El 30 de gener ha fet deu anys de la mort del filòsof Josep Ferrater Mora. El pas del temps no difumina la seva figura, sinó que la consolida. No hi ha pas cap dubte sobre això: el pensament de Ferrater no ha perdut gens de vigència; el seu estil continua sorprenent per la claredat, la frescor, l’elegància amb què tracta temes sovint ben difícils.
A ell, el molestava força que se l’elogiés només com a autor dels cèlebres quatre volums del Diccionario de filosofía. Aquest diccionari –el de més envergadura escrit per un sol autor en qualsevol llengua– és una obra documentada i esplèndida, de consulta obligada. Però Ferrater no és només un grandíssim coneixedor de la història de la filosofia, sinó que és un filòsof amb un pensament propi molt atractiu. El seu darrer De la materia a la razón és potser la seva obra més ambiciosa. Poc abans de morir, havia cedit a la Càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona la seva biblioteca privada, amb documents i correspondència. Allà tenim, doncs, els millors testimonis de la seva feina com a erudit i com a pensador original.
Ferrater era, a més, un ciutadà compromès, allunyat del tòpic del filòsof despistat i retret. Prenia partit sobre tot el que passava: des de defensar una societat més justa i més lliure, fins a condemnar les curses de braus o la guerra del Golf. L’últim text que li vam trobar a la cartera era un missatge al President Bush demanant-li que aturés aquella guerra irracional.
Tant en les activitats acadèmiques com en les cíviques, Ferrater destacava per l’agudesa i intel·ligència dels seus arguments, i per la seva benhumorada ironia. La seva superioritat intel·lectual no el feia mai ni pedant ni prepotent. El seu amic Pere Quart li deia que era un «optimista escèptic». Ho era i ho encomanava als altres. De Ferrater, no se’n podien esperar receptes o dogmes, sinó informació sòlida i reflexions crítiques.
És una pena que el franquisme privés Catalunya d’una persona com Ferrater. Avui, quan la intolerància i la misèria mental semblen reviscolar-se a les brases del postfranquisme, Ferrater ens torna a fer falta. Sort que una pàgina seva és sempre més brillant, més humana i més estimulant que molts discursos i declaracions. Quan les coses encara ens vagin pitjor, Ferrater, expert en exilis, ens ajudarà amb els seus escrits a refer l’exili interior.
(Josep M. Terricabras. «Ferrater Mora» Avui, 4 de febrer del 2001)
* * *
Filósofo de proyección internacional, fue el primero que en el exilio se interrogó sobre lo que llamaríamos «el ser de los catalanes», para usar una expresión de ámbito américocatrista. En Les formes de la vida catalana intentó un approach al talante colectivo de Cataluña, fijándolos en cuatro constantes: la «continuidad», que combina tradición y evolución; el «seny», palabra irreductible en su traducción, próxima al «sentido común», que comprende circunspección como prudencia realista; la «mesura», valor mediterráneo, contrapuesto a la grandeza quijotesca y a cualquier romanticismo, e inclinado a las realidades tangibles y a la «obra bien hecha» de Eugeni d’Ors. Por fin, la «ironía» ingrediente de la filosofía de la vida, moderadora de absolutismos y derrotismos. En obras posteriores Ferrater Mora medita en la perdurabilidad de Cataluña, encrucijada de razas y de emigraciones, que funde en su crisol milenario. Según, Ferrater, Cataluña está abierta a tres mundos: hispánico, europeo y mediterráneo.
(Francisco Arias Solís. «José Ferrater Mora: La voz del «seny» catalán»)
* * *
Joan Oliver i Josep Ferrater Mora van comentar en les seues cartes nombrosos aspectes de la vida literària de l’època. D’una lectura molt actual és la referència a un punt sempre polèmic com són els premis, dels quals Joan Oliver era un testimoni de primera mà, ja que acostumava a ser-hi jurat. Per exemple, quan comenta l’any 1956 que «el premi Joanot Martorell va ser tristíssim. Jo era partidari de deixar-lo desert. Es va imposar la tendència patriòtica.
La insuficient i poc encertada crítica de llibres també és motiu de comentaris sucosíssims, com quan Ferrater fa al·lusió a una ressenya sobre un llibre seu, fent-li exclamar: «el periodisme nostrat /…/ és una singular barreja de negligència i petulància». Aquesta lliçó seria molt positiva per a certs gasetillers actuals, acostumats a llegir les solapes dels llibres i amb una mica de sort el colofó. Tanmateix, Ferrater Mora no s’atura en elogis quan algun llibre li sembla interessant. Nosaltres els valencians és un dels llibres que ell troba d’una gran qualitat; és, segons l’autor, d’aquelles obres diguem-ne condemnades a ser vives «quan les de la Vicki Baum serveixin (amb els residus de l’autora) per a embolicar trossos de cansalada.
[…] El llibre conté també moltes referències a la censura de l’època: hi són patents els inevitables circumloquis, meandres i silencis significatius que Joan Oliver fa servir a les seves obres. Fins i tot, les mateixes cartes tendeixen de vegades a no dir les coses pel seu nom. Una mostra claríssima seria el fet que el nom del dictador mai no hi apareix (no oblidem que Pere Quart va qualificar el general Franco de «verinós i sadollat gripau» al seu poema «Com plata de primavera».
(Ramon Guillem i Xulio Ricardo Trigo. «Joc de cartes», El Temps (València), núm. 236, desembre 1988, p. 110)
.webp)
