Poesia Crítica literària o assaig Narrativa

Joaquim Espinós

Joaquim Espinós (Benilloba, 1962), és professor de Filologia Catalana a la Universitat d’Alacant. El seu àmbit d’estudi és la literatura catalana contemporània. Ha publicat nombrosos articles al voltant d’aquest tema, amb especial referència a la postguerra, l’exili i la literatura actual, en diferents revistes —L’Espill, Caplletra o Catalan Review— o volums recopilatoris. És autor també dels llibres La poètica de l’imaginari (1999, UA), La imaginació compromesa. L’obra d’Agustí Bartra (1999, UA) i Història d’un entusiasme. Nietzsche i la literatura catalana (Pagès, 2009), amb el qual guanyà el premi Josep Vallverdú d’assaig. Ha treballat també la didàctica de la literatura, amb un enfocament de taller literari, en el volum Literatura creativa (2000, Bullent). Col·labora com a crític literari en diverses publicacions, com el diari Información d’Alacant o les revistes L’Espill i Caràcters.

S’inicià en el gènere poètic, però ha acabat decantant-se per la narrativa i l’assaig. Ha publicat les narracions La devastació violeta (1991, Bullent), premi Enric Valor de narrativa juvenil 1990 i Joan de l’Iris i el rossinyol (2002, Ajuntament de Meliana), premi Empar de Lanuza de literatura infantil, 2001; així com la novel·la Ombres en el riu (1995, Bullent). El 2006 guanyà el premi Antoni Bru de l’Ajuntament d’Elx amb la novel·la policíaca El cervell de la serp (1997, 3i4).

És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Carme Ros per a l’AELC.
Documentació: Arxiu personal de l’autor.
Fotografia: Arxiu personal de l’autor.

Castellano

Castellano

Joaquim Espinós (Benilloba, 1962), es profesor de Filología Catalana en la Universidad de Alicante. Su ámbito de estudio es la literatura catalana contemporánea. Ha publicado numerosos artículos entorno de este tema, con especial referencia a la postguerra, el exilio y la literatura actual, en varias revistas —L’Espill, Caplletra o Catalan Review— o volúmenes recopilatorios. Es autor también de los libros La poètica de l’imaginari (1999, UA), La imaginació compromesa. L’obra d’Agustí Bartra (1999, UA) y Història d’un entusiasme. Nietzsche i la literatura catalana (Pagès, 2009), con el que ganó el premio Josep Vallverdú de ensayo. También ha trabajado la didáctica de la literatura, con un enfoque de taller literario, en el volumen Literatura creativa (2000, Bullent). Colabora como crítico literario en varias publicaciones, como el diario Información de Alicante o las revistas L’Espill y Caràcters.

Se inició en el género poético, pero ha acabado decantándose por la narrativa y el ensayo. Ha publicado las narraciones La devastació violenta (1991, Bullent), premio Enric Valor de narrativa juvenil 1990 y Joan de l’Iris i el rossinyol (2002, Ayuntamiento de Meliana), premio Empar de Lanuza de literatura infantil, 2001; así como la novela Ombres en el riu (1995, Bullent). El año 2006 ganó el premio Antoni Bru del Ayuntamiento de Elche con la novela policíaca El cervell de la serp (2007, 3i4).

Es socio de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Carme Ros para la AELC.
Documentación: Archivo personal del autor.
Fotografia: Archivo personal del autor.

English

English

Joaquim Espinós (Benilloba, 1962), lectures in Catalan Philology at the University of Alicante and his main field of study is contemporary Catalan literature. He has published numerous articles on this theme – with particular reference to the years that followed the Spanish Civil War, exile and present-day literature – in a number of reviews, for example L’Espill, Caplletra o Catalan Review, as well as in collections of writings dealing with these themes. Among his published books are La poètica de l’imaginari (Poetics of the Imaginary, 1999, University of Alicante); La imaginació compromesa. L’obra d’Agustí Bartra (The Committed Imagination: The Work of Agustí Bartra, 1999, University of Alicante); and Història d’un entusiasme. Nietzsche i la literatura catalana (The Story of an Enthusiasm: Nietzsche and Catalan Literature, Pagès, 2009), for which he was awarded the Josep Vallverdú Essay Prize. He has also taught literature, with particular attention to the writing workshop and, in this sphere, has published Literatura creativa (Creative Literature, 2000, Bullent). He writes as a literary critic for a range of publications, for example the Alicante-based newspaper Información and the reviews L’Espill and Caràcters.

His early inclinations in his writing were for poetry but he eventually tended more to the genres of fiction and essay. He has published the narrative works La devastació violeta (Violet Devastation, 1991, Bullent), winner of the 1990 Enric Valor Prize for Young People’s Writing; Joan de l’Iris i el rossinyol (John of the Rainbow and the Nightingale, 2002, Ajuntament de Meliana), winner of the 2001 Empar de Lanuza Prize for Children’s Literature; and the novel Ombres en el riu (Shadows in the River, 1995, Bullent). In 2006, he was the winner of the «Antoni Bru de l’Ajuntament d’Elx» Prize for his crime novel El cervell de la serp (Brain of the Snake, 3i4).

He is a member of the Association of Catalan Language Writers.

Web page: Carme Ros for AELC.
Documentation: Author’s personal files.
Photograph: Author’s personal files.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Joaquim Espinós Felipe va nàixer a Benilloba (el Comtat) el 1962. Als 14 anys es traslladà a viure a Alacant, on actualment resideix. Entre aquests dos espais ha transitat preferentment la seua existència i la seua literatura —quan no ha deixat córrer la imaginació, és clar. Es llicencià en Filologia Catalana el 1986 i treballà durant molts anys en l’ensenyament secundari. El 1996 es doctorà per la Universitat d’Alacant, de la qual és professor titular del Departament de Filologia Catalana des de l’any 2000. El seu àmbit d’estudi és la literatura catalana contemporània, amb especial predilecció per la postguerra, l’exili i l’actual. Ha publicat nombrosos articles en diferents revistes —L’Espill, Caplletra o Catalan Review– o en volums recopilatoris, així com els llibres La poètica de l’imaginari (1999) i La imaginació compromesa. L’obra d’Agustí Bartra (1999). Ha treballat també la didàctica de la literatura amb un enfocament de taller literari en el volum Literatura creativa (2000). Col·labora habitualment com a crític literari en diverses publicacions, com el diari Información d’Alacant o la revista Caràcters.

