Ramon Folch i Camarasa

«El escritor Ramon Folch i Camarasa protagoniza en su novela Sala de miralls un retorno plural: biografía y obra literaria, una vez más, aparecen estrechamente entrecruzadas y esto se produce en el contexto de una obra que siempre se ha hallado surcada de referencias biográficas y familiares. Cabe hablar, primero, de un reencuentro con la novela, género en el que el autor ha destacado más que en ningún otro. Folch i Camarasa se ha hallado de una forma genérica ausente de nuestra literatura muchos años, pero, en este largo interregno, ha ofrecido algunas muestras de sus cuentos en Històries posibles, narraciones publicadas por Hogar del Libro, mientras que su género preferido ha sido un tiempo dejado de lado hasta la publicación de Sala de miralls. Hay, además, un reencuentro con los premios literarios, en los que el escritor ha tenido éxito numerosas veces, un éxito que demuestra, por ejemplo, su doble victoria en los dos tradicionales de novela: el «Joanot Martorell» con La maroma (1957) en 1956 y el «Sant Jordi» con La visita (1965) en 1964. Ahora, con Sala de miralls, ha ganado el Ramon Llull. Este doble reencuentro se enmarca en otro capital: el reencuentro con Catalunya, de la que el escritor y su famila «pro pane tucrando» se apartaron hace unos años, y es, precisamente, este regreso temporal el que sirve de pretexto literario para la novela, aunque es sabido que en Folch, como se ha apuntado, vida y literatura suelen marchar a poca distancia. Por todo ello, esta última novela continúa la obra narrativa del escritor con fidelidad estricta, pero con el añadido de una nueva y, hasta hace unos años, inesperada perspectiva. El peso —un peso amable, noblemente asumido, a menudo convertido en bandera— del recuerdo del padre Josep Maria Folch i Torres (1880-1950)— continúa siendo capital y, con el padre, el trasunto de una vida familiar que, pese a corresponder a una parte relativamente pequeña de la vida del escritor —sus primeros catorce años— tiene una densidad decisiva en su narrativa. Todo esto, sin embargo, que es normal en la obra de Folch i Camarasa, ahora se halla sometido a una nueva perspectiva, que es la del exilio laboral. Sus ojos, situados siempre entre Barcelona —calle de Provenza— y Palau de Plegamans, cuentan, ahora, con la referencia de Ginebra, referencia que, aunque a menudo se concrete con todo lujo de detalles, es menos concreta que las otras: es, sin más, el otro mundo, el mundo exterior. Novelista del detalle y de la emoción, narrador con referencias claras de fe y patria, escritor en quien el humor se con vierte en carta de presentación y respeto… El Folch i Camarasa de siempre revive esplendorosamente en la última novela. Si alguien puede haber pensado —o deseado— que el cambio geográfico iba a suponer un cambio importante o iba a introducir modificaciones esenciales, se ha equivocado, y lo ha hecho porque ha olvidado cuanto esencial y consolidado existía ya en la obra del escritor y porque, en un contexto de valores literarios, ha olvidado o querido olvidar que el Folch-hijo, el Folch-esposo y el Folch-padre —el Folch-hombre, en suma—son una entidad de perfiles bien delimitados, no impresionables por el paso de Cataluña a Suiza y por la creación de vida catalana —y de una peculiar vida catalana— en Ginebra. Lo único nuevo es, ciertamente, la existencia de una nueva perspectiva, de un nuevo punto de comparación, de unas nuevas formas de vida, pero nada de esto es determinante, de forma que, pese al viaje y al retorno, todo lo esencial es anterior, y, después del largo paréntesis, no cabe hablar de una nueva etapa, sino da la más clara ampliación y continuación de la fructífera anterior. En estricta consonancia con una obra extensa y considerable, la aventura ginebrina del escritor no redunda en una nueva dimensión de su narrativa, sino en la acentuación de sus caracteres esenciales. Es éste, un resultado que, en realidad, venía prefigurado con la misma elección, ya que el novelista no optó por ofrecernos una creación literaria sobre su nueva vida, sino, precisamente, una basada en el reencuentro con su mundo de siempre y, con más precisión, el mundo mitificado de la casa fuera de Barcelona que, en sus mejores años, hizo construir para la familia el padre siempre añorado y siempre presente. Volviendo a la síntesis entre vida y literatura, siempre propiciada en la obra de Ramón Folch i Camarasa, parece justo concluir que «lo de Ginebra» es todo menos una huída: por esto el reencuentro tiene un sabor especial, casi como si la sepa ración no hubiera llegado a producirse.»

