Teatre Obres traduïdes Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Guions Estudis sobre l'autor/autora

Jordi Galceran

Jordi Galceran (Barcelona, 1964). Dramaturg.

Estudia Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona. L’any 1995 guanya el premi Born de teatre amb l’obra Paraules encadenades. Amb aquest títol també obté el premi Crítica Serra d’Or del 1997 i, amb Dakota (1995), el premi Ignasi Iglésias de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona del 1995. També és autor dels títols Surf i Fuita, estrenades l’any 1998. Amb El mètode Grönholm (2003) l’autor assoleix un gran èxit a casa nostra i, també, una gran repercussió internacional. Amb més de dos milions d’espectadors, l’obra es representa a una seixantena de països. Conjuntament amb Esteve Miralles i Albert Guinovart, Jordi Galceran escriu els espectacles musicals Gaudí (2002) i Paradís (2005). Aquests dos títols aconsegueixen el premi Butaca al millor espectacle musical dels anys 2003 i 2005 respectivament. És autor, encara, dels títols Carnaval (estrenat l’any 2006), Cancun (2008), Burundanga (2012), Conversaciones con mamá (2014) o Polònia (2014). El crèdit s’estrena l’any 2012 i és publicat l’any 2014 per l’editorial labutxaca.

Jordi Galceran també realitza traduccions i adaptacions de més d’una vintena d’obres. A més de la seva activitat teatral, treballa com a guionista per a diverses sèries de Televisió de Catalunya com Nissaga de poder, El cor de la ciutat, Laura o La memòria dels Cargols i escriu quatre pel·lícules per a televisió. També és responsable del guió de la pel·lícula de terror Fragile (2005), dirigida per Jaume Balagueró.

Pàgina elaborada per Toni Terrades per a l’AELC.
Fotografia: Arxiu personal de l’autor.

Castellano

Castellano

Jordi Galceran (Barcelona, 1964). Dramaturgo.

Estudia Filología Catalana en la Universidad de Barcelona. En 1995 gana el premio Born de teatro con la obra Paraules encadenades. Con este título también obtiene el premio Crítica Serra d’Or de 1997 y, con Dakota (1995), el premio Ignasi Iglésias del Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona de 1995. También es autor de los títulos Surf y Fuita, estrenados en 1998. Con El mètode Grönholm (2003) el autor alcanza un gran éxito y, también, una gran repercusión internacional. Con más de dos millones de espectadores, la obra se representa en unos sesenta países. Junto a Esteve Miralles y Albert Guinovart, Jordi Galceran escribe los espectáculos musicales Gaudí (2002) y Paradís (2005). Estos dos títulos logran el premio Butaca al mejor espectáculo musical de los años 2003 y 2005 respectivamente. También es autor de los títulos Carnaval (estrenada en 2006), Cancun (2008), Burundanga (2012), Conversaciones con mamá (2014) o Polònia (2014). El crèdit se estrena en 2012 y es publicado en 2014 por la editorial labutxaca.

Jordi Galceran también realiza traducciones y adaptaciones de más de veinte obras. Además de su actividad teatral, trabaja como guionista en varias series de Televisió de Catalunya como Nissaga de poder, El cor de la ciutat, Laura o La memòria dels cargols y escribe cuatro películas para televisión. También es responsable del guión de la película de terror Fragile (2005), dirigida por Jaume Balagueró.

Página elaborada por Toni Terrades para la AELC.
Fotografía: Archivo personal del autor.

English

Jordi Galceran English

Jordi Galceran (Barcelona, 1964) is a playwright.

He studied Catalan Philology at the University of Barcelona and, in 1995, won the Born Prize for Theatre with his play Paraules encadenades, for which he was also awarded the 1997 Serra d’Or Critics’ Prize. Also in 1995, his play Dakota won the Ignasi Iglésias Prize of the Theatre Institute of the Barcelona Provincial Government. He has also written the plays Surf and Fuita, which were premiered in 1998. His play El mètode Grönholm (The Grönholm Method, 2003) was a great success, both in Catalonia and internationally, with audiences totalling an estimated two million people in sixty countries. Together with Esteve Miralles and Albert Guinovart, Jordi Galceran has also written the musicals Gaudí (2002) and Paradís (2005). These two works were awarded the Butaca Prize for the Best Musical in 2003 and 2005 respectively. His other titles include Carnaval (premiered in 2006), Cancun (2008), Burundanga (2012), Conversaciones con mamá (2014) and Polònia (2014). Another recent work, El crèdit, was first performed in 2012 and published (labutxaca) in 2014.

