Crítica literària o assaig Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Estudis sobre l'autor/autora

Josep Faulí

1932-2006

Josep Faulí (Barcelona, 1932-2006). Periodista, escriptor, crític i historiador de la literatura, professor de la Universitat Pompeu Fabra, director del diari Avui i Cap de premsa de la Generalitat de Catalunya.

Com a periodista desenvolupa una tasca molt extensa i important: des de l’any 1956, quan comença com a director de Paseo, passa per publicacions com El Correo Catalán (redactor entre 1958-59); és redactor, crític de literatura catalana, cap de secció i redactor en cap del Diario de Barcelona (1960-1976) i director d’Algo entre 1962 i 1964); a més col·labora a revistes i diaris com Serra d’Or, des del 1965, Tele-estel (1966-1970), La Vanguardia (1977-1992), El Periódico (des del 1979) i Avui (1980-2005). D’aquest darrer, a més, n’és director entre els anys 1976 i 1977 i, novament, l’any 1986. També cal destacar la seva tasca com a Cap de premsa de la Presidència de la Generalitat de Catalunya, primer amb Josep Tarradellas, l’any 1978 i, més endavant, ja amb Jordi Pujol, entre 1981 i 1984.

En combinació amb aquesta inesgotable activitat professional, Josep Faulí ha publicat una trentena de llibres, a banda de pròlegs, edicions o col·laboracions en obres col·lectives. En el camp de la literatura destaquen obres com Calaix de crític (1973), el Diccionari de catalans de ficció (1995) i els estudis De Simenon a Maigret (1989) i Novel·la catalana i guerra civil (1999). Forma part del jurat dels premis «Recull» de Blanes i és un dels impulsors del premi «Lletra d’Or».

Dotat d’una rigorosa capacitat de treball, Josep Faulí actua sempre, tant durant la dictadura franquista com en democràcia, amb un gran sentit de país. Pòstumament, s’ha publicat l’obra Catalans de biaix (2007).

Va ser soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Toni Terrades per a l’AELC.
Documentació: Maria Rosa Oller i Oriol Faulí.
Fotografies: Arxiu familiar de l’autor i Editorial Mediterrània [Pòrtic].

Castellano

Castellano

Josep Faulí (Barcelona, 1932-2006). Periodista, crítico e historiador de la literatura, profesor de la Universitat Pompeu Fabra, director del periódico Avui i Jefe de prensa de la Generalitat de Catalunya.

Como periodista desarrolla una tarea muy extensa e importante: desde el año 1956, cuando empieza como director de Paseo, pasa por publicaciones como El Correo Catalán (redactor entre 1958-59); es redactor, crítico de literatura catalana, jefe de sección y redactor en jefe del Diario de Barcelona (1960-1976) y director de Algo entre 1962 y 1964; además colabora en revistas y diarios como Serra d’Or, desde 1965, Tele-estel (1966-1970), La Vanguardia (1977-1992), El Periódico (desde 1979) y Avui (1980-85). De este, además, es director entre los años 1976 y 1977 y, de nuevo, en 1986. También hay que destacar su labor como Jefe de prensa de la Presidéncia de la Generalitat de Catalunya, primero con Josep Tarradellas, en 1978 y, más adelante, ya con Jordi Pujol, entre 1981 y 1984.

En combinación con esta inagotable actividad profesional, Josep Faulí ha publicado unos treinta libros, a parte de prólogos, ediciones o colaboraciones en obras colectivas. En el campo de la literatura destacan obras como Calaix de crític (1973), el Diccionari de catalans de ficció (1995) y los estudios De Simenon a Maigret (1989) y Novel·la catalana i guerra civil (1999). Forma parte del jurado de los premios «Recull» de Blanes y es uno de los impulsores del premio «Lletra d’Or».

Dotado con una rigorosa capacidad de trabajo, Josep Faulí actua siempre, tanto durante la dictadura franquista como en democracia, con un gran sentido de país. Póstumamente se ha publicado la obra Catalans de biaix (2007).

Fue socio de la AELC.

Página elaborada por Toni Terrades para la AELC.
Documentación: Maria Rosa Oller i Oriol Faulí.
Fotografias: Archivo familiar del autor y Editorial Mediterrània.

