Prosa Poesia Crítica literària o assaig Obres traduïdes Obres completes Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Estudis sobre l'autor/autora

Felícia Fuster

1921-2012

Felícia Fuster (Barcelona, 1921 – París, 2012) escriptora, pintora i traductora. És una de les veus més singulars de la literatura catalana contemporània, potser pel fet d’haver-se donat a conèixer tard, als anys vuitanta, i de viure lluny del món literari català. Instal·lada a París des dels anys cinquanta, es caracteritza per una forta personalitat —ella mateixa s’ha definit com la dona faber— i l’afany de llibertat que ha desenvolupat en tots els àmbits de la seva vida i que es manifesta tant en la seva obra literària com pictòrica.

Fuster escriu des de la introspecció existencial i amb un alt grau d’exigència i experimentació formal. La solitud i l’autoafirmació, però, produeixen una escriptura que s’obre per a tothom i no fuig el compromís social. L’experimentació l’apropa tant a formes d’avantguarda com a la tradició japonesa, seguint una trajectòria projectada a Catalunya des dels anys vint i trenta del segle XX.

Independent de les lleis del mercat literari, Felícia Fuster va aparèixer i va ser saludada des del seu primer poemari Una cançó per a ningú i Trenta diàlegs inútils com una veu original i ja madura en la literatura catalana. Una veu de dona, agosarada i intransferible.

Fou sòcia d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Daniel Pitarch per a l’AELC.
Fotografies: © Arxiu Fundació Felícia Fuster (pòrtic); © Arxiu del PEN Català (fotògrafa: Teresa Sanz i Pinyol).
Reproduccions de l’obra plàstica: © Fundació Felícia Fuster.

Castellano

Pòrtic

Felícia Fuster (Barcelona, 1921 – París, 2012) escritora, pintora y traductora. Es una de las voces más singulares de la literatura catalana contemporánea, quizá por darse a conocer tarde, en los años ochenta, o por vivir alejada del mundo literario catalán. Instalada en París des de los años cincuenta, se define por una personalidad fuerte -ella misma se ha denominado la mujer faber- y el ansia de libertad que aplica a todos los ámbitos de su vida y se hace explícita en su obra literaria y pictórica.

Fuster escribe des de la introspección existencial y con un alto grado de exigencia y experimentación formal. La soledad y la autoafirmación producen, en su caso, una escritura que se abre para todos y que no renuncia el compromiso social. La experimentación la aproxima a formas de la vanguardia y también a la tradición japonesa, al hilo de una tradición presente en Cataluña des de los años 20 y 30.

Independiente de la leyes del mercado literario, Felícia Fuster apareció y fue definida des de su primer poemario Una cançó per a ningú i Trenta diàlegs inútils como una voz original y ya madura en la literatura catalana. Una voz de mujer, audaz e intransferible.

Fue socia de honor de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Daniel Pitarch para la AELC.
Fotografías: ©archivo Fundació Felícia Fuster y archivo del PEN Català (fotógrafa: Teresa Sanz i Pinyol).
Reproducción de la obra plástica: ©Fundació Felícia Fuster.

English

English

Felícia Fuster (Barcelona, 1921 – París, 2012) is a poet, painter and translator. She is a singular voice in contemporary Catalan literature, perhaps because her work became known relatively late (in the 1980s) and because, since she has been living in Paris since the 1950s, she has remained outside the Catalan literary world. Known for her strong personality and defining herself as femina faber, she is also notable for her love of freedom in all areas of her life, as can be seen in both her literary work and her paintings.

Fuster writes from the standpoint of existential introspection and with a high degree of rigour and formal experimentation. Solitude and self-affirmation, however, appear in a style of writing that is open to everyone and that does not shrink from social commitment. The experimental side of her work brings her close to vanguard forms and also the Japanese tradition, along literary lines that appeared in Catalonia in the 1920s and 1930s.

As a writer who has not been influenced by the laws of the literary market, Felicia Fuster has been much appreciated since the publication of her first collection of poems Una cançó per a ningú i Trenta diàlegs inútils (Song for No One and Thirty Pointless Dialogues) as an original and mature voice in Catalan literature. A daring, unique, irreplaceable woman’s voice.

Web page: Daniel Pitarch for AELC
Photographs: Files of the Felicia Fuster Foundation and Catalan PEN Centre (photographs by Teresa Sanz i Pinyol).
Translation: Julie Wark.

Biografia

Felícia Fuster neix a Barcelona el 7 de gener de 1921. Passa la infantesa vora del mar, a la Barceloneta, «quan aquest barri era com un món petit o una gran casa». Els avis són propietaris d’una ferreteria que atreu molts pescadors i on Fuster sent parlar tot tipus de català. Ja de ben petita sent l’interès per les paraules —que comparteix amb la seva mare— i per les imatges. Amb part dels records i els aprenentatges de la infància construirà l’únic text en prosa que ha publicat, «A dins, a fora», per al volum Barceldones (1989).

