Poesia Obres traduïdes Obres completes Altres Estudis sobre l'autor/autora Discografia

Bartomeu Fiol

1933-2011

Bartomeu Fiol (Palma, 1933-2011) poeta i llicenciat en Ciències Polítiques, treballa d’hoteler fins al 1990. Va ser president de l’Obra Cultural Balear (1990-1992).

La seva poesia, densa i profunda, sense concessions a la facilitat, amb components ètics i morals, anteposa el contingut a la forma. Entre els temes més recurrents de la seva expressió poètica, molt original i trencadora, es poden assenyalar el jo poètic, el pas del temps, Déu, la mort i la reflexió sobre la societat balear, que identifica amb el contramite de Cavorques. També utilitza elements de la simbologia hebraica i de la càbala.

Entre les seves obres cal remarcar Calaloscans (1966), Camp Rodó (1973) –Premi Ciutat de Palma-Joan Alcover–, Calaportal de Cavorques (1985) i Cave carmina, cape canes (1998), guardonat als Premis Cavall Verd. La publicació de l’antologia Tot jo és una exageració (1999) –Premi Crítica Serra d’Or– i la posterior edició de la seva poesia completa en 4 volums contribueixen a despertar l’interès de crítica i públic per la seva poesia i a donar-li un lloc de preferència entre els escriptors contemporanis. Amb Càbales del call (2005), un dels seus darrers poemaris, obté el Premi Carles Riba.

Fou soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina actualitzada per Josep Miàs per a l’AELC.
Fotografia inicial: © arxiu Serra d’Or. Fotografies de la biografia de l’arxiu familiar de Bartomeu Fiol.

Castellano

Castellano Fiol

Bartomeu Fiol i Móra nace en Palma el 12 de noviembre de 1933. Es poeta y licenciado en Ciencias Políticas por la Universidad de Madrid, pero ha ejercido también otros oficios, como hotelero o librero. Proyectos que no siempre tuvieron el éxito esperado, como la idea, sin duda avanzada a su tiempo, de abrir una tienda de libros que también era una galería de arte y donde se podían encontrar discos. El intento de la librería Gralla (1956) no duró mucho y el escritor se dedicó profesionalmente a la hostelería hasta el año 1990.

Pero como autor y, sobretodo, como poeta, Bartomeu Fiol marca una época de la poesía catalana en las Islas. Desde muy joven se ve influido por las voces de Blai Bonet o de Rosselló-Pòrcel, lecturas que lo acompañarían ya desde los años universitarios. Así, en la década de 1950 publica pequeñas entregas, en forma de poemas sueltos o de opúsculos: recordemos L’últim (1955). Son ediciones hechas de manera privada que, posteriormente, no ha querido incorporar a su obra. De hecho, ésta comienza con Calaloscans (1966), un libro con resonancias de Salvador Espriu que ha sido glosado por Jaume Pomar como «símbolo de una realidad más vasta y mito de una utopía para reflexionar sobre una colectividad, sus limitaciones y las posibles alternativas de cara al futuro».

La editorial Moll y algunas instituciones de las Islas fueron el refugio de los primeros libros de versos de Bartomeu Fiol. Los más iniciados en la poesía catalana comienzan a considerar a el autor como una rara avis, como un poeta casi secreto que rompe moldes sin conseguir el lugar que merece, sobre todo entre los lectores y la crítica. La situación cambiará en parte en 1999 con la publicación de la antología Tot jo és una exageració (Quaranta-nou textos orals perifèrics) en la editorial Proa de Barcelona. La crítica saluda, a veces con sorpresa, el interés de un autor tan escondido, y Fiol se incorpora con pleno derecho a la nómina de autores destacados de la poesía en catalán.

Este reconocimiento irá creciendo a medida que Proa edita los volúmenes que reúnen su obra. La publicación de la antología Tot jo és una exageració (1999) –premio Crítica Serra d’Or– y la posterior edición de su poesía completa en 4 volúmenes contribuyen a despertar el interés de la crítica y del público por su poesía y a darle un lugar de preferencia entre los escritores contemporáneos. Con Càbales del call (2005), uno de sus últimos poemarios, obtiene el premio Carles Riba.

Cabe recordar también la vertiente cívica del escritor y su participación en diversas actividades ciudadanas, entre las cuales destacan su época como presidente de la Obra Cultural Balear (1990-1992) o la publicación en la prensa mallorquina de numerosos artículos de opinión.

Fue socio de honor de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página actualizada por Josep Miàs para AELC.
Fotografía inicial: © archivo Serra d’Or. Fotografías de la biografía del archivo familiar de Bartomeu Fiol.

English

English

Bartomeu Fiol (Palma, 1933) is a poet and has a degree in Political Science. In 1956 he opened the bookshop Gralla but it was not as successful as he hoped it would be. Until 1990 he worked in the hotel and catering business.