Jordi Galceran has also translated and adapted for the stage more than twenty works. Besides writing plays, he has authored scripts for several Televisió de Catalunya series, including Nissaga de poder, El cor de la ciutat, Laura, and La memòria dels Cargols, as well as writing the screenplays for four television films. Moreover, he authored the screenplay for the terror film Fragile (2005), which is directed by Jaume Balagueró.

Web page: Toni Terrades for AELC.
Photograph: Author’s personal file.
Transated by Julie Wark.

Biografia

Jordi Galceran neix a Barcelona el 5 de març del 1964.

Estudia Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona. Treballa com a professor de llengua catalana i literatura de secundària i, posteriorment, com a assessor del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya i com a membre de l’equip de redacció de la revista Crònica d’Ensenyament. A partir de 1988 comença a escriure comèdies i el 1995 envia per primer cop les seves dues darreres obres a premis teatrals. Amb Paraules encadenades (1995) guanya el XX Premi Born de Teatre del 1995 i el Premi Crítica Serra d’Or del 1997 i, amb Dakota (1995), el premi Ignasi Iglésias de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona del 1995.

L’octubre de 1996 s’estrena, al Teatre Poliorama de Barcelona i amb producció de Tr3sxTr3s, Dakota. L’obra obté el premi Butaca al millor text estrenat durant la temporada 96-97 i és representada a una desena de països. Paraules encadenades es va estrenar al Teatre Romea de Barcelona, el gener de 1998, en coproducció del CDGC i Focus. També guanya el premi Butaca, atorgat per votació popular, al millor text estrenat a Barcelona la temporada 97-98. Paraules encadenades s’estrena a quinze països i se’n realitza una adaptació cinematogràfica, dirigida per Laura Mañá. Surf (1990), una de les seves primeres obres, s’estrena el febrer de 1998 al Teatre Villarroel de Barcelona, produïda per la companyia Teatre a la Deriva. Fuita (1994) s’estrena al Teatre Principal de Barcelona el 3 de desembre de 1998 i amb la producció de Vània Produccions. Reestrenada a Madrid, s’ha mantingut tres temporades en cartell i s’ha representat en una dotzena de països. Conjuntament amb Esteve Miralles i Albert Guinovart, Jordi Galceran escriu l’espectacle musical Gaudí (2002), títol representat al Barcelona Teatre Musical amb producció de Focus, CIE i Iberautor. S’estrena l’octubre del 2002 i guanya el Premi Butaca al millor espectacle musical del 2003.

El mes de maig d’aquest mateix any s’estrena, dins del projecte T-6 del Teatre Nacional de Catalunya i dirigida per Sergi Belbel, El mètode Grönholm. Reestrenada el setembre de 2004 a Barcelona i a Madrid, l’obra es manté tres temporades en cartell i se’n roda una adaptació cinematogràfica. Obté premis a diversos països i es representa a una seixantena de països amb més de dos milions d’espectadors. Conjuntament, també, amb Esteve Miralles i Albert Guinovart, realitzen l’adaptació musical de Civilitzats, de Carles Soldevila. L’obra, titulada Paradís, s’estrena al Teatre Condal de Barcelona el desembre de 2005 i obté el premi Butaca al millor espectacle musical. Carnaval (2005) és un thriller policíac estrenat l’octubre del 2006 al Teatre Romea de Barcelona, amb la producció de Focus i dirigida per Sergi Belbel. A Madrid s’estrena al Teatro Bellas Artes, el març del 2008, dirigida per Tamzin Townsend. L’octubre del 2008 s’estrena l’obra Cancun (2007) al Teatre Borràs de Barcelona i sota la direcció de Josep Maria Mestres. Se n’han fet produccions en una dotzena de països. El 2012 s’estrena Burundanga (2011) al Teatro Lara de Madrid, on continua representant-se en la seva cinquena temporada. L’any 2014 s’estrena, al Teatro Infanta Isabel de Madrid, Conversaciones con mamá (2010), una adaptació de la pel·lícula de Santiago Ovés. El crèdit (2012) s’estrena al Teatre La Planeta de Girona, posteriorment s’ha estrenat en totes les llengües de l’estat espanyol i, actualment, en més de vint països. Polònia: el musical (2014), s’estrena al Teatre Poliorama de Barcelona.