A més de l’educació reglada dels temps de la República, Felícia Fuster es forma en el camp de les arts plàstiques. Durant deu anys realitza diversos cursos a l’escola Massana. Hi estudia dibuix, pintura, gravat i vidre. Més tard, vora el 1944, es llicencia en Belles Arts.

Enmig queda l’experiència de la guerra civil, que viu íntegrament a Barcelona. En recorda vivament els bombardejos i la fam passades, però és la misèria moral, la tragèdia de «no tenir res on agafar-se» ni en què creure «als divuit anys», el que la marcarà més profundament.

La grisor de la postguerra i l’afany de llibertat l’empenyen a sortir de Catalunya per buscar altres formes de vida. L’any 1950 fa una breu estada a París, i l’any següent s’hi instal·la a viure. No és un gest de fugida ni de renúncia, sinó una autoafirmació valenta i difícil. A París comença novament des de zero. En un primer moment fa classes de castellà, grava vidre i treballa en empreses de publicitat. S’involucra progressivament en el món empresarial fins al punt de diplomar-se en economia.

No és fins als anys vuitanta que reprèn plenament la tasca artística. Com diu ella mateixa, finalment pot tornar «al camí que m’havia preparat», del qual l’havien apartat «les ventades que t’envia la vida». Des d’aleshores, les arts plàstiques i l’escriptura en són les dues úniques dedicacions.

L’entrada a la literatura catalana és sorprenent i impactant, «la satisfacció d’una necessitat de primer ordre i un prodigi inesperat en tombar la cantonada més veïna», com diu Maria-Mercè Marçal. El 1983 el poemari Una cançó per a ningú i Trenta diàlegs inútils queda finalista del Premi Carles Riba i tot i no guanyar esdevé el descobriment d’una veu original i ja madura, al qual seguiran altres llibres. S’ha dit que Felícia Fuster suposa una triple recuperació: la d’una escriptura de dona en la poesia catalana, la d’una veu de la generació de la guerra civil i la d’una personalitat íntima, forta i intransferible.

La poesia de Felícia Fuster es caracteritza per la meditació i la introspecció al voltant de temes existencials. Aquesta temàtica condueix a la reflexió sobre el llenguatge i la forma poètica. L’experimentació formal —formes populars, d’avantguarda o d’altres tradicions, sobretot la japonesa— és una de les constants tant en l’obra escrita com en la pictòrica. És sempre des d’aquesta perspectiva -subjectivitat i experimentació formal- que afronta la creació artística. Aquestes exigències també li permeten tractar la història més real i contemporània a Versió original (1996), sobre la guerra de l’ex-Iugoslàvia (poemari puntuat pel ritornello «Ara no em ve ni d’Amic ni d’Amat aquest desfici»).

Amb el pas del temps, Fuster fa seva la filosofia del món oriental, especialment del japonès que es reflecteix en la seva obra. Ha escrit un assaig sobre La poesia japonesa moderna (1988) i ha editat i cotraduït una antologia de Poesia japonesa contemporània (1988). Fuster també utilitza l’haiku, forma tradicional de la poesia japonesa, per narrar l’experiència del món oriental en el darrer llibre, Postals no escrites (2001). Per altra banda, els temes de l’absència, la introspecció o el buit són recurrents en la seva obra, com testimonien els títols d’alguns dels seus poemaris: Una cançó per a ningú i Trenta diàlegs inútils, Sorra de temps absent o Postals no escrites, temes que la poeta transmuta en totalitat i plenitud. Cal no oblidar, tampoc, que l’escriptura oriental combina el llenguatge —els mots— amb la imatge —el traç de l’ideograma i del pinzell en escriure. Literatura i plàstica hi conformen, com en l’obra de Felícia Fuster, un únic pla.

Mor a París el 3 de març de 2012.

Felícia Fuster l'any 2005 en l'acte de presentació de la Fundació Felícia Fuster (font: arxiu Fundació Felícia Fuster)
Felícia Fuster l'any 2005 en l'acte de presentació de la Fundació Felícia Fuster (font: arxiu Fundació Felícia Fuster)
Felícia Fuster a París als anys 50
Felícia Fuster a París als anys 50
Felícia Fuster a París als anys 50
Felícia Fuster a París als anys 50
Viatge a la Xina
Viatge a la Xina

Premis

  • Premi Vicent Andrés Estellés (1987): I encara.

    • Passarel·les/Mosaïques.

    Vincles

    Comentaris d'obra

    «Entre els milers i milers de versos llegits febrilment i a contrapèl del rellotge –aquesta sol ésser gairebé sempre la tasca feixuga i difícil del jurat d’un premi literari– els trenta-un poemes de Felícia Fuster em varen imantar sense retop. És difícil, segurament impossible d’explicar aquest estrany fenomen, magnètic o màgic, que fa que unes paraules, unes frases, d’algú que ens és absolutament desconegut –sense rostre, sense edat, sense contorns, sense paisatge que no sigui el seu món imaginatiu i verbal – puguin atrapar-nos amb tanta força que no es deixin abandonar fins al final, ni colgar pels milers i milers de versos, sovint de qualitat notable, que cal seguir llegint després.