English

English

Josep FaulíJosep Faulí (Barcelona, 1932-2006) was a journalist, critic and literary historian who taught at the Pompeu Fabra University of Barcelona and was also director of the newspaper Avui and press chief of the Generalitat Government) of Catalonia.

As a journalist, his production was both very extensive and significant. In 1956 he was director of Paseo, after which he worked with publications like El Correo Catalán (editor 1958-59) and was subsequently editor and literary critic (Catalan literature), department head and editor-in-chief of Diario de Barcelona (1960-1976), and director of Algo between 1962 and 1964. Moreover, he worked with reviews and newspapers such as Serra d’Or (after 1965), Tele-estel (1966-1970), La Vanguardia (1977-1992), El Periódico (after 1979) and Avui (1980-85), the last of which he was director from 1976 to 1977, and then again in 1986. Also significant is his work as press chief in the Office of the President of the Government of Catalonia, first with Josep Tarradellas in 1978 and, subsequently, with Jordi Pujol, from 1981 to 1984. ??Along with this tireless professional activity, Josep Faulí published some thirty books as well as writing prologues and pieces for collective works and editing a number of volumes. Outstanding among his literary studies are Calaix de crític (The Critic’s Drawer, 1973), the Diccionari de catalans de ficció (Dictionary of Catalans in Fiction, 1995) and the books De Simenon a Maigret (From Simenon to Maigret, 1989) and Novel·la catalana i guerra civil (The Catalan Novel and Civil War, 1999). He was part of the jury for the «Recull» Prizes of Blanes and was one of the main promoters of the «Lletra d’Or» Prize.

With his immense capacity for rigorous work, Josep Faulí always acted with great feeling for his country, both during the Franco dictatorship as well in the democratic period. His book Catalans de biaix (Catalans on the Bias, 2007) was published posthumously.

He was a member of AELC (Association of Catalan Language Writers).

Web page: Toni Terrades for AELC.
Documentation: Maria Rosa Oller and Oriol Faulí.
Translation: Julie Wark.
Photograph: Editorial Mediterrània.

Biografia

Josep Faulí i Olivella neix a Barcelona el 8 de setembre de l’any 1932.

Malgrat el seu lloc de naixement, la seva mare, Rosa Olivella, era de Vilobí (Alt Penedès) i el pare de Vilareal (Plana Baixa). Amb tot, ambdues branques familiars acaben treballant a Barcelona. Tot i haver nascut el 1932, Josep Faulí encara s’escolaritza en català fins al final de la Guerra Civil Espanyola. El catalanisme serà, durant tota la seva vida, un dels seus principals motius i marcarà la seva trajectòria professional. L’any 1953, forçat per l’imperatiu de guanyar-se la vida, aprova el primer ingrés a l’Escola d’Enginyers Industrials. Però serà un altre imperatiu, el de la vocació per les lletres, el que finalment prevaldrà a l’hora de decidir la formació que segueix. Així, obté el títol de Periodisme l’any 1956. El mateix any ja dirigeix la revista Paseo i des del 1958 (i durant un any) és redactor d’El Correo Catalan i col·laborador d’Ilustración Femenina, fins a l’any 1962.

El 1958 es casa amb Maria Rosa Oller i Martí, a Montserrat, amb qui va tenir quatre fills: Jordi, Oriol, Montserrat i Ramon.

L’any 1959, i fins al 1982, comença a col·laborar a la publicació de Barcelona Hoja del Lunes i el 1960 entra com a redactor a Diario de Barcelona on desenvolupa tasques diverses: des de l’any 1962 és cap de secció i responsable de la pàgina setmanal de crítica literària «Veus i Lletres de Catalunya»; a partir del 1963 (fins a l’any 1969) és redactor en cap adjunt; entre els anys 1969 i 1974 és, altre cop, cap de secció i, finalment, exerceix de redactor en cap entre 1974 i 1976. També dirigeix, entre 1962 i 1964, la revista de divulgació científica Algo i el 1965 comença a col·laborar a Serra d’Or, tasca que realitza amb regularitat i que ja no abandonarà.

