Poesia Crítica literària o assaig Obres traduïdes Narrativa

Rosa Maria Esteller

Rosa Maria Esteller i Elias (Barcelona, 1945). Llicenciada en Filosofia, Doctoranda i DEA en Psicologia Social per la Universitat de Barcelona, Diplômes de Langue Française de la Université de Toulouse. És professora d’Ensenyament Secundari, escriptora i poeta.

Tot i que no va presentar ni va donar a conèixer la seva obra fins a l’any 1995, les seves aficions literàries venen de l’adolescència. Les seves motivacions socials han influït en bona part dels seus escrits, que reflecteixen els anhels d’anar cap a la recerca d’un món millor: la valoració dels sentiments a partir d’una visió positiva de la vida, com una forma de compartir amb els seus lectors el desig de potenciar el sentit de respecte vers la humanitat i gaudir al màxim de la nostra pròpia existència.

Com a narradora cal destacar les seves publicacions Cartes a Mireia, Premi Ciutat d’Olot 1996, (Pirene Editorial i La Magrana); Angelina, 2n. Premi Mercè Rodoreda Ràdio M.R. 1997; Aurora, Finalista Premi Vent de Port 2000; Històries d’en Barcigol, Finalista Premi Cafè Baviera-FCB 2002 i Entre dos Silencis (Baula-Edelvives, 2003).

Les edicions de la seva obra poètica consten a Sant Jordi, un Cant d’amor, Premi Sant Jordi de Vallcarca 1995; El Mar de la vida, Premi Alba Estiu de Cunit 2000; Per Àfrica, Premi Poesia Luz de Luna d’Hospitalet 2006, entre d’altres.

Col·labora esporàdicament com a jurat de concursos literaris, de contes, narrativa i poesia.

Ha participat en diversos esdeveniments culturals, activament, com a conferenciant i amb presentació de ponències; cal esmentar: I Seminario de Ciencias Sociales y Humanas (ICCI, Barcelona 2001); II Jornades d’estudi Vida i obra Caterina Albert, L’Escala 2001; Tolerància i Pau al Món (Programa Comenius, Alemània, 2004); Saló del Llibre (Barcelona, 2006).

És sòcia d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Carme Ros per a l’AELC.
Documentació i fotografies: Arxiu de l’autora.

Castellano

Castellano

Rosa Maria Esteller i Elias (Barcelona, 1945). Licenciada en Filosofía, Doctoranda y DEA en Psicología Social por la Universidad de Barcelona, Diplômes de Langue Française de la Universitat de Toulouse. Es profesora de Enseñanza Secundaria, escritora y poeta.

Aunque no dio a conocer su obra hasta el año 1995, sus aficiones literarias provienen de la adolescencia. Sus motivaciones sociales han influido en buena parte de sus escritos, que reflejan las ansias de ir hacia la búsqueda de un mundo mejor: la valoración de los sentimientos a partir de una visión positiva de la vida, con una forma de compartir con los lectores el deseo de potenciar el sentido de respeto hacia la humanidad y de disfrutar al máximo de nuestra propia existencia.

Como narradora destacan sus publicaciones Cartes a Mireia, Premio Ciutat d’Olot 1996 (Pirene Editorial y La Magrana); Angelina, II Premio Mercè Rodoreda Ràdio M.R. 1997; Aurora, finalista Premo Vent de Port 2000; Històries d’en Barcigol, finalista Premio Cafè Baviera-FCB 2002 y Entre dos Silencis (Baula-Edelvives, 2003).

Las ediciones de su obra poética constan a Sant Jordi, un Cant d’amor, Premio Sant Jordi de Vallcarca 1995; El Mar de la vida, Premio Alba Estiu de Cunit 2000; Per Àfrica, Premio Poesía Luz de Luna de Hospitalet 2006, entre otras.

Colabora esporádicamente como jurado de concursos literarios, de cuentos, narrativa y poesía.

Ha participado en varios acontecimientos culturales, activamente, como conferenciante y con presentaciones de ponencias: I Seminario de Ciencias Sociales y Humanas (ICCI, Barcelona 2001); II Jornadas de estudio «Vida i obra Caterina Albert», L’Escala 2001; Tolerància i Pau al Món (Programa Comenius, Alemania, 2004); Saló del Llibre (Barcelona 2006).

Es socia de honor de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Carme Ros para la AELC.
Documentación: Archivo de la autora.
Fotografías: Archivo de la autora.
 

English

Rosa Maria Esteller English

Rosa Maria Esteller i Elias (Barcelona, 1945) has a degree in Philosophy, a PhD and Diploma of Advanced Studies in Social Psychology from the University of Barcelona and also a degree in French Language from the University of Toulouse. She is a secondary school teacher, writer and poet.

Although her work was neither presented nor published until 1995, her literary leanings go back to her adolescence. Her social inquietudes have influenced a good part of her writings, which reflect her longing and questing for a better world. She gives value to feelings on the basis of a positive view of life as a way of sharing with her readers her desire to foster a sense of respect for humanity and to help others to enjoy their own existence as much as they possibly can.

Notable among her published works are Cartes a Mireia (Letters to Mireia – Pirene Editorial and La Magrana), winner of the 1996 «Ciutat d’Olot» Prize 1996; Angelina, winner of the Second «Mercè Rodoreda Ràdio M.R.» Prize in 1997; Aurora, finalist for the «Vent de Port» Prize in 2000; Històries d’en Barcigol (Barcigol Stories), finalist for the «Cafè Baviera-FCB» Prize in 2002 and Entre dos Silencis (Between Two Silences – Baula-Edelvives, 2003).

Her published collections of poetry include Sant Jordi, un cant d’amor (St. George, a Love Song), winner of the 1995 «Sant Jordi de Vallcarca» Prize; El Mar de la vida (The Sea of Life), winner of the 2000 «Alba Estiu de Cunit» Prize; Per Àfrica (Through Africa), winner of the 2006 «Luz de Luna d’Hospitalet» Poetry Prize. She sometimes serves as a jury member in literary competitions for short stories, narrative works and poetry.