    […]

    «Qui sóc, què sóc, com m’han fet?, i que m’ha fet la vida?, per què parlo i escric? Que difícil és contestar. Per a fer-ho es necessitaria una altra vida. Només diré que he nascut vora del mar – a la Barceloneta – quan aquest barri era com un món petit o una gran casa, perquè tothom es coneixia, i que m’he adormit més d’una vegada sentint les onades i el vent que xiula. He fet el meu camí navegant com dins d’una Arca de Noè, poblada d’estris de treball (en lloc de bèsties) i de paraules. Abans de les nines, he conegut el gust de la sal…»

    Aquesta dona enriolada, activa, vivaç, comunicativa que fa trenta-quatre anys va agafar totes les seves coses i se’n va anar a París, i que s’ha quedat a viure «la meitat de la vida enllà», que ha treballat el vidre, que ha pintat i pinta encara, que s’ha trobat «més d’un món nou» i que ha fet «moltes naixences que han anat modulant la meva o seva veu»; que podria fer-se una casa des dels fonaments fins a la teulada, ens diu – i ens ho cal creure – si el destí de Robinson Crusoe l’enxampava en algun dels seus nombrosos i diversos viatges; que va tenir per primeres joguines «les serres, els martells, els claus galvanitzats, les llimes, les frontisses», s’ha sentit des de sempre, també, fascinada per les paraules «invisibles, però no menys reals», que ha anat afaiçonant, treballant, estimant, gairebé en secret, en un espai voluntàriament solitari enmig de gent que parlen una altra llengua, amb una tenacitat i exigència poc comunes.

    No puc deixar de remarcar – tal com ho feia també Marta Pessarrodona en el pròleg al llibre Vida diària /Paraules no dites de Montserrat Abelló – la situació com a mínim il·lògica que suposa el fet que jo escrigui un pròleg per a Felícia Fuster i no a al inversa, tal com sembla demanar-ho la raó dels rellotges. I ho dic amb la recança de no haver gaudit fins avui de la seva presència entre les dones – massa poques, sí, però existents: els supervivents de què parla Tillie Olsen– que davant meu, davant nostre, i en condicions molts més desfavorables, han fet camí en el camp de la literatura. Tot això hem perdut. Perquè em cal fer esment –i mai no és massa– de la quasi orfenesa a què ens hem hagut d’enfrontar les dones escriptores a l’hora de rastrejar una tradició literària que parlés des dels nostres ulls i des de la nostra experiència. No només per això, però també per això, la recuperació de la veu de Felícia Fuster em sembla, alhora, la satisfacció d’una necessitat de primer ordre i un prodigi inesperat en tombar la cantonada més veïna.

    Per sort, la seva poesia – precisament perquè ho és – ens arriba tard però no pas a deshora.»

    (Maria-Mercè Marçal: «Tard però no pas a deshora» (introducció) dins Felícia Fuster: Una cançó per a ningú i Trenta diàlegs inútils. Barcelona: Proa, 1984, p. 7-13)

    ***

    «A la poesia de Felícia Fuster, per contra, m’hi sembla descobrir un afany original d’investigació, de deixar-se sorprendre per les possibilitats del do poètic, per la llum reveladora dels mots, per les imatges noves, fins i tot per l’eufonia. I aquesta actitud és radicalment diferent d’aquella poesia de descobriment que avançava amb un horitzó ja definit, amb una intencionalitat prèviament controlada. Des d’aquest punt de vista, Aquelles cordes del vent m’ha fet pensar més aviat en la tradició de la poesia francesa contemporània, una tradició que té, naturalment, les seves arrels a Valéry. L’autora, però, me n’ha confessat la seva absoluta independència. El cas és que, de manera similar a alguns d’aquells poetes – Éluard, Char – o a Octavio Paz, la poesia de Felícia Fuster té un toc existencial i vital que assoleix els seus objectius a través de la investigació sobre el sentit del llenguatge. Entenguem-nos: no perquè Aquelles cordes al vent sigui un llibre obscur, clus –que no ho és–, sinó perquè l’única concreció possible dels sentiments o dels estats anímics que l’autora hi reflecteix és la que deriva de les virtualitats creadores del llenguatge. Ens trobem davant una poesia despullada perquè tota ella és destinada a la recerca de l’essència interioritzada, d’allò que hi ha darrere l’experiència no com a tal experiència, sinó com a vivència susceptible d’ésser traslladada, mitjançant la poesia, a una forma del llenguatge.»

    (Francesc Parcerises: «Pròleg» dins Felícia Fuster: Aquelles cordes al vent. Barcelona: Proa, 1984, p. 7-8)

    ***

    «A partir de la lectura d’aquests nous reculls, vaig mirar de situar-la en el context de la poesia catalana contemporània, i em vaig adonar que pertanyia a l’extraordinària generació de poetes que eren molt joves durant la guerra civil espanyola, poetes nascuts/des entre el 1920 i el 1930, poetes com Blai Bonet, Maria Beneyto, Maria Oleart, Màrius Sampere o Jordi Sarsanedas. Aquesta generació, severament castigada i desposseïda de gairebé tot, ha dotat la poesia catalana contemporània d’obres atípiques i insòlites, a causa del fet que els autors i autores van haver de confegir un espai creatiu interior de llibertat absoluta com a antídot contra el miserable món exterior de la postguerra.

