Prosa Poesia Crítica literària o assaig Teatre Obres traduïdes Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Estudis sobre l'autor/autora Infantil i juvenil

Feliu Formosa

Feliu Formosa (Sabadell, Vallès Occidental, 1934) és poeta, traductor, dramaturg, assagista, actor i director escènic.

Ha traduït obres de poesia, novel·la i teatre de l’alemany, en un total que sobrepassa els seixanta títols. Ha realitzat nombroses adaptacions teatrals. Publica la primera part del seu diari El present vulnerable i l’any 1980 aplega la producció poètica i traduccions a Si tot és dintre. Reprèn la publicació de poesia amb Semblança (1986), una tasca creativa que no ha abandonat mai.

L’any 2002, per la seva dedicació a l’escena catalana li és atorgat el Premi Nacional de Cultura de teatre. A partir d’aleshores es dedica a enllestir la publicació de la seva obra poètica reunida que, sota el títol Darrere el vidre. Poesia 1972-2002 (2004), al qual segueixen reculls de poesia com Centre de brevetat (2006) i Núvols d’acer (2008). La continuació dels seus diaris, A contratemps (2005), El somriure a l’atzar (2005), Sala de miralls (2013) i Sense nostàlgia (2015), posa l’autor entre els prosistes més destacats de la nostra literatura.

D’altra banda, arran de la seva activitat com a actor, dramaturg i traductor teatral, el 2003 es va publicar el llibre d’homenatge Feliu Formosa, teatre i paraula, a càrrec de Laura Fernández.

Entre els guardons per la seva obra, destaquen la Creu de Sant Jordi, 1988, atorgada per la Generalitat de Catalunya, el Premi Carles Riba, el Premi Ciutat de Barcelona, el Premi d’honor de l’Institut del Teatre o el Premi de la Institució de les Lletres Catalanes, de literatura infantil i juvenil. Però a més de l’obra pròpia s’ha de recordar que Feliu Formosa s’ha dedicat intensament a la traducció de textos literaris i que ha rebut en aquest àmbit diverses distincions, entre elles el premi nacional de traducció del Ministeri de Cultura.

És soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i ha sigut degà de la Institució de les Lletres Catalanes.

Documentació: Lena Paüls.
Actualització: Xulio Ricardo Trigo.
Fotografies: Arxiu de l’AELC.

Castellano

Castellano Formosa.

Feliu Formosa (Sabadell, Vallès Occidental, 1934) es poeta, traductor, dramaturgo, ensayista, actor y director escénico.

Ha traducido obras de poesía, novela y teatro del alemán, en un total que sobrepasa los sesenta títulos. Ha realizado numerosas adaptaciones teatrales. En 1979 publicó la primera parte de su diario El present vulnerable. Diaris I (1973-1978) y el 1980 reunió la producción poética y traducciones en Si tot és dintre. Más tarde retoma la publicación de poesía con Semblança (1986), una tarea creativa que no ha abandonado nunca.

El año 2002, por su dedicación a la escena catalana le fue otorgado el premio Nacional de Cultura de teatro. A partir de entonces se dedica a preparar la publicación de su obra poética reunida que, con el título de Darrere el vidre. Poesia 1972-2002 (2004). al cual le siguen los libros de poesía Centre de brevetat (2006) y Núvols d’acer (2008). La continuación de sus diarios, con A contratemps (2005), El somriure a l’atzar (2005), Sala de miralls (2013) y Sense nostàlgia (2015), pone al autor entre los prosistas más destacados de la literatura catalana. Por otra parte, a raíz de su actividad como actor, dramaturgo y traductor teatral, en 2003 se publicó el libro de homenaje Feliu Formosa, teatre i paraula, a cargo de Laura Fernández.

Entre los galardones por su obra, destacan: la Creu de Sant Jordi, 1988, otorgada por la Generalitat de Catalunya, el premio Carles Riba, el premio Ciutat de Barcelona, el premio de honor del Institut del Teatre o el premio de la Institució de les Lletres Catalanes, de literatura infantil i juvenil. Pero además de la obra propia se debe recordar que Feliu Formosa se ha dedicado intensamente a la traducción de textos literarios y que ha recibido en este ámbito diversas distinciones, entre ellas el premio nacional de traducción del Ministeri de Cultura.

Es socio de honor de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana y ha sido decano de la Institució de les Lletres Catalanes.

Documentación: Lena Paüls.
Actualización: Xulio Ricardo Trigo.
Fotografías del archivo de la AELC.