Per a ell, l’estudi de la literatura sempre ha anat unit a la creació literària, que practica des de ben menut. Provatures infantils a banda, començà conreant el gènere poètic. Guanyà alguns premis i publicà els seus poemes a diverses revistes i antologies —La Rella (1985), Escrito en Alicante. Muestra de poesía joven (1987), Llampec d’espurnes (1991), A Alacant. Els dimarts poètics de La Naia (1992)—. La seua poesia es mou entre l’intimisme, el desfici existencial i l’experimentació. Posteriorment es decantà cap a la narrativa i l’assaig. Pel que fa a la primera, rebé un precoç reconeixement amb el premi Enric Valor de 1989 de narrativa juvenil per a La devastació violeta (1990), obra de fantasia èpica a la manera de Tolkien. Aquest premi l’esperonà a seguir escrivint i el 1995 publicà Ombres en el riu. Es tracta d’una narració de to poètic ambientada al seu poble durant la guerra civil, que naix de les històries que li contava sa mare. Després d’uns anys sense publicar literatura de creació, motivats per la dedicació que el doctorat i la tasca universitària exigien, reaparegué amb el premi Empar de Lanuza de literatura infantil de 2001 per a Joan de l’Iris i el rossinyol (2002). Es tracta d’una narració de caire fantàstic, que recrea els seus records infantils al poble. La seua darrera obra publicada és El cervell de la serp (2007), una novel·la policíaca ambientada a Alacant que guanyà el premi Antoni Bru d’Elx el 2006. En l’actualitat treballa en diferents projectes creatius que espera que donen els seus fruits.

Pel que fa a l’assaig, ha merescut el premi Josep Vallverdú d’assaig de 2008 per Història d’un entusiasme. Nietzsche i la literatura catalana (2009). Ben cert que no és aquesta la seua primera incursió en el gènere, en tant que la frontera entre els estudis acadèmics i la prosa d’idees resulta molt difusa, i més encara quan amb el pas dels anys s’adquireix una voluntat d’estil i uns coneixements que permeten transitar de manera més personal i lleugera pels camins de la literatura. O de la vida, que tant hi fa.

Premis

  • Premi Azorín d’Alacant de narrativa curta (1985): El tren dels negatius.
  • Finalista del Joan Valls d’Alacant de poesia (1985): Batec de naufragi.
  • Premi ciutat de Xàbia de poesia (1987): Fuga Endins.
  • Premi Enric Valor de novel·la juvenil (1990): La devastació violeta.
  • Finalista al Forest d’Arana de poesia (1992): On tot desig perdura.
  • Premi Empar de Lanuza de literatura infantil (2001): Joan de l’Iris i el rossinyol.
  • Premi Antoni Bru de narrativa Ciutat d’Elx (2006): El cervell de la serp.
  • Premi Josep Vallverdú d’assaig (2008): Història d’un entusiasme. Nietzsche i la literatura catalana.
  • Premi de narrativa Ciutat de Sagunt (2014): Material fotogràfic.

    • Fins que va traure el cap el rossinyol

    Vincles

    Comentaris d'obra

    «[Ombres en el riu] És clar que l’art de la caricatura té un valor cultural, que com totes les arts és dins del moll de l’os de la cultura, però quan jo contraposo el mot caricatura al de cultura el prenc en el sentit de cosa lletjament estrafeta, matussera, sense recursos mentals. I un esguerro així es fa ara de forma baladrera a València, sí, a València, horta de clàssics, i just ara, quan tot i que institucionalment bufen mals vents per a la sana funció cultural, en l’àmbit de la veritat fàctica cada dia es produeixen meravelles, es viu el moment més àlgid de la fertilitat valenciana en les lletres modernes.

    Sempre que en tinc ocasió ho dic i ho repeteixo: quin prodigi cultural hi ha avui a València! Tants escriptors d’elevada qualitat, tan intensa activitat editorial, amb Eliseu Climent de capdavanter i la seva Tres i Quatre, tantes empreses editores en marxa segura i eficaç: el Bullent, les d’Alzira i altres llocs on a més hi ha instituïts premis literaris. I no són els valencians els qui fan una de les millors revistes que existeixen en català, El Temps, potser la millor si es considera amb criteri periodístic? Ni de castellana no crec que n’hi hagi cap la superi en tan variats atractius. […]

    Després, frueixo d’Ombres en el riu, segona novel·la del jove escriptor valencià Joaquim Espinós, publicada per Edicions del Bullent. Podríem dir que és una obra sense pretensions, cas no massa freqüent entre els joves que sobresurten: Espinós no vol sorprendre ni obrir nous camins ni ser original, senzillament té quelcom a dir i ho diu amb facilitat, amb bellesa planera i succinta, amb llenguatge seu, harmoniós i viu. Què diu? Evocacions de la guerra (que no va viure, que les hi han d’haver contat i ha sabut assimilar-les) entreteixides amb visions campestres i una rondalla i jocs infantils i remullades al riu, en el transcurs del lent morir d’un avi i el passar d’una vaileta al llindar entre nena i noia. L’obra és un reflex volgudament pueril del fluir natural de la vida en abreujada i simplificada dramatització. […]

    Això, els llibres i els que els difonen amb la matisada llengua per fonament i el poble que la parla sense saber res d’homologacions, és la cultura valenciana. Allò altre que afirmen els desnaturats i els inventors de monstres ortogràfics i volen fer-ho passar per cultura valenciana, és només una desgraciada caricatura feta per qui no sap com traçar una ratlla.»

    (Anna Murià: «Una cultura i una caricatura», El 9 Nou, 24 de febrer de 1996)
     

    * * *
     

    «[Ombres en el riu] El lector que s’endinsa en les planes d’aquest llibre queda sorprès perquè aquesta és, en certa manera, una novel·la que sobta pel marc cronològic de la història. M’explicaré. L’obra ens narra la vida de dos dels seus protagonistes en un poble imaginari de la muntanya, pròxim a Alcoi, denominat Llòria, durant l’últim any de la Guerra Civil Espanyola. L’avi Manel i la seua néta Núria veuen passar els dies enmig d’una guerra que saben real però no immediata, que no saben com ha començat ni com acabarà, però que condiciona la seua existència: de Manel, perquè els seus fills estan mobilitzats i no poden ajudar-lo en les feines del camp; de Núria, perquè els seus pares, que viuen a Barcelona, l’han enviada al poble amb els avis a fi d’estalviar-li els horrors de la guerra. Descrita així, l’obra ens fa pensar que devia haver sigut escrita per algun testimoni directe del conflicte bèl·lic, com tantes altres que se n’han escrit sobre aquest tema. Però és el cas que l’autor, per l’edat, no pot haver-ne sigut testimoni. D’altra banda, sorprèn que en un moment en què alguns dels escriptors més significats del panorama literari actual s’han dedicat a mitificar la seua història personal, Joaquim Espinós trie conscientment una història amb una gran càrrega memorialística o biogràfica que, directament, no pot ser la seua. És des d’aquest punt de vista que dic que el marc cronològic triat sorprèn, i que, des d’un cert punt de vista, ens pot fer pensar que ens trobem davant d’una novel·la anacrònica: quan ja gairebé ningú no escriu sobre la Guerra Civil, ell ens n’ofereix una. Per què? L’autor, crec, i aquí és on hi ha un dels valor de la novel·la, tria deliberadament aquest espai temporal perquè vol recuperar una part de la memòria de la seua família i del seu poble que, convenientment desdibuixada, es passeja, pateix i viu a Benilloba, ara transformat en Llòria, que és l’espai físic de la narració, sobre el qual es passegen els avions carregats de bombes com un perill llunyà però real.