(Josep Faulí: «El plural retorno de Folch i Camarasa», La Vanguardia, 10 de juny del 1982)

* * *

“S’atribueix a Rusiñol allò de: qui cerca la veritat, li estaria ben bé que la trobés. Tota aquesta meravella narrativa de Contra el silenci no és sinó això: l’escenificació (a compte del diàleg, gairebé un monòleg) de tot un passat, treballosament recercat amb aquell amor a la justícia que no arrossega contrapartides de reivindicació i encara menys de revenja. Tanmateix, el títol seriós de la novel·la fa que es vesteixi de mudar el lector, perquè no es presenti amb la roba de cada dia a una cerimònia que tot fent humor i sensatesa (excel·lent com el millor Folch) porta a una visió del món que concreta i distingeix el que ha estat la fe d’una vida i el que fou la certitud d’una mort.

Això darrer, és a dir la mort, fa previsorament que el lector, si vol entendre’s des del començament amb la proposta que li fa l’escriptor, hagi de retornar a l’avís del títol; ara tot llegint la història que amb tanta efectivitat es descabdella vertiginosa en forma de novel·la i que hi faci les preguntes que el títol suscita. De quin silenci parlem? Contra quin silenci deuen lluitar les 235 pàgines del llibre?

Ben altrament, tot seguit ens adonem que no és un relat descriptiu, darrere el qual s’amaga el silenci fins a arribar al desllorigador. Res d’això: tota l’estona, o gairebé tota, la relació dels fets, actualitzada per una memòria honesta, exposada amb una vivacitat admirable, és la transcripció magistral d’una llarga conversa portada per una dona.

Què passa, doncs? On hi ha el gat amagat? Amb paraules de l’eminent historiador (no cal presentar-lo) Josep M. Solé i Sabaté «hi ha el temor de remoure el passat, sobretot el de la guerra». Ho diu en la transcripció d’una conferència seva (de títol, si es mira bé, prou significatiu): La influència de la Guerra Civil en la política actual (Revista Relleu, 88-2006). En diversos moments es refereix a fets que cal historiar amb rigor, en lloc de memoritzar tendenciosament, entre silencis, el que va passar en concret a Catalunya durant la Guerra Civil. Folch i Camarasa s’enfronta coratjosament a aquests silencis. Solé i Sabaté diu: «Que bé que ha anat això dels incontrolats! Si cinquanta anys després en Joan Villarroya i jo hem localitzat tots els incontrolats, vol dir que no ho eren; tothom ho sabia perfectament». En alguna pàgina d’aquesta novel·la per més d’un motiu excepcional, hi trobem l’exemplificació, sarcàsticament escruixidora, de tanta ignomínia silenciada.

L’altra raó de ser de la novel·la (i la principal) és l’escenari de la batalla de l’Ebre. Solé i Sabaté s’indigna de l’oblit en què es té el que anomena l'»èpica nostra», dels catalans. A Contra el silenci es recorda com va acabar per a soldats de la quinta del biberó l’indult que es va concedir a darrera hora als que no s’havien presentat o havien marxat del front amb alguna excusa. La ferida resta oberta, sagnant. Hi ha prou esment i un grau suficient de consciència del que va passar? Què hi ha de les morts, mai reconegudes, per bales a l’occipital?

He dit que aquesta novel·la és excepcional per més d’una qualitat o condició. Em refereixo ara al tractament del que podríem anomenar la religiositat. És el fet de parlar-ne amb naturalitat, tractada com una dada històrica –del temps de joventut de la narradora– i també com una vivència crítica actual i forta. Jo diria que potser desde la darrera part d’Incerta glòria, cap obra de ficció catalana no ha retratat, en prop de quaranta anys, la veu trencada d’una motivació religiosa plena. Llevat, és clar, de la nota greu que sona a mig aire en l’humor i en la creativitat narrativa de la novel·lística del mateix Folch i Camarasa.

