Antoni Ferrer Perales

Alguna vegada he escrit que Antoni Ferrer és el poeta valencià amb l’ambició més viva, la veu més potent, el virtuosisme verbal més ostentós i l’univers expressiu més rigorosament coherent amb què comptem, i també que és un cas estrictament insòlit entre nosaltres: un gran poeta substancialment cristià. Cristià fins al moll (i el dur) de l’os de la seua ausades frondosa pirotècnia verbal. No me’n desdic. L’exultació joiosa pel regal miraculós de la vida i l’angoixa per la seua transitorietat, l’enigma del temps, la llosa del dolor i l’esperança invicta en un sentit últim que resolga els espinosos contrallums del món i que gracie la vida i la preserve formen aspectes essencials de la seua poesia. Per això, la inconcebible esperança en l’eternitat de l’efímer és l’aposta més exultant del seu desig, i l’amor, el piadós i el joiós, és el foc que l’encén. Aquesta és, ho torne a repetir, una poesia fondament franciscana. Una poesia franciscana d’ara mateix que aspira a perdurar i que ho mereix.

Amb tot el seu barroquisme esplendorós i la seua ambició desinhibida, Antoni Ferrer és també un poeta humil, un «menestral del paper i de la pena» (i del goig) que, en el seu primer llibre, definí encertadament els seus propòsits com «la recerca d’unes senyes d’identitat vital mitjançant algunes de les claus pròpies de l’herència cultural mediterrània», un periple que pretenia la interpretació simbòlica d’algunes vivències interiors. Anys després , en el text que acompanyava la seua Poesia reunida, l’autor encara considerava bàsicament vàlides eixes paraules. La poesia, diu Anoni Ferrer, és probablement el més subtil mètode d’autoconeixement que l’home té. S’aboca al teixit fragmentari de la vida efectivament viscuda, sempre sargit, sempre apedeçat, i repara i revela la túnica inconsútil que aquest constant teixir i desteixir ordeix, perquè l’home, com la vida mateixa, és u i el mateix en els seus canvis, malgrat els canvis i gràcies a ells. Per això, la poesia «pot cobrir de sentit i pietat els meus dies i els dies del meu món. I la història sencera dels vius i dels morts». Trobar, al besllum dels seus versos, tan savis i tan secretament íntims, el periple fragmentat i la tela inconsútil de l’ésser humà concret i irrepeible que és Antoni Ferrer –amb les seues contradiccions, les seues esperances, i tota l’alegria i el dolor que ha anat fent-lo ser– és una experiència que també ens repara i revela a nosaltres, els lectors, perquè la seua poesia ens acull i ens comparteix. Dient-se, tal com ell és, ens diu. Ací, estem ben acompanyats.

(Enric Sòria. «L’ofici de l’alegria i el dolor» , pròleg a AA. DD.: Els déus no abandonen Antoni. Benicarló: Onada, 2015)
 

* * *
 

Al principi fou el verb, la paraula. O per dir-ho a la manera de l’evangeli de Joan segons la transcripció que en dóna la Bíblia Catalana Interconfessional (1997): «Al principi existia el qui és la Paraula». I la paraula, o la Paraula, era tot, l’infinit contenidor, també la música abans de la dissociació primigènia de la creació: la música de la paraula creadora. En la tradició judeocristiana si més no, que és la que més hi compta en la fusió amb totes les altres, tot comença per l’acció de la paraula. Per això Bach, geni d’intensa religiositat, segons una idea comunament acceptada d’estudiosos i biògrafs, es proposà amb la seua obra representar musicalment la paraula. És aquesta summa de l’art poètica de n’Antoni Ferrer, que feliçment veu la llum al cap de deu anys d’execució, l’intent de rescabalar i agrair l’esforç imperible del músic escrivint les paraules de la música, jugant el joc transcendent de les tornes? Massa simple, massa ingenu. Tot i que hi ha el model de les Variacions Goldberg de Bach, el motle de la forma musical perfecta (o perfeta, com agrada de dir al poeta, tan amic de subtils polisèmies) com un eco o l’espill d’una sonoritat incomprensible que ens fascina i commou, ara ja tenim les Variacions Goldberg d’Antoni Ferrer (l’Alcúdia de Crespins, 1943), una peça a part i única, recreació singular i originalíssima de molt del que s’ha escrit, inclòs tot el que el mateix poeta ha escrit fins ara. La impossible transliteració de música en poesia i a la inversa troba camins per recrear-se en les correspondències, en fonts d’impuls i inspiració, en el diàleg entre llenguatges irreductibles. Però hi ha el cant, en totes les seues formes i gèneres, el feliç maridatge de música i paraula que travessa i conforma tota l’obra d’Antoni Ferrer. El llibre que comentem és una sublim elegia d’esperança fruit d’un acte d’humil gosadia (per usar els jocs d’oxímorons, de cristal·lines síntesis, tan abundants en aquesta poesia): confrontar-se al geni en la persecució de la forma (de la Forma!) tothora mudable, asseure’s a la difícil ombra de l’irrepetible, la fructífera humilitat de no defallir en la perseverant gosadia, en la recreació de l’esperit.