    L’any 1989, vaig tornar a endinsar-me en l’obra de Felícia Fuster perquè estava fent recerca i lectures amb vista a una antologia bilingüe, català-anglès, de dones poetes de la literatura catalana moderna. La tesi que hi havia darrere l’antologia era ben clara: volia demostrar que existia una tradició ben sòlida de dones poetes però que estava submergida dins la tradició general. En dibuixar l’arc d’aquesta tradició submergida, que anava de Maria Antònia Salvà a Maria-Mercè Marçal, em vaig adonar immediatament que Felícia Fuster hi tenia un paper decisiu.

    […]

    Al cap d’uns tres anys, el 1993-94, vaig observar que l’eclosió i ascens de Felícia Fuster en el panorama de la poesia catalana no es mantenia estable, ben al contrari. Tot plegat havia estat una breu però intensa tempesta d’estiu.

    […]

    En buscar les raons del perquè abans sí i ara no, quan es tractava de la mateixa escriptora, vaig trobar-ne quatre: en primer lloc, la reiterada absència de l’autora, que residia a París, dels cercles literaris, ja que a Catalunya sempre s’exigeix que els autors i les autores estiguin constantment el peu del canó; en segon lloc, l’extraordinària originalitat de la veu lírica de Felícia Fuster, pel fet que la poesia catalana tolera molt malament les diferències estètiques; després, l’ambició intel·lectual de l’autora, ja que s’espera, gairebé sempre, que les produccions artístiques de les dones no ostentin cap pretensió en aquest sentit; i, finalment, la tossuda i orgullosa independència de Felícia Fuster, que mai no s’ha plegat davant de res.»

    (Sam Abrams: «La closca d’avellana» dins Felícia Fuster: Postals no escrites. (prefaci d’Albert Ràfols-Casamada) Barcelona: Proa, 2001, p. 93-94)

    ***

    «Crec que l’aparició d’aquest llibre hauria de cridar l’atenció sobre l’obra d’una poeta enormement interessant que, com assenyalava Sam Abrams en la presentació del llibre, sorgeix a la cruïlla de tres corrents de la nostra poesia que massa sovint no són identificats en la seva continuïtat al llarg d’aquest segle sinó que són vistos, només, en l’eclosió d’unes personalitats aïllades que semblen esgotar-se en elles mateixes sense herència ni llegat: una línia que podríem anomenar vitalista que, partint de Maragall, perviu en Salvat-Papasseit, Bartra, Estellés, Martí i Pol…; la d’arrel avantguardista, que passa pel mateix Salvat, Folguera, Dalí, Foix, Brossa, Viladot, Ràfols-Casamada…; i la de la poesia escrita per dones, que, convocant afinitats més existencial que estètiques, arrenca de Maria-Antònia Salvà i enfila noms com el de Clementina Arderiu, Simona Gay, Rosa Leveroni, Cèlia Viñas i Monserrat Abelló, per arribar a la mateixa Felícia Fuster. El fet que tots tres corrents restin, com a tals, perifèrics, excèntrics respecte al que s’ha volgut definir com la branca principal de la poesia catalana d’aquest segle, no fa sinó reblar les dificultats de recepció d’una autora que, tot i pertànyer cronològicament a la generació de Brossa o Estellés, s’ha donat a conèixer contemporàniament a la dels joves poetes dels vuitanta.»

    (Maria-Mercè Marçal: «La guerra en versió original», Avui. Cultura (Barcelona), 20 de març 1997, p. 6)

    Aquelles cordes del vent
    Aquelles cordes del vent

    Entrevistes

    —Nora Ancarola: D’on surten les referències còsmiques pròpies de la seva pintura?
    —Són producte de la meva necessitat de llibertat que podeu trobar en tota la meva obra, com per exemple, a Postals no escrites, el llibre de poemes que s’acaba de publicar. Per això vaig deixar la pintura figurativa, perquè m’hi sentia massa lligada.

    —N.A.: Les ‘plurivisions’ la pintura en moviment, són el que més reflecteix aquesta llibertat?
    —Això mateix, la pintura que he fet des dels anys vuitanta. És un intent de variar la visió fixada a través del quadre en moviment. La possibilitat de contemplar-lo en posicions diverses gràcies a un mecanisme motor. Aquesta rotació fa que el quadre es pugui contemplar des de qualsevol posició.

    —Lluïsa Julià: I en poesia? Em sembla veure-hi molt d’avantguardisme en el punt de partida de la seva obra, tot i l’aparent narrativitat dels seus primers llibres.
    —Jo anava escrivint i llegia poesia. M’interessava molt García Lorca. És probable que l’abstracció pictòrica també es reflecteixi en la meva poesia.