She has participated actively in several cultural events as a speaker and presenter, among them the I Seminario de Ciencias Sociales y Humanas (First Seminar of Social and Human Sciences, ICCI, Barcelona 2001); II Jornades d’estudi de la vida i obra de Caterina Albert (Second Workshop on the Life and Work of Caterina Albert), L’Escala 2001; «Tolerance and Peace in the World», Comenius Programme, Germany, 2004); Saló del Llibre (Book Fair), Barcelona, 2006.

She is a member of Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC, Association of Catalan Language Writers).

Web page: Carme Ros for AELC.
Documentation: Author’s personal files.
Photographs: Author’s personal files.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Rosa-Maria Esteller i Elias neix a Barcelona el 20 de novembre de 1945, on viu una feliç infantesa amb els seus pares i el seu germà Francesc. Tot i que sempre ha estimat la seva ciutat natal, els estius passats durant les vacances d’escola al Pallars per retrobar cada any àvia, oncles i cosins, li fan valorar el caliu familiar i el goig de viure en plena natura. Casada amb Jordi Oliver, l’any 1970, és mare de dos fills, Jordi i Roger.

A l’adolescència, els seus anys d’escoltisme i la participació en excursions d’alta muntanya amb diferents grups li van potenciar el descobriment de la natura i el sentit de l’amistat. Tot i que de ben petita ja gaudia llegint contes, aquells anys posteriors van ser fonamentals per engrescar-se per sempre més en els plaers de la lectura de bona literatura. 

Tot i que exerceix des de fa anys com a professora d’Ensenyament Secundari a Instituts públics, la seva vida laboral ha estat molt activa i variada, ja que va començar a treballar ben aviat. Així, després de l’època de secundària, compaginà els seus treballs d’administrativa en empreses nacionals i estrangeres amb els seus estudis. Amb temps i esforç, obtingué diversos títols: Diplôme de Langue Française, i Diplôme de Français Commercial (Université de Toulouse); Llicenciatura en Filosofia, Doctoranda i DEA en Psicologia Social (Universitat de Barcelona).

De ben jove ja se sentia atreta per la il·lusió d’escriure: sovint feia resums de viatges fets amb família o amics, i també escrivia poemes sobre la visió del seu entorn, que guardava per a ella, sense cap idea de publicació, creient, potser erròniament, que la lectura d’aquelles experiències no tenien suficient qualitat literària ni gaire interès. Durant molts anys, s’havia considerat més lectora que escriptora i va ser per l’empenta i ànim dels amics que, a partir de diversos escrits o col·laboracions, va decidir fer conèixer les seves històries i poesies.

Llavors, encara no pensava que podia ser escriptora i va ser en guanyar el Premi de narrativa Ciutat d’Olot, l’any 1996, que va descobrir la seva vocació, portant-la a aconseguir altres premis i posteriors publicacions literàries. Les seves motivacions poètiques, també sortiren a la llum i foren publicades a partir d’haver guanyat, l’any 1995 el seu primer premi de poesia. 

En madurar, s’ha convençut que cal gaudir del viure, tot intentant deixar el món una mica millor que l’hem trobat, i aprofita la seva narrativa per posar-ho de manifest, a través de personatges i fets imaginaris o, en algun cas, trets de la vida real. En la presentació dels seus llibres, ha declarat que escriu per a «joves de 10 a 100 anys», tot i que no nega les seves preferències cap als infants, adolescents i joves que, segons paraules pròpies, sempre els ha valorat com a bona llavor per ser cultivada per assolir un millor futur de la humanitat.

Els seus poemes han estat editats i seleccionats en llibres d’antologies. Participà com a sòcia al grup Poesia Viva durant l’època de les actuacions a la Cova del Drac; des de fa anys, col·labora amb el grup Poemes al Nas de la Lluna, del que és membre associat. Sovint és invitada per entitats socials i col·lectius de poesia a participar amb la recitació de les seves obres.

Pel que fa a la seva narrativa, també ha estat convidada per centres culturals, escoles i biblioteques a fer xerrades i col·loquis.

Ha revisat originals i ha fet de Tribunal en concursos i premis literaris de contes, poesia i narrativa.

Com a conferenciant, amb presentació de ponències i activament, ha col·laborat en esdeveniments culturals, entre ells, al I Seminario de Ciencias Sociales y Humanas, «Proyecto Intercultural para potenciar los aspectos positivos de la Inmigración» (Institut Català de Cooperació Iberoamericana, Barcelona 2001); a les II Jornades d’estudi Vida i obra de Caterina Albert —Víctor Català— ,»Caterina Albert i la seva influència literària» (L’Escala 2001); Tolerància i Pau al Món «Literatura de conciliació» (Programa Comenius, Alemània, 2004); Saló del Llibre «Trobades amb autors» (Barcelona, 2006).

 

L'autora a l'edat d'1 any.
L'autora a l'edat d'1 any.
L'autora a l'edat de 6 anys
L'autora a l'edat de 6 anys
L'autora gaudint de la natura.
L'autora gaudint de la natura.

Premis

  • Premi Sant Jordi de Vallcarca de poesia (1995): Sant Jordi, un cant d’amor.

  • Premi Ciutat d’Olot de narrativa juvenil (1996): Cartes a Mireria.

  • II Concurs de Narrativa Mercè Rodoreda, segon premi (1997): Angelina.

  • VII Concurs Alba Estiu de poesia (2000): El mar de la vida.

  • Premi Vent de Port, recull de narracions, finalista (2000): Aurora.

  • Premi Cafè Baviera, contes del Barça, finalista (2002): Històries d’en Barcigol.