    La novel·la, com ja s’ha dit, s’estructura a partir de dues veus que s’interrelacionen i s’alternen correlativament: la néta i l’avi. És la memòria de la xiqueta que passa de la infantesa a l’adolescència la que es barreja amb la de l’avi, que veu com se li’n va la vida enmig del mateix poble, del mateix riu i les mateixes terres que conegueren el seus avantpassats i, ara, la seua néta. On, a més, el contrast entre la mort en ple estiu, quan els camps —les bresquilles— i els fills —les nétes— donen fruits, adquireix una força simbòlica notable. La vida s’acaba pacíficament enmig d’una guerra quan un té més condicions per a recollir els fruits de tota una vida de treball.

    Hi ha una idea que es repeteix al llarg de la novel·la i que sembla clau a fi d’entendre el text: «Si els vells pogueren i els joves saberen», si els vells tingueren la força dels joves, si els joves tingueren la saviesa dels vells… És aquí quan la interrelació dels capítols i els fragments narrats en primera persona per la néta i per l’avi adquireixen més significació com a mirades complementàries. ¿No diuen que les persones majors esdevenen xiquets? Núria s’introdueix en els misteris del seu petit món de la mà de l’avi; l’avi recupera una certa il·lusió per la vida, en el somriure innocent de la seua néta. Al capdavall, Núria serà qui preservarà la memòria de l’avi Manel mitjançant la carta que li escriu, tot i saber que aquest mai no la rebrà. És la memòria de l’un i l’altra, les ombres que Manel i Núria entreveuen, les que continuaran vivint al voltant de la imatge clara i persistent del riu.

    Amb tot, Joaquim Espinós ha fet un esforç enorme a fi d’acostar el seu llenguatge narratiu a la gent que hi vol fer protagonista. A més d’un registre lingüístic força versemblant, hi fa servir rondalles, cançons populars, parèmies, etc. Des d’aquest punt de vista, la prosa narrativa és d’una gran efectivitat i atorga a la novel·la una solidesa notable. Si de cas, cal subratllar que hi ha un referent que plana sobre una part important de la novel·la: Enric Valor, la seua rondallística i les seues novel·les d’ambientació rural. I no obstant això, crec que puc afirmar que l’autor no hi fa un seguiment fidel, sinó, més bé, el té present com a referència, però a l’hora d’escriure sap distanciar-se’n, sap crear el seu propi model.

    He dit que Ombres en el riu, en una primera aproximació, podia resultar una obra anacrònica. Ara cal afegir, sempre que admetem el qualificatiu, que volgudament anacrònica com a homenatge i memòria de la pròpia família, de reivindicació de la cultura de la pròpia col·lectivitat, d’una manera d’entendre i de viure la vida del propi poble, del riu de tots els estius assumits sempre com a camí d’aigua. Joaquim Espinós tria lliurement aquesta opció i ens sorprèn en la seua escriptura i en la recreació d’una manera de viure i de mirar la terra que, des dels ulls de Núria, no deixa de seduir-nos, d’atrapar-nos en la lectura. Un pas més en la consolidació de Joaquim Espinós com a novel·lista.»

    (Biel Sansano: «Ombres en el riu«, L’Aiguadolç, primavera 1996)
     

    * * *
     

    «[El Cervell de la serp] El protagonista de la novel·la és l’Andreu Gomis, un detectiu al més pur estil de Raimond Chandler. Espinós, que té bona cura a travar les relacions entre la galeria de personatges que protagonitzen l’obra, s’immergeix amb extrema habilitat en el complex entramat dels grups neonazis del País Valencià. La intriga, ben dosificada, i amb un «in crescendo» intens i angoixant, ens du vers un final sorprenent i colpidor.

    Seguint l’estela del que havia fet Ferran Torrent amb València, Espinós converteix la seva estimada Alacant en veritable protagonista de la novel·la. Fosca, enigmàtica però càlida alhora, la ciutat acull els neguits, les infidelitats i les passions d’uns personatges plens de matisos i una humanitat a flor de pell.

    Joaquim Espinós ens proposa una visió singular de la novel·la negra clàssica.»

    (David Serrano: «El cervell de la serp», iCat fm)
     

    * * *
     

    «Des de terres del sud ens arriba, amb l’aroma del cinema negre, l’últim premi de narrativa Antoni Bru (XXI Premis Literaris Ciutat d’Elx, 2006). Es tracta de la nova tramesa literària de Joaquim Espinós, escriptor alacantí d’adopció que, en aquesta ocasió, pensa i recrea aquesta ciutat amb l’encert d’un objectiu fotogràfic. Andreu Gomis, detectiu privat taciturn i poc procliu a la retòrica, s’enfronta simultàniament a dos casos: un, al voltant d’una vídua negra que reprodueix el prototipus de la femme fatale. L’altre, la desaparició d’una jove relacionada amb els ambients més sòrdids de la vida nocturna alacantina; concretament, els relacionats amb grups neofeixistes i sectes d’ultradreta.

    La novel·la desenvolupa aquestes dues històries paral·lelament; plantejats els casos, la vaga sensació de perill que els lectors compartim amb Júlia, l’esposa del detectiu, augmenta a cada ratlla. La passió per l’enigmàtica dona de l’empresari mort i la relació del protagonista amb la secta neonazi, en efecte, precipitaran el final intuït: un Andreu sol, desarrelat, estrany en la llunyana Madrid, torna a la ciutat que estima, on hi ha la dona que l’atrau amb la fatalitat del desig incontrolable.

    Les el·lipsis i els silencis de la novel·la requereixen del lector un esforç deductiu que en fomenta la participació activa en la trama. La perspectiva, focalitzada sovint en el personatge principal, s’enriqueix amb la introducció d’altres mirades. Hi destaca un fragment autobiogràfic del diari de Júlia, que completa el dibuix de la relació de parella. Josep, el policia amic d’Andreu, hi serà el tercer en una discòrdia només apuntada, que no arriba a consumar-se.

    Fet i fet, tenim entre mans una obra breu, ben traçada, que reïx a presentar l’escenari alacantí com a rerefons d’una trama detectivesca on no falten els ingredients del gènere: un investigador solitari, una dona seductora, triangles amorosos, una intriga que va en crescendo i un desenllaç que ens sorprèn quan, amb el protagonista, ja ens crèiem segurs i estalvis. Recomanable.»

