: © Àlbum Galmés. Barcelona: Quaderns Crema, 2002.

Castellano

Castellano

Gabriel Galmés (Manacor, 1962-2001). Escritor, traductor, profesor y columnista. Licenciado en Filología inglesa, es uno de los autores mallorquines más reconocidos de la segunda mitad del siglo XX, a pesar de su prematura muerte a los treinta y nueve años.

Entre sus obras destacan: Parfait Amour (1986), conjunto de relatos con los que se da a conocer, El rei de la casa (1988), La vida perdurable (1992), El rei de la selva (1996) i Una cara manllevada (publicada en el año 2000, poco antes de su desaparición).

Gabriel Galmés también es autor dramático y traductor con el grupo Grup Iguana Teatre, así como colaborador habitual de los periódicos Avui, El País o Diario de Mallorca, donde trata, a menudo con un punto de vista irónico, varios temas referidos a la actualidad de la vida y sociedad mallorquinas. El autor de Manacor ejerce también la docencia en institutos así como en la Universitat de les Illes Balears (UIB).

Su muerte, en 2001, trunca, en opinión de muchos, una carrera muy brillante y prometedora en el campo de las letras y la cultura propias de las Islas Baleares y catalanas en general.

Página elaborada por Oriol Pubill para AELC.

English

English

Gabriel Galmés, (Manacor, 1962 – 2001) had a degree in English Philology and was a writer, translator, teacher and newspaper columnist. Despite his early death at thirty-nine years of age, he is widely recognised as being one of the best Mallorcan writers of the second half of the twentieth century.

Notable among his books are Parfait Amour (1986), a collection of short stories that were to make him known as a writer, El rei de la casa (King of the House, 1988), La vida perdurable (Enduring Life, 1992), El rei de la selva (King of the Forest, 1996) and Una cara manllevada (A Borrowed Face), which was published in 2000, shortly before his death.

Galmés was also a playwright and translator with the Iguana Theatre Group and frequently wrote for the newspapers Avui, El País and Diario de Mallorca, where he discussed a range of matters of topical concern in Mallorcan life and society. He taught in secondary schools and at the Balearic Islands University (UIB).

His death in 2001 cut short what was, for many people, a very brilliant and promising career in literature and in the domain of culture, both in the Balearic Islands and in Catalonia in general.

Web page: Oriol Pubill for AELC.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Gabriel Galmés i Truyols neix a la població mallorquina de Manacor el 29 de març de 1962 i mor el 16 de juny de 2001. Destaca per la seva faceta d’escriptor i traductor, així com per la de professor i columnista.

Galmés duu a terme els seus estudis bàsics i secundaris al seu poble, fins que es trasllada a Barcelona el 1979 per cursar la carrera universitària de Filologia Anglesa, de la qual es llicencia per la Universitat de Barcelona el 1984.

Després de diverses estades a Irlanda i Anglaterra durant els seus anys universitaris, torna a la seva Mallorca natal, on comença la seva tasca de professor en un institut de Manacor. Coincidint amb aquesta etapa, Galmés publica el seu primer llibre Parfait Amour (1986), un recull de relats que tenen el seu origen en l’obra Scala Averni, d’un any abans. Successivament, tot alternant la seva activitat amb col·laboracions a diaris com Diario de Mallorca, Avui, El País o Diari de Barcelona, Gabriel Galmés publica diversos llibres més. El primer d’ells és El rei de la casa (1988), on recull diversos records de joventut a Manacor. Posteriorment escriu La vida perdurable (1992), on parla sobre el concepte del protagonisme, El rei de la selva (1996), una sàtira sobre la política illenca dels anys noranta, i Una cara manllevada (2000), la seva darrera obra, en la qual centra l’atenció en diverses qüestions còmiques al voltant de la seva generació. D’entre les seves traduccions destaca Un hivern dur de Raymond Queneau que realitza el 1988. Galmés col·labora com a autor dramàtic i traductor amb el Grup Iguana Teatre.

Cal destacar el gran sentit de la ironia, la lucidesa i també la senzillesa i discreció que Gabriel Galmés ha aportat a les lletres mallorquines, illenques, i en definitiva, catalanes.

