—Primer vàreu triar l’època i després la trama?
—Primer la trama. Però va ser un procés que va anar paral·lel a l’època. Gairebé podríem dir que una cosa va portar l’altra, perquè apareix un personatge real, un prior del monestir de Sant Llorenç del Munt, a Sant Julià de Vilatorta. El 1381, el prior va fugir i jo començo la novel·la tres anys abans, per explicar per què va fugir, i això ja és novel·la.
—Per què heu triat aquest monestir?
—Perquè el conec molt bé. El meu pare el va comprar el 1970, en estat de ruïna total. Feia anys que estava desamortitzat. Hi havien viscut uns masovers. I quan vaig fer 25 anys, el pare, que el va restaurar i hi va fer excavacions, em va ensenyar la llista de priors, des del segle XII fins al XVI. En veure que al segle XIV n’hi havia un que havia fugit, em va donar peu a la trama.
—El que hi va trobar el pare us va ajudar a construir la novel·la?
—I tant! Moltíssim. Vam trobar esquelets de benefactors i frares, i fins i tot el d’algun pelegrí, un d’ells, amb un clau al cap. I molta ceràmica, cosa que indica el nivell de coneixements mèdics que hi havia a la petita infermeria. Dins de l’església hi havia cinc sarcòfags amb molts ossos i això em va fer tenir tirada a sentir-me acompanyada per persones que ja no hi eren. Era una mica com deixar-se seduir per l’esperit d’aquelles èpoques. És un lloc molt agradable.
—Per tant, la devíeu escriure en un estat de joia, no?
—Va ser l’època més feliç de la meva vida. Només les passava negres quan acabava una versió. Perquè n’he fet tres, durant els set anys i mig que he estat escrivint-la. Em sentia malament perquè és com si em quedés sola o vídua.
—Per una banda, tenim uns temps històrics durs i, per l’altra, que us sentíeu feliç recreant-los. No van ser dues forces, dues tendències, contraposades?
—Sí, segur. Una és la mera joia de construir els dos personatges, anar-los fent desenvolupar psicològicament i fer-los al màxim de reals. I l’altra, l’època. És a dir, d’una manera una mica egoista, al final vaig poder supeditar la sensació dramàtica que m’hauria pogut afectar a la història d’amor profund que anava construint entre els dos personatges, dos monjos joves.
—És inevitable pensar, en aquest tipus de novel·la, en un còctel. Heu pensat que havia de tenir uns ingredients bàsics, com la descripció d’una època?
—Per fer-la versemblant, sí. La història d’amor d’ells dos no podia quedar deslligada del temps, de les característiques de l’època. I pel fet d’estar narrada des de l’interior d’un monestir, fa que s’hagi de descriure, si més no una mica, la vida monacal.
—La gent pensarà que us heu afegit a la moda de les novel·les històriques emmarcades dins de les pedres d’una església o d’un monestir.
—El fet que l’hagi concebut fa vint anys i l’hagi començat a escriure en fa dotze, la deixa fora de la sospita d’oportunisme. L’únic que ha passat és que l’he publicat ara, i gràcies a haver quedat finalista del Sant Jordi. Quan em vaig adonar que es posaven de moda les novel·les medievals, les cames em van tremolar. Perquè, ara, tota aquesta explicació que he de donar, ja no me la podré estalviar.
—Cada pas de la trama i cada escena queden sempre ben clares, ben visualitzades. Eren objectius conscients?
—Totalment.
—Els personatges que acompanyen el prior són inventats?
—Tots, deixant a part el rei i el bisbe de Vic.
—Aquesta passió pel monestir reconstruït pel pare, s’ha traduït en respecte, en fidelitat? Heu estat fidel a l’espai físic del monestir i els seus voltants?
—En tot el que he pogut. Ara bé, si la trama demanava situar un espai del monestir d’una manera diferent, ho he fet. Moltes coses estan en el mateix lloc, com la cuina i la infermeria, i d’altres, les he hagut de situar en un espai precís sense saber prou bé quin, com la sala de vetllar difunts, que podia haver estat en el lloc on la situo.
(Lluís Bonada: El Temps, núm. 1246, 29 d’abril del 2008)
* * *
—Què sents com a finalista del Sant Jordi?
—És l’alegria de poder professionalitzar-te i que es tingui en compte el que has fet abans, el que estàs fent i el que segurament podràs fer.
—D’on et ve l’afició per escriure?
—Des dels dotze anys. Quan en vaig fer tretze vaig preguntar als meus pares: Als catorze anys ja es poden publicar llibres? Al col·legi jo disfrutava fent redaccions, en matemàtiques zero, però en això sí.
—És la novel·la que hauries volgut escriure quan tenies catorze anys?
—Crec que sí, és la que m’ha omplert més fins ara. És d’aquelles coses que vius tan intensament que et dius a tu mateixa que com allò no hi haurà res, espero que això no passi.
—I per tal no passi ja estàs treballant en una altra novel·la?
—Sí, estic escrivint una nova novel·la que és exactament al revés d’El Monestir de l’amor secret.
—Com serà?
—El Monestir té un tempo molt lent tal com se li escau: les hores litúrgiques, la còpia lenta, en canvi la que escric ara és rapidíssima passa dins dels psiquiàtric d’un hospital i allà les coses van molt de pressa, tal com la ment humana, els pensaments, les neurones, les sinapsis…
—Què ha estat més satisfactori en l’escriptura d’El Monestir de l’amor secret?
—Haver aconseguit creure’m els personatges. Vaig ser la primera en creure-me’ls, tant que em sabia molt greu que fossin de paper, per a mi era una pena molt gran.
—I més difícil?
—Deixar-hi de creure. Quan plegava de l’ordinador, i pensava que no hi eren vaig passar temporades de molta tristesa. Ara ja no, penso que són vius i que estan en mans del públic. Han format part de la meva vida i és com si fossin meus per sempre més.
—Quan descrius la vida medieval del monestir dones detalls concrets.
—Vaig consultar documents, n’hi ha moltíssims, a centenars. Actualment estan a l’Arxiu Episcopal de Vic i a l’Arxiu de la Corona d’Aragó de Barcelona. I en aquests documents hi havia la vida interna del monestir amb els costums dels frares, quin tipus de frares hi entraven, alguns noms de priors, era molt ric.
—Sant Llorenç ha estar per tu motiu d’inspiració. Com hi estàs vinculada?
—Aquest edifici el va comprar el meu pare l’any 70 i aquell mateix any es va començar a excavar. Es podria dir que jo vaig créixer entre pedres i cadàvers.
—La teva novel·la s’aproxima a la prosa poètica.
—Jo diria que aquí la poesia és amb la música i amb els textos que se citen. Segurament que hi ha poesia, jo no n’era conscient, però bé ho han dit els crítics.
—Utilitzes el diàleg d’una manera molt natural.
—Penso que si en un diàleg pots posar poques acotacions, perquè s’entén només amb el que diuen els personatges, això fa avançar més ràpidament la novel·la.
—Quin és el teu ritme de treball diari?
—Sóc bastant disciplinada en això. Em llevo a les sis del matí, escric unes cinc o sis hores i a la tarda faig altres coses o llegeixo.
(Fàtima Alemany: La Marxa de Catalunya, 5 de maig de 2008)
_0.webp)