    (M. Àngels Francés: «El cervell de la serp», Espai del llibre, 9, hivern 2008)
     

    * * *
     

    «Fa poc s’ha publicat Història d’un entusiasme. Nietzsche i la literatura catalana (Pagès Editors), obra de Joaquim Espinós, professor de literatura catalana a la Universitat d’Alacant. Aquest assaig, que va rebre el Premi Josep Vallverdú (2008), és una bona panoràmica de la petjada de Nietzsche en les lletres catalanes. No és, naturalment, una obra analítica, ni tampoc exhaustiva, ja que no pretén aprofundir en cada autor i estudiar-ne, a fons, la recepció de Nietzsche, però ofereix una visió de conjunt que trenca tòpics i permet intuir fins a quin punt el pensador del Zaratustra ha fet solc en la nostra literatura.

    El títol és molt significatiu. Nietzsche, per bé o per mal, ha estat rebut amb entusiasme per molts escriptors, assagistes i poetes de la nostra terra, ben distints entre ells i, en ocasions, frontalment oposats tant des del punt de vista polític, com religiós. Ha suscitat l’admiració i quasi la devoció d’autors tan diferents com Joan Maragall i Josep Pla, Diego Ruiz i Eugeni D’Ors. Aquesta seducció es deu, en part, al caràcter simbòlic i al·legòric de la seva producció filosòfica, però també al caràcter obert del seu pensament. Si hom llegeix atentament cada capítol de l’obra, pot arribar a la conclusió que cada autor ressenyat es fa Nietzsche a la seva mesura, el rep segons la forma del recipient, la qual cosa no és d’estranyar, però això suscita un conflicte d’interpretacions que, des de Maragall als nostres dies, passant per Pla o Pompeu Gener, no ha parat de créixer.

    El professor Espinós no solament visita els llocs comuns i mostra un coneixement molt extens de la literatura crítica i de l’estat de la qüestió, sinó que, a més a més, introdueix en el debat figures molt desconegudes pel lector culte català i que també van ser notablement influïdes per la figura i el pensament de Nietzsche. Tracta, per exemple, figures com Alexandre Cortada, Cristòfor de Domènech i Anna Murià. Dedica, també un petit capítol a nous escriptors i assagistes catalans influïts per Nietzsche i que segueixen dilatant l’ombra de l’immens pensador en les nostres terres.

    Posats a cercar alguna dificultat en aquest assaig que sens dubte serà citat i referit en els estudis nietzscheans a Catalunya, potser se’n podrien mostrar les següents. L’autor, professor de literatura catalana, en fa una interpretació més en clau literària que no pas filosòfica. És evident que Nietzsche sedueix, en primer lloc, per la forma dels seus escrits, però també les idees susciten atracció entre els escriptors catalans i tal vegada hagués estat interessant estudiar la recepció d’aquestes idees i la crítica de les mateixes. Una segona observació: hagués estat molt útil veure quins autors han llegit i estudiat Nietzsche en la llengua original i quins ho han fet a través de traduccions franceses, angleses o castellanes. Finalment, els darrers vint anys de recepció no són considerats i no obstant això molts autors novells i no tan novells han integrat Nietzsche en el seu pensament i elaboren filosofia i creació literària seguint la seva petjada. Fa referència a l’assagista Enric Sòria, però altres autors no hi són referits.

    Amb tot, estem davant d’una obra excel•lent que mereixia ser honorada amb el Premi Josep Vallverdú que en la passada edició ja va celebrar el vint-i-cinquè aniversari.

    Cito alguns fragments suggerents d’aquesta obra que no deixarà indiferent cap nietzscheà de Catalunya: «Malgrat el caràcter pioner d’Alexandre Cortada i Joan Brossa, és amb Joan Maragall que la recepció nietzscheana assoleix, per la consistència i la constància amb què s’hi manifesta, la majoria d’edat» (p. 27).

    «Maragall buscà en Nietzsche una doctrina política vigorosa, basada en el govern dels forts sobre una massa feble i dúctil, una doctrina que servirà d’antídot al perill que la puixança del socialisme representava per a la burgesia catalana, i, hauríem d’afegir, de revulsiu al corrupte sistema parlamentari espanyol. Això explica en part l’aparent incongruència que el piadós Maragall, apòstol de la convivència social, compta entre els seus mèrits haver sigut l’introductor de l’impiu autor de l’Anticrist. Vist des d’aquesta perspectiva, el major mèrit de Maragall no és sols haver-lo introduït, sinó haver-lo pogut assimilar» (p. 29).

    «L’obra de Nietzsche tampoc no escapà de la implacable censura ideològica que s’aplicà durant la dictadura franquista […] Nietzsche fou considerat un escriptor essencialment impiu, i el nou protagonisme adquirit per la jerarquia eclesiàstica en l’educació moral dels espanyols el féu víctima d’un fulminant anatema» (p. 145).»

    (Francesc Torralba: «La recepció de Nietzsche en la literatura catalana», Tornar enrera, 1 de juny de 2009)

     

    Coberta del llibre <i>Ombres en el riu</i>.
    Coberta del llibre Ombres en el riu.
    Coberta del l'antologia <i>Escrito en Alicante. Muestra de poesía joven</i>.
    Coberta del l'antologia Escrito en Alicante. Muestra de poesía joven.
    Coberta de l'antologia <i>Llampec d'espurnes</i>. Mostra de poeia de l'Alcoià-Comtat.
    Coberta de l'antologia Llampec d'espurnes. Mostra de poeia de l'Alcoià-Comtat.
    Coberta del llibre <i>La poètica de l'imaginari</i>.
    Coberta del llibre La poètica de l'imaginari.
    Coberta del llibre <i>La imaginació compromesa. L'obra d'Agustí Bartra</i>.
    Coberta del llibre La imaginació compromesa. L'obra d'Agustí Bartra.

    Entrevistes

    L’escriptor i professor alacantí Joaquim Espinós acaba de guanyar el XXV Premi d’assaig Josep Vallverdú, el més prestigiós de les lletres catalanes, amb l’obra Història d’un entusiasme. Nietzsche i la literatura catalana. Un llibre que dibuixa de manera amena i documentada les metamorfosis i vicissituds que l’obra del filòsof alemany ha experimentat al llarg del segle XX i el que duem del XXI. Amb aquest volum, Joaquim Espinós fa un pas important en la consolidació de la seua obra literària, que abans s’havia centrat sobretot en el gènere narratiu, amb novel·les com La devastació violeta, Ombres en el riu o El cervell de la serp.