  • I Concurs Poesia Fira Bellvitge (2006): Per Àfrica.

La joia d’estimar – llibre de Poesies a l’amistat.

Vincles

Comentaris d'obra

Si no sabem que és l’autisme, quin desassossec produeix en el noi o noia que el pateix ni quins problemes planteja als pares i familiars, la lectura d’aquest llibre ens ajudarà a fer-nos una idea força clara, no des del punt de vista científic, sinó des del nivell afectiu i quotidià. Rosa Maria Esteller ha creat una història en què el nen autista intenta comunicar tot el que li passa al seu avi, ja mort. És cert que els nens autistes no parlen, però tot el que es relata està basat en experiències reals i, a través d’allò que «diu» el protagonista, els lectors anem entenent tot el món que envolta aquesta malaltia: els sentiments dels pares, les reaccions d’amics i veïns, els conflictes amb els metges, les actituds de mestres i monitors… En «Titu» aconsegueix tenir una veu pròpia que la narració literària sap fer sorgir i el relat de les seves trifulgues representa un viatge tan autèntic i descobridor com el que es pot realitzar a un país llunyà. El sentit de l’humor travessa tot el llibre i això elimina de cop el dramatisme. Un llibre que aposta pel coneixement i per la lluita per millorar la vida dels que pateixen la malaltia.

(Carme Rubio: «Les veus dels que no poden parlar», La Revista. La Marxa, 27 de juny de 2003)

* * *

«[…] Rosa M. Esteller vierte en sus narraciones literarias muchas de sus experiencias profesionales; en este caso realiza una aproximación a un niño autista y su entorno inmediato «no és un nen encantat sortit d’una llegenda medieval, ni un personatge de ciència-ficció, tot i la seva inversemblant conducta».
La epopeya cotidiana de un niño que pugna por atravesar la barrera de su profundo mutismo acaba atrayendo al lector corriente, pese a las diferencias que le separan del personaje, si bien con vivencias y conceptos diferentes, pero con una sensibilidad especial que la autora explica por el mecanismo del diario íntimo.
Los sentimientos de Titu conforman para la autora un «universo maravilloso». Papá, mamá, los abuelos y abuelas y Gerot, el hermano pequeño, forman el círculo familiar que absorbe gran parte de las preocupaciones, pensamientos y cuidados de Titu. Esta anota con precisión las puñaladas de la vida cotidiana: la muerte de Jaumet, uno de los compañeros de clase que más lo quería: «la mare va dir que estava molt afectada perquè era un dels nens que més m’havia estimat».
La terrible normalidad de lo que resulta anormal por definición, se refleja en mil y un pequeños detalles, o grandes, como no poder realizar el famoso viaje a Italia, pero hay infinidad de pequeños gozos: la acogida simpática por parte de las niñas de la biblioteca; ganar en una carrera a su progenitor; jugar con las gallinas; ir venciendo las pequeñas contrariedades de cada día; ver que ya se es una persona mayor y te cambian de clase; la llegada de juguetes e invitados a casa el día de Reyes; ir con toda la familia a ver a Gerot y su coral cantar en un teatrito. Los pequeños sustos por las travesuras domésticas y el sentirse perdonado o el susto que le da a una señora a la que confunde con su madrina, sale corriendo hacia ella y se le abraza. Después… gritos y lloros.»

(Juan Pedro Yániz: «Epopeya cotidiana de un niño, entre el amor y la esperanza», ABC, 9 d’agost de 2003)

* * *

«[…] La ciència, tot i els esforços, encara està lluny de molts objectius, com ara el de poder detectar abans del part una malaltia com la síndrome de Kanner (més coneguda com autisme), o, si més no, de poder suavitzar de manera manifesta els seus símptomes. Però no hi ha tractament, intervenció o botó de reset que reiniciï el cervell dels malalts i que, poc o molt, els connecti a la societat que els envolta.

Rosa M. Esteller és llicenciada en filosofia i doctoranda en psicologia social. Ha escrit textos de narrativa i d’assaig i ha guanyat alguns premis, però fins a l’any passat no va publicar el llibre que per a ella és l’obra cabdal de la seva vida, Entre dos silencis, editat per Baula que ja n’ha imprès la segona edició.

Es tracta d’un recull de pensaments, ordenats cronològicament, amb què Titu, un nen autista, explica la quotidianitat de la seva existència a un avi mort. És realment difícil oferir una visió versemblant d’un autista davant la vida, perquè el seu misteriós hermetisme no ens permet saber gaire cosa de què pensa i com pensa. Si algú pot intuir amb poc marge d’error què passa o què podria passar pel cap d’un autista és una mare amatent, com és el cas de l’autora. I és que Titu és en realitat Jordi, un noi que avui ja té 30 anys, i és el fill gran d’Esteller. El llibre fuig del melodrama i ens acosta al complex entorn d’un autista d’una manera accessible, amb aparent simplicitat, amb esperit crític, amb imaginació per suplir els buits que la situació provoca, amb un optimisme admirable, però sense escatimar moments durs… i, esclar, amb amor, perquè «on hi ha amor, ja no calen les paraules».»

(Lluís Llort: «Autisme», Avui, 11 de març de 2004)

* * *

«En el món en què vivim cada vegada es fa més difícil trencar el silenci, ja que de vegades no en tenim prou amb les paraules per expressar els sentiments que s’amaguen en els racons més remots del pensament. Això en Titu ho sap prou bé perquè l’autisme li produeix aquesta sensació i ens ho diu: «I és que això de no poder parlar de vegades em deixa d’una manera estranya, i no sé que fer…» A Entre dos silencis aquest noiet de 8 anys trenca la barrera que el separa dels altres a través del pensament i amb l’ajut d’una mirada. L’autora, Rosa M. Esteller, ens dóna diferents peces d’un trencaclosques format per vint relats. Cada peça descobreix una sensació, com ara el patiment i la por: «Però, ara que ja no tinc por de res, no comprenc com he pogut pensar tots aquests dies que els pares fossin capaços de posar-me dins una gàbia»; l’agudització dels altres sentits (observa més el que l’envolta) o la seva manera particular de fer entendre les coses (trenca les joguines quan se’n cansa). En Titu es fa estimar i ens envia un missatge que demostra que la comunicació va més enllà de les paraules: «Llavors vaig comprendre que la vida és com una excursió sense camí de tornada, per a uns millor que per a d’altres, però bonica per a aquells que saben mirar tots els paisatges per sentir-los i recordar-los sempre.»»