Jordi Galceran realitza traduccions i adaptacions de més d’una vintena d’obres. Ha rebut diversos premis teatrals, entre ells el Premi Max, el Ceres, el Teatro de Rojas i diversos premis a l’estranger. A més de la seva activitat teatral, treballa com a guionista per a diverses sèries de Televisió de Catalunya com Nissaga de poder, El cor de la ciutat, Laura o La memòria dels Cargols i escriu quatre pel·lícules per a televisió: Dues dones, Cabell d’àngel, Gossos i Càmping. També és responsable del guió de la pel·lícula de terror Fragile, dirigida per Jaume Balagueró i produïda per Filmax.

Escriu diverses narracions breus amb el col·lectiu Germans Miranda.

Premis

  • Premi Born de teatre (1995): Paraules encadenades.
  • Premi Ignasi Iglésias de l’Institut del Teatre (1995): Dakota.
  • Premi Crítica Serra d’Or de teatre (1997): Paraules encadenades.
  • Premi Butaca al millor text estrenat durant la temporada 1996-97 (1997): Dakota.
  • Premi Butaca atorgat per votació popular al millor text estrenat a Barcelona durant la temporada 1997-98 (1998): Paraules encadenades.
  • Premi Butaca al millor espectacle musical (2003): Gaudí.
  • Premi Butaca al millor espectacle musical (2005): Paradís.
  • VIII Premio Max al mejor autor teatral en catalán (2005): El mètode Grönholm.
  • Premio Teatro de Rojas (2007): El método Grönholm.
  • Premio Ceres 2014 al Mejor Autor Teatral (2014): El crèdit.

    • Cabell d’àngel.

    Vincles

    Comentaris d'obra

    No els faré pas la feina definitòria, però quan qualifico Galceran de comediògraf, al·ludeixo, d’una banda, a una tradició universal molt sòlida i de llarguíssima avior però, sobretot, intento destacar una singularitat preciosa dins la producció dramatúrgica catalana d’ara mateix. Jordi Galceran […] és el primer comediògraf sense complexos de ser-ho i que, de moment, ha optat tan decididament per aquest gènere —fet que no l’incapacita per a cap altra aventura escripturística— que ja ha acumulat un seguit de peces (el nombre pertany, per ara, al secret del sumari) que van molt més enllà del pur aprenentatge, tot i que Déu me’n guard de penjar-li la cucurulla d’autor madur: que per molts anys pugui continuar aprenent-ne.

    Comediògraf perquè el gruix de la seva producció coneguda pertany a la tradició del gènere, com podran comprovar ben aviat tant lectors com espectadors. Però també perquè, d’acord amb la mateixa tradició, innova a partir d’un sòlid domini dels recursos i tècniques que ha heretat. Una tradició que no és exclusivament teatral sinó que inclou també les expansions relativament recents del gènere cap a la narrativa audiovisual —el cinema, la televisió— i el còmic, dotat d’una paleta de colors i d’un instrumental d’aplicació molt més ric i efectiu que els predecessors només tradicionalistes. I amb un utillatge que és emprat al servei d’una sensibilitat d’avui, irònica i escèptica, sense voluntats apostòliques de cap mena però també sense concessions ni temptacions de suavitzar la mirada crítica cap a l’entorn, remot o pròxim.

    I això, senyores i senyors, ho fa sense complexos ni demanar perdó per dedicar-se a un gènere tradicionalment considerat «menor» pels estrenus conreadors del drama de tesi, l’especulació avantguardista, la recepta de moda ultrancera o la tabarra críptica llorejada i indispensable per a la supervivència contemporània.