    —El 15 de novembre els principals diaris de Catalunya repetien titular: «Nietzsche, protagonista del Premi Vallverdú, que compleix 25 anys». Com se sent el veritable protagonista, Joaquim Espinós?
    — Molt content. És un reconeixement molt important, que m’omple de satisfacció.

    —L’assaig, la literatura en general, funciona millor si està avalada per un premi?
    —Així és, per desgràcia. La literatura catalana —i l’espanyola també, però en menor grau— funciona sovint a cops de premis. És la millor manera d’arribar a un públic més ample. El meu treball no podia tindre millor caixa de ressonància que el premi Josep Vallverdú.

    —Eres l’únic autor valencià que hi havia entre els guardonats. Els premis de poesia i novel·la recaigueren sobre escriptors catalans. Et sembla que això comença a apuntar una certa normalitat/unitat de les lletres catalanes?
    —Bé, ja sabem que no resulta fàcil per a un escriptor valencià accedir al mercat català. Però les relacions existeixen, són fluides i cal treballar per intensificar-les.

    —Coneixíem el Ximo Espinós narrador i, més tímidament, el que a principis dels 90 s’apuntava com a poeta. Ara ens sorprens amb un assaig. En quin gènere et sents més còmode, més identificat?
    —La veritat és que m’ho puc passar igual de bé escrivint novel·la que escrivint assaig. Ara bé, el mètode de treball i el grau d’implicació emocional és diferent. En l’assaig treballe sobre textos aliens, tot cercant-hi un sentit, una interpretació, de caire preferentment intel·lectual, que en aquest cas es vinculava amb la presència de Nietzsche en les lletres catalanes. En la novel·la aboque elements molt més personals, més passionals, i el marge de creativitat és molt major, perquè no he de documentar tant allò que escric.

    —Durant la cerimònia d’entrega de premis, el mateix Vallverdú va afirmar que l’assaig és la forma més alta i difícil de literatura, per això també és la que té menys lectors. Pensaves tu en els possibles lectors quan escrivies aquesta Història d’un entusiasme?
    —És clar que els lectors d’assaig són minoritaris, i que jo ho tenia clar quan escrivia el llibre. Jo no sé si la literatura d’idees, com diu Vallverdú, és la més alta i difícil modalitat literària. En tot cas, la seua existència és un indicador bàsic de salut cultural.

    —M’imagine que aquest treball és fruit de molts anys d’investigació. D’on i quan et naix aquest interés per la recepció de Nietzsche en la nostra literatura?
    —Sí, aquest llibre és el fruit de molts anys de treball. El meu interés per Nietzsche arrela en l’adolescència, quan els seus llibres subversius i vitalistes m’obriren tot un món de possibilitats. Aquelles lectures «entusiastes» anaren reposant-se amb els anys, i en dedicar-me professionalment a l’estudi de la literatura catalana, vaig comprovar que hi havia un estudi molt bonic a fer sobre la seua presència. He tingut l’encert de veure-ho i fer-ho abans que ningú.

    —Què és, segons tu, el que fa que la figura de Nietzsche haja despertat aquest «entusiasme» entre els nostres escriptors?
    —Nietzsche no és un filòsof qualsevol. Per la seua repercussió en el món de la política, la moral o la religió transcendeix l’àmbit purament intel·lectual. És el pensador clau de la crisi de la modernitat en què estem instal·lats, i això ha fet que la seua obra haja influït alguns dels més importants escriptors occidentals contemporanis. La literatura catalana, naturalment, també s’hi va veure involucrada, amb noms tan rellevants com Joan Maragall, Eugeni d’Ors, Josep Pla o Joan Fuster, per citar-ne els més potents.

    —Nietzsche és un filòsof que desperta passions, de vegades contradictòries. Creus que el pensament de Nietzsche hauria tingut una recepció semblant en una altra literatura / cultura que no fos la catalana?
    — La recepció catalana de l’obra de Nietzsche comparteix molts elements amb les de les cultures veïnes, la francesa i l’espanyola principalment, i al mateix temps es singularitza en alguns aspectes. Un dels més rellevants és la coexistència d’una lectura progressista, que potencia el germen llibertari de la seua obra, amb una altra de conservadora, que mira de cristianitzar-lo.

    —He tingut el privilegi de fullejar l’assaig inèdit, i hi he vist molt pocs noms de dona: Anna Murià… Les escriptores catalanes no llegim Nietzsche o el rebem de manera diferent?
    —Tinc la sospita que el públic femení no connecta amb l’obra de Nietzsche amb la mateixa facilitat que el masculí. El tema no es pot despatxar en quatre paraules, però segurament algunes de les seues idees com la voluntat de poder sonen massa agressives, i poden ser vistes com androcèntriques. Sense oblidar la misogínia d’alguns aforismes. El fet és que en la literatura catalana molt poques escriptores s’hi interessen. I això es podria fer extensiu a d’altres literatures.

    —Per a quan la publicació? Quina rebuda n’esperes?
    —Bé, l’original ja està en mans de l’editorial Pagés. És una editorial que funciona molt bé i té una bona difusió a tots els territoris catalanoparlants. En uns mesos eixirà al carrer i espere que tinga una bona rebuda.

    (Lliris Picó: Información d’Alacant, suplement «Arte y Letras», 23-24 de desembre de 2008, p. 7)

    Antologia

    Concert per a mar en calma,
    quan la soledat es fa més íntima,
    i et sents allunyar-te pels atzucacs del silenci.
    Voldries que els averanys foren senyals buides,
    records sense passat,
    però prou que ho saps,
    l’angoixa, eixa nimfòmana, et convidarà a jeure amb ella.
    No et sabràs negar,
    després —quantes vides han passat?—
    esquinçat per l’eterna violació,
    sentiràs la luxuriosa cadència de la mort obrir-te els ulls.
    I res no veuràs, perquè prenyat de malenconia —angoixa, fecunda amant–
    la vida no t’és permesa fins que parisques una nova criatura,
    desconcertada i joiosa,
    que sorprenentment s’assemble a tu.

    (De Fuga endins, 1987)

    * * *

    Si no fos perquè la vida és un misteriós joc de llum i ombra,
    i jo un tros de carn que sent,
    que medita els seus sentiments
    i s’apassiona amb les seues cabòries.
    Si no fos perquè ets tan prop i tan lluny,
    perquè la nit cau amb les venes esquinçades
    mentre papallones juganeres dibuixen el teu nom enlaire.
    Si els gats no remeularen insomnes el goig d’endevinar-te
    en cada gota de pluja, tu,
    altíssima entre els meus braços,
    entre els ulls, en l’aire que respire.
    Oceà incandescent on deixar que la vida per fi em traspasse,
    sense ombrívoles àncores, dissolt en ella, perquè sí,
    perquè el món és una torxa a les teues mans,
    incògnit oasi on tot desig perdura.