(Judit Rovirosa: «Amb tan sols una mirada», El Punt, 15 d’abril de 2004)

Rosa M. Esteller va obtenir amb Cartes a Mireia la seva primera novel·la , el Premi Ciutat d’Olot 1996. Els seus treballs anteriors, guardonats també, havien estat dins el gènere de la poesia. En contra del que vol succeir en els autors que de la poesia passen a la narrativa, Rosa M. Esteller escriu en un llenguatge clar i perfectament entenedor, dedicat, segons les seves paraules, a lectors de nou a noranta-nou anys. Cartes a Mireia és una novel·la epistolar que ens parla de sentiments de solidaritat, de lluitar enfront l’adversitat i encén una llum d’esperança i amor enmig de situacions tan tràgiques com la que viu un nen de nou anys, Ivan, el qual, víctima de la guerra de Bòsnia, ha perdut la família i identitat i ha d’aprendre a fer-se un lloc en un país —Catalunya—, al costat d’unes persones que, malgrat les seves bones intencions, no sempre saben el que és millor per a ell. L’aprenentatge sentimental serà enriquidor i, finalment, positiu.

(Octavi Egea, 1997)

* * *

Epistolario entre un chico de 12 años, Ivan, y Mireia, la asistenta social que le atendía en la residencia para niños sin familia. Ahora, Ivan ha encontrado unos padres adoptivos que lo quieren tanto como a sus otros dos hijos, pero, aunque recuperado de sus heridas y de su mutismo neurótico, comienza a hacerse preguntas sobre sus orígenes y en casa solo encuentra el silencio. Toda la angustia que siente por el tema la expresa en las cartas que envía a Mireia, que está en Bósnia, con los niños víctimas del conflicto. Ella le ayudará a comprender su situación de huérfano de guerra y a entender la actitud de sus padres y hermanos, que evitan hablar del asunto.
Con esta primera obra, la autora ganó merecidamente el Premio Ciutat d’Olot 1996. Con una prosa muy directa, el libro no sólo muestra el lado trágico de la existencia de Ivan, sino que también se hace eco de los progresos en su nueva vida, de su ilusión por llenar las páginas en blanco de su existencia, de su esfuerzo por encajar en su nueva familia, en la escuela. Mireia le hace ver la suerte que tiene a pesar de las dramáticas circunstancias que lo han llevado hasta Barcelona. Amor, solidaridad, esperanza, amistad son cosas de las que habla este libro que refleja el lado humano de un conflicto aún no totalmente resuelto.

(CLIJ, núm. 101, 1997)

* * *

«[…] Tant de la literatura epistolar com de la literatura de temes bosnians, en tenim bones mostres a la literatura catalana per a joves i no tan joves. […] Ara estic segur que s’hi afegirà Cartes a Mireia de Rosa M. Esteller, una obra senzilla i alhora magnífica que pot arribar perfectament als lectors d’entre 10 i 90 anys o més. La novel·la ens mostra, a través de l’intercanvi de cartes entre un nen bosnià, l’Ivan, refugiat a Barcelona i adoptat per una família catalana, i l’assistent social que el va ajudar als seus inicis, la Mireia, tot els procés d’integració i de superació dels traumes del protagonista. El més engrescador, sens dubte, és l’estil narratiu triat per Rosa M. Esteller: entenedor, tendre, amb un punt de dramatisme, però sempre amb l’esperança esperant a la cantonada, amb la il·lusió de viure encomanadissa que la converteixen en una novel·la d’allò més adient per a lectors joves, massa acostumats a la violència del cinema i de la tele.
Una novel·la, doncs, d’esperança en un món massa materialista, massa ple d’odis i guerres, massa egoista. Una novel·la una mica contracorrent, però d’aquelles que cada vegada són més necessàries si volem fer entendre als nostres infants i joves que paraules com solidaritat, respecte, tolerància no són paraules buides, sinó que hi ha gent que les duu a la pràctica d’una manera tan quotidiana i sense escarafalls que pràcticament no ens n’adonem, perquè als mitjans de comunicació, per desgràcia. només els interessa allò que surt del normal, allò que és escandalós, allò que té morbositat. Vides de lliurament com les de la Mireia o actituds de solidaritat com la de la família Santmartí són ben freqüents, encara, a la nostra societat, però per desgràcia no se’n sol parlar. La Rosa M. Esteller en parla i de quina manera ! Llegiu-la, no us en penedireu.»

(Gent del Masnoi, núm. 138, octubre 1998)

Coberta del llibre Cartes a Mireia.
Coberta del llibre Cartes a Mireia.

Entrevistes

—Por qué escribe usted, y por qué, específicamente, para niños y jóvenes?
—Para mí, escribir ha sido siempre como una forma más de expresar mis sentimientos. En ciertas ocasiones, me ha proporcionado un estímulo y una manera de sincerarme conmigo misma; otras veces, ha servido para intensificar mis ideas y mis aficiones contemplativas. Hace poco más de dos años que decidí dar a conocer algunos de mis escritos, pues pensé que su publicación podría ser positiva, y estoy muy satisfecha de tal decisión.
Me gustan los niños: su espontaneidad, ternura y entusiasmo es algo maravilloso que todos debiéramos guardar, en cierta medida, en algún rincón de nuestro ser. También los jóvenes merecen mis mayores elogios, pues llevan, por sí mismos, un potencial de ilusión y alegría de la debiéramos contagiarnos. Todos, en definitiva, forman parte del futuro de nuestro país, de la humanidad, en términos más generales. Es por este motivo que escribo para ellos, y pongo en mi obra los mejores deseos y sentimientos.