    (Guillem-Jordi Graells: «Una comèdia de comediògraf sense complexos», pròleg a Dakota. Barcelona: Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, 1996, p. 11-12)
     

    * * *
     

    Podem avançar sense precaucions que Jordi Galceran (Barcelona, 1964), llicenciat en Filologia Catalana i exfuncionari del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, és el darrer —i encara invicte— gran fenomen de la dramatúrgia catalana. Un fet a destacar, si tenim en compte que no es tracta en absolut de l’últim epígon de la literatura dramàtica en llengua catalana; és evident que durant els darrers vint anys han estat uns altres —curiosament propers a la generació de Galceran— els autèntics renovadors del text teatral a casa nostra: Lluïsa Cunillé i el teatre de la sostracció heretat de Sanchis Sinisterra, o Carles Batlle i el drama fragmentat, entre d’altres que amb continguts i formes, farcint la dramatúrgia catalana d’usos i tendències en ocasions provinents de tradicions teatrals alienes. Però aquest no és el cas de Galceran; ell no ha inventat un nou codi, no ha creat una nova manera, no ha encetat una via inèdita difícil de continuar. Galceran ha fet seus alguns dels vells trucs dels comediògrafs d’ofici, demostrant la vigència i eficàcia d’antics plantejaments.

    […]

    Les seves obres no són excloents; el seu no és un teatre obtús que exigeix a l’espectador cap credencial. Defensa amb vehemència la facilitat amb què l’espectador ha d’entendre el sentit i el contingut de l’obra, de principi a fi. Per aconseguir-ho, Galceran s’autoimposa un bon gruix de normes que, a manera de gran marc de configuració, li serveixin de full de ruta per enfrontar-se al disseny de l’obra; normes que determinen les característiques dels espais, dels personatges i dels recursos dramatúrgics emprats en cada cas. Tanmateix, no queda tot regit per l’imperi d’una plantilla d’efectes i dispositius; l’autor de Surf confia cegament en la força de l’atzar, un ressort infal·lible que li permet introduir nombrosos girs dramàtics i que, segons l’autor, sempre apareix de forma fortuïta durant el procés creatiu.

    (Pere Riera: «Una dramatúrgia desacomplexada, o l’altra cara de la moneda. Aproximació còmplice a l’obra de Jordi Galceran», Pausa. Tercera època, núm. 29, juliol del 2008, p. 93-97)
     

    * * *

    Si hi ha una cosa difícil, al món, és escriure comèdies. La comèdia, com cap altre gènere dramàtic demana, exigeix, unes condicions estrictes, una diabòlica combinació de rapidesa, d’efectivitat i de ritme, de pauses mesurades i de descensos per muntanyes russes d’inclinacions paoroses. I també de plàcides valls on descansar breument per tornar a sentir el batec de la velocitat. No hi ha res més difícil que escriure una comèdia perquè enlloc no és tan necessari apuntalar les parets del text amb allò que en diuen la fusteria teatral, aquell conjunt de peces, d’artesanat, de claus i martells, de cargols d’ironia i mala fe, que serveixen perquè la funció llisqui com una cosa inevitable, com el recorregut indefugible d’uns dits sobre la superfície de la seda. […]

    (Josep Maria Fonalleras: «Vulnerables», El Periódico de Catalunya, 18 setembre del 2013, p. 10)

    Entrevistes

    —Quina et sembla, a grans trets, la situació actual del teatre català? I quin futur li veus?
    —El teatre català, com moltes altres coses al nostre país, està vivint el millor moment de la seva història. Això no vol dir que, com en moltes altres coses, la seva situació sigui òptima. Pensem que veníem d’un escenari on gairebé s’havia aconseguit fer desaparèixer la cultura en català. Però, en termes relatius, és indiscutible aquesta afirmació. Les perspectives són de creixement i la meva opinió —racional i no emocional— és que el nostre teatre en un termini de temps breu (quinze o vint anys) es podrà col·locar en la situació que li pertoca a un país de poc més de 6 milions d’habitants i sense estat propi.

    —Què diferencia —i què té en comú— el teatre català actual del teatre espanyol general?
    —El teatre català té respecte a l’espanyol un parell d’avantatges. Primer, va renéixer fa 25 anys d’una forma revolucionària, política i artísticament, i això va fer que s’emmirallés en les avantguardes i sorgís com un teatre modern. Segon, el fet que Catalunya sigui un país tan petit i sense possibilitats econòmiques, ha fet que tot el talent del món de la ficció dramàtica —actors, directors, autors, etc.— es dediqués bàsicament al teatre per raons de possibilisme, perquè a Catalunya és molt difícil fer cinema o televisió. Així, professionals que en un país normal haurien escrit o dirigit o interpretat pel·lícules, aquí han fet teatre. Tots el nostres talents s’han centrat en el teatre.
    A part d’aquests, el teatre català té milions de desavantatges respecte al teatre espanyol. Imagineu-ne qualsevol i segur que el tenim.