    —L.J.: El 1983 va decidir presentar-se al premi Carles Riba de poesia i va quedar finalista amb Una cançó per a ningú i Trenta diàlegs inútils. Ho va fer per consell d’algú? Què significa per a vostè aquest premi, un dels més reconeguts?
    —No, no, jo no coneixia ningú. El premi em va fer molta il·lusió, sobretot perquè em van publicar el llibre sense necessitat d’esforços afegits i llavors, sí, vaig començar a conèixer molta gent.

    —L.J.: ¿Tampoc coneixia Maria-Mercè Marçal, que era membre del jurat?
    —No, però a partir del llibre publicat Maria-Mercè em va adoptar i sempre ens vam relacionar molt íntimament. L’amistat va ser molt forta. Ens escrivíem sovint i quan ella era a París investigant per la seva novel·la s’estava a casa meva. Quan jo venia a Barcelona, no deixava de veure-la o trucar-li. Em va saber molt de greu la malaltia que patia i vaig tenir un gran disgust per la seva mort. Més que d’influència, que crec que no n’hi ha, em va encoratjar molt a seguir escrivint.

    —L.J.: Com realitza la seva obra, és metòdica?
    —Sí, quan estava bé dedicava el matí a escriure i la tarda a pintar. Sempre començo per una idea, la poso sobre el paper i hi vaig treballant. Versió original el vaig escriure sota l’impacte de la guerra de l’ex-Iugoslàvia.

    —N.A.: Recordo que té una obra que du una tela metàl·lica que tanca, perquè tota la seva obra és molt oberta, fent referència a l’immaterial, al misteriós, en canvi la tela…
    —La tela metàl·lica indica que no ens podem considerar lliures de debò. Sempre hi ha alguna cosa que ens priva. La tela indica aquest fre. El mateix amb la poesia. El títol Una cançó per a ningú i Trenta diàlegs inútils remarca les converses que tenim amb les persones i que no serveixen de res perquè tenim visions diferents de les coses.

    —L.J.: Es considera pessimista?
    —Per una banda, sí. Però sempre, en els meus llibres, hi ha una embranzida positiva, cap endavant.

    —N.A. Tinc la impressió que amb la poesia és més vital que amb la pintura. La seva pintura la veig més melancòlica, mai hi ha uns colors vius o violents.
    — Sí. És diferent. La poesia em permet expressar-me més fàcilment que la pintura. Per altra banda els colors vius no em satisfan.

    —L.J.: ¿Podem dir que des del moment en què va publicar va establir un diàleg entre el seu món poètic i el seu món pictòric?
    —Segurament. Són dues vies paral·leles que evolucionen conjuntament. Sobretot quan a partir del 1985 em vaig apassionar per la cultura i la poesia japonesa. La poesia és inseparable de la pintura en la tradició japonesa.

    —N.A.: La seva pintura també té influència de Turner i Rothko, són pintors que cita a la plaqueta Passarel·les/Mosaïques; perquè normalment fa moltes referències a la pintura en la seva obra poètica.
    —Així és. Després la meva poesia busca formes visuals, com és el cas del recull Sorra de temps absent. El poema «De massa», per exemple, representa un gra de sorra, el gra de sorra que som, de massa?

    —N.A.: Hi ha alguna cosa per la qual voldria que es recordés la seva obra?
    —Ja n’heu dit moltes, de coses, però sí, efectivament, m’agradaria que es recordés la meva obra pel missatge de llibertat que dóna i de superació de la solitud.

    —N.A.: El de la llibertat és ben clar, sempre trenca límits amb la seva manera d’estructurar tant la pintura com la poesia.

    —L.J.: ¿Aquest trencament i potser la superació de la solitud té a veure amb la seva fascinació per l’Orient?
    —Sempre m’ha seduït, l’Orient, per com arriba a ser de diferent la seva civilització de la nostra. I pel despullament de les coses. Vaig anar al Japó i més tard a la Xina. El primer viatge el vaig fer sola, amb el contacte de Naoyuki Sawada, que va fer les primeres versions al català dels poemes que vam publicar en l’antologia Poesia japonesa contemporània el 1988. No es fan aquests viatges sense una conseqüència personal. Encara vaig buscar més la meva llibertat personal. La solitud que deies és una mena de llibertat. Quan se sap aprofitar es té un gran avantatge.

    (Lluïsa Julia i Nora Ancarola: «És probable que l’abstracció pictòrica també es reflecteixi en la meva obra», Avui. Cultura, 15 de març 2001, p. X. entrevista completa en format pdf: p.1, p.2)
     

    * * *
     

    —¿Qui és Felícia Fuster?
    —És molt difícil de dir qui és una persona. No sé com definir-me. Una persona molt activa, per començar. Jo sóc la Dona Faber.