—¿Qué característica cree usted que debe tener la literatura infantil y juvenil para conectar con los lectores?
—En primer lugar, debe ser creativa, amena e interesante, porque ello es esencial para animarles a leer e introducirles en el mundo de la literatura. Las ilustraciones y el formato tienen un buen papel a desarrollar.
Hay que destacar también, y de forma especial, el hecho de que debe ser positiva, educativa y llena de contenido, en definitiva, humana, pero escrita con una cierta gracia.

—¿Cómo valora el actual panorama de la literatura infantil y juvenil en Cataluña?
—No estoy todavía muy integrada y sería aventurado dar un juicio muy estricto. Creo, sin embargo, que el hecho de que en los sistemas educativos entre la lectura obligada de diversas obras es positivo en muchos aspectos, pero a veces hace perder el interés e ilusión por leer otros libros durante las horas de ocio. Quizá haría falta potenciar la publicidad para estimular más a la lectura e, incluso, aprovechar la televisión, que es también causa de esta pérdida de interés por la lectura, para organizar algún programa dedicado a la literatura infantil.
La literatura infantil y juvenil en Cataluña creo que tiene un papel muy importante para el desarrollo intelectual y el aprendizaje del idioma, y también debería potenciarse y estimularse, en los aspectos antes expuestos.

(CLIJ)

* * *

Els autistes són els marginats dels marginats. Així ho creu Rosa M. Esteller, mestra de secundària i autora del llibre Entre dos silencis, publicat recentment. A Entre dos silencis en Titu, un noi autista, ens explica algunes de les coses que li han passat dels 8 anys fins als 25 anys. En realitat, les experiències del Titu són les del fill gran de la Rosa, afectat per la síndrome de Kanner.

—Per quina raó t’has decidit a escriure aquest llibre?
—Volia fer conèixer com són les persones autistes. La major part d’autistes no parlen; els que ho fan tenen un vocabulari força limitat, un vocabulari no gaire coherent, i és difícil saber com pensen. D’alguna manera, escriure aquest llibre era donar veu al meu fill, un miracle que és la meva il·lusió, i la de tots els pares d’infants autistes. Òbviament, el punt de vista del llibre és imaginari, perquè els autistes no és comuniquen bé verbalment, tot i que ho poden fer a través dels sentiments. La idea de fons del llibre és que la gent descobreixi que els autistes tenen sentiments, desmitificar la mala premsa que solen tenir, donar a conèixer aquesta síndrome. En Titu ens ensenya, a través dels seus sentiments, petites lliçons d’ètica. A cada capítol del llibre ens narra un episodi concret de coses que li han passat al Titu al llarg dels anys, i aquests episodis amaguen un sentit: parlen de l’amistat, del treball, de l’agraïment, de l’amor…

_És un llibre relativament fàcil de llegir. A qui va dirigit?
—No és una obra teòrica, ni un tractat d’ètica. Volia que el llibre fos per a tothom, per a persones de 10 a 100 anys. Es dirigeix tant als pares que tenen fills autistes, que sovint fan front a un enorme desconeixement, com als mestres d’escola, que potser el poden comentar a classe amb els seus estudiants. Volia contribuir a la divulgació de l’autisme des d’aquest punt de vista: en centres d’escolaritat normal, llegir i comentar el llibre pot servir perquè els infants valorin la diferència, i per enriquir el diàleg sobre alguns valors. Són petites píndoles d’humanitat que poden servir per dignificar l’autisme i per potenciar que tots els infants estimin més la vida.

—Superar la visió dels «marginats dels marginats»
—Les coses han canviat molt en pocs anys. Quan el meu fill era petit, només hi havia tres escoles a Barcelona que acceptessin infants autistes. Per descomptat, a les escoles «normals» tampoc el volien. Això, actualment, ja no succeeix. De fet, com a mestra jo he vist que, en motles ocasions, fins i tot en el cas d’infants de coeficient normal, però potser d’aprenentatge més lent, el sistema educatiu no facilita les coses. Hi ha nois i noies que no arriben al nivell exigit i es desmoralitzen, o infants que es rebel·len, que no paren atenció. Abans d’arribar a aquest extrem, aquests infants s’han sentit frustrats. En aquests casos, els mestres també pateixen. Els infants autistes són feliços tal com són, però de vegades cal donar un missatge d’ànim als seus mestres.

—En un capítol descrius la frustració d’una mestra que acaba marxant de l’escola
—Sí, hi ha un capítol dedicat als professors. Sovint, en els casos d’autisme, es pensen que no fan prou, perquè els infants no responen tal com ells voldrien. Senten que les coses se’ls escapen de les mans. Aquests mestres necessiten saber que la seva feina és valuosa, que té un sentit. Que els autistes poden reaccionar de maneres molt estranyes, però que, com el meu fill, poden ser feliços. Que, com diu el llibre, els autistes no són nens «estranys i complicats, sinó que l’únic estrany i complicat és l’autisme».

(Butlletí Rosa Sensat, octubre 2003)

* * *

El seu últim llibre Entre dos silencis (Edicions Baula) és la veu de qui no té veu, el seu fill autista, el Jordi o Titu, el seu nen de 33 anys.

—No està una mica fora de lloc dir «nen» a un tros d’home de 33 anys?
—Totalment (riu). Sé que sona ridícul, però no puc fer-hi més. Per mi és el nen.

—Com és el Jordi?
—Un nen autista amb la síndrome de Kanner. Hi sent i ho entén tot, però no parla.