D’altra banda, el que hi ha d’autobiogràfic en l’anhel de saber com va morir a 17 anys en Jaume (Jordi a la pàg. 56) no treu que a la ficció, tan experta, se li puguin trobar, de cap a cap, les gràcies. El que és jo, hi he rigut i m’he divertit, en companyia d’una vella dama que és un personatge inoblidable. Si ara en fos temps diria: quin regal per a aquestes festes! O bé, doncs, per molts anys, Ramon Folch i Camarasa!».

(Joan Triadú: «Una referència narrativa», Avui «Crítica», 1 de febrer del 2007)

* * *

«No és fàcil veure Ramon Folch i Camarasa parlant seriosament, sense que deixi anar cada dos per tres una broma o un estirabot. Ni en públic ni en privat. No se’n pot estar (ni ho vol, sembla). Ja ho diu el tòpic: és un dels recursos clàssics per disfressar la candidesa, la discreció i l’entotsolament. De tot en va ben servit. També d’unes certes prevencions. Per exemple, a hores d’ara, de decebre el seu públic, la imatge que ha maldat per forjar-se al llarg de més de cinquanta anys d’escriptor, diguem-ne, catalanista i catòlic. Els dubtes s’han anat afegint als anys de Folch i Camarasa, i les fes (no pas les conviccions) s’han anat esquerdant, inexorablement, contra la seva voluntat. Bona part dels seus esforços, avui, van destinats a recompondre els fonaments ideològics. Per això, no es cansa de llegir llibres d’espiritualitat i de ciència, ni de rellegir Tolstoi. Té la sort de saber dissimular bé. El posat, elegant i inescrutable, l’hi acompanya, com també el vestuari, escaient, distingit. Força alt pels vuitanta-dos que ja ha complert, ben proporcionat, ni gras ni prim, camina dret i amb naturalitat de moviments. Tan sols una espatlla que li baixa una mica dóna fe de les incomptables hores assegut davant la màquina d’escriure o l’ordinador, sense fer prou exercici. Manté gairebé tots els cabells, ben blancs, com la barba retallada. Rere unes ulleres amb poca muntura sobresurten els ulls blavíssims, que, si els obre bé, li il·luminen tota la cara. Les faccions resulten encara agraciades. Les mans, també, encara que potser es veuen més envellides. És impossible no fixar-s’hi, perquè, quan la conversa s’anima, les belluga al compàs de la pipa que encén més que no pas fuma».

(Montserrat Bacardí: Avui, «Cultura», 18 d’abril del 2009)

«En el fràgil matràs, sotmès al foc lent del record i de la solitud, l’estranya mixtura que l’atzar hi havia sàviament abocat, gota a gota, borbollejà de manera intermitent, insegura, durant tres dies. Tot d’una semblava que el foc s’havia apagat per sempre, i el senyor August romania amb les mans sota la manta, pesant figues; ara i adés la flameta reprenia, i el senyor August, sentint-ne l’escalf, es redreçava tot ell i es deixava embriagar pels subtils efluvis del savi i fetiller compost.

Un observador atent, un especialista, no hauria deixat de copsar els mínims signes de resurrecció del cadàver assegut en la butaca de vellut, amb la manta damunt els genolls, signes imperceptibles per a qualsevol altre: la traça amb què de sobte el senyor August cargolava un cigarret, l’encenia i llançava la primera glopada de fum a l’aire, gairebé amb petulància, amb el deseiximent d’un jove de vint anys; la diligència amb què cercava en la vella capsa de sabates les primeres fotografies de joventut, les que ni tan sols no havien merescut l’honor de ser incorporades als àlbums familiars, fotografies esgrogueïdes, sovint inidentificables, sempre de grups nombrosos: un record d’una excursió a un monestir o a una font, escenes bucòliques que semblaven de ventall, amb tot de personatges masculins amb barret de palla i gruixut bigoti, i de senyores amb vestit de mànigues de pernil i un bon gruix de faldilles fins als peus, i un pentinat historiat sota les pameles carregades de flors de percalina; sempre a la vana recerca d’un rostre que el temps havia esborrat; el delit amb què es prenia un cafè «ben fort» que havia demanat a la Magdalena, amb gran sorpresa i escàndol de la vella serventa —»Després es queixarà si no dorm; prou que ho sap, que li fa mal, el cafè»—, escàndol que no lenificafava, certament, el cigar que el senyor August havia encès, romanalla oblidada del dinar de Cap d’Any…»

(Del llibre Testa de vell en bronze)
 

* * *
 

«Mira, són tres quarts de dues de la matinada del dia 4 de març de 1971 i és la segona nit que vetllo.