English

English

Feliu Formosa (Sabadell, Vallès Occidental, 1934) is a poet, translator, playwright, essayist, actor and theatre director. He has translated more than sixty works of poetry, novels and theatre from the German and has also adapted many plays. He has published the first part of his diary El present vulnerable. Diaris I (1973- 1978) (The Vulnerable Present. Diaries I (1973 – 1978)) and, in 1980, his own poetic works and translations appeared in Si tot és dintre (If Everything is Within). He started to publish poetry again with Semblança (1986) and has continued to write poetry ever since.

In 2002, he was awarded the National Culture Prize for Theatre in recognition of his contribution to theatre in Catalonia. After this he worked on bringing together his poetic work in the volume entitled Darrere el vidre. Poesia 1972-2002 (Behind the Glass. Poetry 1972 – 2002), which was published by Edicions 62/Empúries in 2004. Next came a further volume of his diaries, A contratemps (Off Beat, Perifèric Edicions, 2005), which once again has situated Feliu Formosa among the most outstanding prose writers in Catalan literature. Moreover, in homage to his work as an actor, playwright and theatre translator, the book Feliu Formosa, teatre i paraula (Feliu Formosa, Theatre and Word), edited by Laura Fernández, was published in 2003.

Notable among the prizes he has received for his work are the Creu de Sant Jordi (Saint George Cross), which was awarded by the Generalitat (Government) of Catalonia in 1988, the Carles Riba Prize, the City of Barcelona Prize, the Theatre Institute Award of Honour, and the Institute of Catalan Letters Prize for Children’s and Young People’s Literature. Moreover, apart from his own work, Feliu Formosa’s intensive work as a literary translator has also been awarded numerous prizes, among them the National Prize for Translation, which is offered by the Ministry of Culture. He is a member of the Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (Association of Catalan Language Writers) and has also been Dean of the Institute of Catalan Letters.

Documentation: Lena Paüls.
Updating of web page: Xulio Ricardo Trigo.
Translation: Juile Wark.
Photographs: AELC files.

Biografia

Feliu Formosa Torres va néixer a Sabadell, el Vallès Occidental, el dia 10 de setembre de 1934, al barri menestral de la Creu Alta. Un rebesavi seu va fundar, el 1839, una de les primeres fàbriques de vapor de la ciutat. Després del seu avi, que era notari, la família va anar a menys. El seu pare treballava d’administratiu, era militant del Bloc Obrer i Camperol, conseller de l’Ajuntament sabadellenc i, durant la Guerra Civil va ser tinent voluntari i es va exiliar a França del 1939 al 1942.

Amb la família es va traslladar a Barcelona, just retornat el pare de l’exili. Va cursar el batxillerat als maristes del Col·legi de la Immaculada, al passeig de Sant Joan. En aquella època llegia Flaubert, Balzac, Dostoievski, Dickens…, aconsellat pel dibuixant Josep Narro, amic del seu pare, que el portava a veure museus i li va ensenyar a assaborir música clàssica.

El 1952 va entrar a la universitat i es va llicenciar en Filologia romànica el 1959. A la universitat, esquivant l’ambient d’opressió que s’hi respirava, va compartir inquietuds amb diversos companys com Salvador Giner –que el va introduir en la militància del PSUC–, Josep M. Carandell, Quim Vilar, Marcel Plans, Pere Ramírez Molas, els germans Enric i Ernest Lluch, entre d’altres. Llegien Salvador Espriu, Pere Quart i participaven en tertúlies literàries a casa de Carles Riba i J. V. Foix. A la universitat, Formosa va llegir L’excepció i la regla, de Bertolt Brecht i altres textos contemporanis. Després de llicenciar-se va obtenir una beca per cursar estudis de germanística a Alemanya i va impartir classes de traducció i literatura castellana al Dolmetscher Institut, de Heidelberg, i a Germersheim, Universitat de Mainz (1959-60). En aquella estada a Alemanya va ser espectador assidu del Teatre Nacional de Mannheim i va començar a escriure assajos sobre teatre.

El 1960 es va casar amb Maria Plans, actriu, amb qui va tenir dues filles (Esther i Clara). El 1967, van deixar Barcelona i es van instal·lar a Terrassa.

Feliu Formosa s’ha dedicat intensament al món del teatre. Va començar amb un grup a la universitat, després, va fundar el grup teatral Gil Vicente, amb el qual feia representacions a escoles i a barris populars, fins al 1965. Va ser un dels fundadors del Grup de Teatre Independent del CICF. Ha fet de rapsoda i d’actor, –també amb representacions per televisió–, ha escrit obres de teatre, ha exercit de professor a l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, i també bona part de la seva feina de traducció ha estat dedicada a l’escena. Com a director teatral, destaca el muntatge L’encens i la carn (1965), sobre textos dels segles XV i XVI i Cel·la 44 (1970) sobre l’escriptor expressionista Ernst Toller. Amb Artur Quintana, va publicar A la paret, escrit amb guix (1967), una antologia alemanya de combat i l’obra teòrica d’orientació marxista Per una acció teatral (1971).