—El llibre Entre dos silencis és la seva vida?
—Sí. Cada capítol va ser un any entre els 8 i els 25 anys.

—L’enrenou que provoca en una botiga de roba en el capítol 3 sembla increïble.
—Moltes coses semblen inversemblants, però totes són reals. Abans per cridar l’atenció es tirava a terra i es posava a cridar picant de peus i mans.

—Només per cridar l’atenció?
—Totalment. Ens ho va dir el psicòleg.

—Quan i on es comportava així?.
—Només ho feia als llocs que hi havia molta gent. Li encantava que vinguessin a veure’l i jo havia de dir a la gent que, si us plau, marxessin. Per algunes coses són molt intel·ligents, però per altres…

—En quin aspecte és el Jordi, Titu en el llibre, molt intel·ligent?
—Sempre aconsegueix el que vol. Posa en marxa 50.000 estratègies per tal d’aconseguir-ho.

—Per exemple?
—Ja podem tenir ben tancades la xocolata i llaminadures, en un armari ben alt i ben tancat amb balda, que ell sempre troba la manera d’agafar-ne.

—Robatori al descuit?
—Exactament (Riu). Aprofita qualsevol moment d’oblit per atracar l’armari de les llaminadures. I, a més, a una velocitat vertiginosa.

—En quins aspectes no és intel·ligent?
—Com tots els afectats per la síndrome de Kanner, vocalitza i fa sons, però no parla.

—Escriu?
—No. I només llegeix alguns blocs de lletres molt repetits com la paraula «Homes» en els lavabos. Però mai lletra per lletra.

—Però entén el que li diuen.
—Això sí. Tot. El pitjor és que no té consciència del perill.

—Vist amb ulls de mare, tot és més perillós.
—No, no. Ha estat a punt de caure d’una teulada des d’una alçada de dos pisos. I això ha passat dues vegades. Ho explico al llibre.

—Què hi feia allà dalt?
—Puja i se sent lliure. Sent l’adrenalina dels que anem en bicicleta o esquiem. Hi té dret. El problema és que vol saltar.

—I el tòpic del nen autista que es queda dos dies callat assegut en un racó?
—Si no es tracten, es queden així no dos dies, sinó una setmana.

—El seu fill ha rebut tractament?
—El meu i molts altres, a base de teràpies i molts estímuls, arriben a recuperar-se bastant.

—Què entén per recuperar-se bastant?
—Ha millorat molt a nivell afectiu, de comprensió i de comportament social.

—La resta de la gent sabem comprendre’ls?
—Cada cop més. Abans els autistes de Kanner se’ls tenia per bojos i anaven directament a un manicomi.

—I ara?
—Ara hi ha escoles, centres especials i, sobretot se sap que no tenen gaire intel·ligència, però sí una sensibilitat en alguns casos superiors a la mitjana.

—Les institucions catalanes són a l’alçada de les europees?
—Sí. I en alguns aspectes millor i tot.

—En quin aspecte?
—En el caliu humà. La familiaritat, el tracte tan carinyòs dels terapeutes.

—Què fa el seu fill les 24 hores del dia?
—De dilluns a dijous està al centre laboral de La Garriga especial per autistes, Terlab.

—Què hi fa?
—Gimnàs, esport, teràpia laboral, com cuidar gallines, conrear camps o reciclar paper.

—I de divendres a diumenge?
—Està amb nosaltres. El portem d’excursió i a tot arreu menys als llocs tancats.

—Per què?
—Perquè en qualsevol moment es pot posar a cridar i, si estem en un concert al Palau de la Música, pot molestar als altres.

—No li agrada la música?
—Sí, sí. La major part de vegades crida perquè és feliç i està content.

—S’avé amb el seu germà de 30 anys?
—S’estimen amb bogeria.

(Víctor Colomer: Diari de Sabadell, 2 de desembre de 2004, p. 11)

Antologia

PER ÀFRICA!

Avui he contemplat, plena de pena,
la mirada perduda d’un infant,
mancances, privacions de tota mena,
li han dut misèria intensa i penetrant…

Una misèria que al món avergonyeix,
i esdevé escàndol per a la humanitat,
perquè a tot bon sentiment esfereeix,
un nen mig mort per la necessitat…

Necessitat d’ajuda i aliments
per sobreviure i seguir endavant,
tot somiant els benaurats moments
de rebre el que fa temps està esperant.
………….

Bé s’ho mereixen, de trobar alegria,
desterrar per sempre els seus patiments;
i amb l’esforç de tots els hi arribi el dia
que puguin gaudir de pau i aliments.

Què trist és recordar aquella mirada,
perduda, sense el goig de la infantesa!
La ment i la il·lusió resta aturada
embolcallada d’una gran tendresa.

Prou que jo provo de parlar amb el nen,
però és a un full de diari i no em respon…
A son posat de cadàver vivent,
li dic: ets també un tros del nostre món!!!
 

* * *
 

                                          VERS L’HORITZÓ

                                          Vers l’horitzó,
                                          allà on el mar s’ajunta
                                          amb el cel resplendent,
                                          jo llenço la mirada,
                                          profunda,
                                          melangiosa,
                                          curulla d’il·lusions,
                                          cercant un millor esper.

                                          Vers l’horitzó,
                                          on el sol ja s’amaga
                                          i escampa arreu ses raigs
                                          com a darrer present,
                                          jo trobo pau i joia,
                                          un sentiment idíl·lic,
                                          colors de tota mena:
                                          groc, blau, gris i rogent.

                                          Vers l’horitzó,
                                          tot d’una em sento lliure
                                          perduda en els grans
                                          somnis d’un Univers seré…
 

* * *

EL PAS DEL ANYS

El pas dels anys, al seu entorn ens deixa
un raig de llum que omple l’esperit,
com l’espurna que tot amor fa créixer:
grans experiències, joia, bell delit.