Col·labora, entre 1966 i 1970 al setmanari Tele-estel, emprant el pseudònim de Dr. Joulla. Com a periodista usa, també, altres pseudònims com Blai Romagosa a l’Avui, O. Planes a El Periódico o Robert Santacana a ambdues publicacions, on també col·laborà. Del diari Avui, a més, n’és director entre 1976 i 1977, càrrec al qual torna deu anys més tard, el 1986. I encara en el terreny del periodisme, Josep Faulí és col·laborador de La Vanguardia (1977-1992), Tele-expres (1977-79), Destino (1978-1980), Catalunya Cristiana (1979-1984) i El Noticiero Universal (1980-1985) i columnista de premsa de Serra d’Or (1982-1985, i altre cop a partir de 1988), d’Història gràfica de Catalunya des de 1983 i de l’edició catalana de l’ABC, entre 1988 i 1993.

A més de la direcció de l’Avui, cal destacar, en l’àmplia trajectòria professional de l’autor, la seva tasca institucional: amb la reinstauració de la Generalitat de Catalunya, és Cap de premsa de la Presidència de la Generalitat amb Josep Tarradellas, l’any 1978. També exerceix com a Secretari adscrit a la Direcció General de Mitjans de Comunicació de la Generalitat, entre 1978 i 1980 i, ja l’any 1985, com a Subdirector general de Coordinació de Publicacions. Entre 1981 i 1984, a més, torna a ser Cap de premsa de la Presidència de la Generalitat, aquest cop amb Jordi Pujol. Des del 1987 és representant de la Generalitat al Patronat de la Fundació Centre Internacional de Premsa de Barcelona i, entre 1988 i 1992, membre, designat pel govern català, del Consell Directiu d’RTV’92 i del Consell Assessor de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, fins el 1995.

L’activitat docent de Josep Faulí comença l’any 1968 com a professor de l’Escola de Periodisme de l’Església de Barcelona, on ensenya fins al 1971. L’any 1979 es llicencia en Filosofia i Lletres, secció de Filologia Romànica, subsecció Catalana, per la Universitat de Barcelona i n’és Doctor des de 1985. Finalment, és llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona des de 1985. Aquests darrers estudis, en combinació amb els de Periodisme, li permeten l’entrada a la docència universitària. Així, a partir de 1993, entra a la Universitat Pompeu Fabra com a professor associat dels Estudis de Periodisme, on ensenya català i periodisme cultural i d’on n’és professor titular entre 1994 i 2002.

Paral·lelament a tota aquesta activitat professional, forma part d’entitats diverses: Amics dels goigs, Asociación Española de Críticos Literarios, Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, Association International des Critiques Littéraires, Ateneu Barcelonès (n’és vocal de la Junta Directiva entre 1944 i 1945), Col·legi de Periodistes de Catalunya, Òmnium Cultural (n’és membre de la Junta Consultiva des de 1966), Orfeó Català, Pen Club, Reial Automòbil Club de Catalunya i Societat Catalana de Comunicació.

Com a historiador i crític de la literatura Josep Faulí i Olivella té una gran quantitat d’obra publicada. Així, destaquen, en llengua catalana, els llibres Vida de Joan Prim (1966) o Germana de València, segona muller de Ferran el Catòlic (1979). En el terreny literari, la producció que cal destacar-ne és envejable: el recull d’articles Calaix de crític (1973), els inventaris Els Jocs Florals de Barcelona (1980), Premis literaris catalans (1983), Els primers 40 anys d’Òmnium Cultural (2005) i Repertori d’una recuperació. Premsa en català 1939-1976 (2006), o el Diccionari de catalans de ficció (1995), on l’autor fa un gran exercici de descripció biogràfica dels personatges de ficció de la nostra literatura. I, pròpiament com a estudiós de la literatura, són remarcables llibres com De Simenon a Maigret (1989), sobre l’obra del novel·lista en qüestió i Novel·la catalana i guerra civil (1999), un estudi sobre la narrativa d’aquella època. També redacta llibres de caràcter polític com El pensament polític de Jordi Pujol (1980-1987) (1988), Convergència és així (1991) o El llibre roig de Jordi Pujol (2003), amb pròleg de Baltasar Porcel.

A banda, forma part del jurat dels premis «Recull» de Blanes i és un dels impulsors del premi «Lletra d’Or». A banda, forma part de nombrosos premis literaris com els «Recull» de Blanes, el Sant Jordi, el Premi d’Honor, els Jocs Florals a l’exili, el Crexells, el Pere Quart, el Santamaria, l’Andròmina, i és un dels impulsors i jurat del premi «Lletra d’Or».