    —Les teves obres solen tenir en comú, com tu mateix has afirmat sovint, la idea del joc com a metàfora de les relacions humanes. Expliques això com una manera de desdramatitzar la cruesa d’aquestes relacions o més aviat té a veure amb qüestions estètiques i estilístiques?
    —Si fas un teatre que intenta reflectir la realitat, com jo faig, inevitablement l’atzar esdevé un element fonamental. En el joc hi és present l’atzar, però també hi són presents altres coses que m’interessen i que ens expliquen com a éssers humans: el repte, la voluntat de superació, les normes, els vencedors i els vençuts, la lluita, l’afany per ser millor que els teus companys… Després hi ha una qüestió purament lògica. Jo escric per agradar, per atrapar l’espectador, i els jocs t’atrapen, per això les meves obres juguen, tant en continguts com en formes.

    —Rere l’humor que desprenen els teus textos, hi ha sovint un component molt més crític, més tràgic. Hi ha per part teva una voluntat de fer crítica social? Què ens podries dir sobre els temes que esculls i la manera de tractar-los? Quin sol ser el detonant en el teu procés de creació?
    —He descobert que per escriure una obra de teatre el més important és tenir una bona idea. Per fer cinema, per exemple, no cal una bona idea, però per fer teatre és indispensable. El difícil és saber quan una idea és realment bona. El meu temps com a autor teatral està dedicat en un 90% a buscar aquesta bona idea. De tant en tant, quan la trobo o crec que l’he trobat, l’escric, i no em preocupo gens de si estic fent crítica social ni de res, ni tan sols de si jo estic d’acord amb allò que diu la meva obra. El meu únic compromís és amb el teatre. Les meves obres han de funcionar dramàticament. Res més. I res menys.

    […]

    —Sols assistir als assaigs de les teves obres quan es porten a escena? Treballes amb el director o prefereixes que adapti lliurement el text i que organitzi l’escena tal com la senti?
    —Assisteixo a les primeres sessions per retocar el text. Sovint quan sents el que has escrit en boca dels actors t’adones d’errors comesos i reescric moltes coses. A part d’això, mai torno als assaigs. Sempre he confiat en els equips artístics. A vegades m’ha anat bé, la majoria, i altres no, però la meva feina en el procés només és escriure.

    (Maria Llombart: Teatre català contemporani. Monografia: Entorn de l’obra de Jordi Galceran. Alacant: Biblioteca Virtual Cervantes, 2008, p. 202-205)

    Antologia

    […] MUTILAT: M’ompliu els carrers de barreres arquitectòniques, em doneu un subsidi de misèria i gireu la vista quan passo per davant, pensant que ja heu fet prou. Què us penseu, que sou invulnerables?

    HIPÒLIT: No em vinguis amb tòpics.

    MUTILAT: I a sobre m’heu convertit en un tòpic. Increïble. El progrés d’una societat es mesura per l’atenció a les minories i als col·lectius menys afavorits. Com jo. Intolerant.

    HIPÒLIT: Tu no ets un col·lectiu.

    MUTILAT: Sí que ho sóc. Dóna’m vint duros, interlocutor. 

    HIPÒLIT: No.

    MUTILAT: Molt bé. Després no us estranyi si agafem una metralleta i matem vint-i-sis persones en un McDonald’s de Bismark. (Emprenyat.) Però clar, tu no tens ni idea d’on és Bismark. A tu t’importa una merda el que pugui passar a Bismark, insolidari. Doncs, perquè ho sàpigues, Bismark existeix, companys. Hi viuen persones. (Comença a marxar. Es tomba.) Ja ho llegiràs als diaris. Només amb vint duros podies haver evitat una massacre. Indocumentat.

    (El MUTILAT surt.)