El pas dels anys, si s’accepta amb fermesa,
porta ben lluny de fal·làcies i enganys,
fent-nos trobar, amb goig i placidesa,
altres estímuls, confins, viaranys…

El pas dels anys pot portar l’alegria
de, amb esperança, poder descobrir
nous horitzons per gaudir dia a dia
i conduir-nos a un millor destí.

El pas dels anys ningú pot aturar-lo,
més val seguir-lo, doncs, amb pas valent,
si no veiem el nord, millor cercar-lo,
per fer d’aigua estancada rius d’argent.

El pas dels anys al cos porta feblesa,
les facultats van minvant per moments…
res ja no creix, però ens queda la tendresa
dels bells records i dels bons sentiments!
 

* * *

EL MAR DE LA VIDA

Mar d’argent, que acarones l’albada amb la teva lluentor
i a punta de dia ens deleixes la mirada i l’esperit,
tot anunciant l’inici d’un nou jorn, sempre diferent,
curull d’il·lusions i de goig, com l’arribada d’un petit nadó.

Mar d’or, a mig matí, trencada l’alba, esdevens clar i lluminós,
com la puresa dels ulls que cerquen en el teu horitzó fantasia, joia i pau.
Ets com un infant que creix a través de l’amor,
amb el cor embolcallat de delits i d’anhels.

Mar de migdia, que aculls el reflex del sol amb la teva majestuositat,
però, amb senzillesa, deixes entreveure infinitat d’espurnes,
brillants com estels, que ens recorden la grandesa del món:
ben plena de coses petites; dolç esclat d’adolescència.

Mar de tarda, d’atzur intens; els teus colors es tornen més forts,
com ho fan els nostres sentiments, de la pubertat a la joventut.
Del verd maragda de la costa, fins el blau opalí de la llunyania:
verd d’esperança, blau d’immensitat.

Mar de capvespre, daurat i rogent, agitat com la pròpia existència.
Mai no t’atures, com tampoc no s’atura el cercle vital que ens dóna continuïtat.
Ets brau com l’embranzida dels adults,
però també serè com la seva maduresa.

Mar de nit, fosc com el feixuc pas cap a la senectut, però suau i melangiós.
El reflex de la lluna ens fa pensar que, tot i ser l’inici de la fi,
hi ha l’encant de l’entranyable vellesa, com la recerca d’uns temps passats,
d’unes experiències encara no perdudes.

Mar de la vida! Obres els teus braços arreu i escampes la teva aigua pel món,
com els éssers ens estenem dins tot l’univers creat.
Ets renaixença constant de llum, de colors, de moviment i de força;
en contemplant-te, ens ensenyes que cal viure estimant…
 

Coberta del llibre Poemes de família.
Coberta del llibre Poemes de família.
Coberta del llibre col·lectiu Esbossos.
Coberta del llibre col·lectiu Esbossos.
Coberta del llibre <i>Poesia positiva per al benestar</i>.
Coberta del llibre Poesia positiva per al benestar.

ENTRE DOS SILENCIS enllaça, amb amor i esperança, dos mons ben peculiars: els records d’infantesa amb l’entranyable avi Paco fan que en Titu, afectat per la síndrome de Kanner, surti del seu autisme per explicar les seves particulars experiències.

Titu no és un nen encantat sortit d’una llegenda medieval, ni un personatge de ciència-ficció, tot i la seva inversemblant conducta; és un noi que travessa la barrera del seu profund autisme per mostrar que és tan real com els seus propis lectors, amb conceptes i vivències diferents, sí, però amb una sensibilitat especial que tots hauríem de conèixer per endinsar-nos en l’univers meravellós dels sentiments i descobrir-ne altres dimensions.

«… Pobre Maria! Tan contenta que estava sempre, tantes cançons que ens cantava, tant que ens animava… i sembla ser que darrerament s’ho passava molt malament. Com m’agradaria saber parlar, per poder anar a trobar-la i dir-li que tots l’estimàvem, que la trobem a faltar, que ens ha ensenyat moltes coses, encara que ella no se n’hagi adonat, i que ens ha fet molt més bé del que s’imagina… Cap mestre s’ha de sentir fracassat amb nosaltres perquè, encara que no ho sembli, ens fan molt de bé….

…Fixa’t si en feia d’anys que no ens trobàvem, i encara m’estimen… I jo també a tots ells, tot i que no els hi sàpiga demostrar ni els hi pugui dir! Assegut en una cadira del jardí, al costat d’una taula ben plena de patates fregides, galetes i llaminadures que anava picant, mirava el meu germà i alguns dels seus amics i amigues. Poc a poc, d’un en un, els veia convertits en aquells marrecs que corrien pel pati de la seva escola i pel cau dels escoltes. Avi, vaig notar una sensació que em penso que és allò que li diuen amor, i que em va portar molt lluny, a un temps per a mi més difícil que per als altres nens, però que també va ser feliç. Llavors vaig comprendre que la vida és com una excursió sense camí de tornada, per a uns millor que per a altres, però bonica per a aquells que saben mirar bé tots els paisatges per sentir-los i recordar-los sempre…

…I també haig de dir-te que, gràcies a tu, avi, que sempre has entès tan bé els meus pensaments, estic més serè, les nits no se’m fan tan llargues, i ja no sento tant el neguit de no saber parlar, perquè he descobert que, on hi ha sentiments i amor, ja no hi calen paraules.»

(Del llibre Entre dos silencis, 2003)

* * *

Ivan és un noi que ha estat víctima de la guerra del seu país. Els esdeveniments l’obliguen a deixar la seva terra i traslladar-se a Barcelona, on és acollit en una residència i, després en una família. Mireia és assistenta social. Va conèixer Ivan a la residència i ara és a Bòsnia. En aquest creuament de camins, l’un i l’altra lliguen una forta amistat. La distància i el temps de separació es compensen amb les cartes que s’escriuen. LES CARTES A MIREIA són mostra de tendresa, de superació del dia a dia i de suport.