Amb setanta-quatre anys acabats de fer i víctima d’una malaltia ja irreversible, Josep Faulí va morir el 6 d’octubre de 2006, a Barcelona.

Pòstumament, s’ha publicat el llibre Catalans de biaix (2007), un recull d’apreciacions de l’autor sobre catalans d’èpoques anteriors o d’actualitat.

Josep Faulí al Diari de Barcelona, l'any 1966.
Josep Faulí al Diari de Barcelona, l'any 1966.
Premis Recull de Blanes, 1969.
Premis Recull de Blanes, 1969.
El 1970, durant el retorn de Josep Carner.
El 1970, durant el retorn de Josep Carner.
1976. Primer número del diari Avui.
1976. Primer número del diari Avui.
El 1986, als deu anys de l'Avui.
El 1986, als deu anys de l'Avui.
Audiència a l'Avui, el 1986.
Audiència a l'Avui, el 1986.
1986. Missa de la reconciliació.
1986. Missa de la reconciliació.

Premis

  • Concurs per a escriptors novells de la revista «Distinció» (1953): per encàrrec de la revista va fer la selecció Carles Soldevila.
  • Concurs convocat per l’Orfeó Català per commemorar el cinquantenari del Palau de la Música (1958).
  • Accèssit a la Flor Natural dels Jocs Florals de la Plaça de la Llana (1959): Suite nupcial.
  • Premi convocat per l’Ajuntament de Torredembarra en record de Mañé i Flaquer (1970).
  • Premi Prat de la Riba als Jocs Florals de la Llengua Catalana de Munich (1977).
  • Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1992).
  • XIV premi Cristina Requena i Giró de periodisme [Compartit amb «El Suplement» de Catalunya Ràdio] (2000).

    • L’interludi tràgic 1939-1975. Notes i documents sobre la resistència cultural catalana.

    Vincles

    Comentaris d'obra

    «Aquest periodista, crític, assagista i fins historiador de la literatura s’ha mogut per vies diverses, al capdavall confluents. I és tot un caràcter dins el qual domina el nus de comunicacions més que una via concreta. I el seu activisme cultural i nacional passa per aquest nus.
    Com tants catalans, Faulí prové d’una família no barcelonina. La mare, Rosa Olivella, era de Vilobí, a l’Alt Penedès, mentre que el pare, que duia un cognom gens freqüent a Catalunya, havia nascut a Vilareal, a la Plana Baixa. D’origen modest, la branca paterna i materna es van vendre les propietats i van acabar treballant d’assalariats a Barcelona. […]
    Per bé que és nascut a Barcelona el 1932, ell encara va poder aconseguir com a «patufet» d’anar a una escola de la Generalitat de Catalunya, i naturalment s’escolaritzà en la nostra llengua.

    […]

    La trajectòria de Josep Faulí és molt coherent i parteix d’un referent catalanista que és inamovible i que nodreix el desplegament de la seva personalitat intel·lectual i de gestió. Després hi endevineu un desig d’acréixer i consolidar una cultura literària i històrica i el gust per intervenir en moltes coses del pais. Per això, sovint, en una redacció, entre els qui preparen una commemoració o quan cal trobar un autor per a un llibre o un estudiós per a un assaig, surt com a valor segur el nom de Josep Faulí.»

    (Albert Manent: «Josep Faulí, entre les lletres i l’acció», Revista de Catalunya, juny de 2005, p. 62-70)

    * * *

    «Al segle XX han abundat els repertoris de premsa en català, començant per Joan Givanel, Bibliografia catalana. […]
    Josep Faulí, expert en la qüestió, havia publicat Les revistes culturals catalanes (1995) i ara ens fa una aportació cabdal amb Repertori d’una recuperació. Premsa en català 1939-1976. L’autor ens detalla, any per any, les publicacions que van apareixent, no autoritzades o clandestines, a l’interior de Catalunya o bé a l’exili, on se’n publicaren més de dues-centes. […]
    El repertori de Faulí, que comprèn totes les terres de llengua catalana, és una immensa pedrera i amb un gavadal d’informacions, de vegades minses perquè no se’n troben més. Cal felicitar-lo per l’esforç i el mètode que representa recollir prop de sis-cents títols.»