    (D’On tot desig perdura, 1992)

    Cobert del llibre A Alacant. Els dimarts poètics de La Naia.
    Cobert del llibre A Alacant. Els dimarts poètics de La Naia.
    Coberta de la revista La Rella.
    Coberta de la revista La Rella.

    Això era i no era un xiquet que li deien Joan, però com que li agradava amb deliri jugar amb el reflex de l’arc iris a l’aigua dels tolls, tot el món li deia Joan de l’iris. Era de mirada viva, i tenia l’expressió de qui va per la vida com els ocells per l’aire. Coneixia el piulet de les oronetes quan s’alcen de bon matí i, encara badallant, trauen el cap del niu, l’olor intensa dels ametllers en flor, i el diàleg del riu amb els ocells, els peixos, les pedres i les granotes.

    Aquell dia se sentia realment feliç. Estava tan content perquè la nit anterior havia escoltat, per primera volta en aquell any, el cant d’un rossinyol. Els rossinyols! Mentre esmorzava, recordà la primera volta, feia anys, que n’havia escoltat un. Es va passar la nit en vetlla per por de perdre’s una sola de les notes que esquitxaven el silenci de la nit! A partir d’aquell dia, preguntant els seus amics i gent major, s’assabentà de tots els detalls de la vida de tan prodigiós ocell. Durant la tardor i l’hivern no se’ls sent, però en arribar la primavera omplen la nit amb les seves delicioses cançons. El que més fascinava a Joan de l’iris era la raó per la qual, segons li havia dit el seu avi, cantaven els rossinyol. Resulta que el pare rossinyol, quan és temps de cria -en primavera i estiu-, mentre la mareta roman al niu covant els ous, se’n va a un arbre no massa allunyat i comença a cantar. La mareta li contesta breument, i aleshores el rossinyol mascle canvia de lloc i torna a cantar, i així durant molt de temps. D’aquesta manera aconsegueixen despistar les aus rapaces, que se’ls voldrien menjar, i mantenen els ous i més tard les cries, lliures de qualsevol perill.

    Després d’esmorzar, Joan de l’iris marxà al riu amb els seus amics. Mentre tots jugaven sorollosament en l’aigua, ell s’estirà al sol, tot pensant en el que faria quan fóra de nit. En ser l’hora, tornà a casa a dinar, i dedicà la vesprada a planejar, una i mil voltes, el que a ell li semblava la més gran de les aventures. Havia decidit que aquella nit intentaria, per primer cop en la seva vida, veure de prop un niu de rossinyol.

    Quan per fi es va fer fosc, baixà al riu i va seure davall un xop. Els seus amics no el van fer esperar massa; aviat una màgica melodia creuà la nit. Joan de l’iris va quedar-se totalment immòbil, amb la mirada fixa en el cel, tan ple d’estrelles que no en cabien més, mirant de saber d’on provenia el cant. Immediatament una altra melodia va respondre, no massa lluny, a la primera. «És el pare», va pensar Joan de l’iris, que ja havia aprés a distingir-los. Sense gosar ni respirar, va esperar la resposta de la femella. Quan aquesta es va produir, es va dirigir ràpidament cap al lloc d’on aproximadament, li havia semblat que provenia. El pare tornà a contestar des d’un lloc diferent, i després de quatre o cinc diàlegs més, Joan de l’iris es trobava ja davall del xop on ell creia que estaria el niu. Va començar a enfilar-se pel seu tronc. La claredat llunar facilitava l’ascensió. Quan ja era a meitat de camí, es va trencar la rama on tenia posats els peus i va caure a terra. Catapoum! Quin bac!

    Sort que havia caigut sobre un munt d’herba, si no, s’haguera fet mal de veritat! Així i tot, no va poder lliurar-se d’uns bons arraps, unes blavures i una bona ferida al palmell de la mà. La mareta rossinyol, espantada pel soroll, va cantar amb força, i el pare, tement per la seva família, va cantar encara més fort.

    Se’n va tornar a casa coent. Potser el que més mal li feia no eren els colps ni les feridetes, sinó que no havia pogut veure el niu. Sense ganes de sopar ni de res, es va gitar prompte. Quan al dia següent, es va alçar, ja amb més bona cara, els arraps i blavures a penes si els notava, l’únic que li feia mal era la ferida de la mà, que li bategava com si estiguera viva.

    Va passar el temps, i encara que la ferida es va curar, notava per dins una picor molt estranya. Era com si un pardalet volguera eixir de l’ou. Un matí, de sobte, després d’una nit en què havia sentit en la mà un formigueig més fort del normal, va veure que, on abans hi havia una ferida, ara li havia nascut el cap d’un pardalet. Joan de l’iris s’ho mirava i no s’ho creia. On s’havia vist res igual?

    Els seus pares, en adonar-se del que havia passat, el dugueren al metge. El bon home, després d’examinar molt seriosament el cas, va diagnosticar: «El vostre fill pateix un cas evident de ‘pardalitis aguda’. No cal patir. No és res. Senzillament, quan l’animalet ho demane, doneu-li canyamons i aigua sense gas».

    Joan, com podeu imaginar, estava molt content amb el seu nou amic. Parlaven, jugaven a amagar-se, a les cartes, als escacs… Mai no s’avorria! Només hi havia una cosa que el preocupava: Quina classe de pardal seria? Sempre que li ho preguntava, l’ocelliu es feia el distret, tot engolint, com qui no vol la cosa, un grapat de canyamons.

    A tot açò, anava apropant-se l’estiu. Una nit, com tots els anys, va escoltar el primer cant dels rossinyols. De sobte, el seu amiguet esclatà a cantar. Ara no hi havia cap dubte: Era un rossinyol, el seu pardalet favorit! Això omplí Joan de l’iris d’alegria. L’únic inconvenient era que des d’aqueix dia Joan es va passar totes les nits de l’estiu sense dormir a penes, per culpa de tindre un mà tan cantora.

    El que Joan no va saber mai, és per què li havia nascut un pardalet al palmell de la mà. Si el trobeu algun dia jugant amb deliri amb el reflex de l’arc iris per tots els tolls del món, digueu-li que el que va passar és que una melodia de rossinyol se li va clavar dintre la ferida, i que, poquet a poquet, va créixer, covada pel seu amor als ocells, fins que va traure el cap el rossinyol.

