Carles Fenollosa Laguarda

[Narcís o l’onanisme] La novel·la Narcís o l’onanisme és una brillant reflexió sobre la vida cultural valenciana, sobre el desànim d’un periodista lletraferit que s’enfronta a l’enfonsament de tot un país. Carles Fenollosa, amb la figura de Narcís Almudéver, ha creat un personatge potent i seductor, un home torturat pel seu inconformisme, per la seua incapacitat per a doblegar-se, i que conserva la dignitat fins i tot en els moments més difícils…

[…] En general, impera un amor desesperançat a la ciutat de València, als seus carrers i a la seua història. Una malenconia una mica tràgica, agredolça, que fa que acabem la lectura amb el cor en un puny. […] Desorbitat, tremend, busca-raons, gamberro Narcís! Llegiu-lo i feu-li costat.

(Martí Domínguez: “Carles o la soledat del corredor de fons”, ElDiario.es, 2019. Llegir l’article complet)

* * *

[Irreductibles] Carles Fenollosa és, per tant, un lletraferit, algú que et pot escriure una novel·la o endinsar-se amb la mateixa facilitat en la literatura valenciana del segle XVI i en la del XIX. I això és el que fa a Irreductibles, fer un assaig panoràmic començant pels orígens i arribant fins a hui mateix. I parla de literatura, i fa història de la llengua. I, en fer-ho, no només interpreta i enllaça sinó que conta una història, fa una mena de novel·la coral […] Per moments un té la sensació que està llegint la narració d’un joc d’aquests de civilitzacions, una grandiosa Crònica General, amb suspens i caigudes, amb emoció.

(Jesús Peris Llorca: ”El que sabia aquell xiquet de Benimaclet”, Caràcters, 2023. Llegir l’article complet)

* * *

Fenollosa ha elaborat una obra explicant els passatges del nostre passat com ningú ho havia fet fins ara, d’una manera clara, entenedora, propera, fàcilment llegidora, amb un llenguatge àgil i dinàmic, que t’atrapa com si fora una novel·la, amb abundants notes d’ironia, ús d’expressions col·loquials, pròpies de l’oralitat, i que busquen la complicitat del lector. Estem davant d’un narrador excepcional, com ja havia demostrat en obres com Narcís o l’onanisme, que va ser Premi Lletraferit de Novel·la el 2018, i que ara torna a demostrar en una obra de caràcter assagístic.

(Josep Daniel Climent: ”A propòsit d’Irreductibles: conéixer la història per a construir el futur”, La Vanguardia, 2023. Llegir l’article complet)

* * *

Parafrasejant Josep Pla, el nostre país segurament és aquell on la preocupació pels orígens i el futur de la llengua és omnipresent. (…) Amb una mirada més històrica i identitària, Carles Fenollosa (València, 1989) repassa amb brillantor incisiva les moltes vicissituds d’aquest idioma que al sud de la Sénia pren el nom de valencià.

(Jaume Claret: “De narrativa catalana a poesia, passant per ‘true crime’, ‘best sellers’ o literatura infantil i juvenil”, El País, 2023. Llegir l’article complet)

* * *

“Soc Jesús Martorell i vaig vore el meu primer mort als 9 anys”, llegireu a l’inici, i ja no podreu parar: l’alegre força narrativa de Guerra, victòria, demà fascina sense perdre mai l’agilitat ni el poder persuasiu, la seva potent emoció pertorba, la delicadesa de l’epíleg et deixa un embriagador pòsit de melancolia, i a la fi, gràcies a la màgia novel·lesca de Carles Fenollosa, la plaça de Pellissers, enderrocada poc després d’haver acabat la guerra, centre neuràlgic de la joventut i la memòria del protagonista, es torna a erigir davant nostre com si res no s’hagués destruït i tot i tothom continuessin vivint.

(Ponç Puigdevall: “Carles Fenollosa més enllà de la novel·la històrica a ‘Guerra, victòria, demà’”, El País, 2025. Llegir l’article complet)

* * *

Perquè és ahí, en eixe fraseig que rebla sense descans sobre el lector, quallat d’escepticisme i d’ironia (i d’una certa i falsa innocència), on va depositant-se, com un bombardeig permanent, la veritat de les coses, de les seues coses, les del protagonista: la ciutat perduda de la joventut i de les places de Pertusa i Pellissers, devastades pel temps; les persones volgudes però també la vinculació sentimental de la qual Martorell fuig permanentment; la fascinació (discreta, com tot en ell) pel món que pot recórrer però del qual s’adolorix per la condició d’apàtrida errant; l’estranyesa i l’enyor discret quan es produïx el retorn (“ha vingut, però no ha tornat”) a una València que en els anys 60 ja és en tantes coses irreconeixible; i el final com un descans merescut, saturat de tant d’allunyament i de tantes renúncies. […] L’encara molt jove Carles Fenollosa, autor abans de brillants, profunds i desenfadats assajos, però també d’una novel·la irreverent i genial com Narcís o l’onanisme (Premi Lletraferit 2018), presenta ara, amb este llibre de qualitat inusual, candidatura a quasi tot, convertit, gràcies al seu instint, talent i versatilitat, en una de les realitats amb més projecció, present i futur de les lletres valencianes.