    —¿Felícia Fuster és una escriptora que sempre ha volgut ser escriptora?
    —Sempre m’ha agradat escriure i meditar. De ben petita, ja escrivia coses. Paral·lelament, pinto, pintava i dibuixava. A vegades, la vida t’envia unes ventades que et deixen fora del camí. I això és el que m’ha passat a mi, que el vent m’ha tret del camí que duia. El vent m’ha apartat de tot. Però ara, fa uns anys, el vent s’ha calmat i torno al camí que m’havia preparat.

    —¿Quin és aquest camí?
    —No fer res més que pintar i escriure. Diguem que he tingut ja assegurat el plat a taula fa uns anys i que torno al camí que m’havia proposat sempre, i he de reconèixer que és el període de la meva vida més feliç i més ple. Contra el que diu la gent, que quan ets joves vius la plenitud, jo la visc ara, quan els altres que tenen la meva edat són a la decadència.

    […]

    —¿Parlem de poesia? ¿Com us plantegeu el poema, com una expressió del vostre jo o com una expressió del món tal com el veieu?
    —Crec que la meva poesia és producte de la relació del jo amb la realitat. En cert poemes d’aquest últim recull, potser no se sent prou, ha estat la conseqüència de coses precises. Per exemple, hi ha un poema que comença «I si la mort…», on parlo que la mort, llegeixo, és vent d’acer, vent fals i xiula, i que ens embruta el matí dolorós amb sarcasmes, ens soterra dins d’un rec mal rentat de ferralla, i que acaba dient: «Que fan la mort tan viva». Doncs, aquest poema, el vaig escriure després dels atemptats tan esgarrifosos que hi va haver a la Rue de Rennes, en unes galeries comercials. Jo havia d’anar allà, on van posar la bomba, a tirar una carta, a l’hora de l’explosió, i per això no tinc mai por. Si t’ha de passar, és el destí i no t’escapes. La por, la trobo una cosa inútil, que t’impedeix reflexionar.

    —¿Per què heu llogat aquest pis, davant el mar?
    —Jo sóc amiga d’infància de Miquel Tarradell. La seva mare i la meva eren amigues a la Barceloneta, on jo vaig néixer. Érem amics d’infància. I, aquest pis, va ser en Miquel Tarradell qui me’l va dir. El mar és l’única cosa que em falta a París. Tota la resta és completa.

    —¿Fins a quina edat vau viure a la Barceloneta?
    —Fins als sis o set anys. Era, llavors, un barri amb molta personalitat. Érem una gran família. El meu avi tenia una ferreteria i va inventar un sistema per galvanitzar els claus perquè no es rovellessin i els pescadors els venien a comprar. Ara, el barri s’ha banalitzat molt. Com tants altres. Recordo el peix fresc, acabat de pescar, que els pescadors portaven a vendre a casa. Recordo en especial els lluços, que, quan els deixàvem a la cuina, les seves escates brillaven a la foscor i feien una llum fosforescent. La meva família tenia un català molt pur i es pot dir que no m’ha calgut aprendre’l gaire a l’escola.

    —Ara, amb tres llibres publicats i un premi, ja formeu part amb ple dret del gremi dels escriptors catalans. ¿No us sap greu viure a París i no poder relacionar-vos amb els vostres companys del gremi?
    —M’agrada continuar al marge dels moviments d’ací. És una cosa de la qual m’alegro. Jo estic a París i estic molt contenta de no formar part de cap grup. Els valors, cadascú té els seus. Així quedo al marge de tothom i va bé ser al marge. Per a mi, l’important és l’art i la llengua. Pel que fa a la resta, cadascú té els seus valors. Que sigui d’un costat o de l’altre no té importància. Sóc molt eclèctica. L’art i la persona, si val, que vingui d’allà d’on vinguim tant em fa. Això m’ha vingut de París. A París s’està per sobre de moltes coses.

    […]

    —¿No heu provat mai de fer res en prosa?
    —Tinc una novel·la començada, amb títol i tot, la tinc pensada, però la novel·la requereix una atenció continuada i ara, que preparo l’exposició, no la puc enllestir. L’hauré de fer després. Si es vol fer les coses a fons, no es pot dividir tant la vida. A mi, m’agrada fer les coses a fons, no es pot dividir tant la vida. Quan enllesteixo uns poemes, durant un mes i mig no faig res més que treballar-hi. No em limito a la inspiració, ja que els treballo molt i molt. Em ve una idea i l’apunto. Després, de bon matí, hi treballo. En general, ho faig entre les cinc i dos quarts de vuit del matí. Quasi tots els poemes estan treballats en aquesta hora del matí. Sóc dona de matí. M’agrada veure el sol com surt. Tota la vida he mirat com sortia el sol. Quan tenia set anys, vuit anys, anàvem l’estiu a un lloc on els meus avis tenien una casa bastant elevada, al Moianès, i tenia l’habitació de cara a sol ixent i molt matins sortia a la terrassa a esperar que el sol eixís.