«Ja tinc 13 anys, Mireia, voldria ser sempre tan feliç com ara, que el temps es parés i tingués constantment aquesta família tan bona, aquests amics tan alegres, la mateixa casa, la mateixa escola, la mateixa joia…
… que tingueu sort! I que els conflictes s’acabin aviat, perquè no s’esdevinguin més fulls en blanc a la vida de ningú.»

(Del llibre Cartes a Mireia, 1999)

«… Estic tranquil·la i satisfeta de la teva evolució i penso que, en tot això, la teva voluntat i el teu entusiasme hi ha tingut molt a veure … espero que tot et vagi bé, però, recorda, tens molts fulls encara per omplir i, en tot moment, passi el que passi, mira sempre endavant!»
Mireia

«L’Oriol em va dir que només hem de mirar enrere per recordar coses bones o per no tornar a caure en les coses mal fetes, però, tret d’això, cal anar sempre endavant…»
Ivan

(Del llibre Cartes a Mireia, 1997)

* * *

«… Moltes vegades he pensat que el món és ple d’Angelines que van sobrevivint com poden, per desaparèixer el dia que els hi toca, i no poden fer-hi res més que aprofitar el poc temps que els hi queda, tan bé com saben. I ningú, evidentment, pot fer res per retardar el seu desenllaç, però això sí, es pot col.laborar de diverses maneres, contribuint per tal que la seva darrera etapa sigui el millor possible …»

(Del llibre Angelina, 1997)

* * *

«Aurora, Per uns moments va recordar les paraules del seu pare quan parlava del seu nom, i va pensar que la seva existència podria ser com l’albada: Ben nova cada matí, per donar pas a un seguit de belles experiències; i a moments de mal temps, que també podrien tenir el seu encís si s’acceptaven amb serenor, conformitat i coratge. Com la sortida del sol, els seus sentiments podrien ser clars i lluents, reflectint amor, tendresa i comprensió: Un nou viure! Tot seguit, la noia va alçar-se del llit alegre, joiosa i riallera com feia molt de temps que no ho estava. Va mirar pel balcó, i les plantes i flors del parc de la plaça li semblaven més precioses que mai, el blau del cel era més intens i els núvols meravellosos. Després va girar-se i va abraçar ben fort el seu marit mentre li deia:
—El món és ben gran i la vida és prou bella en molts sentits; res més no em farà patir, tot ho podré superar… Joan, t’estimo!»

(Del llibre Aurora, 2000)

* * *

«… Si el Barça és més que un club, i és ben veritat, perquè no puc ser jo més que un cargol? Doncs, sí, jo sóc més que un cargol! I aquí em teniu per explicar-vos la meva vida i miracles… De ben petit, ja m’agradava gaudir de tot l’enrenou que s’organitzava cada vegada que hi havia un partit…»

(Del llibre Històries d’en Barcigol, un culé i un bon cargol, 2002)

Coberta del llibre que recull el conte Angelina.
Coberta del llibre que recull el conte Angelina.
Coberta del llibre que recull el conte Aurora.
Coberta del llibre que recull el conte Aurora.
Coberta del llibre que recull el conte Històries d'en Barcigol, un culé i un bon cargol.
Coberta del llibre que recull el conte Històries d'en Barcigol, un culé i un bon cargol.

Proyecto Intercultural para potenciar los aspectos positivos de la inmigración

«…La inmigración, mal acogida o injustamente tratada crea una triste y lamentable situación a sus protagonistas, pero también posteriormente origina conflictos generales. Por lejos que cada cual se vea del problema, si lo hay, por difícil que parezca resolverlo, por más impotencia que cada uno sienta delante de posibles soluciones, todos podemos y debemos actuar con la mejor voluntad, si creemos en una humanidad más auténtica: nuestra aceptación o rechazo público de una Ley; nuestro compañerismo o frialdad dentro del campo empresarial entre las personas mal consideradas diferentes; nuestra cordialidad o menosprecio frente a unos nuevos vecinos de otras etnias, puede ser determinante. De tal manera, el valor que como ciudadanos demos a los inmigrantes en todos los ámbitos puede llegar a aumentar su sentido de autoestima y también el aprecio popular, estimulando así a quienes ostentan el poder a mejorar conceptos y condiciones a su favor, en miras al bien común…»

(Del llibre Tendencias Actuales en Investigación Social – 1r.Seminario de Ciencias Sociales y Humanas, 2001)

* * *

Caterina Albert i la seva influència literària

«[…] Caterina Albert va trencar el glaç, justament per combatre la monotonia que les dones del seu temps havien de suportar […] Aviat els seus progressos foren tan notoris que féu canviar el concepte que fins llavors regnava a tot arreu i, aquest fet, sens dubte va marcar una fita molt important. Val a dir que la seva influència literària ho fou en diversos sentits. […] Cal destacar que el prestigi que com a escriptora obtingué en la seva època no ho fou per la mancança de bons temes literaris durant aquells temps, especialment pel que fa a l’escassesa d’autores femenines, sinó que fou la qualitat de l’obra de Caterina Albert la que li va donar immortalitat literària.»

(Del llibre II Jornades d’Estudi «Vida i obra de Caterina Albert», 2002)

Coberta del llibre Tendencias actuales en investigación social. Primer seminario de Ciencias Sociales y Humanas..
Coberta del llibre Tendencias actuales en investigación social. Primer seminario de Ciencias Sociales y Humanas..
Coberta del llibre II Jornades d'estudi 'Vida i obra de Caterina Albert i Paradís (Víctor Català), 1869-1966'.
Coberta del llibre II Jornades d'estudi 'Vida i obra de Caterina Albert i Paradís (Víctor Català), 1869-1966'.