Novel·la Narrativa infantil i juvenil Narrativa breu Crítica literària o assaig Teatre Obres traduïdes Altres Estudis sobre l'autor/autora Teatre infantil i juvenil

Pau Faner

Pau Faner (Ciutadella, Menorca, 1949). És novel·lista, pintor i professor de secundària. Doctorat en Filologia Romànica. Com a narrador va introduir el realisme màgic en la literatura i les seves obres han estat sovint escrites des de referents mítics o fantàstics. D’entre les novel·les i llibres de narracions que ha publicat, destaquen títols com L’arcàngel (1974), premi Ciutat de Mallorca; Un regne per a mi (1976), premi Sant Jordi, o Fins al cel (1984), premi Josep Pla. Amb Moro de rei (1988), guanya el premi Ramon Llull, i amb Mal camí i bon senyor (1992), el premi Sant Joan. El 1999, Edicions de la Magrana reedita les seves principals novel·les en una col·lecció d’autor.

La seva obra més recent és Aetara, publicat per l’editorial Euxina, on torna a la novel·la d’aventures amb rerefons mític, un tema freqüent a la narrativa de Pau Faner. També ha escrit obres per a públic infantil i juvenil, com Les noces del cel i de la terra (1997), i teatre, entre altres una adaptació de la seva novel·la Fins al cel (1984). Com a pintor, ha fet exposicions a diverses ciutats: Barcelona, Madrid, Nova York. Es poden llegir les seves opinions a la premsa diària i ha guanyat amb les seves novel·les importants premis de la crítica, com ara el Crexells i el premi de la Crítica Catalana.

És soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Xulio Ricardo Trigo per a l’AELC.

Castellano

Castellano Faner

Pau Faner Coll nace en Ciutadella, Menorca, el cuatro de abril de 1949. Es novelista, pintor y profesor de secundaria. Realizó sus primeros estudios en Ciutadella y se trasladó más tarde a Mataró y a Barcelona. En esta ciudad estudia Filosofía y Letras, siguiendo las especialidades de filología hispánica, catalana e inglesa. Finalmente se doctora en Filología Románica. Su tesis doctoral fue publicada en 1982 con el título La nova narrativa illenca des de dins. Como catedrático de inglés ha impartido clases en el Instituto J. M. Quadrado, de Menorca. La pintura es su otra pasión y se ha visto su obra en diversas exposiciones de Europa y América: Barcelona, Madrid y Nueva York, entre otras ciudades.

Su obra narrativa comienza a ver la luz en 1972 con la publicación del libre Contes menorquins. Los críticos consideraron des del primer instante que la obra de Faner se alimenta de las fuentes de la narrativa sudamericana. El trasfondo mítico y el gusto por la fantasía son algunas de las características que abonan esta tesis. En 1974 publica L’arcàngel, que merece el premio Ciutat de Mallorca. Son años de intensa actividad que le llevan a ganar el premio Sant Jordi en 1976, con Un regne per a mi. Después de diversos libros narrativos, en 1984 se le otorga el premio Víctor Català de cuentos con Lady Valentine y, el mismo año recibe el premio Josep Pla por la novela Fins al cel. Más tarde, con una novela de aventuras, Moro de rei, en la cual narra la crisis vital de un joven, escindido entre dos culturas, la cristiana y la musulmana, gana el premio Ramon Llull de 1988. A partir de Mal camí i bon senyor, premio Sant Joan en 1992, Faner deja un poco de lado su obra novelística, a pesar de que publica narraciones, La núvia del vent (1995) y libros infantiles, como Les noces del cel i de la terra (1997), entre otros. En 1999, Edicions de la Magrana reedita sus principales noveles en una colección de autor.

En el 2004 vuelve a publicar novela con Aetara, una obra de aventuras que tiene como fondo las creencias ancestrales de veneración de la Madre Tierra, tanto en Menorca como en todo el ámbito mediterráneo. También ha escrito dos obras en castellano, el libro de narraciones Caballos de carga (1984) y la novela Flor de sal, que ganó el premio Nadal en 1986 y también el premio Chianti Ruffino Antico Fattore. Colabora en prensa y en otras publicaciones periódicas, como el Avui, El Periódico, Diario 16 o Última Hora. Además de los premios mencionados, ha ganado también premios de la crítica, el Joan Crexells, en 1985, por Fins al cel, y el premio de la Crítica en narrativa catalana, en 1977, por Un regne per a mi. En teatro ha publicado sobre todo obras para público infantil y también una adaptación de su novela Fins al cel.