    (Lluís Bonada: «El sol ix per a Felícia Fuster», El Temps (València), núm. 188, 1988, 25-30 de gener, p. 64-66. entrevista completa)

    Coberta de <i>Sorra de temps absent</i>.
    Coberta de Sorra de temps absent.
    Mostra de l'obra pictòrica de Felícia Fuster
    Mostra de l'obra pictòrica de Felícia Fuster

    Antologia

    Mai

    No tinc rellotge ni destí.
    Tinc fred; en el meu test gelat
    no hi creix cap mot per abrigar-me,
    només el gran desert dels telegrames muts
    del àugurs o dels nàufrags.
    El passaport que riu ja no m’inventa
    el cordam
    dels viatges ni el llapis de color,
    inútil,
    damunt les meves mitges
    blanques. Hauré d’anar-me’n, sí,
    a peu.
    avar com l’heura, el tren no passa.
    Tant és.
    Si algú em veiés creuar els records
    li diria: detura’m
    i digue’m què no sóc, què ja no porto.
    No tinc rellotge ni destí,
    ni mocador de llet, ni cel de pomes.
    Els peus, feixucs, em cauen.
    El cap
    em pesa com un món. I se’m desfulla.
    La pell se’n va,
    ja no ens trobarem més.
    Tinc fred. Tinc por. Tinc aquell fred
    immens, que sols el cor
    mesura. El que no donen més que els vius.
    El fred que no s’enterra.
    Mai.

    (Del llibre Aquelles cordes del vent., Barcelona: Proa, 1987, p. 14-15)
     

    ***
     

    Fosca
     

    A M. M. M.
    amb admiració i afecte
     

    Obscura,
    fosca em van fer,
    embolcallada amb els secrets
    de la terra de sota.
    Ni la dent
    ni l’aixada, ni els trànsits
    de l’arrel,
    no, res, no m’ha fet créixer cap enfora.
    Fosa en el pensament, encara tinc
    la immensitat, entre l’espasa i l’ombra.
    Ocell rasant, amb cabellera d’ales,
    la llum vesteixo
    gelat sobre la pell, un foc de lluna.
    Pel cel mullat de núvols,
    quasi per joc,
    el sol endiumenjat
    no em pot fer anar endarrere,
    ni tibant-me -potser de massa lluny
    i poc- un pany de vida que enlluerni.
    Per fora, fosca,
    obscura sembla que em van fer:
    molí aturat
    amb aspes desbocades
    desesperadament;
    torrent golut, rodolant, cec,
    que es deixa caure
    en el bressol immòbil de la nit
    per afegir el silenci
    i fer cant nou.
    Obscura he corregut, potser amagant-me
    darrera el fil del somni
    interromput, dormint
    en els cabassos buits, en les esperes
    de les àvies
    que guien
    amb mans de vent, els trèvols, els tresors
    extenuats
    de primaveres caducades.
    Un dia
    m’he despertat com d’una mort petita,
    intranscendent. He vist, de sobte,
    el món. Distret. Obscura
    m’he sentit: una glopada, una embosta
    d’espai perdut. Un sanglot
    m’ha penjat, allunyada,
    sobre una branca dura
    de ferro mal forjat,
    aquí on m’estic, nua de temps,
    amb la por d’esperar, per esperar-vos, ferotgement callada,
    obscura.
    Fosca, meticulosament. I viva.

    (Del llibre Aquelles cordes del vent., Barcelona: Proa, 1987, p. 14-15)
     

    ***
     

    I

    No. No em ve
    ni d’Amic ni d’Amat

    Aquest desfici em ve
    del que és i sembla
    I se’ns desfan els dits que saben regar el viure
    Amb ulls de nit i pedres
    els homes -provisoris- es despullen
    de sentits tatuats
    fins al morat dels ossos
    Capcinejant en desvariegen
    dins del vestit tallat a mida de la guerra
    cosit tacat amb la sang de Caín
    nova i més nova i sense estrelles
    Caín Caín centre del fil
    sastre de mort
    eina sense perdó enllà de la distància
    nus maleït que ofegues
    dintre de les conques
    tota claror viscuda
    La destrucció per sempre
    indestructible

    Per què ens has segellat
    -parany- amb la teva immanència

    (Del llibre Versió original. València: Germania, 1996, p. 9)
     

    ***

    Pesen les gerres
    I buides també pesen
    Pesen els cranis

    (Del llibre Postals no escrites. Barcelona: Proa, 2001, p. 32)
     