Ahir, en aquesta hora, estava escrivint una carta, també: a l’àvia Ignàsia, la meva mare.

Sí, ja ho sé: ja fa vint-i-no-sé-quants anys que és morta i segurament és una ximpleria escriure a un mort.

Però em temo que encara ho és més això que estic fent ara. Al capdavall, ahir, quan escrivia a la meva mare escrivia a una persona que ja no existia però que havia existit.

Ara, que t’escric a tu, però al tu d’aquí a deu, vint o trenta anys, escric a una persona que encara no existeix i que potser no existirà. Perquè no és segur que arribis mai a ser l’home al qual va dirigida aquesta carta. ¡Teniu tantes maneres de morir joves, la gent d’ara!

(Del llibre Les meves nits en blanc)
 

* * *
 

«Aquest matí, en llevar-me, ningú no s’ha pres la molèstia d’enganyar-me amb cels blaus i sortides de sol pseudowagnerianes: el que feia era mal temps, i era el que hi havia, i el qui no li agradés que s’hi posés fulles; i si no plovia, és que no plovia encara, que després ja li vagaria, i altres impertinències traduïdes a un cel de plom, boires pertot i ni un somriure.

Llavors he mirat el calendari i se m’ha encès un llumet: avui és l’aniversari de la Maria, que en fa divuit, d’anys, si no m’erro. Com que és la primera vegada que fa divuit anys li deu fer molta impressió, i perquè no es pensi que no me n’he recordat, faré un cop de cap, al vespre, quan serà segur que tots són a casa, i telefonaré i la felicitaré, i els diré que estic molt bé, que menjo, que dormo, que no escric cap llibre, que plou i que he vist un esquirol i una puput, que són aproximadament totes les coses que m’han passat des que sóc aquí».

(Del llibre Sala de miralls)
 

* * *
 

LA DEPRESSIÓ, L’ANGOIXA EXISTENCIAL I ALTRES LUXES
 

«Per posar un fermall d’or a aquest model Manual, ens ha semblat, estimat lector, que serien útils unes darreres observacions.

No es tracta sinó d’uns breus apunts sobre diversos estats d’esperit que poden travessar l’existència —d’altra banda monòtona i per definició mediocre— de l’escriptor mediocre, i que li són molt propis, molt més que dels grans autors, prou convençuts de la seva pròpia vàlua (amb raó) i molt més que dels escriptors francament dolents, igualment convençuts de la seva pròpia vàlua (però sense cap mena de raó).

L’escriptor mediocre no és carn ni peix; assegut entre dues cadires, o, més gràficament, entre el tron dels il·lustres i el tamboret dels pastanagues, es troba en una posició sovint incòmoda, migpartit entre l’autosatisfacció i l’autodenigrament.

Val més no encaparrar-s’hi massa, en aquests estats d’esperit, i agafar-se’ls com una malaltia crònica, recurrent, d’aquestes que no són mortals, en el doble sentit que ni maten ni es moren.

Tanmateix, l’escriptor mediocre té un cert dret a abandonar-se de tant en tant a això que en diem aquí «estats d’esperit», sempre que siguin transitoris, i, sobretot, que no facin la vida impossible al proïsme.

Jo gosaria dir que tot escriptor mediocre que s’estimi s’ha de permetre de tant en tant certs petits luxes; n’esmentaré, entre d’altres que n’hi ha, tres que em semblen especialment interessants:

1. La travessia del desert.

2. La depressió.

3. L’angoixa existencial.

No és obligatori que aquests tres estats d’esperit morbosos se succeeixin justament per aquest mateix ordre; ni tan sols, en rigor, que se succeeixin; si l’escriptor està dotat d’un esperit que doni per tant, poden coexistir perfectament i fer això que ara se’n diu potenciar-se mútuament».

(Del llibre Manual de perfecte escriptor mediocre)