Es socio de honor de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Xulio Ricardo Trigo para AELC.

English

English

Pau Faner (Ciutadella, Menorca, 1949) is a novelist, painter and secondary school teacher. As a narrator he has introduced magic realism into his works, which have frequently been written from mythical or fantastic perspectives. Notable among his novels and short story collections are L’arcàngel (The Archangel – 1984), which was awarded the City of Mallorca Prize, Un regne per a mi (A Kingdom for Me – 1976), a Sant Jordi Prize winner, and Fins al cel (Up to the Sky – 1984), winner of the Josep Pla Prize. With Moro de rei (The King’s Moor – 1988), he received the Ramon Llull Prize, while his Mal camí i bon senyor (Bad Track and Good Man – 1992), was awarded the Sant Joan Prize. In 1999, the publisher Edicions de la Magrana reissued his main works in a collection devoted to this author.

His most recent work is Aetara, published by Euxina. This is an adventure novel with a mythical background, a common theme in Pau Farner’s work. He has also written children’s and young people’s books, for example Les noces del cel i de la terra (The Marriage of Heaven and Earth – 1997), and theatre, including an adaptation of his novel Fins al cel (1984). As a painter, he has had exhibitions in the cities of Barcelona, Madrid and New York. He writes for the newspapers and has been awarded major critics’ prizes for his work, for example the Crexells prize and the Catalan Critics’ Prize.

He is an honorary member of the Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC – Association of Catalan Language Writers).

Web page: Xulio Ricardo Trigo for AELC.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Pau Faner i Coll va néixer a Ciutadella, a l’illa de Menorca, el quatre d’abril del 1949. És novel·lista, pintor i professor de secundària. Va fer els primers estudis a Ciutadella i es trasllada més tard a Mataró i a Barcelona. En aquesta ciutat estudia Filosofia i Lletres, seguint les especialitats de filologia hispànica, catalana i anglesa. Finalment es doctora en Filologia Romànica. La seva tesi doctoral va ser publicada el 1982 sota el títol La nova narrativa illenca des de dins. Com a catedràtic d’anglès ha donat classes a l’Institut J. M. Quadrado, de Menorca. La pintura és la seva altra passió i ha dut a terme diverses exposicions a Europa i Amèrica: Barcelona, Madrid i Nova York, entre altres ciutats.

La seva obra narrativa comença a veure la llum el 1972 amb la publicació del llibre Contes menorquins. Els crítics van considerar des d’un primer instant que l’obra d’en Faner beu de les fonts de la narrativa sud-americana. El rerefons mític i el gust per la fantasia són algunes de les característiques que abonen aquesta tesi. El 1974 publica L’arcàngel, que va merèixer el premi Ciutat de Mallorca. Són anys d’intensa activitat que el porten a guanyar el premi Sant Jordi el 1976, amb Un regne per a mi. Després de diversos llibres narratius, el 1984 s’enduu el premi Víctor Català de contes amb Lady Valentine i, el mateix any rep el premi Josep Pla per la novel·la Fins al cel. Més tard, amb una novel·la d’aventures, Moro de rei, on narra la crisi vital d’un jove, escindit entre dues cultures, la cristiana i la musulmana, guanya el premi Ramon Llull del 1988. A partir de Mal camí i bon senyor, premi Sant Joan del 1992, Faner deixa una mica de costat la seva obra novel·lística, tot i que publica narracions, La núvia del vent (1995) i llibres infantils, com ara Les noces del cel i de la terra (1997), entre altres. El 1999, Edicions de la Magrana reedita les seves principals novel·les en una col·lecció d’autor.