Ha excel·lit en la traducció literària, sobretot de textos alemanys. Ha traduït poesia de François Villon, Georg Trakl; narrativa de Klaus Mann i Thomas Mann i teatre de Bertold Brecht, Peter Weiss, Anton Txèkhov, Henrik Ibsen, August Strindberg etc., en un total que sobrepassa els seixanta títols. Ha coordinat l’edició de la traducció catalana del teatre complet de Bertoldt Brecht.

Va iniciar la seva obra poètica amb la publicació del recull Albes breus a les mans (1973); tot seguit, Llibre de meditacions (1973), inspirat en Cesare Pavese i Gabriel Ferrater; Raval (1975), una elaborada introspecció a la seva infantesa; Cançoner (1976), un poemari escrit immers en el desesper per la incomprensió de la mort, el 1974, de la seva primera dona, Maria Plans; Llibre dels viatges (1978), –premi Carles Riba, 1977– on introdueix el discurs de l’inconscient.

Amb la publicació de la primera part del seu diari, va tancar un cicle vital i creatiu, el 1979: El present vulnerable. Diaris I (1973-1978), que va obtenir el premi de la Crítica Serra d’Or. L’any següent va aplegar la producció poètica i traduccions a Si tot és dintre que inclou el poemari inèdit, Amb tots els tons del dolor i de l’atzar.

L’any 1981 es va casar amb Anna Vila, infermera i escriptora. Va reprendre la publicació de poesia amb Semblança (1986), on va emprendre nous camins d’investigació personal i de llenguatge. Per aquest recull li va ser concedida la Lletra d’Or i el premi Ciutat de Barcelona. El 1987, es va instal·lar amb la seva dona a Barcelona, al barri de Sant Andreu i va publicar, conjuntament amb l’escriptor i crític teatral Joan Casas, el volum Amb efecte (1987), premi Ciutat de Palma. Aquesta col·laboració creativa amb Casas tindrà continuïtat amb Pols al retrovisor (1989).

La Generalitat de Catalunya li va atorgar, el 1988, la Creu de Sant Jordi en reconeixement a la seva tasca cultural i cívica i, l’any següent, li va ser concedit el premi Nacional de les Arts Escèniques de Catalunya.

L’any 1991 va iniciar la col·laboració amb el ballarí Andrés Corchero amb el qual va muntar l’espectacle A un poeta futuro que van portar per diversos escenaris europeus. Va publicar, el 1992, el llibre de poesia i prosa Per Puck. Aquest mateix any, va publicar el poemari Impasse i va dirigir l’obra Misteri de dolor, d’Adrià Gual per al Centre Dramàtic del Vallès.

La Institució de les Lletres Catalanes va nomenar-lo escriptor del mes (maig, 1994), però la convalescència d’una operació li va impedir exercir les funcions d’aquest nomenament. D’altra banda, aquest mateix any, el Ministeri de Cultura espanyol li va atorgar el Premio Nacional de Traducción, pel conjunt de la seva obra.

L’any 1997 va rebre el premi de la Institució de les Lletres Catalanes, en la modalitat de literatura infantil i juvenil per Les nits del llamp. Va ser guardonat amb el premi d’honor de l’Institut del Teatre, el 1999, el mateix any que era nomenat degà de la Institució de les Lletres Catalanes.

L’any 2006 és guardonat, a través de la votació dels socis de l’AELC, amb el Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana, en reconeixement a la seva trajectòria. El 2011 rep el Premi Friedrich-Gundolf-Preis für dir Vermittlung deutscher Kultur im Ausland, premi per la difusió de la cultura alemanya a l’estranger, concedit per l’Academia de la Llengua i la Literatura alemanyes.

Ha reunit la seva obra poètica fins al moment dins el volum Darrere el vidre. Poesia 1972-2002, sense abandonar en cap cas la creació de nous llibres. Entre 1997 i 2005 han vist la llum, a més aquestes obres reunides, els poemaris Immediacions (2000) i Cap claredat no dorm (2001), seguit de Centre de brevetat (2006) i Núvols d’acer (2008).

A més a més, Feliu Formosa ha publicat la continuació dels seus diaris, A contratemps (2005), un fet molt esperat, sobretot per la transcendència que va tenir per a la literatura personal en llengua catalana aquell primer volum, El present vulnerable, editat el 1979. Segueix amb els llibres de memòries El somriure a l’atzar (2005), Sala de miralls (2013) i Sense nostàlgia (2015).