(Toni Sabater: “La guerra, la victòria i el demà de Carles Fenollosa”, revista Lletraferit, 2025. Llegir l’article complet)

* * *

Liquidat el guaret pel que fa a la ficció, aquest autor, encara jove, desborda les expectatives amb Guerra, victòria, demà (Drassana), una segona novel·la brillant que recorre el desconcert vital dels vençuts de la Guerra Civil a través d’un altre personatge singular, el metge i activista cultural Jesús Martorell. […] Comptat i debatut, el fort de la novel·la de Fenollosa és la tornada a l’antiheroi desconcertat, confús, ubicat ara en un context històric devastador. […] Una novel·la esplèndida. Quasi insòlita.

(Xavier Aliaga: “‘Guerra, victòria, demà’: l’epopeia de l’antiheroi”, revista Núvol, 2025. Llegir l’article complet)

Per favor, que no està bé, cridava encara Marta, que havia eixit del cotxe mentre Narcís clamava desperta ferro desperta ferro amb braços en l’aire i caminar dubitatiu cap a l’agent que al seu torn cridava pero qué dice cálmese i avisava l’altre guàrdia que ja s’acostava amb el tub làser a la mà, però no per molt de temps en el seu poder perquè amb una sorprenent habilitat manual fou arrabassat per Narcís qui ara, armat ja amb l’apèndix lluminós, corria a velocitat moderada a causa de la coixesa evident pel perímetre de la rotonda davant la mirada de tots els conductors i la dels agents, tres dels quals isqueren també darrere seu i de la seua gavardina beix la cua de la qual dansava tímidament en l’aire fruit de la fulgurant carrera. Una volta i mitja fou completada per tota la comitiva descrita abans que el peu esquerre de Narcís impactara amb el seu corresponent dret i el tub làser i ell mateix volaren primer i redolaren després uns metres fins a quedar estesos en terra, aparentment inconscients els dos, raó insuficient per a evitar la posterior pluja de braços, cames, porra, colzes i un genoll que, col·locat darrere de l’orella, impedí tot moviment corporal però no que la veu de Narcís, dèbil i gutural, isquera dels seus llavis. Fillsdeputes, aür, pogué repetir dos vegades, a penes audibles, abans de desmaiar-se.

(Narcís o l’onanisme. València: Drassana, 2018)

* * *

És molt difícil escriure sobre allò que s’estima, però a vegades és necessari. Difícil perquè cal autoimposar-se una distància per a desfer la boira emocional i vore clar; necessari quan allò estimat viu contínuament exigit per les circumstàncies. És el cas de la llengua i de la literatura pròpies dels valencians, que conformen la matèria principal d’este llibre, un assaig que vol ser una resposta a un cert dèficit de memòria i per tant també de present. Pense sovint que els valencians no tenim massa clar el que som, sobretot perquè no tenim massa clar el que hem sigut. Això implica de ple la llengua i el que s’ha escrit amb les seues paraules. Anem camí d’oblidar-nos de nosaltres mateixos? 

(Irreductibles. Una història de la llengua i la literatura dels valencians. València: Drassana, 2022)

* * *

Era una pedrera, un solar grisós immens emblanquit de pols, un barri agranat després del bombardeig, una obertura antiga grotescament eixamplada ara per un tumor modern imparable o una platja subalterna al costat d’un port sec. Podria fer més Metàfores, però crec que s’entén la Idea. Dels edificis enderrocats es veien les marques interiors: l’ombra de les escales, els taulells dels banys i de les cuines, el paper pintat de les habitacions. Sempre m’han impressionat molt aquelles marques a les parets. Són una mica com les taques que deixen els cossos a terra quan ja s’han emportat el cadàver, quan ja no queda res, però hi ha alguna cosa fosca que pesa i que crida. El Merlo havia desaparegut. I la font. I l’estàtua de Ferrer i Guàrdia. Havia desaparegut tot, en realitat.

(Guerra, Victòria, Demà. València: Drassana, 2025)

* * *

I el fet és incontestable: en aquells moments, culturalment, els valencians disposaven d’una base popular abassegadorament valencianoparlant, d’una tradició literària culta en eixa llengua i d’una estructura política autònoma històrica, que encara estava perfecte funcionament i que a més feia servir de manera habitual eixa llengua majoritària… Però amb tot això, amb tot eixe impressionant patrimoni, no construïren cap narració pròpia en la Història, cap camí propi en la Modernitat europea que s’estava formant, sinó que s’inseriren cada vegada més com a “apèndix” secundari en una cultura “espanyola” mimetitzada amb la cortesana castellana imperial. És més: els seus sectors dominants, les classes altes valencianes, s’identificaren en general entusiàsticament amb eixa espanyolitat-castellanitat cultural, literària, lingüística i política. Les acadèmies en són un exemple perfecte. Per als autors dels Nocturnos, membres tots d’aquelles classes benestants que manaven i que escrivien, Quevedo era tan seu com Ausias March, o més, perquè l’entenien millor… En el segle que ara començava no canvià la cosa.  

(La modernitat frustrada. València: Institució Alfons El Magnànim, 2025)