Gabriel Galmés amb el seu pare, Montserrat Galmés, a l'Hipòdrom de Manacor.
Gabriel Galmés amb el seu pare, Montserrat Galmés, a l'Hipòdrom de Manacor.
Gabriel Galmés amb Jaume Vallcorba i Quim Monzó, el dia de la presentació d'El rei de la selva.
Gabriel Galmés amb Jaume Vallcorba i Quim Monzó, el dia de la presentació d'El rei de la selva.

Premis

  • Premi Ramon Llull del Goverm de les Illes Balears (2002).

    • Un hivern dur (Raymond Queneau).

    Vincles

    Comentaris d'obra

    «Fa uns quants anys, quan Gabriel Galmés va publicar no sé si La vida perdurable o El rei de la selva, un crític poc mirat va acabar una crítica recordant-li que el món no s’acabava a Manacor. El crític era mallorquí com ell, i amic seu, i la crítica prou benèvola, la mena de ressenya poc compromesa, moderadament elogiosa, en la qual el lector no espera trobar-hi un fibló com aquell agotzonat a l’última ratlla.

    Al Biel, la frase el va ferir com una ganivetada. ¿A què venia, allò? ¿Què volia dir que el món no s’acabava a Manacor? ¿Què havia de fer, posar-se a escriure novel·les protagonitzades per tipus depressius maleint l’existència en els bars de Barcelona o Londres? Quan en vam parlar, ja devia fer tres o quatre mesos que la crítica havia aparegut, però el Biel continuava sense pair-la. La seva companyia era per mi un dels al·licients de les estades -estivals o no- a Mallorca, un privilegi al qual no renunciava mai quan passava uns dies a l’illa. 

    […]

    Recordo molt bé el seu empipament per la frase del crític. Suposo que si ho recordo és perquè és un dels pocs cops que el vaig veure de mal humor. Ell no era home al qual li agradés parlar d’assumptes desagradables. Però la frase tocava un punt molt delicat, dels que fan mal. Gabriel Galmés vivia en tensió permanent amb l’entorn. La distància entre el seu món mental i el món físic que l’envoltava és palpable en totes les seves novel·les. Era un home refinat, que posava els valors estètics i literaris per damunt de tot. Vivia enganxat a l’opi dels llibres. Manacor és sens dubte una ciutat molt viva, sotmesa a grans contradiccions, i per tant difícil i atractiva per a un novel·lista, però estrictament nul·la, culturalment desèrtica. L’única llibreria que mereixia el nom ha tancat. Per a un escriptor de l’espècie de Biel Galmés, aquell medi era un corsé asfixiant. Però la sortida fàcil que el crític suggeria -el món no s’acabava a Manacor- no només anava dirigida a l’autor, sinó també a l’obra. Si només hagués estat destinada a l’autor, encara rai: hauria estat un d’aquests consells no demanats que tant revelen sobre qui els dón i que tant desllueixen les crítiques del llibres. El Biel, que era un home generós, ho hauria disculpat com una badada i no hi hauria tornat a pensar. Però dirigida a l’obra, atacava el moll de l’os del seu projecte literari. I això no ho podia passar.

    […]

    No sé si la mort li va impedir mostrar que, en mans d’un novel·lista de talent, el món pot acabar perfectament a Manacor o si ho va aconseguir i encara ens falta perspectiva per veure-ho. Per desgràcia, el combat s’ha acabat: només queda esperar que el temps dicti sentència. En tot cas, crec que hauran de passar bastant anys abans que un altre escriptor pugui escriure sobre Manacor sense haver-se de fer perdonar la gosadia d’envair els dominis de Gabriel Galmés.»

    (Carles Casajuana. «Els dominis de Gabriel Galmés», El País. Quadern de Cultura, 1 de novembre del 2001)

    * * *

    «Escribo sentado en una terraza de Sant Feliu de Guixols, en la Costa Brava, frente a una playa caliginosa que hierve de bañistas, al otro lado del paseo. Inevitablemente, pienso en Asaltar los cielos, la película de Rioyo y López Linares que refiere la vida de Ramón Mercader, el asesino de Trotski, quien en los años que precedieron a su muerte, después de una vida fatigada en la búsqueda de su imposible paraíso revolucionario, le contaba a un amigo que el verdadero paraíso estaba en esta playa municipal y espesa. 