Feliu Formosa durant el lliurament del Premi Jaume Fuster, el 2006. © Carme Esteve/AELC
Feliu Formosa durant el lliurament del Premi Jaume Fuster, el 2006. © Carme Esteve/AELC
Feliu Formosa amb Montserrat Abelló i Francesc Parcerisas durant el Seminari sobre la Traducció, el 2012. © Carme Esteve/AELC
Feliu Formosa amb Montserrat Abelló i Francesc Parcerisas durant el Seminari sobre la Traducció, el 2012. © Carme Esteve/AELC

Premis

    • Premi Recull, d’assaig (1972): L’auca del Sr. Esteve.
    • Premi Carles Riba (1977): Llibre dels viatges.
    • Premi de la Crítica Serra d’Or (1980): El present vulnerable. Diaris I (1973-1978) .
    • Premi Ciutat de Palma-Joan Alcover, de poesia (1986): Amb efecte.
    • Premi Cavall Verd (1987): Semblança.
    • Lletra d’Or (1987): Semblança.
    • Premi Ciutat de Barcelona, de poesia (1987): Semblança.
    • Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1988).
    • Premi Nacional de les Arts Escèniques de la Generalitat de Catalunya (1989).
    • Fill adoptiu de Terrassa i Medalla d’Argent de la Ciutat, atorgat per l’Ajuntament de Terrassa (1994).
    • Premi Nacional de Traducció, del Ministerio de Cultura (1994).
    • Premi de la Institució de les Lletres Catalanes, de literatura infantil i juvenil (1997): Les nits del Llamp.
    • Premi d’Honor Institut del Teatre, atorgat per la Diputació de Barcelona (1999).
    • Premi Nacional de Cultura, de teatre (2002): Per una dedicació fidel, rica i completa al teatre català.
    • Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2005).
    • Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana (2006).
    • Premi Friedrich-Gundolf-Preis für dir Vermittlung deutscher Kultur im Ausland (Premi F.G. per la difusió de la cultura alemanya a l’estranger), concedit per l’Academia de la Llengua i la Literatura alemanyes (2011).
    • Medalla de la Ciutat de Sabadell al Mèrit Cultural (2012).

 

La campana de vidre.

Vincles

Comentaris d'obra

No us deixeu seduir», dictava al Saló Diana. Alguns espectadors-alumnes, d’Aula Brecht havíem pres llapis i paper i escrivíem. Jo recordava en Feliu, com el vaig conèixer a Terrassa. Els nois de classe de literatura s’havien atrevit a muntar un Lorca. Bodas de Sangre, justament. «No heu de ressuscitar». Prenia nota. Ara, els nois, no sabien com sortir-se’n. «El dia ve a la fi / Ja bufa el vent nocturn / I l’alba no vindrà.» Eren temps de clandestinitat encara. […] En Feliu vingué, i pacientment s’empassà un assaig general de l’obra de Lorca. La representació, per part dels nois, fou calamitosa. Alguns, vergonyosament, amb sentit del ridícul, ho volien deixar córrer i tot. En comptes de dir-los res de les falles de conjunt, es limità a corregir detalls. Els nois s’animaren i l’endemà ho van fer força millor. «No us deixeu reduir / a ser esclaus i explotats», anava dictant, no fa pas gaires dies.

(Lluís Busquets i Grabulosa. «Feliu Formosa, home de teatre i solitari sociabilíssim», dins Plomes catalanes contemporànies. Barcelona: El Mall, 1980)

* * *

Si Shakespeare és el Teatre, si el teatre és on el món es manifesta alhora terrible i banal, si el sentit velat de la poesia arriba fins al sentit del no-sentit per la bellesa de la paraula –Une rose dans les ténèbres?, havia escrit Mallarmé–, si al teatre essencialment es juga amb la veritat i la mentida, Feliu transmuta la modesta aparença inicial del seu llibre –uns poemes i unes proses que evoquen moments estel·lars de la història del teatre– en un text plural i savi on res no hi és sobrer i la vida, acompanyada de la mort, es mostra insuportable i bella.

(Jordi Coca. Pròleg a Per Puck. Barcelona: Columna, 1992)

* * *

Ha escrit un text cabdal en la literatura catalana: El present vulnerable. Diaris I (1973-1978). És el dietari d’un poeta que s’ha reconegut plenament com a tal en la maduresa, i amb una clara voluntat de reflexionar sobre la poesia i sobre l’acte de la creació. Després d’haver destacat en el món del teatre, en un moment en què tirava endavant una vocació pedagògica a l’Institut del Teatre de Terrassa, i una tasca virtuosa com a traductor de l’alemany, Formosa, inicià el camí poètic, i aquest diari és la crònica imprescindible de la nova projecció de la seva personalitat.