L’any 2004 reprèn la seva activitat novel·lística amb Aetara, una obra d’aventures que té com a fons les creences ancestrals de veneració de la Mare Terra, tant a Menorca com a tot l’àmbit mediterrani. També ha fet dues obres en castellà, el llibre de narracions Caballos de carga (1984) i la novel·la Flor de sal, que va guanyar el premi Nadal el 1986 i també el premi Chianti Ruffino Antico Fattore. Col·labora en premsa i en altres publicacions periòdiques, com ara l’Avui, El Periódico, Diario 16 o Última Hora. A més dels premis esmentats, ha guanyat també premis de la crítica, el Joan Crexells, el 1985, per Fins al cel, i el premi de la Crítica en narrativa catalana, el 1977, per Un regne per a mi. En teatre ha publicat sobretot obres per a públic infantil i també una adaptació de la seva novel·la Fins al cel. El 2011 publica Les bodes del diable, una llarga i intensa novel·la d’aventures en què els protagonistes emprenen un viatge per un món violent i religiós alhora, a la recerca de l’amor i de la felicitat.

El 2012 l’Ajuntament de Ciutadella reconeix la seva trajectòria literària i artística amb la Medalla d’Or d’aquesta ciutat.

Premis

  • Premi El Micalet de teatre (1985): Mon senyor.
  • Premi Ciutat de Palma-Llorenç Villalonga de novel·la (1972): L’arcàngel.
  • Premi Sant Jordi (1975): Un regne per a mi.
  • Premi de la crítica catalana (narrativa, 1977): Un regne per a mi.
  • Premi Víctor Català (1983): Lady Valentine.
  • Premi Josep Pla (1983): Fins al cel.
  • Premi Joan Crexells (1985): Fins al cel.
  • Premi Ramon Llull (1988): Moro de rei.
  • Premi Sant Joan (1992): Mal camí i bon senyor.
  • Premi de la Crítica Serra d’Or de narrativa (2010): El cant de l’al·losa.
  • Medalla d’Or de l’Ajuntament de Ciutadella (2012): per la seva trajectòria literària i artística.

Un regne per a mi.

Vincles

Comentaris d'obra

Que Pau Faner és un narrador nat, posseït d’una capacitat de ficció ben poc comuna en la literatura catalana moderna, ho hem sentit afirmar moltes vegades. Pero la lectura daquesta novel·la, que es presenta acreditada pel premi Sant Jordi 1975, no pot deixar de suggerir un problema: ¿n’hi ha prou amb ficció i capacitat narrativa per escriure bones novel·les? Revertint el tema, recordem un moment el sentit de la «ficció», entesa com a llibertat imaginativa, que és la manera que practica Pau Faner. La ficció ha estat temuda massa sovint al llarg dels segles que fa que la novel·la és història. I la història de la novel·la n’ha sortit ben condicionada i nafrada, d’aquesta por. La por a la ficció ha estat, sovint, la por a la veritat, a aquella veritat que no entén de tabús socials ni morals i que és capac de tracar la visió prefabricada del món en què vivim. En aquest sentit, la ficció «pura» –més enlid de les formes literàries o artístiques que la tradueixin– seria sempre trencadora i renovadora, perquè faria referència a unes estructures essencials –mítiques o subconscients– del nostre ésser individual i col·lectiu. Pau Faner sembla apuntar cap a aquesta teoria. Però cau en una trampa: creure en la «puresa» de la ficció. Perquè fins i tot la ficció ens pot venir condicionada i pot ser escapista i repressora. […]

L’obra té, bàsicament, dos elements unificadors del conjunt d’històries diverses (totes de la mateixa textura) dels membres de la família Gener-Capó-Riquelme que componen la novel·la. El primer és el personatge de Macià com a receptor-transmissor del món mític. A Macià li és negada la paternitat de la seva obra literària, paternitat que intenta recuperar. Aquest seria l’argument. Un argument que no arriba a adquirir mai l’entitat mínima que li permeti convertir-se en catalitzador dels altres materials narratius i que tampoc no arriba a tenir mai gens d’interès per ell mateix. El seu estatisme (creació= somni= dormir=passivitat) i les mancances psicològico-socials del personatge no proporcionen ni aquella versemblança mínima que l’autor persegueix.

L’altre element unificador a destacar és el fet que tots els personatges girin entorn d’un mateix nucli familiar. Normalment la novel·lística que recorre a aquest recurs, aprofita la sèrie de trets d’unitat i de diversitat que proporcionen els lligams familiars com a trampolí per tal de desplaçar l’interès novel·lístic (per via referencial, mimètica o simbòlica) a la significació extrafamiliar dels personatges. Aquí, però, el caràcter familiar de la novel·la es limita a la presència del cognom. El lligam geneològic és extern i superposat. Els personatges encarnen la seva història independentment de la resta d’històries i de la resta de personatges.