As a poet, Bartomeu Fiol represents a particular period of Catalan poetry in the Balearic Islands, although recognition of the linguistic aspects of his work has taken it beyond such geographic labelling. A disciple of Blai Bonet and Rosselló-Pòrcel, he was a member of Llorenç Villalonga’s literary circle that met in the Cafè Riskal in Palma in the 1950s, although he is essentially a solitary poet who has developed his work outside the aesthetic trends of the day. He began to recognise his own work with Calaloscans (Dogcove – 1966), a book with echoes of Salvador Espriu.

The publishers Moll (in the early period) and Edicions Proa are those that have marked the public reception of his poetry. From being regarded as an almost secret poet, he is now widely recognised by both readers and critics. In 1999 Proa published his anthology Tot jo és una exageració (Quaranta-nou textos orals perifèrics (I Am All Exaggeration (Forty-nine Peripheral Oral Texts)), which would ensure that he would thenceforth figure fully among the outstanding names in Catalan-language poetry. He subsequently published his Complete Works: Camps de marina i suburbials: obra poètica 1 (Marine and Suburban Fields: Poetic Work 1 – 2000), Cròniques bàrbares: obra poètica 2 (Barbarian Chronicles: Poetic Work 2 – 1999), Canalla lluny de Grècia: obra poètica 3 (Scoundrel Far from Greece: Poetic Work 3 – 2001) and Carants: obra poètica 4 (Carants: Poetic Work 4 – 2011). One of his last poetry books, Càbales del call (2005), received the prestigious Carles Riba prize. Bartomeu Fiol has been president of the cultural entity Obra Cultural Balear (1990 – 1992) and has published numerous opinion pieces in the press.

He was a honorary member of Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC, Association of Catalan Language Writers).

Updated by Josep Miàs for AELC.
Translation: Julie Wark.
Cover photograph: © Serra d’Or review archive. Biography photographs from the author’s family archive.

Biografia

Bartomeu Fiol i Móra neix a Palma el 12 de novembre del 1933. Fou poeta i llicenciat en Ciències Polítiques per la Universitat Central de Madrid (1955), però desenvolupa també altres oficis, com ara hoteler o llibreter. Alguns poc reeixits, com ara la idea, sens dubte avançada al seu temps, d’obrir una botiga de llibres que també era una galeria d’art i on es podien trobar discos. L’intent de la llibreria Gralla (1956) no va tenir l’èxit esperat i l’escriptor es va dedicar professionalment a l’hostaleria fins a l’any 1990, com a director general de les companyies britàniques Companyia Hotelera del Mediterrani i Bass Horizon.

Però com autor i, sobretot, com a poeta, Bartomeu Fiol marca una època de la poesia catalana a les Illes. Des de molt jove es veu influït per les veus de Blai Bonet i de Rosselló-Pòrcel, lectures que l’acompanyen ja des dels anys universitaris. Així, durant la dècada de 1950 publica petites provatures, en forma de poemes solts o de reculls, com ara L’últim (1955) i Contribució de bàrbar (1956). Són edicions fetes de manera privada que, amb posterioritat, no ha volgut incorporar a la seva obra. De fet, el mateix autor considera que la seva producció comença amb Calaloscans (1966), un llibre amb certs ressons de Salvador Espriu que ha estat glossat per Jaume Pomar com a «símbol d’una realitat més vasta i mite d’una utopia per tal de reflexionar sobre una col·lectivitat, les seves limitacions i les possibles alternatives de cara a l’esdevenidor».

L’editorial Moll i algunes institucions de les Illes són el cau dels primers llibres de versos de Bartomeu Fiol. Els més iniciats en la poesia catalana comencen a considerar l’autor com una rara avis, com un poeta quasi secret que trenca motlles sense assolir el lloc que mereix, sobretot entre els lectors i la crítica. Alguns dels títols que publica són Camp Rodó (1973), guardonat amb el Premi Ciutat de Palma-Joan Alcover de poesia el 1969, Contribució de bàrbars (1980), Calaportal de Cavorques (1985), Contribució de Verges (1990), Canalla contra Establishment (1995), La comunió dels sants o Els morts ho callam tot (1997) i Cave carmina, cape canes (1998), reconegut amb el Josep M. Llompart dels Premis Cavall Verd el 1999.