Així, El present vulnerable és una crònica amb doble sentit: de la presa de consciència com a poeta (bagatge de lectures, traduccions, reflexions que traeixen els dubtes íntims de l’escriptor) i de l’evolució personal (morts, dolors íntims que han tingut un efecte notable en l’escriptura, el plantejament pràctic de la condició de l’home). Assistim també a l’acte de creació, o si més no, n’endevinem els mecanismes, ens dóna breus tasts de proses que poden desembocar en textos més complets, i participen de la complexitat dels somnis. Però els Diaris són també una mostra excel·lent d’una prosa depurada, flexible i àgil, que es demostra capaç d’expressar un pensament en formació i les giragonses d’una vida dels homes i les dones, i una prova del to d’equanimitat que caracteritza Formosa: ben lluny de la insolència o la rebequeria maldestra.

(Enric Bou. «Feliu Formosa», dins Riquer/Comas/Molas, Història de la Literatura Catalana, vol 11. Barcelona: Ariel, 1988: p. 371-372)

* * *

El present vulnerable és un diari intel·lectual, no un relat quotidià de fets, tot i que accions, anècdotes, se n’hi troben, però sempre com a matèria de pensaments, a vegades trampolí de la imaginació. El mateix cal dir de la poesia, també és de pensament, es nodreix d’idees encara que neixi de la realitat: actes, contactes, impressions visuals, tot hi té transcendència. En aquell conegut poema que fa ‘sóc amic de la tarda d’hivern…’ Formosa indica un dels seus intents, el de ‘comprendre el llenguatge atzarós dels objectes interns’ i transcriure’l. Això no significa una poesia obscura, però sí subtil. No és difícil d’entendre que la música sigui ‘de plata fosa’ ni que dels pètals vinguin besos, que un poeta assimili d’un altre poeta la idea del temps, ni d’un altre encara, que tot resulta atzar… Aquest és Feliu Formosa, el de presència invulnerable, poeta d’imatgeria, el de les fidelitats.

(Anna Murià. «Presència invulnerable». Escriptor del mes. Institució de les Lletres Catalanes, maig de 1994)

* * *

Ell, juntament amb altres creadors, però sobretot ell, va ser qui en la dècada dels seixanta i dels setanta va saber introduir a casa nostra, d’una manera profunda, rigorosa i gens frívola, algunes de les més grans aportacions de la dramatúrgia europea contemporània. A ell, li devem el coneixement de tècniques i teories teatrals transcendents i profundament renovadores, en un moment en què el teatre català es buscava a si mateix i necessitava una empenta per tirar endavant. El teatre com a espai de llibertat, com a arma combativa, com a epicentre dels conflictes de l’home en societat, com a plataforma de la revolta i de la lluita.

(Sergi Belbel. Dins DD. AA.: Feliu Formosa. Col·lecció Homenatges. Ajuntament de Terrassa, 1995)

Coberta d'<i>A contratemps</i>, el diari més recent de l'autor.
Coberta d'A contratemps, el diari més recent de l'autor.

Entrevistes

–Des de l’any 1973 ha publicat dotze poemaris. El primer va arribar quan tenia gairebé 40 anys.
–Cada llibre de poemes és molt diferent. En el meu cas, hi ha hagut un punt de predisposició a escriure que ha anat apareixent amb intermitències. De poemes en puc anar escrivint, però ha d’arribar la necessitat de muntar un llibre.

–Com va començar a escriure’n?
–A la dècada dels 60 vaig descobrir el món del teatre independent. Participava en representacions de Piscator i Brecht, entre d’altres. En poesia, aquella dècada va estar marcada per l’escola social. Hi havia autors com Francesc Vallverdú, de qui ara s’ha editat l’obra completa, que eren realment bons. Jo vaig començar entre la poesia social i la generació dels 70.

–Albes breus a les mans començava així: «T’és possible de viure algun instant / sense la pressió dels fets, / entre tantes batalles / que, per més ironia, saps que has de perdre?»
–El 1972 va acabar la meva experiència política com a militant del PSUC. Per a mi, la primera poesia era una manera de reconsiderar el passat immediat i reflexionar-hi.

–Defineix la seva poesia amb quatre paraules: cultura, experiència, música i metàfora. Per què?
–No hauria escrit res si no hagués llegit autors com Celan, Juan Ramón Jiménez, Machado i Salvat-Papasseit: la proximitat amb la cultura ha estat total. L’experiència es reflecteix més en alguns llibres que en d’altres. A Per Puck (1992) em limito a les experiències teatrals. En canvi, a Cançoner (1976) el que explico és molt més viscut. La música és fonamental: el vers lliure no existeix, en la meva poesia. I la metàfora és la poesia mateixa.