(Jordi Castellanos: «Un regne per a mi», Els Marges, núm. 9, 1977, p. 124-125)

* * *

«L’exponent més clar d’aquesta historicitat individual és Un regne per a mi de Faner, que és la història de dues famílies que componen el clan Capó-Janer-Riquelme. En el tractament narratiu hi apareixen tots els elements i recursos del real-meravellós. Els membres de la família, idealitzats, surten de la quotidianitat, adquirint una condició màgica, tant per les seves facultats com pel tractament que en fa l’autor. La novel·la és el somni d’un personatge i, dins el somni, tot hi cap, fins i tot el somni del mateix somni. En conèixer la vida del clan, coneixem l’al·lucinant vida individual dels seus membres.»

(Àlex Broch: «Dues notes sobre la novel·la dels setanta. Balanç d’urgència». Cairell, (València), núm. 3, març 1980)

* * *

Les bodes del diable no és una novel·la històrica. Tot i que se situa a l’època medieval, Pau Faner ha construït bàsicament una novel·la d’aventures que segueix les regles del best-seller. I no se n’amaga. La història de Gladis París, el protagonista, és la recerca de l’amor. I en aquesta batalla personal hi implicarà una colla d’amics en un viatge incessant per la Mediterrània. Els elements històrics són el teló de fons, gairebé imperceptible en la lectura, la qual cosa demostra que l’autor ha reeixit en la seva intenció de donar protagonisme als personatges i a la trama. Així, el text no persegueix la descripció al detall del govern del rei Alfons el Franc (tot i que hi és), ni s’endinsa en els intercanvis econòmics en la Mediterrània (encara que es perceben). […]

Les bodes del diable és un viatge constant per la Mediterrània. Bugia, Tànger, Menorca, Mallorca, París, Roma, Egipte… El protagonista, amb el seu amic inseparable, Cara de Rosa –que també té problemes per consumar el seu matrimoni– naveguen amunt i avall per trobar el llibre. Pau Faner té l’habilitat de no deixar reposar l’acció en cap moment, i això té molt mèrit en un llibre de més de 700 planes! La recerca de Gladis París dura cinc anys: és empresonat, coneix magnats de les dues ribes de la Mediterrània, va a la guerra amb el rei Alfons… Tot, amb l’únic objectiu de l’amor. La recerca té moments de tots colors. Faner ha volgut evocar la primera burgesia de l’època, i els protagonistes –tot i que passen moltes penalitats– es passegen per palaus sumptuosos on s’atipen de les millors viandes (l’element gastronòmic hi té un pes específic) i tenen a la seva disposició els serveis de les millors donzelles (la narració tampoc queda curta en activitat sexual).

Els dos pilars que atorguen personalitat a la novel·la són el component fantàstic i el to. El primer és imperceptible al principi, però va prenent cos a mesura que avança –d’aquí el nom del diable en el títol– i el protagonista ha d’enfrontar-se amb poders que no són d’aquest món. El segon, insubstituïble, és l’eix medul·lar del relat. Faner s’allunya de l’èpica i el dramatisme d’aquest tipus de novel·les i utilitza el to aparentment innocu d’una faula per aconseguir una paleta de colors amable, divertida i popular. Ho aconsegueix: amb un relat en primera persona per part del protagonista, que narra les seves aventures a un tercer, el notari Gràcia Santa Anna; amb diàlegs curts, directes, i un llenguatge viu i planer, obviant descripcions innecessàries; i amb personatges com el pare de Gladis, Joan París, un home entranyable que sempre s’expressa amb refranys.

Faner, que ha guanyat els principals premis de les lletres catalanes, s’ha allunyat totalment de l’etiqueta del realisme màgic de les seves obres anteriors, tant, que fins i tot va enviar el text a l’editorial amb pseudònim. El seu objectiu és que el lector trobi prou interès per llegir fins al final. Val la pena.

(Raül Maigí: «La prova de l’Amor», Avui Cultura, 28 d’abril de 2011, p. 14)

Entrevistes

—Sempre m’ha agradat fer coses diferents. Fins ara figurava com el representant del realisme màgic, però jo amb Les bodes del diable volia fer una novel·la d’una extensió considerable, amb totes les claus de la novel·la d’aventures i d’intriga. El meu objectiu era interessar al lector sense deixar de fer una obra ben feta. M’hi he divertit molt.