    (Albert Manent: «La lluita per una premsa en català durant el franquisme», Serra d’Or, desembre 2006, p. 101-102)

    * * *

    «[…] com més el puc recordar és en l’exercici diari del periodisme. No tan sols com a director de l’«Avui», aventura que vam dur a terme junts —jo com a subdirector del diari—, no pas per a lluïment sinó per conviccions, les mateixes que el van fer acceptar de nou el càrrec en una segona etapa, en la qual no el vaig poder acompanyar, com hauria estat el meu desig; el record és d’uns anys anteriors.
    Faig referència al temps en què en Faulí i jo ens vam trobar —deuria ésser l’any 1957— en una revista que deia «Paseo», al «Diario de la Feria de Muestras» i, a partir de 1960 i al llarg de més de quinze anys, al «Diario de Barcelona», on les nostres afinitats culturals dins d’una societat catalana que a poc a poc es tornava a estructurar des de les catacumbes ens feren lligar una ferma amistat.

    […]

    Josep Faulí era expeditiu i ràpid en les seves decisions. Anava per feina i a molts els podia semblar tallant i sec. Valorat pels seus coneixements i per la gran capacitat de treball que tenia, no ho era pas tant com a persona per a fer tertúlia o per a trobar fórmules conciliadores. Catòlic amb fe interior, patriota sense crits i home que estimava els seus i el proïsme, complia amb rigor els postulats de «Fe, pàtria, amor», que vénen dels Jocs Florals, com a ideals de bona ciutadania. A propòsit d’això, ell fou secretari dels Jocs Florals de l’exili celebrats a Ginebra l’any 1972 i resultà multat juntament amb la majoria de mantenidors.
    Cridat per Josep M. Casasús, degà dels estudis de Periodisme de la Pompeu Fabra quan aquella facultat es posà en marxa, Faulí hi fou professor, vicedegà i secretari acadèmic. Ja havia passat per l’«Avui» i per la Generalitat, col·laborava en diferents diaris i revistes —«Serra d’Or» n’és una— i posà els seus coneixements lingüístics en català i el seu sentit de l’actualitat periodística al servei de l’alumnat. S’hi va trobar bé, segons que em deia ell i em va confirmar Casasús, encara que arribat el moment administratiu de la jubilació potser els seus companys de claustre no van saber continuar aprofitant-se de les seves qualitats. Mai no se’n va queixar, ja que sempre tenia feines de servei a fer. Com a exemple, les seves memòries, que deixà acabades. No en conec res, però penso que, donat com era a dir veritats i a saber judicar, poden ésser molt il·lustratives d’un llarg període de silencis externs i d’activitats internes.»

    (Josep M. Cadena: «Josep Faulí, periodista català sense fissures», Serra d’Or, desembre de 2006, p. 28-29)

    Entrevistes

    El tòpic diu, amb poc rigor, que el periodista no ha de ser mai notícia. Però, en el cas de Josep Faulí (Barcelona, 1932), haver fet setanta anys és una bona avinentesa perquè ens parli de periodisme, de literatura i del país. […]

    —Com s’inicia el seu decantament cap al periodisme?
    —En els anys 50, tot el que es fes per a salvar la nostra societat i reconstruir Catalunya era bo, i em va semblar que el periodisme era una de les eines que podien influir-hi. Cal tenir en compte que havia abandonat els estudis d’enginyeria tan bon punt en vaig aprovar l’ingrés, i que no m’havia decidit a fer filosofia i lletres perquè l’imperatiu de guanyar-se la vida també comptava, i molt.

    —I en el seu nacionalisme, hi havia una tradició familiar?
    —Sí, perquè la dilatada experiència de Diario de Barcelona —m’hi vaig estar setze anys!— la valoro no pas com a espectador —ben poca cosa més vaig ser a El Correo Catalán— sinó ja com a protagonista. Al Brusi, un redactor en cap d’origen aragonès em va oferir fer una secció de literatura catalana i redactar els editorials. Vaig acceptar la primera oferta, però no pas la segona, perquè no volia estar-me barallant cada dia.

    —Fruit d’aquella època és el Grup Democràtic de Periodistes.
    —Calia dur la llibertat de premsa tan lluny com fos possible. No era fàcil, perquè la correlació de forces ens era clarament desfavorable. A l’antiga Associació de la Premsa de Barcelona i al conjunt de la professió, com a conseqüència dels anys de dictadura, hi havia un pes franquista molt important.