[…]

–Encara se l’associa molt amb Brecht, a vostè.
–Vaig participar en el primer muntatge que es va fer a Catalunya d’ell, L’excepció i la regla, l’any 1958. Al principi, la meva adhesió a Brecht era incondicional; ara tinc algunes reserves, potser pel didactisme excessiu, tot i que té mitja dotzena de clàssics. Continua interessant-me: vaig arribar a coordinar-ne l’edició del teatre complet, on hi havia vint traduccions meves.

(Jordi Nopca: «Feliu Formosa: ‘En la meva poesia, el vers lliure no existeix'», Ara. Ara llegim, 26 d’abril de 2014)

* * *

–Després de tants anys, ¿s’arriba a racionalitzar l’origen del poema?
–Més aviat no. Carner deia que el primer vers te’l donen els déus. Però, com que en aquest llibre [Immediacions] només hi ha primers versos, se suposa que ja no cal una elaboració posterior. En definitiva, del que es tracta és d’estar una mica a l’aguait, a partir de les experiències vitals i de moltes lectures, per captar aquest primer vers. Després, pots fer servir procediments molt diversos. Per exemple, el meu amic Joan Margarit escriu i reelabora contínuament. Jo, en canvi, no ho faig tant. Més aviat deixo que maduri alguna cosa dintre meu perquè després es transformi en llenguatge. Margarit treballa sobre dades molt concretes de coses que li han passat i s’atreveix a parlar d’un dia que el seu pare va fer tal cosa o de quan el seu avi era al front…

[…]

–Cada llibre respon a moments de vida concrets?
–No sempre. Als dos últims llibres es pot dir que passo comptes amb la vida, en una actitud bastant contemplativa, més que no pas comunicar una experiència molt concreta. Cançoner sí que partia d’una experiència única i concreta, que era la mort d’una persona. A Per Puck tractava l’espectacle i el que el teatre representa per a mi. Però els dos últims llibres tenen una estructura formal molt pensada i molta musicalitat. L’experiència està molt transcendida per la metàfora. Jo sóc un gran lector de poetes castellans com ara Machado, Miguel Hernández i Unamuno precisament perquè m’agrada molt aquest tipus de poesia de reflexió.

–La seva trajectòria com a traductor i com a docent, ¿li ha tret temps per escriure poesia?
–Si es tracta de traduir no em sap greu, perquè m’ho passo molt bé, sobretot traduint de l’alemany. La frase alemanya m’agrada molt. M’agrada haver de reordenar. És un procés creatiu, encara que ara ja ho faig d’una manera molt ràpida. Els poetes que he traduït també m’han influït molt. Per exemple Brecht, pel que fa al llenguatge. Brecht és un poeta molt divers, amb 1.300 pàgines escrites de poesia. M’agrada el Brecht que planteja un dubte i acaba el poema amb una pregunta, més que no pas el Brecht dels personatges marginats. També he traduït l’obra poètica de Trackl.

[…]

–Ara vostè s’ha convertit en el traductor oficial de Brecht al català…
–Brecht és un autor molt especial perquè té una evolució molt complexa. Primer, hi ha el Brecht jove, que és molt anàrquic, expressiu i contundent. Després, el Brecht dogmàtic i polític dels anys 30. I, per últim, el Brecht de les grans obres que, tot i que manté estructures de l’època dogmàtica, té personatges que s’assemblen als del Brecht jove. En general, és un autor difícil de traduir. De tota manera, abans de l’obra completa, tampoc no l’havia traduït gaire. Havia traduït poesia, cosa que Serrallonga no va arribar a fer mai. El Brecht poeta m’agrada molt perquè no té els problemes de dogmatisme que té el seu teatre.

(Marta Ciércoles: «Entrevista. Feliu Formosa». Avui. Cultura, 16 de març del 2000)

Coberta d'<i>El present vulnerable</i>, el primer diari de l'autor.
Coberta d'El present vulnerable, el primer diari de l'autor.

Antologia

MEDITACIÓ ÚLTIMA

Sóc amic de la tarda d’hivern que em disposa a un poema
que no pot ser acomplert. Sóc amic de la idea perduda,
de l’inútil esforç perquè sonin uns mots dins la vall
que m’ha fet com sóc ara i del clos de la qual surto poc.
Mentre torno a estimar l’enyorança de l’adolescent
que vaig ser quan encara de Mozart ben poc sabia,
sóc amic de la tarda d’hivern que em disposa al poema.
És difícil salvar les fronteres del pur exercici
i comprendre el llenguatge atzarós dels objectes inerts.
Innombrables vegades he vist el castell que domina
unes terres on va cultivar-se aquest gest de la mà
que acarona la pedra esclafada, la terra dels avis,
tot sabent que els desig d’imitar-lo amb paraules ritmades
no seria complert. Sóc amic de la tarda d’hivern.
Sóc amic de les notes que obliden un cor massa gràvid
i de totes les coses que són més enllà dels meus límits.
Sóc amic de la tarda d’hivern que em disposa al poema
i he sabut finalment que el poema mateix no té fi.