Segons el propi autor, La meva «obra» són els meus intents, no res de perfectament arrodonit […] Sense decòrum –sense preocupació pel decòrum– podria ésser un títol general de tota la meva escriptura. [dins A. Arbona: La poesia de Bartomeu Fiol. Sense decòrum a la recerca de la veritat]

La situació canvia en part el 1999 amb la publicació del volum Tot jo és una exageració (Quaranta-nou textos orals perifèrics) a l’editorial Proa de Barcelona, una antologia elaborada a partir d’una gravació en casset de l’any 1997. Aquest reconeixement anirà creixent a mesura que surten a la llum els volums que apleguen la seva obra poètica: Camps de marina i suburbials: obra poètica 1 (2000), amb pròleg de Jaume Pomar, Cròniques bàrbares: obra poètica 2 (1999), amb pròleg de D. Sam Abrams, Canalla lluny de Grècia: obra poètica 3 (2001), amb pròleg de Sebastià Alzamora i Carants: obra poètica 4 (2011), amb pròleg de Roberto Mosquera i Antoni Nadal. El Premi Carles Riba l’any 2004, que rep amb el poemari Càbales del call, aferma definitivament el seu prestigi.

S’ha de recordar també la vessant cívica de l’escriptor i la seva participació en diverses activitats ciutadanes, entre les quals destaquen la seva època com a president de l’Obra Cultural Balear (1990-1992) i la publicació en la premsa mallorquina de nombrosos articles d’opinió.

Bartomeu Fiol mor a Palma el 8 d’agost de 2011.

Va ser soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

Bartomeu Fiol, en un terrat de Palma a inicis de la dècada de 1960.
Bartomeu Fiol, en un terrat de Palma a inicis de la dècada de 1960.
Bartomeu Fiol a inicis de la dècada de 1960.
Bartomeu Fiol a inicis de la dècada de 1960.

Premis

  • Premi Ciutat de Palma-Joan Alcover de poesia (1969): Camp Rodó.
  • Premi Cavall Verd-Josep M. Llompart de poesia (1999): Cave carmina, cape canes.
  • Premi Crítica Serra d’Or de poesia (2000): Tot jo és una exageració.
  • Premi Carles Riba (2004): Càbales del call.
  • Nit de l’Edició-Atlàntida el millor articulista en català (2007).
  • Premi Camilo José Cela de crítica literària (2008): Entre Cavorques i Albió: Un dietari.

Continuació o represa del poemets de Montsouris.

Vincles

Comentaris d'obra

Per a Fiol, els límits són en la literatura mateixa, i els sintagmes i el seu ordre no ens fan arribar mai al somni ni desentranyen un prec tan eficaç que faci actuar les madones o els àngels, recurrents pretextos d’una incompleta esperança. En els límits, però, defensa l’hermètic, malgrat la dificultat del combat. L’abaltiment per les dificultats del llenguatge s’expressa en la paròdia i l’humor d’uns jocs de llenguatge barroquitzants, sempre en la frontera de la modernitat i el vast llegat de la tradició. Un dels postulats d’Auden, com vèiem abans. Igualment creatiu és en l’ús de l’erudició: Fiol fa una reivindicació ètica de l’etimologia («Atordit –que segons el Coromines ve de tord»–) i crea potents neologismes que reafirmen les moltes funcions del poeta: «El poeta és el personador», aquell qui fa l’acció de persona sense rostre, ens diu. Tot porta a reivindicar una poesia que existeix enllà de la paraula, no exacta, no impecable, però que ha de servir per a explicar la matèria, el món. Allò de més llibresc que pugui aportar sempre passarà al cementiri ideal o a la biblioteca que els futurs poetes aprendran per evitar el mateix abisme que els presents. Fiol no oblida la proximitat amb el fang: per a ell el poema no és un artefacte, és un atuell que abans que mostrar l’ofici ha de ser útil als éssers. I sobretot desconfia de la poesia servida amb receptes o amb llengües exageradament normalitzades que han après a fer de l’ètica un caprici artificiós.

(Susanna Rafart. «Tot Fiol», Avui. Cultura, 4 d’abril de 2002, p. 10)

* * *

Bartomeu Fiol ha singularitzat com mai tot un univers poètic a base d’un dictat rabiosament trencador: la seva poesia s’extreu del seu propi món, no abeura en el món dels altres ni ha escoltat les caragoles llunyanes –ai, els consells!– que el podrien haver allunyat del camí dreturer que volia seguir. El que més sorprèn al lector que s’acosta als seus versos és la seva força poètica –un no deixa de veure la seva còrpora majestuosa, eternament omnipresent–, fonamentada en uns recursos expressius clars, durs i contundents per a fer-nos entendre, des dels llavis d’un jo poètic força trasbalsat, tota la ràbia i tot el sarcasme que una veu poètica pot assolir.