    —Lluitaven, doncs, contra un búnquer?
    —Diguem-ho així, i la prova és que van ser necessàries cinc eleccions a l’Associació per tal d’esberlar-lo. Quan finalment ho vam aconseguir, ja arribava la democràcia, i el Grup, lògicament, es dissoldria, perquè la seva presència ja no tenia sentit.

    —Quan va esdevenir director de l’Avui, hauria predit que l’èxit, tot i les dificultats, també acompanyaria l’empresa?
    —Era difícil predir res perquè, el 1976 tot eren incerteses. Cal recordar que l’Avui obté el permís d’edició a començament d’aquell any, i surt al carrer per Sant Jordi. Es va creure que calia tirar pel dret i que, si anaven mal dades, a Madrid es trobessin amb el fet d’un diari real, no pas d’un diari hipotètic.

    —Aquesta sortida apressada, no va perjudicar el producte?
    —No ho crec. El que el va perjudicar, sobretot, és la manca de mitjans, i per això fèiem servir la que era aleshores la pitjor impremta periodística de Barcelona, la d’El Noticiero Universal.

    —La il·lusió de la redacció inicial paliava una mica aquests dèficits?
    —Certament, a la redacció hi havia molta dedicació i una gran voluntat de tirar endavant. El que va ser un obstacle notori és que el nivell de català de molts d’aquells periodistes era, aleshores, força lamentable. Per tant, una de les primeres mesures que vaig haver d’adoptar va ser posar en marxa un equip de correctors, cosa que després s’ha generalitzat arreu.

    […]

    —Quines diferències va notar en tornar a dirigir l’Avui al cap de deu anys?
    —L’entorn era molt diferent, perquè el diari s’havia anat consolidant i el país tornava a disposar d’estructures. La gran decepció, novament, va ser el domini de la llengua a la redacció, que continuava en un estat molt imperfecte. I és que, no ens enganyem: les llengües s’han d’aprendre a l’escola.

    —Suposem que l’Avui no se n’hagués sortit. Aquest fracàs hipotètic, només ho seria d’un diari o també d’una concepció de país?
    —Si una societat teòricament adulta com la nostra no pot mantenir un diari nacional en la seva llengua, el fracàs és de la societat.

    —Hi ha, en l’espai català de comunicació, lloc per a un quart grup mediàtic més enllà de Zeta, Godó i Planeta, i que tingui una sensibilitat diferent?
    —Pel que fa a lectors, sí que hi és; quant a suficient potència econòmica, no ho sé. En tot cas, crec que posant-hi intenció i mitjans hi ha d’haver aquest lloc, però hauria de ser servit per gent arriscada i d’idees clares.

    […]

    —Quin balanç fa de la seva trajectòria docent a la Pompeu Fabra?
    —Ha estat una experiència molt interessant, perquè, a una certa edat, m’ha permès posar-me novament en contacte amb gent jove. Els nostres universitaris d’avui són molt conservadors i, com que s’ho han trobat tot fet, tenen poc esperit de lluita. Ep!, hi ha santíssimes excepcions, com a tot arreu.

    […]

    —La seva tasca com a crític literari ha prestat molts serveis al lector…
    —És lògic, perquè aquesta tasca arrenca, si més no, de les inquietuds covades en els anys de més intensa formació meva, que jo situo entre el 1949 i el 1953.

    —Quins serien, en relació a la literatura catalana i al segle XX, els noms del seu particular cànon literari?
    —En diré cinc: Riba, Carner, Pla, Rodoreda i Pedrolo.

    —La qualitat de les lletres catalanes, com es diu sovint, és equiparable a la de moltes cultures?
    —Ho és, però amb la diferència, no negligible, que nosaltres no tenim estat. Que si ens mereixem un premi Nobel? Si altres cultures l’han tingut, per què no nosaltres… Però no m’hi encaparraria, en aquest tema.

    —Els seus articles dels diumenges a l’Avui volen posar-nos a l’abast el sentit de la catalanitat en el nostre temps…
    —Sí, aquests articles volen llegir i interpretar les coses que ens passen, sempre des d’una perspectiva de país. I el balanç del país que intento reflectir-hi és, a hores d’ara, moderadament positiu. Necessitem avançar molt, encara, però mai provocant una trencadissa. El que guanyem avui no ho podem perdre demà.