(De Llibre de les meditacions, 1973)

* * *

20

Faràs dos trucs i t’obriré la porta
i no em sabré avenir que siguis tu.
Et faré entrar al meu pis, que desconeixes
i que només és fet per subsistir-hi.
Però m’hi trobaràs, qui sap per quin
designi inescrutable. Així que et fiquis
al menjador, veuràs el teu retrat
i els nostres llibres. Sonarà el nocturn.
Fullejaràs potser Virgina Woolf.
Vindré darrere teu, amb el desig
de sentir els teus cabells damunt la galta.
Amb tota la tendresa, et faré asseure
en un dels vells seients que compartíem
(durant els últims temps hi estudiaves
el llarg monòleg d’una dona sola
que tu no vas ser mai). Al teu davant,
espiaré els teus ulls, el dolç somriure
dels teus llavis amables, mig oberts,
i tot acabarà en una abraçada
que serà la primera. No hi haurà
ni passat ni futur. Tot serà lògic.
I aquest poema mai no haurà existit.

(Del Cançoner, 1976)

* * *

XV

BUSQUEM-NOS DINS EL ROSTRE EL LLOC PER AR-
XIVAR EL CAMP DE GIRA-SOLS COPIA’T AL PAL-
MELL EL SENDEROL DEL BOSC QUE PRECEDEIX
LES CASES I EL JOIÓS CANSAMENT ENS SORPREN-
DRÀ ESGUARDANT EL CAMPANAR REMOT ON SO-
NARÀ EL MIGDIA QUE TAMBÉ HAUREM FET NOS-
TRE TOT SÓN PREPARATIUS PER AL JOC DE L’ATZAR
TAMBÉ CAL ASSUMIR AQUEST DEIXAR-SE ENDUR

Convertir todo en acaso
en azar puro,
PEDRO SALINAS

I recobro la veu enmig dels cossos,
que l’atzar interposa entre nosaltres,
entre uns signes que ens portaran als actes;
una fonda carícia que se’ns grava
per sempre, perquè el temps sigui per sempre
reconquerit, guanyat contra el temor
de perdre’l, el temor va fent-se enrere.
Ho sabem perquè encara ens pot sorprendre
a traïció: aquest temor de perdre.
És per això que l’atzar ens completa
i així se suma tot: versos, besades,
amb la constància implacable que té
allò que amor i atzar volen sumar
i no poden restar l’oblit ni el tedi.
I comença a girar al nostre voltant
la roda dels amors que fan l’amor.
I comença a imposar-se enllà del temps,
contra la por, el somriure de l’atzar.

(De Semblança, 1986)

* * *

16

A Miquel Anglès

Ell surt de sota l’aigua
amb unes quantes ostres
que ha arrencat de les roques.

Ella,
nua a la cala.

Amb la navalla,
ell va obrint les valves
i tots dos xuclen
la carn de cada ostra.

Lentament, sota el sol,
després es llepen
l’un a l’altre
la pell salada i tòrrida
que reté encara algunes gotes
d’aigua del bany recent
en una mar perfecta.

Respiro fondo:
cap conclusió.

(De Al llarg de tota una impaciència, 1994)

* * *

DARRERE EL VIDRE

Darrere el vidre veig
Com de sobte s’imposa
El gotejar incessant
De la pluja damunt
Les rajoles vermelles
De la terrassa immersa
En un silenci gris

També cessa de sobte
El torturat repàs
Mental de tot allò
Que crec tenir pendent
I que vol ser ordenat
Dintre meu amb aquest
Sentiment prou sabut
Del deure no buscat

Tot ho deixa en suspens
El lleu so de la pluja
Que va caient damunt
Les rajoles vermelles
De la terrassa immersa
En un silenci gris

(De Cap claredat no dorm, 2001)

Coberta del llibre de poemes Cap claredat no dorm.
Coberta del llibre de poemes Cap claredat no dorm.