De la mateix manera com, per Villangómez, l’Illa d’Eivissa pot ser un símbol de la realitat total, i com ho és Sinera per Salvador Espriu –el localisme dut cap a la universalització–, Bartomeu Fiol exemplifica en Cavorques la projecció de tot l’univers, ja sigui en indrets més reduïts com Calaloscans, Camp Rodó –la topografia esdevé llavors un correlat objectiu per a parlar del seu món, n’és l’excusa– o en l’univers més eixamplat, en el cas de Calaportal de Cavorques. L’indret també pot esvair-se a favor del personatge, és el cas de Contribució de bàrbars, una anàlisi gairebé psicoanalítica de diferents egos, o de Contribució de Verges –el llibre més original de Fiol, una basculació entre l’àcida ironia, amb una forta crítica al món de l’església, i el penediment més fort d’un home humiliat i fastiguejat en tot–. A Capells de ferro a Son Cabaspre no ens allunyarem gaire dels seus eixos temàtics i trobarem el tema de la Metapoesia usant com a correlat objectiu la topografia, un indret concret. Els tres darrers llibres, La comunió dels sants o els morts ho callam tot, Cave carmina, cape canes i Catàleg de matèries representen el regne de la Mort i de la Metapoesia o, el que és el mateix, la meditació sobre la mort i sobre l’essència de la pròpia poesia amb un rerefons místic. […]

El nostre poeta, situat a mig camí entre el filòsof, l’ésser panteista i el devorador de genialitats literàries, s’endinsarà en un procés metafísic, gairebé purament ontològic, sense decòrum a la recerca de la veritat. La interpretació del món, amb unes petites dosis de falsa modèstia, serà un motiu inesgotable, extenuant, per a la creació literària. Des de Cavorques estant –recordem que l’incerta etimologia llatina ens parla de cova infernal– Fiol rebutjarà la bellesa per ella mateixa i ens fascinarà amb una barreja de lèxic culte amb lèxic popular, fins ni tot vulgar, amb uns efectes sinestèsics extrets del món teatral, amb la intenció de produir-nos fàstic –el retrat del seu món en conté molts, d’elements fastigosos–; tot seguit, amb la paradoxa ens dibuixarà el món de l’irreal, i amb l’anàfora i les diverses repeticions burxarà amb insistència en els ulls, àvids i inquiets, dels corpresos lectors. El to de cançó, moltes vegades amb tornada inclosa, amagarà un rerefons irònic i l’adjectivació, que deu molt al barroquisme, s’encadenarà per anar potenciant una gradació concisa, perfecta, dels diversos elements. […]

(Antònia Arbona. La poesia de Bartomeu Fiol. Sense decòrum a la recerca de la veritat. Palma: Lleonard Muntaner, 2000, p. 138-143)

Antologia

Keinen verderben zu lassen, auch nicht sich selber.
BERTOLT BRECHT

No són tan difícils els nostres bonyeguts frontals
ni és tan difícil aconhortar un gos, enc que sigui tinyós.
Drets i callats ens escridassam fútilment, deprecatoris:
fugin els paranys de tants anys
dels nostres caminals de mal averany!
(Però els paranys no fugen sols.)
Glatim per un món sense basarda,
de l’altre ja en tenim els cadufs plens!
(Però empipar-se no basta.)

(De Calaloscans, 1966)

* * *

A SALVADOR ESPRIU

Enc que siguem porucs i poca cosa
per tal com ens sabem molt susceptibles
i estranyament som incapaços
de corregir-nos com caldria,

no ens ha de fer por
arribar al silenci,
gens de por
restar en silenci,
decents com una pedra o un animal.

Salvatge i alhora empresonada, la paraula
és molt més perillosa.
Com una noia encisadora
ens fa voltar la cantonada, perdre el fil.

No hem de pretendre dictar la veritat,
donar lliçons, llegir la bonanova,
les estadístiques recitar, ben informats,
o, com qui ha triomfat per endavant,
dictaminar la terapèutica, punt per punt.

De la trona davallem per sempre més.
Del faristol facem estelles.
Ja hem desmuntat els altaveus, eixordadors.
Si per cas, emprarem el llenguatge de les mans.

No, no ens ha de fer por
entrar en el silenci.
El seu casal té més estances
que la nostra parla escabellada.

(De Camp Rodó, 1973)

* * *

L’ARADA I LA TERRA

L’engany del giny on campa l’artifici
pot ser considerable –i respectable.
Però aquí, cada llaurada
vol tenir més que veure amb la terra
que no amb la forma de l’arada.

(De Catàleg de Matèries, 1998)

Veus literàries

La col·lecció «Veus literàries» de l'AELC dona a conèixer algunes de les veus literàries més emblemàtiques de la literatura catalana contemporània. És un projecte que es va dur entre 2005 i 2010 en DVD i que l'Associació recupera ara al seu canal de YouTube. Enregistra què pensen i què han viscut, quines són les seves passions i com han construït la seva obra. Presenta cada autor en el seu entorn personal i literari i els objectes i el món en què viuen.