    ***
     

    «A vegades entràvem a l’església. Me n’alegrava: Santa Maria era una illa, quasi el punt mitjà del nostre viatge. Una mica de repòs convenia als anys d’aquella mà arrugada que em guiava i també a les meves cames, que no havien tingut encara tot el temps necessari per créixer. Ens assèiem al darrer banc (per no cansar-nos massa!). I escoltàvem. Tancava els ulls: em distreia sentint passar les paraules d’un cant somort, un oreig de sonoritat diluïda que em venia de l’altar major, ple de ciris, travessant lleuger la clariana entre el bosc massís i àgil, a la vegada, dels pilars. No entenia aquells mots, i tant m’era. Els rebia com un bressoleig i em deixava gronxar per aquell fil sonor com ho hauria fet amb les onades un dia de mar plana. Que bé! De tant en tant obria els ulls, començava un viatge secret: seguia a poc a poc, passant de l’una a l’altra, pel pont que imaginava entre les ombres intermèdies, les flames vacil·lants dels brandons. Perquè només elles em sentissin, les cridava amb noms de flors, com si les conegués de l’escola. Mudes, mai em contestarien. Amb el joc del despit me n’allunyava, m’enfilava per les tenebres que llavors em semblaven més opaques: hi havia un amunt tant amunt, entre les pilastres! M’arribava fins als vitralls, encara que la llum, de la tarda, apagant-se, ja no me’n deixés veure els colors. Quantes nenes com jo, l’una damunt de l’altra, com les pedres de fora, no haurien calgut per arribar a l’ampit de les finestres altes. Potser mil, potser cinquanta. No acabava d’imaginar-ho. Com hauria pogut saber, en aquell temps, que la nau central tenia més de trenta-dos metres. Aquell viatge m’esgarrifava, oh, no!, i no era por! Era que veia clar, tot i la fosca, que per molt que arribés a créixer, la meva petitesa seria per sempre insuperable.
    Cada dia, anava a l’escola i me’n tornava amb la cartera a la mà, on descansaven amb un son tranquil, ben guanyat, els meus primers llibres que em feien sentir tant cofoia. Eren el meu tresor, el que més m’estimava de tot el que realment era meu. Els estrenyia ben fort, però sense tocar-los, per no malmetre’ls: tot passava dintre meu. Per a mi, eren més que les meves arracades i la meva medalla. Però sovint pensava que era trist que les lletres fossin negres, ho sentia com una injustícia. M’hauria agradat que fossin daurades com les pedres de Santa Maria (tot i acabar-les de deixar, me’n quedava la vivència), i no com el carbó que cremaven al fogó de casa; aquelles lletres no eren pedres de muntanya, eren com les de l’església, ensenyades i sàvies: arrenglerades, posades una darrera l’altra, ja sabia fer-ne tantes coses. Allò seria sempre així? No podia canviar-ho?

    Em despedia contenta dels carrerons estrets, de les botigues amb botes negres, encara que no m’agradés l’olor de pomes agres que s’hi sentia. Al moment de sortir d’aquella Barcelona em girava, alçava la mà lliure, amb la cartera en un senyal d’adéu ple del mots «us estimo». Aquelles cases, aquells carrers, se n’assabentarien?

    Perdia. Guanyava. Em semblava haver descobert que no hi havia avui sense demà, i que demà tornaria. Tornava sempre. I sempre faria aquell camí. Aquelles pedres i els meus passos es trobarien de nou; era això estimar-se? Aquestes coses eren confuses dintre meu, dins d’un món que no coneixia encara els diccionaris; no era clar i precís com ho puc explicar ara; jo i els meus pensaments flotàvem dins d’un buit agradable, boira amb besllums de nacre, contra la qual la fosca del carrer no tenia cap força. I el sol tampoc en tenia gaire.

    Aquella transhumància quotidiana que en aquell temps no sabia com anomenar em semblava una sort. Ho era. Ara sé que allò que es posseeix cada dia va perdent tot relleu, que els perfils s’esfumen, que les diferències s’esborren fins a anivellar-ho tot, i acaben per diluir-ho i tornar-ho invisible, sé que aquell viatge minúscul no era únicament una sort, era un privilegi. Potser és d’aquell temps meravellós de la infantesa on tot és encara i sempre nou, que penso que el moviment més important de la vida és el del ganxet i el de la llançadora: entrar per conèixer, per sentir, per fruir. Després sortir, anar-se’n perquè la vida avanci per poder veure-ho tot des de fora.»

    (De «A dins, a fora», dins Barceldones. Barcelona: Edicions de l’Eixample, 1989, p. 47-49)
     

    ***
     

    Plurivisions: opuscle sobre la sèrie plàstica Plurivisions amb una àmplia mostra gràfica. Pròleg de Jaume Socías Palau i texts de Felícia Fuster.
    p. 1-7 i p. 8-14

    Coberta de <i>Barceldones</i>.
    Coberta de Barceldones.
    Mostra de l'obra plàstica: quadres de la sèrie <i>Plurivisions</i>.
    Mostra de l'obra plàstica: quadres de la sèrie Plurivisions.
    Coberta de <i>Versió Original</i>.
    Coberta de Versió Original.
    Coberta de <i>Postals no escrites</i>, meditació en forma de haikús sobre un viatge al Japó.
    Coberta de Postals no escrites, meditació en forma de haikús sobre un viatge al Japó.
    Mostra de l'interior del llibre d'artista <i>écume fêlée</i>.
    Mostra de l'interior del llibre d'artista écume fêlée.
    Mostra de l'interior del llibre d'artista <i>écume fêlée</i>.
    Mostra de l'interior del llibre d'artista écume fêlée.
    Mostra de l'interior del llibre d'artista <i>écume fêlée</i>.
    Mostra de l'interior del llibre d'artista écume fêlée.