    (Del llibre Fins que va traure el cap el rossinyol, 1990)

    * * *

    Pels frondosos boscos que omplien les Muntanyes de la Verda Tramuntana campaven incomptables bestioles que constituïen la principal font de subsistència dels seus habitants, els mopkis. Coneixedors també de les arts agrícoles, eren de constitució poderosa, forjada al llarg d’anys i anys de lluita amb la naturalesa. Les seues faccions, esmolades, s’amagaven en alguns d’ells davall una atapeïda barba, i en tots, sota uns llargs cabells. Les dones, però, duien els cabells curts, i en elles ressaltava més clarament la bellesa del seu rostre. Protegien el seu cos del fred amb les pells dels animals que caçaven, i quan el temps els era més benigne, es cobrien amb lleugeres túniques de fil. Tot i ser experts en l’ús de les armes, eren gent de pau, i sols utilitzaven la seua força si els provocaven. Amants de l’esforç físic, les competicions i les juguesques, organitzaven sovint caceres, curses, lluites i moltes altres formes d’exercici. Vivien agrupats en poblats, dintre d’una mena de cabanyes de fusta, on passaven les llargues nits de l’hivern escoltant dels llavis dels més vells llegendes de l’antigor i cantant fins que la son els abatia.

    Els seus veïns, els batzevars, poblaven la Plana de l’Espill, dita així perquè al seu centre hi havia un llac que, en determinades èpoques de l’any, tot seguint un enigmàtic i canviant cicle, cristal·litzava formant un enorme mirall que materialitzava tot allò que s’hi reflectia, sempre que algú d’ells ho desitgés. Així doncs, les necessitats materials no els enquimeraven gens: quan els era menester alguna cosa i intuïen que el moment de la cristal·lització s’apropava, enviaven els seus mercaders vers altres terres, on bescanviaven fragments del mirall màgic, molt preuats com a talismans, per queviures i pells d’animals. Després els col·locaven sobre l’espill, que el reproduïa tantes voltes com volgueren. Disposaven, doncs, de molt de temps lliure, que ocupaven jugant, llegint, i, sobretot, somiant. Aleshores, els seus ulls es tornaven transparents i reflectien les imatges dels seus somnis. També hi havia una altra qualitat que els singularitzava: la seua cara canviava de color segons el seu estat d’ànim, i de vegades anunciava algun esdeveniment, bo o dolent, segons el color que adoptara, que sovint coincidia amb els canvis de color del llac. Era funció dels màgics interpretar aquests canvis. Entre els batzevars existia la llegenda que sota el llac hi havia una ciutat submergida on, temps era temps, habitaren els seus avantpassats, fins que, sense que ningú en sabera el motiu, començà a cristal·litzar. Molts moriren al seu fons, i els pocs que sobreviviren en la superfície fundaren una ciutat a la seua vora. L’adaptació no fou fàcil, acostumats a la vida aquàtica, els costà aconseguir aliments, fins que descobriren els poders meravellosos del llac. Era el lloc d’on procedien, la font inesgotable que els alimentava i l’espai sagrat on reposaven quan morien. En el fons del seu cor arrelava una punyent nostàlgia de l’antiga llar d’aigua. Una nostàlgia que en l’època de les cristal·litzacions els feia plorar llàgrimes de cristall.

    (Del llibre La devastació violeta, 1990)

    * * *

    L’estrèpit dels avions creixia i creixia i feia tremolar els arbres. Núria tornà a deixar-se caure al riu. El soroll s’esmorteí i tan sols en restà una remor sorda. Amb els ulls oberts va veure’ls passar, lluny, molt lluny, en un altre món. Ja no li feien por, no podien fer-li res. Aleshores escoltà les sirenes que preludiaven la caiguda dels obusos. A Barcelona va veure com queien a la casa d’enfront de la seua, mentre la mare xisclava abraçant-la fort contra el pit, plorant d’alegria en veure que no els havia passat res. Els veié també a l’estació, mentre l’acomiadaven entre llàgrimes quan l’enviaren cap a Llòria. La mare seria a la granja, entre perols i lleteres, i el pare al tramvia. I ella, on era? Tancà els ulls i s’abandonà al riu, capbussant-s’hi de nou. S’hi estava bé, millor que fora. No, allí dins ningú no li podia fer mal. I podia anar on volguera. Es va veure de la maneta dels pares, passejant per la Rambla. Duia un vestit blau, tot a floretes roses i grogues. Els pares anaven molt mudats, també, ella amb un vestit verd fosc de màniga curta amb l’escot quadrat, i ell amb els pantalons i la jaqueta dels diumenges. Va notar que s’ofegava, però no va voler sortir. Volia estar amb els pares. Eren tan feliços, tots tres! Una veu la cridava. Eren ells? Isqué fora i alenà profundament.

    —Núria, Núria! Què fas? Vinga, ix, que ja se n’han anat!

    Anna, amagada sota les herbes gesticulava com un animal espantat. Sentí llàstima per ella. Va decidir anar-hi. Eren a soles al riu i l’havia de protegir. No podia deixar-la sola.

    —Ja vaig, ja vaig, no crides tant!

    Va eixir i se li acostà. Anna, asseguda a terra la mira amb els seus ullots negres esbatanats. Li acaronà els cabells encara mullats i li estrenyé el cap contra la panxa.

    —Va, anem-nos-en. Deu ser tard.

    Pujaren pel camí del llavador, i després per la costera del carrer sant Miquel fins arribar a ca l’àvia. Quan les va veure entrar totes xopes, s’encengué en vida.

    —Es pot saber d’on veniu, raboses roïnes? De bades us dic que no vull que aneu als bancals quan vénen els avions, que us pot passar qualsevol cosa. On millor sou és a casa.
    —I si cau un obús? –intentà defensar-se Núria.
    —Toca obusos! Que açò no és Barcelona, xiqueta! Mira-te-les. Que us heu clavat, vestides al riu?
    —No, és que els avions ens han agafat banyant-nos i amb les presses per eixir… –retrucà Anna.
    —Vinga, vinga, correu dalt a canviar-vos. I que siga l’última volta.

    Un cop a la seua cambra, quan eren nuetes damunt del llit fent-se cuscanelles, sentiren de nou la veu enutjada de l’àvia.

    —I afanyeu-vos, que heu de dur el dinar a l’avi. Dimonis de xiquetes!