    Morirse es otra forma de tomar al asalto el paraíso. Hace sólo unas semanas lo hizo Gabriel Galmés. Tenía 39 años y había publicado un puñado de novelas muy inglesas, en las que el humor era la forma que adoptaba su inteligencia afiladísima; no se le hizo mucho caso, porque en este país a los humoristas (que son los únicos que dicen cosas serias) casi nadie se los toma en serio. Vivía en Mallorca. Dicen que algunos de sus amigos de la isla siguen viéndolo al volante de su descapotable rojo, sonriente e intacto; a otros los ha visitado en sus casas. Los muertos se aferran a los vivos para no morirse, porque saben que nadie muere del todo mientras haya quien lo recuerde, o porque la memoria es el paraíso de quienes no creemos en el paraíso. Por lo demás, Galmés escribió hasta el final, como si la escritura fuera un conjuro para aplazar la muerte; lo último que el cáncer le dejó publicar fue un artículo en el que se alegraba del éxito de un novelista muy inferior a él, lo que prueba que el oficio principal de los escritores no es coserse entre sí a navajazos. 

    Levanto la vista y, contra la calígine de la playa donde Ramón Mercader imaginó su paraíso último, distingo un descapotable rojo aparcando en el paseo. Galmés baja, se acerca, mira lo que escribo. ‘Ets un sentimental, al·lot’, sonríe, burlón. A punto estoy de defenderme con una frase de Canetti (‘No es sentimental pensar en un muerto, mientras no se haya reconocido su muerte’), pero me acuerdo de lo mucho que le gustaba Manuel Machado y me digo que, aunque Galmés ya haya asaltado el cielo, tal vez todavía no le desagraden estos versos sentimentales: ‘En la hora mala / de tu partida, compañero, / nos preguntamos unos a otros / cuándo nos tocará a nosotros’.»

    (Javier Cercas: «Paraíso», El País, 11 d’agost del 2001)

    Entrevistes

    —Sigui amable i respongui una vegada més aquest tòpic: quin és per a vostè el perfil ideal de l’escriptor?
    —El perfil ideal de l’escriptor és el d’aquell que té qualitat estètica i conceptual, autor d’una obra llegible. I, personalment, que mantingui la independència i procuri no apuntar-se als primers que arriben, i que no tengui la idea estranya de fer-se milionari venent tot el que pensa. I, ja que hi estem posats, que no es cregui ésser el bon Jesús.

    —Per a què serveix la literatura?
    —La literatura serveix per passar-s’ho bé. Per passar-s’ho bé. Per passar-s’ho bé.

    —L’escriptor tria la llengua?
    —L’escriptor, com que és una persona, usa la seva llengua. Jo sé que em diran que hi ha casos en què decideix provar-ho amb altres llengües. Però allò de la llengua materna és una cosa que no es pot defugir tan fàcilment, ni necessita explicacions (farien aquesta pregunta al senyor Cela, al senyor Cervantes o al senyor Quevedo?).

    […]

    —Quan llegeix un llibre, què n’espera?
    —Quan llegesc un llibre esper que m’agradi, que em divertesqui i que m’apassioni sense haver de passar massa pàgines per donar una oportunitat a l’autor.

    (Joan Orja: Lletra de canvi , núm. 29, 1990)

    Antologia

    Catalina Bibioni s’ensabonava vigorosament els genolls. Altres dies, no se’ls mirava. Aquell dia, però, se’ls ensabonava i li era igual que representassen l’edat que tenien. A les vuit inaugurava l’exposició i, abans del triomf, tenia moltes coses en què pensar. 

    A més, un cop havia sentit que maduresa era un bon sinònim per espantar el fantasma de la vellura. Des d’aleshores, Catalina Bibiloni repetia a tort i a dret la frase que creia salvadora: 
    —Només són vells els qui s’hi troben.

    I ella es trobava jove. Havia complit cinquanta-quatre lanys i el seu nét —prematur, inoportú— provocava comentaris. 