(Manel Rodríguez-Castelló. «L’esplendor de la forma», Saó, 1 de juny de 2015)
 

I

Com quan, de llums, de pòl·lens generosa,
tirava tot l’abril per la finestra,
s’ufana ara Natura: se li vessa,
per l’anyada i l’andana, l’or d’autumne.

N’és tanta l’abundor per a quitar-se
del gravamen d’hivern i de per vida,
que, boja, s’enjogassa d’utopies:
de firar-se un solstici perdurable.

I gosa de cercar de cor, i crida
nom i presència, de trobadures,
d’un somrís amagat al cor del cosmos.

Per tal de retrobar-lo i esguardar-se
estàlvia al seu si, se’n jugaria,
dels estalvis de l’any, àdhuc la vida. 

(Del llibre Cançó de bressol per ajudar a benmorir galàxies. València: Ed. Víctor Orenga, 1986, p. 21)
 

* * *

Alba al Bosquet de Moixent

Les terres, blanques. Negres, els pins i les alzines.
De boira baixa grises, les llomes i fondàries.
El món, parat encara. La llum, inofensiva.
T’has de plantar la tenda damunt l’espill de l’aigua.

(Del llibre La dansa de les hores. Catarroja: Perifèric, 2006, p. 47)

* * *

II

Ciutats com Brandemburg, on la tenebra
resulta moderada, concertades.
On, de proporcions asserenades,
l’assumpta finitat de la palpebra.

Del cor ensems, de les ardors donades
al tall, a la carena i a la gebra.
D’una llum que, guarida de la febra,
il·lumine sens ira les murades.

Així, de pau, tallat i just lo somni,
faig la cançó. I ni m’acuit d’eixida,
ni rest poruc: em lliure al seny i a l’aula.

Potser així, tocant fins l’alt insomni,
civil faré la fera i amansida.
La música compon la vella faula.

(18, 22-23/II/83)

(Del llibre Partitura laberint. Gandia: Ajuntament, 1984, p. 18)

* * *

VARIACIÓ 15
CÀNON RETRÒGRAD
(A LA CINQUENA I A LA MANERA DE BERTHOLD BRECHT)
I
¿ Qui comptava els costals de botges que hi calien,
I els colps de fes i aixada, per carregar d’espatles
Francisco, el de Malena, per deixar-li les mans
De pobre de captar i de Picasso?
¿Les botges dels costals, qui les comptava?

II
¿ Quants margallons fan falta i mesures de gínjols,
Per salvar la caseta, la toca derrotada
De la tia Virgínia? El temps, rodant, ens torna
La rabassa dels pobres, la trista regalíssia.
Per al nínxol llogat, ¿quants margallons i gínjols?

III
¿Qui gosarà exigir l’impòsit dels llidons i dels canuts de canya,
De l’humil puro-moro i del pamfígol, del calaix esquifit
De la tia Teresa la Navarra? Cobrava a la menuda
El pobre punt d’honor dels xiquets pobres.
L’impòsit dels llidons, ¿qui gosarà exigir-li’l?

IV
¿Quantes àries valia la ceguesa,
Quantes cada casaca de Johann Christian
O el pa i la mescla per a fills i filles, que el pare Bach pagava nota a nota?
¡Quantes variacions que Sant Tomàs, a Leipzig, oïa i no es creïa, quantes àries
I quants cànons retrògrads costava la ceguesa?

V
¿I quants, la dignitat de cada botja,
De cada margalló, de cada gínjol,
De l’abrigall, als muscles, de les vídues,
Dels llidons malvenuts o de la regalíssia,
Del Petit llibre d’Anna Magdalena?

(Del llibre Variacions Goldberg. València: Denes, 2015, p. 48-49)