—Però les novel·les de llarga distància són dures de fer i en aquesta no paren de passar-hi coses…
—He intentat mantenir el to de la primera a la darrera pàgina. He llegit totes les novel·les possibles d’aquest tipus i he trobat les claus que es repeteixen i ajuden a mantenir l’atenció, des del principi fins al final.

—És a dir?
—He buscat la documentació, he escrit la novel·la i l’he repassada, treballant un parell d’hores cada dia, sense buscar la inspiració, com si això fos la meva feina. Ara no en tinc cap altra perquè ja no treballo a l’institut.

—Si ens ho explica així, fins i tot sembla fàcil, això de fer novel·les.
—Mira, vaig començar-la a la sala de professors. He trigat un any de planificació, un any i mig de redacció i un altre any repassant-la.

— I li ha sortit un best seller ideal per a aquest Sant Jordi. No li ho dic amb segones
—És cert: la forma és de best seller, però hi ha un petit detall: és en català. Potser la tradueixo jo mateix a l’anglès, ja que n’he estat professor durant un munt d’anys. Estic segur que funcionaria perquè té les característiques pròpies del mercat nord-americà.

—Com és que n’està tan segur?
—Quan ja tenia la novel·la pràcticament acabada, vaig llegir alguns títols del Ken Follet i també L’església del mar, d’Ildefonso Falcones. Em van ajudar en alguns detalls i, sobretot, per comprovar si la cosa anava bé: si resultava una novel·la d’aquest tipus o si era altre cop un Pau Faner.

— I?
—He descobert una altra manera d’escriure que m’interessava i que funciona: amb molta acció, amb més diàlegs. No sabia del cert que ho pogués fer i resulta que ha quedat bastant bé. Sona com havia de sonar.

—Però fins i tot va tenir la temptació de publicar-la amb pseudònim.
—Perquè era evident que se la relacionaria amb la meva obra anterior que té l’etiqueta de realisme màgic, encara que jo fins i tot he fet novel·les de pirates a l’estil de Salgari. Tenia fins i tot pensat el pseudònim, Paul Hayfield, que vol dir camp de fenc, és a dir, faner. Li vaig demanar a l’agent que no revelés a l’editor de qui era la novel·la fins a l’hora de signar el contracte. Al Josep Lluch no li vam dir res. Molt al final vam fer una reunió i van decidir que era més difícil crear un nom nou que aprofitar el que ja tenia. Fins i tot el Cercle de Lectors ja havia començat la promoció amb un «Sabeu qui s’amaga rere P.K. Hayfield?»

—L’argument de Les bodes del diable lliga més amb un cognom català.
—Sí, és una novel·la d’amor i d’aventures i, de passada, descriu l’ambient medieval. Es destaca sobretot el naixement de la burgesia a Barcelona a través dels mercaders catalans que van fer l’expansió pel Mediterrani, la que va rematar Jaume I. És una novel·la molt burgesa.

—I amb molt d’amor, amb uns protagonistes heroics que defensen aquest sentiment.
—Sí, ells es volen casar per amor i això aleshores significava anar a contracorrent. Volien tenir la llibertat d’estimar.

—L’estil, però, sí que és Pau Faner.
—Es nota que és d’un autor que du un camí literari. Jo he intentat entretenir, però no he volgut deixar de fer una obra literària. La volia fàcil, però ben escrita.

—Per què?
—És important que la gent llegeixi. Si no ho fa, la llengua es perdrà. De vegades, ens hem d’adaptar a la nostra època. No podem pretendre imposar-nos. Jo ho he escrit, com sempre, amb tot l’amor i la dedicació del món, només que he aprofundit en un altre gènere.

(Ada Castells: «Un tros de conversa amb…», Avui Cultura, 21 d’abril de 2011, p. 3)

Antologia

Quan vaig obrir la finestra, tot el camp s’havia vestit de blanc, les teulades de les cases, les copes dels arbres, tot estava ben blanc. El meu oncle Fonso va venir en bicicleta, i duia els camals dels calçons ben humits, i la mare li va dir que si no es mudava els calçons que es refredaria. «Hi ha bandes que n’hi ha mig metro», va dir el meu oncle, i jo sabia que es referia a la neu, que hi havia mig metro de neu. Vam pujar dalt el terrat i vam fer una bolla petitona, cosa de no res, i el meu oncle la va arrossegar per damunt la neu i la bolla creixia i creixia, fins que va ser tan grossa que la va haver d’empènyer amb tota la seva força. Llavors li va fer un cap rodó, li va posar una pastanaga a manera de nas i dos botons d’un abric vell a manera d’ulls. Li va posar també una pipa, un capell i una bufanda, i era un ninot graciosíssim.