    (Del llibre Ombres en el riu, 1995)

    * * *

    El conferenciant, amb aspecte i maneres de presentador de magazines televisius, duia ja mitja hora llarga perorant sobre els principis de la nova religió. Andreu mirà al seu voltant. Un públic majoritàriament adolescent i menopàusic ocupava la sala, sense acabar-la d’omplir del tot. No era massa gran, però prou per a acollir una trentena de persones. Les parets apareixien cobertes de quadres amb paisatges idíl·lics: cels d’un blau puríssim, presidits per un sol de llum difuminada que al centre es feia incandescent; muntanyes nevades per on despuntava el sol naixent o reflexos solars en un mar en calma. Alguns dibuixos d’inspiració budista, amb joves andrògins en postura del lotus i posat extàtic, que dins del seu cos transparent contenien manantials, boscos i estrelles, completaven l’escenografia del local. Era la primera volta que entrava a Heliópolis. Abans s’havia entretingut a tafanejar les reproduccions de figuretes egípcies, clàssiques i orientals que omplien l’aparador i l’entrada de l’agrupació, a manera d’esquer per a les ànimes càndides i desorientades que vagaven per la ciutat. Tornà a mirar dissimuladament al seu voltant. La parròquia escoltava embadocada el repàs que el predicador feia dels corrents religiosos que convergien en el naixement de la nova espiritualitat contemporània: teosofia, antroposofia, rosacreus, el quart camí, krishnamurti… Tot plegat, pensà Andreu, un refregit d’orientalisme tòpic i panteisme light. Nueva Era, Nova Llum, i tot és més vell que la picor. I per a acabar-ho d’adobar els cristians renascuts. Un fanàtic exalcohòlic al capdavant de la nació més poderosa del planeta. Quin futur més negre… La veu, greu i acaronadora, tenia una qualitat hipnòtica, que es reflectia en la cara de concentrada aprovació dels assistents. Quan la paciència d’Andreu començava a esgotar-se, s’acabà per fi el sermó, convidant-los a aprofundir en l’autodescobriment de les energies ocultes del jo còsmic, simbolitzat per l’anagrama solar, pel mandala d’Heliópolis que estava al seu darrere i que ara assenyalava en to reverencial. Era una espècie de sol daurat, de rajos blavosos, amb la paraula Heliópolis al seu interior. Per a aquest aprofundiment, caldria que s’apuntaren a un seminari.

    (Del llibre El cervell de la serp, 2007)

    Coberta del llibre Fins que va traure el cap el rossinyol.
    Coberta del llibre Fins que va traure el cap el rossinyol.
    Coberta del llibre La devastació violeta.
    Coberta del llibre La devastació violeta.
    Coberta del llibre Joan de l'Iris i el rossinyol.
    Coberta del llibre Joan de l'Iris i el rossinyol.

    «També sóc algú que creu en Roma i en un món abans de Nietzsche»
    Valentí Puig, Cent dies del mil·lenni

    Existeix en la història cultural d’occident, un abans i després de Nietzsche. La cita de Valentí Puig no és ni casual, ni gratuïta. Quin altre autor exemplifica millor que ell la crisi de la modernitat? D’una banda representa el final d’una etapa, la del racionalisme expansiu i confiat en les seues possibilitats de progrés indefinit, de l’altra inaugura la crisi ideològica i moral en la qual estem encara instal·lats.

    D’entre els escriptors contemporanis que el modernisme volgué incorporar al seu projecte cultural, Nietzsche és, sense cap dubte, el de més profunda petjada en la cultura europea contemporània. Ni els messiànics Carlyle o Emerson, ni l’individualista i voluntariós Ibsen, ni Tolstoi i el seu anarquisme cristià, ni el naturalisme de Zola o el simbolisme de Verlaine: cap d’ells deixà una estela tan brillant ni tan profunda. En l’atmosfera expectant de l’Europa de finals del segle XIX, la seua obra dinamità els fonaments de la cultura occidental – el cristianisme, la democràcia, la metafísica, el socialisme– al temps que gosava somiar amb noves formes de vida. La lucidesa implacable en l’anàlisi dels símptomes de la decadència d’occident anava acompanyada d’una inèdita i desmesurada fe en la vida, que exalçava fins a límits sobrehumans la voluntat d’autosuperació. Dos foren els principals mites amb què pretengué conquerir el cor dels descreguts del cristianisme: el de l’etern retorn i el del superhome. Mites de reminiscències paganes, poderosos i provocadors, que no sempre foren ben interpretats, tal i com demostra la demoníaca lectura que en feren els nazis. Mites que encara avui ens interroguen, rocosos i enigmàtics, amb la seua rara eloqüència.

    En certa manera, Nietzsche no és més que un fill radical de la il·lustració, no féu més que acabar la feina iniciada per Voltaire: dur fins a les últimes conseqüències la crítica de les mistificacions i els dogmes que amagava no sols la tradició cristiana, sinó el propi pensament il·lustrat. Aprengué en La Rochefoucauld a desconfiar de les virtuts, al darrere de les quals s’amaguen tot sovint vicis inconfessables. «Les nostres virtuts no són, la majoria de les vegades, sinó vicis disfressats», digué el moralista francès, i el filòsof alemany s’esmerçà a aplicar despietadament aquesta màxima. En la lectura nietzscheana, les virtuts cristianes no és que siguen hipòcrites, és que atempten contra el més sagrat: la vida.

    Una volta desautoritzat el fonament diví de l’existència, ja res no pogué aturar la tasca crítica. Amb la mort de Déu moriren les veritats considerades inamovibles al llarg de segles, i el vell edifici dogmàtic s’ensorrà com un castell de cartes. Aleshores restà obert el joc d’interpretacions. La veritat no és més que una il·lusió, un mirall creat per l’hàbit i per les inèrcies del llenguatge, i una de les principals tasques del filòleg serà la d’esbrinar, genealògicament, els orígens i l’evolució de l’engany. D’això, se n’ha dit també deconstrucció, i és un dels aspectes més perdurables de l’herència nietzscheana.

    Potser l’aspecte més escabrós de l’obra de Nietzsche siga el seu pensament polític, o més exactament, les interpretacions que se n’han fet. El seu individualisme, la seua crítica al pensament igualitarista democràtic, ha sigut apropiat tant per l’extrema esquerra –anarquisme– com per l’extrema dreta –feixisme–. Ja sabem que el cas extrem de manipulació el protagonitzà el nacionalsocialisme alemany, i aquesta fou la causa del descrèdit en què caigué durant molts anys, fins que en la dècada dels seixanta escriptors francesos com Bataille, Blanchot, Klossowsky, Deleuze, Foucault o Derrida emprengueren la seua revalorització com a pensador imprescindible de la contemporaneïtat.

    Bona part del poder de fascinació de l’obra de Nietzsche rau en el seu estil. Un estil premeditadament ambigu i paradoxal, que viu de les seues contradiccions, i que suscita, doncs, les més diverses interpretacions. Nietzsche inaugura l’estil filosòfic de la postmodernitat, basat en el fragmentarisme, en l’escriptura aforística. Tots els assagistes posteriors en són hereus en major o menor mida. Fins i tot els que el denigren. El seu estil, poètic i lúcid alhora, renovador indiscutit de la literatura alemanya, contribueix al seu atractiu, però si ens no parlara de temes essencials, si no haguera sabut incidir en els temes crucials del seu temps –del nostre temps-, no ens diria res.

    (Fragment del Pròleg del llibre Història d’un entusiasme. Nietzsche i la literatura catalana)