    HIPÒLIT: (Al públic.) Convençut de la veritable realització dels meus somnis, vaig creure que era la meva obligació escriure una carta a l’alcalde de Bismark. Li vaig escriure avisant-lo que un veterà de guerra faria una matança en un McDonald’s, tal com profetitzava el meu somni. Al cap d’un mes va venir a casa un home de l’ambaixada americana. Els americans s’ho prenen molt a pit, això de la seguretat. Venia a comprovar. Vaig pensar que si el feia partícip dels meus somnis s’ho prendria a broma, com havia fet la Laura. No li vaig dir la veritat. Li vaig dir directament que era una broma. (Com si ho digués a l’home de l’ambaixada.) «Me lo jugué con un amigo. ¿A que no te atreves a escribir una carta al alcalde de Bismark? Y yo, que soy muy lanzado, la escribí. (Riu dissimulant.) Ha, ha. No creía que esto pudiera desencadenar una crisis. Ha, ha.» No podia parlar dels meus somnis a un estrany. Tampoc no m’hauria cregut… Em sembla que va ser llavors, prenent aquell cafè amb l’agent secret americà, que la Laura va començar a pensar que no estava gaire bé del cap. L’agent secret es deia Percy. Li vam caure simpàtics. Va explicar-nos que el seu avi era de Gijón, per això l’havien destinat a Espanya. El seu avi havia emigrat als Estats Units i havia fet diners amb túnels de rentat per a cotxes, la cadena Window, molt coneguda allà, però ell desitjava aventures i s’havia apuntat com a agent secret. Em va sorprendre que et poguessis «apuntar» com a agent secret, però el Percy no dominava a la perfecció el castellà i era possible que no hagués trobat el verb adequat… Encara que els Estats Units és un gran país. Allà tot és possible.

    (Fragment de l’obra Dakota. Barcelona: Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, 1996, p. 45-56)

    * * *

    ACTE PRIMER

     

    DIRECTOR A veure… Em sap greu, però les coses funcionen així. Els de dalt repassen amb lupa cada crèdit que concedim i, en el seu cas, ho sento, però no compleix els requisits de garantia mínims. Ho pot provar en alguna altra entitat però, si li he de ser sincer, sense béns i sense avaladors solvents veig difícil que l’hi concedeixin.

    ANTONI Difícil, però no impossible.

    DIRECTOR Nnnno, impossible, no. Però està demanant una quantitat considerable i les garanties que ofereix no cobreixen el risc. Bé, en realitat, no ens enganyem, vostè no ofereix res que es pugui anomenar garantia. Això dels préstecs són faves comptades. Em sorprendria que cap entitat seriosa li concedís una petició tan… així. Altra cosa seria si anés a buscar crèdit a un lloc més… Com l’hi diria… Fora del sistema.

    ANTONI Prestadors.

    DIRECTOR Jo no l’hi aconsello gens.

    ANTONI Ni jo ho faria mai. Aquesta gent et xucla la sang.

    DIRECTOR Té tota la raó.

    ANTONI Però m’estava preguntant… Si vostè fes una… una mena de… recomanació. Si digués a aquests de dalt que confia personalment en aquest client, en mi, i que malgrat no reunir totes les garanties sap del cert que el banc no corre cap risc, que segur que tornaré els diners perquè sóc un bon client, treballador, bona persona, etcètera… En aquest cas, potser, quan traguessin les lupes aquestes que tenen per repassar els crèdits, s’ho mirarien amb una mica més de carinyo.

    DIRECTOR Ja… Però el problema… El problema que hi ha, perquè hi ha un problema, intento dir-li des de fa una estona, el problema és que jo no puc fer aquesta recomanació en base a res. No puc di’ls-hi que és un bon client perquè vostè no és client d’aquesta sucursal. És el segon cop que el veig. No puc confiar en vostè ni recomanar-lo perquè no sé res de vostè, no el conec de res. 

    ANTONI Però hi ha coses que es veuen a primer cop d’ull. Faci servir la intuïció.

    DIRECTOR No en tinc, jo, d’això.

    ANTONI Segur que sí, encara que sigui una mica.

    DIRECTOR No. No en tinc gens. Ni en vull.

    ANTONI Bé, però ja es veu que jo no sóc un…

    DIRECTOR No. No es veu res. Aquí no tenim aquesta mena de visió intuïtiva. Aquí treballem amb dades, amb números, amb documentació. I encara que tinguéssim confiança en vostè, encara que no fos un complet desconegut per aquesta oficina, tampoc… Escolti, els crèdits necessiten garanties. Ja l’hi he dit. És així de senzill.

    (Fragment inicial de El crèdit. Barcelona: labutxaca, 2014, p. 9-10)