Vaig anar a escola, i el pare Camil tirava bolles de neu al pati contra una facció d’al·lots encapçalada pel pare Crescent. Jo volia que guanyàs el pare Crescent, però el pare Camil, que duia la sotana arromangada i mostrava uns calçons grisos, tots apedaçats, era fort com una mula, i cada vegada que llançava feria fort qualcú. Vaig pensar que podien fer-se mal, perquè estaven encegats i no miraven on tiraven, però de sobte va sonar la campana i es van aturar. Van dir que eren campanades a mort, i que anunciaven la mort del pare Juan Tolrá, que anit s’havia trobat malament. Jo vaig parar molta atenció a les campanades, nang-nang, nang-nang, però res, per molta atenció que hi posava no podia entendre ni una paraula.

—Jo no ho sent, que diguin res, les campanes.

El pare Crescent em va dir que era perquè no hi posava prou amor. Si hi posava prou amor, la música també em parlaria, tal com parlaven les campanes, i hi trobaria un sentit engrescador. El pare Crescent se’n va anar amb el pare Camil i jo vaig quedar tot sol al pati, intentant posar amor al so de les campanes. De sobte se’m va acudir que n’Adelaida era l’amor de la meva vida, i que si imaginava que n’Adelaida tocava les campanes n’entendria el llenguatge. De manera que vaig imaginar que n’Adelaida venia, tota vestida de blanc, per la porta de ferro negre del pati. I quan va ser al meu costat li vaig demanar:

—Tu l’entens, la llengua de les campanes?

Ella va riure.

—No siguis beneit, les campanes no parlen, només sonen.

—El pare Crescent ha dit que si hi posava amor, parlarien.

En sentir la paraula amor n’Adelaida em va mirar d’una manera que només ella em solia mirar. Tenia llum als ulls, al blanc dels ulls, i les ninetes li parlaven. Ens vam agafar de les mans i els meus companys es rifaven de mi, perquè deien que feia com que agafar les mans de l’aire, perquè ells no podien veure n’Adelaida. Ens vam besar i llavors devíem fer el miracle de l’amor, perquè van tornar sonar les campanes i ara en vaig entendre totes les paraules.

—Nan-nang, el pare Juan Tolrá és mort.

Vaig pensar que aquell vellet era un sant i que per això la ciutat s’havia cobert amb un mantell de neu puríssima. També vaig pensar que ara m’hauria de confessar sempre amb el pare Servando i que em demanaria si havia besat la meva estimada i li hauria de dir que sí. Llavors el vaig veure, vaig veure el cap blanc del pare Juan Tolrá surant entre els núvols morats que tornaven amenaçar neu, i em va fer l’ullet, i el somriure que va seguir també tenia la virtut de parlar-me, i deia:

—Tu estima i no tenguis por de res.

No va caure més neu fins a la tarda, quan tots els escolars vam passar davant el taüt del pare Juan Tolrá. Estava ben ert, amb el nas i la barbeta més punxeguts que mai, i tenia una corona de llum per damunt el cap. L’havien vestit amb un roquet emmidonat i una casulla daurada i semblava un bisbe adormit, amb les mans molt juntes i els dits molt llargs. Vam fer una processó interminable sota la neu, però els homes que duien el fèretre no em feien cap pena, perquè el pare Juan Tolrá estava tan magre que no devia pesar gens ni mica, més aviat s’hi devien d’haver d’agafar, perquè no se’ls endugués cap amunt. Quan el van destapar per donar-li la darrera benedicció, queia una nevada intensa. El pare Camil va resar el respons, mentre el pare Crescent entonava una cosa com a cant gregorià. Llavors el pare Juan Tolrá va obrir un ull i encara tenia la pupil·la blau cel. Ho sé perquè em va mirar i em va dir:

—Tu estima, sempre estima de debò.

(Del llibre L’amor de ver)