    —Ara, quan Pujol, més que retirar-se, s’enretira —com diu ell—, ja deu ser possible establir un balanç provisional del pujolisme.
    —El pujolisme queda per a la història com un dels períodes més significats de la vida catalana. Sobretot, pel canvi que va suposar respecte del període anterior immediat, o per la manera d’enfocar problemes que feia molts anys que no s’abordaven, i que Déu n’hi do com ens n’hem sortit. Fins i tot amb les deficiències que es vulgui, el balanç és d’aquells que fan dir «sí senyor» i treure’s el barret.

    —Setanta anys… Josep Faulí té previst delectar-nos amb unes memòries?
    —De moment, aquesta possibilitat no figura entre els meus plans. Jo, fins ara, escrivia, llegia i investigava. Un cop oficialment jubilat, és el que penso continuar fent.

    (Joan Alcaraz: «El que guanyem avui no ho podem perdre demà», El Temps, núm. 959, del 29 d’octubre al 4 de novembre de 2002, p. 33-35)

    Antologia

    «Tot i la gran, però parcial, recuperació, avançar no és senzill, però el procés 1939-1976 palesa una voluntat col·lectiva clara en aquest sentit, el sentit de tenir una premsa nacional per a una nació. Contra tota mena de dificultats, com l’expressada no fa gaires anys per un historiador sensible quan deia que «avui, pràcticament, cap empresari no apostarà per un producte periodístic en llengua catalana» (FIGUERES 94, 105), afirmació ben comprensible en el seu moment, però desmentida, si més no parcialment, per fets posteriors.
    Tenim un vot a favor mantingut a través del temps i contra dificultats de tota mena: en cap any del llarg període 1939-1976, no va faltar la novetat d’una publicació en català acabada de néixer. Durant 37 anys, a casa i a fora, en la legalitat vigent o en la clandestinitat, any rere any, hi ha novetats catalanes d’aquesta mena. En uns més que en d’altres, no cal dir-ho. Hi destaquen especialment el 1945, sota les esperances forjades a l’entorn del final de la Guerra Mundial i de la derrota dels totalitarismes; el 1959, amb un redreçament econòmic que ja és més que una insinuació; el 1966, sotmès als avantatges i als inconvenients de la Llei Fraga, i el període, tan frondós en aquest i d’altres aspectes, 1972-1976.»

    (Del llibre Repertori d’una recuperació. Premsa en català 1939-1976. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat – Biblioteca Serra d’Or, 2006, p. 173-174)

    * * *

    «Amb una ordenació per gèneres —narrativa i poesia— ofereixo un aplec de pàgines de crítica escrites durant els deu darrers anys. Ho faig sense cap intenció de síntesi o antologia, sinó com a mostra només: ni són les que més estimo, ni els llibres que hi tracto són, en conjunt, els millors d’aquests anys, però pàgines i llibres en són fills i ens ajuden a comprendre’ls.
    El títol vol resumir aquesta situació: m’adono que se’n pot treure punta en molts sentits, però només expressa, ara i ací, que del calaix n’ha sortit el que segueix, però en podien haver sortit moltes altres coses.»

    Barcelona, 31 desembre 1971.

    (Nota prèvia del llibre Calaix de crític. Barcelona: Pòrtic, 1973, p. 7)

    * * *

    «Des d’un bell començament, el que ha caracteritzat la poesia de Gabriel Ferrater ha estat la seva absoluta independència: amb ell hi ha hagut, sens dubte, un trencament amb el passat, però sense que la seva personalitat, admirada i reconeguda, hagi marcat un camí col·lectiu nou. Avui, quan tant de poeta jove «espriueja», és difícil de trobar-ne un de sol que «ferrateregi», malgrat que només sigui amb la bona intenció. Les causes són diverses, però el fet és ben real: hom pot explicar-lo per la dificultat d’aquesta poesia, però aquesta és, només, una explicació parcial, car l’Espriu de la primera època n’és tant o més de difícil; té, però, la facilitat d’imitació normal que dóna l’ús més reiterat del vers curt i, sobretot, l’atractiu temàtic que, iniciat amb La pell de brau, la dedicació del lector i la qualitat de tota l’obra de Salvador Espriu —sense perdre de vista el que ha fet per a la seva divulgació Ricard Salvat— s’han estès després a tota la seva creació literària.
    Amb Ferrater, la poesia catalana, d’acord amb una llarga i ben aprofitada tradició, continua essent un producte de cultura important. Ell que, de to i estil, enllaça amb un realisme conscient i, en emprar un llenguatge quotidià, s’allunya dels noucentistes, continua dins una estricta línia d’epígon del noucentisme amb la poesia tipificada com a experiència de cultura. No cal dir, però, que Ferrater no acaba aquí, puix que aquesta experiència cultural es posa, sempre, al servei de la vida, la vida mateixa, sense eufemismes. I, en aquest vessant, una vegada més, la seva posició és personal i independent, puix que, si bé és veritat que el to emprat l’allunya dels immediats antecessors, la manca de tot ressò col·lectiu o social remarcable el deixa isolat pel que fa als immediats continuadors.»