Molts anys després del desastre que vam viure entre el trenta-sis i el trenta-nou del segle passat, quan encara quedaven prou testimonis que l’havien patit, la guerra servia de límit i referència per a gairebé tot, tant quan es volia precisar una data, un fet, una anècdota o un esdeveniment, com per indicar la qualitat d’un producte. Entre nosaltres, en general, i malgrat la propaganda oficial, ningú no dubtava que tot el “d’abans de la guerra” era molt millor que el de “després”. Fins i tot, recordo un anunci, em sembla que d’una llet amb cacau que, per dissimular i no assenyalar-ho d’una manera tan concreta, proclamava, en castellà, naturalment: “Tal com dèiem el 1936, l’aliment número u”.

La meva partida de naixement exposa obertament que sóc “d’abans”, però els meus records fins a complir els quatre anys –agost de 1936– són mínims, molt difusos i, la majoria, propiciats per unes quantes fotografies i les converses familiars que mai no van deixar de banda la crònica d’aquella època tan esperançada per l’adveniment de la República i la tragèdia d’aquells tres anys de sang, foc i gana, que va acabar amb el recompte de morts d’un i altre bàndol. En el dels perdedors, a més de lleparnos les ferides en privat i sense aixecar la veu, vivíem la repressió, l’exili, els camps de concentració, les presons i una postguerra miserable. I això que a casa vam tenir la sort de no perdre ningú del nucli familiar més proper, cosa que no pot dir la meva dona, la Rosa, dos anys més jove que jo.

Si no fos per algunes fotografies –molt poques–, la Rosa gairebé no podria recordar la figura del seu pare, una bona persona que va morir l’any trenta-nou a la platja del Barcarès pel fred i la gana que va passar a la sorra. Es deia Josep Jordi i Vidal, i va anar al front malgrat els consells del metge de capçalera que insistia a certificar-li la malaltia estomacal que patia. Qui hauria d’haver estat el meu sogre, que era una persona d’una gran integritat, no ho va acceptar perquè, tot i que no era un home “d’idees”, no va permetre que veïns, amics i companys de feina li traguessin les castanyes del foc. En canvi, el meu pare, fervent republicà i catalanista, va avançar la seva incorporació a l’exèrcit com a voluntari per introduirse en el cos sanitari dels carrabiners en què es mantindria a certa distància de les trinxeres.

A partir dels anys seixanta, algunes de les situacions més incòmodes que vam viure en família van ser les manifestacions radicals del meu pare a favor de l’acció i el compromís, quan retreia la tebior i passivitat general o d’alguna persona en particular davant les arbitrarietats del règim. Això alterava profundament la Rosa, conscient que aquell home en aparença tan abrandat no havia donat la cara a l’hora de la veritat, i que, en canvi, el seu pare, d’un tarannà ben diferent, hi havia deixat la pell, cosa que a ella li havia robat la infantesa i l’adolescència. Sé que ella, per prudència –per això s’empassava les llàgrimes– mai no li va retreure la contradicció entre dits i fets. En vam tornar a parlar a la sortida del Teatre Nacional, en la commemoració del 75è aniversari de la proclamació de la República, després de veure un cop més aquell cartell que pregunta: “I tu, què has fet per la victòria?”.

La meva sogra, ja vídua, que prou feina tenia per mantenir el pis i els fills, es va haver de guanyar la vida fent d’escarràs i va posar la Rosa a treballar als dotze anys perquè necessitava el migrat jornal que podia guanyar. A part de la falta de recursos, mai no va comprendre l’interès que la seva filla tenia per tot el que fos llegir, estudiar i aprendre. L’única ajuda que van rebre de la família va ser més aviat interessada: uns cunyats benestants que tenien dues filles es van fer càrrec del germà de la Rosa –els feia gràcia, un noi– i se’l van endur a casa amb la intenció de pagar-li una carrera. Ell, però, així que va poder, es va desfer d’aquella tutela, va tornar a casa i va aprendre un ofici a l’Escola del Treball.

Si el seu pare no hagués mort tan jove, la Rosa sí que hauria aprofitat qualsevol oportunitat, però la seva mare, a part de les dificultats per sobreviure, mai no va ser sensible a la seva capacitat per a l’estudi –més, tractant-se d’una noia!– i no va escoltar una excel·lent professora de l’Escola Baixeras, la senyoreta Santullano, que s’havia adonat de les possibilitats d’aquell infant i s’oferia a tramitar-li una beca per aprofitar la seva intel·ligència i bona disposició.

(Fragment de «La família», del llibre Sala de miralls, 2013)

Veus literàries

La col·lecció «Veus literàries» de l'AELC dona a conèixer algunes de les veus literàries més emblemàtiques de la literatura catalana contemporània. És un projecte que es va dur entre 2005 i 2010 en DVD i que l'Associació recupera ara al seu canal de YouTube. Enregistra què pensen i què han viscut, quines són les seves passions i com han construït la seva obra. Presenta cada autor en el seu entorn personal i literari i els objectes i el món en què viuen.