    Els vells verds que l’havien coneguda quan eren igual de verds, però no tan vells, la miraven empènyer el cotxet i li deien coses. Ella se les dixava dir, imaginant que vivia dins una sèrie de televisió. Veia aquells pensionistes asmàtics, smiinvàlids i senils com si fossin els grans empresaris madurs de pèl gris que li omplien les tardes televisives. Aquelles corbates tremebundes i aquells vestits marrons coronats pels últims cabells gloriosos, aquelles camises de blanc bavat i aquelles sabates reveladores de tragèdies prostàtiques la miraven passar amb gola. 

    (Fragment inicial de El rei de la selva. Barcelona: Quaderns Crema, 1996, p. 9)
     

    * * *

    Veig algun trosset de la Universiada per si cau alguna cosa, però sol no cau res, sinó que, a més, per l’aspecte de les grades sembla que hi ha bastant públic. Això és bo, suposo, però a mi que no em preguntin. No em sento molt compromès amb la Universiada. Ara diran vostès que és pel de la Balanguera i els tomaquets, i els palmers de la inauguració, però no té res a veure. Que ho hagin concebut com una altra manifestació epigonal i pobra de l’esperit mundialista i mediterrani de la Olimpíada del 92 comporta que tot el que soni encara que sigui de lluny a reivindicació vilatana ha de ser suprimit.

    […]

    És el de sempre. Que s’ha d’ensenyar la façana sense importar-nos què hi ha darrere. Per això, la Universiada, com tantes iniciatives similars, em sembla tan inconsistent com qualsevol altra de les operacions de cosmètica que es fan a tota pressa per a que els turistes no s’emportin una mala imatge d’això d’aquí.

    («La cultura de l’aparador», Diario de Mallorca, 11 de juliol de 1999)

     * * *

    La primera claror de l’alba desperta una gran pena als amants. Han de desenllaçar l’abraç i dir-se adéu. Potser ell ha de partir en un viatge incert. Potser ella ha de reunir-se amb el marit gelós. Els amants es besen al front i les galtes i s’acaricien l’esquena i els cabells i murmuren dolces promeses, es lamenten amargament de la vinguda del dia i es preparen per esllanguir-se en tardes daurades d’absències mirant per un finestral. La primera claror del dia despulla els amants amb la certesa infantil dels jocs de la nit, però els atorga el conhort adult de la memòria i l’esperança.

    (Del llibre Una cara manllevada. Barcelona: Quaderns Crema, 2000, p. 162)

     * * *

    Afirmava Nabokov que la literatura va sorgir quan aquell pastor avisava que venia el llop i no era ver, que vengués. Després, un dia va venir el llop de bon de veres, ningú no li va fer cas i li menjà totes les ovelles. 
    Nabokov era un escriptor de geni i li agradava, amb metàfores, amb descripcions, amb històries, presentar realitats aparentment opaques rere les quals s’hi intuïa una realitat aparentment diàfana. Tot aquest joc d’aparences serviria per arribar a allò que, per parlar clar, en diríem el fons de les coses. 

    Les paraules serien, dins aquest procés de descobriment, una pantalla impossible entre la realitat visible i el seu significat més profund, sempre des d’un punt de vista prou subjectiu com perquè cadascú interpretàs la profunditat d’una manera íntima. 

    Usar la paràbola del pastor mentider i el llop fals és molt típic de Nabokov. A primera vista, pareix una cabotada. ¿Per què, ens demanam el primer de tot, pretíen explicar l’origen de la literatura amb una paràbola? ¿Per què no en fa una descripció objectiva? Molt simple: perquè l’origen primordial de la narrativa és la paràbola, el que també coneixem com a mite. El mite és la recreació, mitjançant una història, de tot allò que ens terroritza, de tot allò que no s’entén i de tot allò que ens inquieta. De tot allò que no som capaços de racionalitzar.

    […]

    Admetem que la literatura neix d’una paradoxa. Idò, ¿per què es fa? ¿Per què en Pere es passava el s dies amb la mentida del llop? Per ventura era per conjurar màgicament el llop, com els pintors d’Altamira representaven animals salvatges dels quals depenia la seva seguretat, tant per menjar-se’ls ells com perquè no se’ls manjassen a ells. Els altres pastors preferien la representació del llop a la realitat del llop i, quan va venir el llop de bon de veres, es varen estimar més no creure-s’ho.

    (Fragment de «La paradoxa de la literatura», dins de Àlbum Galmés. Barcelona: Quaderns Crema, 2002, p. 79-80)