    (Del llibre Calaix de crític. Barcelona: Pòrtic, 1973, p. 131-132)

    * * *

    «Els anys 20 són decisius a la vida del novel·lista Simenon, perquè, a través d’un doble salt —de Lieja a París i del periodisme a la literatura—, fa el gran aprenentatge. […]
    Fruit d’aquest aprenentatge i d’una dedicació professional poques vegades superada és el triomf de la dècada dels 30, que és la del començament de les novel·les de l’inspector Maigret i de les que, amb encert o no, amb exactitud o sense, faran parlar del paral·lelisme amb Balzac. Després ve l’interval de la guerra, durant la qual el novel·lista acumula material que publica amb abundància a partir de 1945: l’èxit és sempre segur, perquè els lectors no fan més que créixer i Simenon esdevé «l’autor més venut del món després de la Bíblia i de Lenin. És una dada que fa reflexionar», èxit al qual ell correspon amb una mitjana de set novel·les a l’any.

    […]

    Deixant de banda tot aquest material més o menys autobiogràfic, l’obra del novel·lista Simenon admet una gran divisió entre novel·la policíaca i novel·la psicològica, però aquesta divisió necessita moltes precisions. La primera i més important és que l’escriptor és sempre heterodox, de manera que, a gairebé totes les obres en principi psicològiques, hi ha elements de novel·la policíaca i, a totes les d’aquesta mena, es troben trets de penetració psicològica molt importants. No cal dir que, entre les policíaques, destaquen les dedicades a l’inspector Maigret, però l’heterodòxia arriba fins aquí, ja que hi ha qui nega aquest caràcter a les obres protagonitzades pel famós inspector: és indubtable que hi ha base per a aquesta negació, però també ho és que quan Simenon segueix més al peu de la lletra les regles del gènere, com passa a Les dossiers de l’Agence «O», ens interessa molt menys.

    (Del llibre De Simenon a Maigret. Barcelona: Plaza & Janes, 1989, p. 35-36)

    * * *

    LAIA. Filla d’uns pescadors de Sinera, anomenada així perquè tothom n’havia oblidat el nom. Als dos anys superà una malaltia greu, però restà amagrida, malgirbada i sorruda: se la veia més entre els xicots que entre les noies, la gent creia que era dolenta de mena i gairebé tothom li deia «serp, serpent». Va canviar el dia que es mostrà nua a la platja i se sentí admirada. Quelot, company de barca d’Andreu, se n’enamorà i, aconsellat pel rector, mossèn Gaspar, s’hi casà: la boda se celebrà el dia de Tots Sants, coincidència que fou considerada com un mal presagi per molta gent del poble. Tingueren un fill, que va néixer amb la medul·la malalta: era de mal veure i mai no va poder fer res de bo. Andreu s’enamorà de Laia i ella s’acostumà a obrir-li la porta; també Anton, marit de la seva millor amiga, l’estimava, però es cosumí en el silenci i acabà suïcidant-se. Malvivia entre els maltractaments de Quelot i l’amor d’Andreu, que va morir en un temporal que els sorprengué quan havien sortit a pescar sense fer cas de la recomanació de Pau Vilà, l’home més gran del poble. Durant aquella sortida dels pescadors se la veié resant a l’ermita de sant Roc a qui, segons les males llengües de sempre, li demanà la mort del marit.

    Salvador Espriu: Laia. 1932.

    (Del llibre Diccionari de catalans de ficció. Barcelona: La Campana, 1995, p. 92-93)